Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Tristano es mor

joanperello | 08 Agost, 2010 09:23 | facebook.com google.com twitter.com

Tristano, sé que et mors. La mort s’assembla per tot per igual, tant a una vella casa de la Toscana com a una de Mallorca, en ple estiu. Ja se sap, l’esplendor dels ametlers, les figueres, les vinyes, l’olor del món, la carn. Ara ja no s’emblanquina quan un es mor. També la vida és així, com el mes d’agost que caduca amb facilitat, com sempre m’has acostumat a dir, amagat darrera la fesomia d’unes cortines, allargat al llit d’una lenta elegia. Els teus records, com un balbuceig de vell, trastoquen els plans d’aquest dia de llebeig. Fa vessa mirar cap alluny quan saps que tota la vida és aquí, en aquest lent i llarg torpedeig de records. A l’agost de dia també fa fosca si et tanques contra el món i unes velles cortines color ala de mosca, qui sap si ja passades de moda, romanen enfosquint la cambra i tapant l’oxigen del sol i la claror. Els records dels vells potser dubten però tenen la clarividència de la paraula. Els vells encara usen la paraula que toca per definir cada situació quan els joves s’estan quedant sense capacitat narrativa oral. Tot i el balbuceig s’ho paga escoltar l’oratòria senil, amb un punt de saliva als llavis i el tremolor dels músculs facials. Sovint, Tristano, me perd, però només recordant els teus ulls, la teva mirada d’experiència, torn a agafar el fil de l’agonia. L’agonia d’ara és la culminació d’una trajectòria vital, l’ahir. La vida en ordre alfabètic, malgrat els teus remucs amb olor de gangrena i la carn esquinçada, sense articulacions. Saps quina cosa m’impressiona molt? Les armes, el tacte de la mà al fusell. Fins i tot quan no tens la mort que t’està mirant de prop com passa a la guerra, quan tens una arma i n’acaricies la textura rebel, hi ha una certa emoció en el fet. Un calfred de dubtes. Pots no néixer per matar però l’atzar et pot posar en el lloc dels fets. Déu es troba en els detalls. I l’atzar. I, per què? Potser la covardia també és obra minuciosa de l’atzar. I l’altivesa de les medalles dels militars. Com fugir de les malmenades de l’atzar? Millor llegir Cavafis, des de l’abisme de la distància. Comprendre la vida és envellir. Sé que te fa por aclucar els ulls. La mort, a l’aiguavés de darrera, és no veure-hi a través de la finestra, pensar que que les cortines amaguen la llum, i no despertar-se mai més. Tot com un somni. Un somni malèvol. La mort és fer la prova del nou i no trobar-hi solució. Esperar amb paciència la sequedat dels ulls i deixar se sentir com s’estremeixen els cartílags. A partir d’aquí es pot valorar la densitat del silenci i del dolor. Es el moment de l’estupor, i de somriure agrament contra la providència. Un sabor d’ametla amarga. Hauries preferit la veu d’un poeta però qui sap si el que compareixerà serà un viró damunt els teus llavis quan facis el darrer alè, Tristano. El silenci és teu.

llegint Tristano es mor, d'Antonio Tabucchi 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS