Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

una ilíada particular

joanperello | 18 Agost, 2010 09:18 | facebook.com google.com twitter.com

El meu primer contacte amb La Ilíada vé d’alluny, de la meva infància. El meu conco Miquel Ginard Garí, fuster de professió, va finir de mort sobtada als trenta tres anys, ara ja en fa una cinquentena. Record que aquest fet, dolorós especialment per a la meva mare, va tenir una incidència religiosa en la vida familiar. A partir d’aquesta mort els pares, no gaire fervorosos ni practicants fins aleshores, tornaren a anar a missa durant una temporada, temerosos de la ira dels déus, sempre implacable. El cristianisme té aquest vessant de patiment i sentiment de culpa. A mí, també, aquesta mort me va agafar quan vivia l’espiritualitat de l’anomenada Primera Comunió. La por a la mort i als déus aviat va deixar de pesar en la vida religiosa dels meus pares i a mi no m’acabava de minvar per mor de l’efecte de l’escola de frares. Mentrestant havia comparegut a casa un cofre ple de llibres i, entre ells, La Ilíada, un extensíssim volum de fulles primíssimes – de missal, que en dèiem – Tot i que jo aleshores encara no comprenia res del món ni de la literatura, quan en aquell moment no acabava d’entendre com es pot morir tan jove sense cap preavís de malaltia, vaig notar com si aquest fet pogués tenir alguna repercussió en mi. Record perfectament el caramull de llibres. Se’n feren, a l’atzar o a pes, dues parts, per a cada una de les germanes, Na Margalida i Na Miquela, mumare. No era gaire habitual que un fuster de poble, de poca lletra tengués tants de llibres i, sobre tot, tan bons, en el Campos – i Llucmajor, perquè allà s’hi establí en casar-se – de les peroles de llet pels carrers de poc llum, les entrades de fosca amb l’arribada dels carros, els estables, el trespol d’aquelles cases, l’olor dels animales, els excusats casi a la intempèrie. Què hi fa la gran literatura en aquestes cases de calç on no hi s’hi acostumen a veure-hi prestatges per a llibres? La meva família, amb l’excepció del meu germà gran, també finit de manera sobtada, no n’estava molt al cas de la qualitat d’aquells llibres que ens havíen tocat com a record o herència de l’oncle Miquel. En el caramull de mumare, i alguns han acabat a la meva biblioteca, hi havia llibres de Tolstoi, Balzac, Mauriac, Huxley, Baum, Somerset Maugham... a més de l’esmentada Ilíada que feia col·lecció amb La Odissea i La Divina Comèdia, a més d’altres volums d’art, història, astronomia, matemàtiques, medicina, higiene i vida sexual sana. A poc a poc jo sí vaig comprendre que tenia un petit, minúscul, tresor i qui sap si li dec al conco Miquel la meva dèria per la literatura.  

Ara, que ja sé més coses de la vida però que encara no puc comprendre la mort sobtada, tot i que ja res no m’agafa per sorpresa, torn a trobar-me amb Homer i aquest cop de la mà, de la visió i de la literatura d’un dels escriptors que més m’han sorprés en la darrera dècada, Alessandro Baricco, amb llibres com Oceà o Seda. Fa uns anys va rellegir i reescriure La Ilíada amb la pretensió de fer una lectura coral. Hauria necessitat d’una quarentena d’hores i un públic molt fidel i entusiasta per a dur a terme la representació. Per aliviar el dolor als espectadors/oients/lectors, va anar treballant el text fins a redimensionar-lo al lector d’avui en dia, fent tantes retallades com calgués. Diu Baricco, per exemple, en referir-se als talls de les aparicions dels déus, que La Ilíada té una ornamenta fonamentalment laica i que es pot prescindir de l’aportació dels déus. No seré jo qui en discutiré cap dels talls. De fet, jo he tallat quan no he pogut pus. 

De dia passeig pel litoral de la meva terra, aquest traç dels dits o el pam d’atles que va de Sa Ràpita fins el terme de Manacor. Els calons d’En Busques i d’En Boira, Cala Figuera, S’Amarador, Mondragó... El paisatge també fa l’olor de la pell que estimes. Te podries aturar a cada racó, remenar cada una de les pedres, destriar una fita de contrabandista, cercar el topònim de cada alenada... La mar gran, des dels penya-segats de Santanyí, me recorda el que llegesc, aquest camp de batalla homèric. La fusta de les embarcacions pateix. Els pescadors examinen la barca i amb el tacte de la rutina treballen contra la força del salobre. Al paisatge del temps d’ara, la guerra és l’atur. Els déus no fan nom als vents ni a la climatologia, sinó a la crisi. Parlam de crisi econòmica, però també, davall l’envelat de l’estiu a la fresca, parlam de la crisi de la identitat. Qui som? On anam? Les nostres embarcacions naveguen sense rumb a un mar sense topònims ni fites. A Ulisses, l’astut, l’angoixa li menja el cor. Tem sempre el destí de la mort o el desig de sang al camp de batalla. A mi, diferent la mar a les penyes de S’Amarador, també me tremola el cor. Podem refusar les virtuts que els déus ens han donat? S’ho pregunta Paris abans de desaparéixer en el no res, i li ho demana a Héctor. Són tractats de pau i tractats de bellesa. Els tractes de la guerra. Herois a les tombes de la mar gran. Helena és el premi o la derrota. Hi ha fletxes que no acaben d’endinsar-se a la pell i no totes les ferides són mortals. Els intrèpids no acaben de morir al paisatge desolat. Moren i pateixen homes sense audàcia i, sobre tot, sense glòria. Llegesc i llegesc i no sé que hi faig en aquesta guerra. Els ulls pesen i les línies del llibre no sempre van en paralel. Vocables de dispersió. La pàgina és un dubte i jo estic a punt de la rendició. Lament la meva poca sensibilitat cap a Troia, però me’n vaig a la recerca d’un llibre més útil per a la meva passió literària. Ho sento molt, Homer, però Baricco me va dir que podia fer els meus propis talls.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS