Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Tiroidectomia, o la literatura del jo

joanperello | 12 Setembre, 2010 09:13 | facebook.com google.com twitter.com

Aquests dies per Mallorca hi ha festa literària amb les Converses de Formentor. Pel que llegesc es tracten dos temes que a mi m’interessen, el de la literatura del jo i l’escriptura als blogs. No sé gaire de les aportacions que han fet els ponents sobre aquest tema, excepte les breus ressenyes de la premsa. A mi, ara mateix, els dos temes se m’arrepleguen en un de sol, perquè estic intentant escriure un article per a la pàgina del meu blog. D’una banda, si el blog és allò més directe, allà on s’hi expressa literàriament el que no feim a la poesia o a la narrativa convencional, potser pot arribar a confondre’s amb el dietari, amb la diferència que el gènere dels dietaris sol tenir un temps de repòs bastant llarg abans de ser publicat, no com l’escriptura de blog, que es deixa dur per la imminència i una certa impaciència. Es diu, i es repeteix mai suficientment, que no s’ha de confondre la veu del narrador ni la del jo poètic amb l’autor. Hi ha lectors a qui els costa entendre aquesta situació, però també és ver que els autors tenim una certa tendència a l’ambiguïtat, a jugar amb la fragilitat de les coses que contam o els sentiments que expressam. Potser magnificam l’expressió del dolor. Aquests dies he passat pel tràngol d’una intervenció quirúrgica (tiroidectomia) i, ja d’abans d’ella, durant tot el llarg procés de la malaltia, he tingut la temptació de narrar-la. ¿Tenim dret a marejar els nostres lectors, al marge de si són pocs o molts, amb les vicisituds de les nostres penes? La resposta és clara. Sí, si som capaços de donar-li el to narratiu que correspongui i d’allunyar-nos d’un dietari privat sense ànim de publicació, la qual cosa pot induir a crear-ne un estat de ficció que ens allunyi de la realitat, i per alguns lectors això significaria perdre autenticitat. La resposta seria no si ens limitam a una narració convencional on, per damunt del fet literari, primi el fet personal, l’autenticitat. Tornant a la meva temptació, ara mateix m’agradaria trobar el to per recuperar amb molt poc espai, un procés de dos o tres anys de malaltia, amb un gest sever, de literatura nua, transparent, una mica potser a la manera de l’Albert Camus de L’estrany. Recordar, potser, la primera sensació un dematí a l’hora d’afaitar-me allà on no em deix créixer la barba quan notes que al coll, sota la pell més fràgil, hi ha un nòdul, i detectes que la por recorre el teu cos sense concessions, fins arribar a les sensacions d’aquests dies ja convalescent a casa, després d’uns dies on aprens a l’hospital a conviure amb les dificultats dels afegits que han fet al teu cos, sèrums, drenatges, vies... i, especialment de nit, quan l’hospital ronca i gemega, es senten passes d’infermeres, i només tens la llum tènue d’una certa inquietud, tota una nit per pensar i repensar. Deixes la vida, els records per tant, una mica a mitges, com la història d’aquest apunt del blog. Ni contes la història ni l’esborres. Ja ho dèiem: és la dificultat de distingir la literatura del jo de la vida real, o l’inconvenient de la impaciència de l’escriptura i de la imminència de la publicació, sense revisar. El blog és una nova manera d’escriure el jo.

Comentaris

  1. jaume
    COMPARTESC

    el repte de tractar nuament la literatura, Joan. Cal insistir...

    jaume | 28/10/2010, 14:47
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS