Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Un sopar amb Joan Fullana

joanperello | 05 Octubre, 2010 21:24 | facebook.com google.com twitter.com

Agafam aquesta paraula, i aquesta altra, i aquesta altra paraula, i també aquesta, paraula, paraula, paraula, i les sofregim. Després les ajuntam amb aquesta línia, i amb aquesta altra línia, i aquesta, i també aquesta, línia, línia, línia, i ho feim bullir tot a foc lent, fins que faci un bon brou. I a taula. Au, seu i sopa!


No és fàcil fer poesia de i des de la quotidianitat. El fet de cuinar, servir el menjar o menjar-s'ho, i de cada vegada més, es vol associar a un art. No ho negaré jo, ara i aquí, però el fet real és que sopar per a la gran majoria de gent és un fet més del dia a dia, sovint patint perquè no ho podem gaudir com voldríem, unes vegades per la mala salut que passejam i unes altres per la precarietat de la vida i de tots els seus components socials i econòmics. Els sopars de Joan Fullana es mantenen al marge d'aquesta dicotomia. La seva proposta literària sorgeix amb el format d'un llibre de poemes d'aparença convencional, amb i·lustracions de Tonina Matamalas, a una jove col·lecció de l'Editorial Documenta, la intrèpida La Cantàrida que dirigeix Pau Castanyer i que, tira a tira, va mostrant especialment quina és la poesia dels joves autors del país, però la de Fullana, probablement degut a la seva formació teatral, trascendeix aquest àmbit i arriba al seu millor moment, i fins i tot la fa més intel·ligible, quan es mostra en públic, en pla perfomance. L'escenari, ja ho deveu sospitar, el conforma una taula amb una greixonera, dos plats, dos tassons, un pitxer i un platet per les olives. Un cambrer, que per cert imita molt bé un poeta maldestre, serveix el brou i la beguda. De fons es sent la veu del poeta recitant la poesia de la quotidianitat i de l'atzar de la vida humil. L'acompanya la música excepcional de Gori Matas. Els comensals són invisibles, qui sap si com una metàfora dels lectors de poesia, pocs i invisibles. A poc a poc vessa tot el brou dels plats i el vi de les copes fins enterra, embrutant severament les estovalles. La màgia de la poesia és que tanmateix està per damunt de la quotidianitat i és capaç de sorgir fins i tot en els hàbitats més adversos, provocant fins i tot l'atzar. Els versicles, com més brou hi ha a la taula, sorgeixen impressos a les estovalles, surant. La màgia de la poesia. El públic, futur lector, s'hi pot acostar per participar i fer-ne una lectura. Si La Cantàrida havia obert una porta a la poesia oral, ara n'acaba d'obrir una altra cap a la poesia escènica. Tot un encert.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS