Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

ASTERISC ( Homenatge a Joan Miró )

joanperello | 28 Gener, 2011 19:01 | facebook.com google.com twitter.com

a Joana Maria Palou


Seguir una gran disciplina en el treball, però passar ensems hores i hores en

la meditació i contemplació, aliment de l'ànima.

Joan Miró



L'artista seu a un tamboret, pensarós, dissenyant el cosmopolitisme dels colors: un bloc de notes, unes cartes, uns carnets, unes retxes efusives, la mirada a les teles nues amb els ulls del silenci de l'estança, la seducció del paper blanc... Al jardí els macs no es reconeixen entre ells, sinó que només miren les mans d'un jardiner agosarat, aquell home capaç de pintar el crepuscle amb el lila obsessiu que amenaça una jornada de vent. Els macs, com els pinzells bruts, reconeixen el tacte humà de la vanitat i es deixen abeurar de saliva, aquella saliva que expressa la cadència de la lentitud, com qui deixa passar pàgines, pensa i, amb un cert temps, resol mots encreuats. L'artista resol permanentment els mots encreuats de la tela. L'art és el laberint de l'expressió.


París és el record, la tristor amable de la nostàlgia. Cafès i cinemes. Jazz i llibreries. L'elegància sovint s'escriu amb el color gris de la tardor, i París és una tardor persistent de bulevards adients per a una abraçada, amb anuncis de cerveses poc conegudes i amb els gossos que lladren a la lluna i compixen el llindar de la casa d'un poeta, l'André Masson, al 45 de la rue Blomet.


L'escala de l'escapada. L'evasió dels colors. El blau és insensat, com la força d'un traç hàbil. L'horitzó és una mentida difícil de pintar. Groc? Vermell? Un marró tèrbol? El verd ingrat? Cap a on mena l'escala de l'evasió?


L'artista seu al tamboret i dubta. Voldria treballar la materia quotidiana, tallucar els instants en mil bocins, crear el paper, fondre's a un espai de cendres, dibuixar un cos amb una canya damunt les ombres de l'espai enlluernat de la sorra. L'artista dubta i crea signes. L'artista assumeix un espai difícil, una estrella senzilla i inaccessible, com un avió desconegut o una libèl·lula de disseny fàcil.


Els grafismes evoquen la capacitat per discrepar. Una paret nocturna ens acosta a la revolta, oferint-se com un espai capaç de suggerir, capaç de transmetre el murmuri feliç de la matinada. Joan Miró estudia la calç i els crulls de la paret. Carasses de traçades enèrgiques. Fetitxisme de paraules i gestos comuns. Escriure i transmetre obscenitats a les parets d'una vella possessió. Taques i símbols. El carisme dels signes abstractes. La màgia. La poesia, com l'aventura d'un somni o el risc de pintar sense futur.


La vida com a panoràmica. Eines, pedaços, fregalls, pinzells, estris per emblanquinar... L'any 1940 sorgeix com un record, com una improvisació de constel·lacions. L'artista capta el paisatge i crea el mar. L'artista potser enyora la fragància subtil d'un cos nu a l'arena. De la sal dels cocons i dels silencis de la platja, qui sap si en sorgeix una pedra de Santa Llucia o una estrella de mar, com un asterisc a una pàgina nua, capaç de fer ombra i companyia als siurells de Mallorca, aquests personatges extravagants i desconeguts que, immbòbils als prestatges, donen color de vida, com el blanc de les mans seques, capaces de donar forma al món. Qui sap si aquests personatges van ser creats per a representar els desbarats o l'atzar escrit per un artista. Desbarats quotidians. Una evasió. La màgia a les fosques. Personatges senzills que compareixen a l'escenari.


Joan Miró, des del tamboret, contempla els detalls imprevistos, les coses invisibles i els materials en desordre. Hi ha un asterisc a un caire. Es com un punt i a part de la puntuació de l'escriptura de la pintura. L'asterisc, l'estrella, imita el color blanc. El capgira de dalt a baix. L'asterisc escomet l'atzar i també el gapgira de dalt a baix. Arrisca el gest i, com no, el capgira, de dalt a baix.


Joan Miró bada a la finestra de Son Boter. Potser és una finestra insensata, qui sap si oberta cap el món banal. Les bellumes del mar podrien dissenyar maragdes i rubins. Des de la finestra també es veu un lloc habilitat per als exrements humans, com un homenatge a Rembrandt. La finestra de la vida. L'espai per crear. Parets i pàgines en blanc. Un traç, un dubte. Un traç, l'energia.


Joan Miró contempla l'al·literació del paisatge. El caràcter extremadament torbador de la pàgina escrita. Leiris, Breton, Miró. Trair la pintura amb la poesia. Signes d'una escriptura imaginària. Signes i constel·lacions. La grafia subtil per crear l'univers. Les parets blanques de Son Boter són com un llibre de poemes en blanc. Cal·ligrames inútils com llàgrimes desolades que contemplen el que queda de la ciutat. Son Abrines gemega l'arquitectura en desordre. La Seu reclama els vitralls en ordre. La fosca fa callar el silenci. A la constel·lació dels signes hi ha un asterisc humil que contempla la bifurcació dels dubtes.





Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS