Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Ofrena de tardor, a la francesa

joanperello | 25 Setembre, 2010 18:29 | facebook.com google.com twitter.com

Qui sap si cada vegada que aixec la vista i veig una fulla que cau d’un arbre somii que me trob a unes golfes de París, estret enmig d’un caramull de llibres, sota la làmpara, potser amb unes dècimes de febre, guaitant adesiara per una petita finestra que dóna a un carreró de poc llum amb persontges existencials, vestits de gris i negre, lents com un dubte o una pregunta. Me deix guanyar per la sensació de que definitivament ha arribat la tardor i ho faig llegint novel·les d’autors francesos, de casualitat, amb uns llibres que ara mateix són d’actualitat als mostradors de les llibreries i que destaquen a les entrades de les xarxes socials i a les pàgines de cultura dels mitjans de comunicació. Pierre Michon, Patrick Modiano, Jean Echenoz, escriptors d’una mateixa generació, nascuts devers 1945, i que ara mateix triomfen amb llibres de petit format, pocs diàlegs, pots personatges, però amb una densa càrrega. Els onze, L’horitzó, Còrrer. Tres novel·les bones, diferents cada una d’elles, potser només amb l’indicador comú a les tres, la soledat del personatge. El llibre de Michon, Els Onze, és el més difícil i fa vergonya fer-ne cap comentari de tres retxes quan llegeixes que l’autor s’hi ha esmerçat durant disset anys de la seva vida en la redacció de poc més de cent pàgines. A cada una d’aquestes, emperò, t’adones que estàs llegint un gran llibre que tu, com a lector –jo, naturalment en aquest cas- qui sap si no mereixes. La imaginació al poder! Quan et perds creus que no és possible estar a l’alçada de l’autor, però hi ha alguns fragments que, de tan bons, t’obliguen a seguir esforçant-te. El qui sembla que no s’esforça és Emil Zátopek, el personatge de la novel·la de Jean Echenoz, a Correr, un atleta de la Txecoslovàquia dels anys 45 que quasibé sense voler acaba batent tots els rècords mundials possibles d’atletisme. Es un home que corre i corre, sense bon estil ni bones condicions per a la pràctica de l’esport. A Txecoslovàquia qualsevol dia d’una primavera els triomfadors poden acabar grenant els carrers. L’atleta viu la seva pròpia soledat durant totes les hores d’entrenament i a les maratonianes curses. Són  moltes hores per pensar. Curiossament he tengut una coincidència de personatges aquestes darreres  setmanes, perquè a la novel·la de José Luis Peixoto, Cemetério de pianos, el personatge principal també és un corredor de fons, també humil com Zátopek, guanyador com ell, que arriba al capcurull fins que el cos diu prou! Si deia que la soledat és un punt en comú d’aquestes novel·les, el que millor la recrea és, sens dubte, Patrick Modiano. Amb L’horitzó he visitat París, un París no turístic, de carrers de barris no cèntrics necessàriament, de gent amb gabardina, com a un film en blanc i negre, amb personatges sotmesos a la llei de l’atzar i que apareixen i desapareixen, sense acció encara que el fet que no succeeixi res no vol dir que no deixi una inquietud en el lector. No hi ha glamour, només personatges inquietants, inquiets per un passat difícil i un futur que es disol dins la incertesa. Una bona entrada de tardor, una ofrena com el títol de l’oli d’Antoni Mas que il·lustra aquestes notes de dietari, no crítica de llibres, per a un com jo que comença a assumir que se li acaba el temps de convalescència. A partir d’ara els dies seran més curts. Vull dir que, al marge de la llum solar, tendré manco hores per llegir. Per una banda ho he d’agrair ja que això significa que m’he recuperat, però de l’altra, quina pena no poder llegit tant com vols, encara que siguin històries de perdedors, de solitaris. Tanc els llibres i guait cap a l’exterior. Això no és París, però també cauen les fulles com a qualsevol cançó a qualsevol boulevard de fosca i ombres intermitents.

il·lustració: Ofrena de tardor, oli d'Antoni Mas

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS