Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Les dreceres invisibles (4): La lectora

joanperello | 01 Febrer, 2011 21:59 | facebook.com google.com twitter.com

Balthus



Arriba a casa i es posa roba còmoda, una pollera colorá com li agrada dir tot i que no hi tengui res a veure, una camiseta lila poètic, femení com la roba interior i s'asseu a la butaca mariantonieta, descalça. Cerca un llibre per no mirar les parets nues, potser la darrera de Paul Auster és la que més s'hi escau, Sunset Park, i pensa que potser és Ellen o Alice... La veritat és que no pot esser cap d'elles. Duu la cicatriu de la seixantena a les bosses dels ulls i als bíceps. Amb la mà que no sosté el llibre es passa els dits pel coll, acariciant-se les rues. Podria endur-se les mans als pits, però es manté al coll, amb un moviment cada vegada més lent. No pot llegir emperò. Hi ha una imatge que fa unes hores no es pot llevar del cap. A darrera hora del matí, a punt de dinar, a punt del menú de la soledat, amb una única companyia d'alguns missatges telefònics dins el desordre d'una bossa plena de coses inútils, ha pensat que era ell aquell home que travessava impacient pel semàfor encara en vermell. Feia els mateixos gestos de sempre. Ella l'hauria pogut atropellar, més pendent de trobar aparcament. Un cop sec de clàxon l'ha espavilada. Primera marxa i una mirada cap aquell home que, segur, era ell. ¿Però, per què aquest desfici? S'ho demana quan duu unes línies de la novel·la sense treure'n entrellat, les retxes oblícues, enterenyinades per la distracció. La fesomia d'aquell home segueix rodolant pel seu cervell des que l'ha vist al semàfor, durant tot el dinar, les hores de la tarda a l'oficina, al carrer retornant a casa mirant els mostradors i les fesomies de la gest adusta. Amb una intermitència de molts pocs instants, però contínua, ha pogut recordar aquells capvespres, aquelles nits, quan aprenien a deixar l'adolescència i que fins i tot ja no volien esser considerats joves del caramull. Mai més podrà oblidar aquells capvespres com un vici que no comprenia. Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, aquesta mort que ens acompanya des de l'alba a la nit, insomne, sorda, com un vell remordiment o un vici absurd...els teus ulls seran una paraula inútil, un crit callat, un silenci. Recitava Pavese cada dia, hora foscant, després de fer l'amor. Deia que aprenia l'ofici de viure, mentre bevia cervesa, nu, assegut al llit. Ella ara recorda aquell temps quan li feia creure que s'assemblava a Anouk Aimée mentre ell posava cara de Jean-Louis Trintignant, amb l'obsessió de madurar amb urgència i a costa de cerveses i gins, de vetllades cruels. I tanmateix avui migdia quan l'ha vist travessant aquell carrer, al semàfor en vermell, encara li han tremolat les cames i se li han enrevenat els pèls dels braços. Era ell però no en quedava res d'ell. Ara, incapaç de llegir, acluca els ulls, la falda se li puja deixant les cuixes nues, i pensa per un moment com hauria pogut esser la vida amb aquell tímid lector de Pavese que volia assemblar-se a Trintignant i no semblar mai jove.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS