Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Estopeig al mar de la tranquil·litat

joanperello | 18 Setembre, 2010 11:22 | facebook.com google.com twitter.com

 Poc a veure té la història que ens conta en David Castillo (Barcelona, 1961) amb l’arribada de l’home a la lluna excepte que li serveix per donar títol al seu llibre El mar de la tranquil·litat (Proa, 2010). En aquest cas la lluna té uns altres cràters i els personatges no són astronautes, sinó gent d’un barri perifèric de Barcelona nascuts els anys 60 i que varen créixer aprenent de la vida pels carrers urbans, humils, fent-se la seva biografia moltes vegades amb la mesura de l’autodestrucció. La generació retratada per Castillo és la que coneix l’èxit de la heroïna, se n’enganxa i acaba amb l’exitus per sobredosi. Un més a la llista de baixes en combat. Van ser tots aquells finals incessants els que ens van erosionar lentament, anar i tornar, tot així d’immediat i efímer Aquests personatges, joves que s’incorporen al món laboral com a botones de banc o operaris de l’editorial Bruguera, més apropats al món llibertari que a l’esquerra convencional, sovint dotats per a futurs èxits en el món del futbol, la boxa o fins i tot la universitat, la literatura o l’economia, acaben per no deixar el seu barri i, ja més enllà de la trentena, segueixen al mateix bar de semprei amb les mateixes discussions, al voltant de cerveses i carajillos, extenuats per l’excès, passejant el color de la derrota a la mirada. La novel·la comença amb aquesta frase: “Encara no érem capaços de diferenciar l’avorriment de la tristesa. El nostre paisatge preferit s’obria davant l’abocador”. El personatge principal de la història sí que va sortir del barri i, d’alguna manera, aconsegueix triomfar tot i que momentàniament, ja que arriba un moment en que perd la feina i la seva parella. Es aleshores quan decideix el retorn als seus escenaris vitals, de sempre, fugint de la justícia. Al barri hi sobreviu malament la gent major i alguns dels seus coetanis. La història transcorre en temps real i en passat, recordant els vells temps de malifetes infantils que van pujant de to en l’adolescència i que arriben a la joventut. A partir d’aquí envelleixen depressa, amb la mirada perduda a un tasser de café o als solars de les cases esbucades. No hi ha lliçons de moral, sinó la constatació d’uns fets, una realitat que tothom sospitava que podia haver anat d’una altra manera. Els somnis s’assemblen als somnis només dins els somnis. La vida és, en essència, una paradoxa. En David Castillo és un magnífic escriptor, conreant diversos géneres, com la poesia i el periodisme, a més de la novel·la, i és un excel·lent comunicador en directe, ja que les seves conferències són d’una gran amenitat. Ha sabut crear un món, des del paisatge pobre d’una altra Barcelona, amb la banda sonora de tota una generació, Dylan, Doors, Gainsburg, Rollings Stones, Lone Star... “La pàtria dels meus personatges són les seves sabates”. La seva lluna, els solars abandonats de Valcarca i el Carmel, el seu cràter el bar del Siscu... He llegit en algun lloc que aquesta novel·la és una oda a l’amistat i a l’amor. No ho pos en dubte, però per mi és la història d’aquella generació just posterior a la meva, que va posar el llistó de la vida a una alçada impossible, de vèrtigen, sense escatimar cap medi. Molts d’ells ho contemplen des del seu cràter, reincidents de nostàlgia. El lector tanca el llibre pausadament, amb una certa angoixa entre els pits.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS