Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

En els mars del sud

joanperello | 14 Agost, 2010 10:01 | facebook.com google.com twitter.com

Llegesc el llibre de Robert Louis Stevenson, En els mars del sud, que l’autor no va poder veure publicat mai, ja que la primera edició és de 1896 i ell havia mort a Samoa l’any 1894. Ho faig de la mà de la inquieta i pulcre editorial del Port de Pollença, Edicions del Salobre, amb traducció de Dolors Udina. Jo, que no som gaire dels viatges d’aventures, ni a la vida real ni a la literària, i que mai no he tengut a les meves prioritats una anada als mars del sud, ho faig amb passió, gairebé com qui llegeix una enciclopèdia redactada per un bon escriptor, i una bona traductora en aquest cas. El primer capítol del llibre és espectacular, com si es tractàs d’un manual de memòries des l’òptica de la millor literatura, “em semblava que havia arribat a l’últim acte de la meva vida i que no em quedava res més que esperar la infermera i la funerària”. Tota una lliçó de com assumir el declivi, i per afrontar el futur, un viatge llarguíssim als mars del sud, per acabar definitivament la vida.  Hi ha el mar enfurismat, el confort dels blancs, l’absenta, l’opi, gent que viu a la platja com un indigent, lliçons d’antropologia i lingüística, el trencament de l’alba, la bellesa dels cossos exòtics, penya-segats i boscos, gent que estima no amb seny sinó amb excés, com els personatges shakespeareans, els alisis, gent excèntrica, reis, déus, caníbals, esclaus, servents, favorites... Llegesc el testimoni d’Stevenson a un jardi convencional de palmeres, ficus, buguenví·lies, cintes, corones d’espines, cereres, clívies..., tot poc exòtic però natural per mi, el que tenc a mà. El vent si que venia del sud, des de Cabrera, poc inquietant, però ahir va canviar a gregal, més fred i intens. Cabrera és l’illa més propera si descomptam els illots de S’Estanyol i de la Colònia de Sant Jordi. No és que el mar d’aquí, al Migjorn de Mallorca, no hagi viscut les seves aventures o tràgics naufragis. I tant! Tots els pobles de vorera de mar tenen testimonis de la mort a la mar gran. No són molts llunyans el temps de les aventures, amb els contrabandistes navegant cap a Alger i Tànger. Més recent encara, però d’allà cap aquí, tenim les aventures de la travessia dels immigrants magrebins amb petites pateres, tot i que no se’n divisen aquest estiu. Llegesc i escric, doncs, des d’un paisatge de rutina, però qui sap si fet a la meva mida. Els meus mars del sud són a la literatura, Segarra, Somerset Maugham, De Foe i, aquests dies, Stevenson. Aquí no hi ha caníbals que comandin una comunitat, però déu ni do l’adjectiu que els podríem donar a alguns dels polítics que han governat aquesta terra. La Terra Inexistent, deia n’Antoni Serra. A hores d’ara l’amic Serra es deu plantejar trobar un altre nom, més selvatgí potser. En els mars del sud la pell i els tresors es veneren d’una altra manera. Aquí hi ha polítics aclamats que de la comandera n’han fet un modus vivendi, amb una gran facilitat per passar les factures d’una taula a l’altra. Són els caníbals de l’administració pública. I, com en els mars del sud, hi ha gent que mira cap a l’altra banda o fins i tot els venera i els vota.  Els caníbals d’Stevenson es llegeixen des de la llunyania, tant de la distància com del temps. Ja no existeixen. Fascina el paisatge descrit i estremeixen els costums humans. Hi ha altres personatges, una mica extres de la filmació, galvanitzats per la ginebra. La mort i els esperits també són part important de la trama. Els boscos esdevenen els llocs on s’hi viuen molts d’aconteixements. Les ànimes dels morts sobreviuen a les fulles dels arbres. No tot és mar a les illes del sud.  

Avançant en la lectura un es va demanant sobre la vida de la família Stevenson, ja que fins i tot les referències a la seva esposa són mínimes, tot i que ella se sap que també escriu el seu dietari de viatge. Tota la geografia humana i paisatgística es mou a través de la seva mirada literària. L’autor mira, i descriu, estremit, tot el que l’envolta, però sense exagerats trascendentalismes i, malgrat l’estupor, amb molta condescendència. Not a faltar certa quotidianetat. L’escriptor està per damunt la nimietat de la vida o, qui sap, si als mars del sud no ha res nimi des de l’òptica occidental. Tot és una aventura, al mar enfurismat, als boscos tremolosos, a les cases i als cementiris. Només una frugal escena a un casino amb pocs parroquians, capitans de vaixell o comerciants, però el temps d’oci del narrador no té pèrdua: “treballàvem en una novel·la, llegíem en veu alta, tocàvem el flageolet, rascàvem guitarres, fèiem fotografies a la llum del sol, de la lluna i del magnesi, de vegades jugàvem a cartes. La caça per a la sopa ens ocupava part del temps de l’oci.” Una vida excel·lent, no hi ha dubte, per a qui viu professionalment de la literatura. Stevenson, al cap i a la fi, es passeja amb els aires de superioritat habituals de la gent de raça blanca, atret i enfurismant a la vegada amb els indígenes, però tot plegat des de l’esplendor d’una bona prosa i de la incertesa de l’aventura. La literatura també subjuga, qui sap si com alguna de les danses de la Polinèsia.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS