Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Escenaris en blau, d'Antoni Mas

joanperello | 04 Agost, 2010 13:33 | facebook.com google.com twitter.com

 

Escric des d’un dels escenaris en blau del pintor Antoni Mas, un dels reals que compartim i no només des de vessants artístiques. Paisatge i pàtria. I com pod arribar a sonar tan malament aquesta paraula! Hi ha mots que, per malmenats, sovint han perdut el seu caràcter, o que poden fer desviar l’atenció o donar lloc a un malentés. No en parlem ja dels casos en que la pàtria, o per la pàtria, pugui vessar-se sang o acabar en guerra. Res més lluny ara mateix, perquè escric, deia, des d’un dels escenaris en blau d’Antoni Mas, a les penyes de vorera de mar, a Sa Ràpita, amb l’embat girant-me els fulls del bloc de notes, a prop d’un escar esbucat, els peus dins un cocó de sal, aquestes ribelles de la nostàlgia, i amb la remor del mar morint a les tenasses verdes, les catifes a l’entrada de casa, el mar. La pàtria és la llengua i el paisatge que hem triat. L’escenari: la platja de Sa Ràpita fins a la Colònia de Sant Jordi, passant per Ses Covetes, o Siracusa en la metàfora d’una de les teles d’Antoni Mas, Cabrera, embarcacions per un horitzó dissenyat per la distància, fins el far de S’Estalella, seguint cap a S’Estanyol, Can Mandana, Na Voltora, i torna a començar. La pàtria també són els topònims que hem triat per rescabalar-nos de l’interés general per fer-nos perdre la identitat. El pintor, pulcrament, en fa la seva versió a la tela i la realitat es confon amb els somnis. Cada color és a punt per a cada una de les instantànies, com si l’artista es convertís en un científic de la precissió, o un matemàtic de l’exactitud. L’escenari ocupa l’amplitud de tot el gest de la nostra mirada. I si els paisatges i les figures perfectes d’Antoni Mas són un retrat i un reflexe just de la realitat, ens podríem demanar si es tracta només d’un artesà copista, fidel a la rutina de la realitat. No és així, però tampoc passaria res. Darrera cada pinzellada hi ha una lectura emotiva, humanisme ancestral, l’obviar la fragilitat de les modes. Hi ha una reinvidació permanent per una manera d’entendre l’harmonia entre l’home i la seva obra, l’home i la seva economia, l’home i la natura. L’artista va i vé per la seva Ítaca particular com un animal que segueix un rastre, ensumant el perfil del silenci i la latitud de la quietud. Mirar (viure als), els escenaris en blau d’Antoni Mas és no posar mai el punt i final a la vida, sinó aprendre a escandir les síl·labes de l’horitzó, és a dir, aprendre de la remor lenta d’una onada que ens duu des de la mar gran l’essència de l’avior i l’ensenyança dels déus. Mir els llaüts i la distància és la lentitud, com la metàfora dels miratges, anar i venir des d’Ítaca. La pàtria és la distància que abasten els ulls, encara que sigui per un instant, o  de per vida, contemplant els olis damunt tela d’Antoni Mas. L’artista ens posa a prova, com si en mirar cada una de les seves teles haguéssim de recapitular sobre les nostres vivències o no poguéssim deixar-nos de fer preguntes. De cada pinzellada sorgeix una inquietud, la remor de l’ànima, el cuc verinós de les entranyes. Ens mereixem aquest escenari? Qui sap si la pregunta és, podríem emigrar d’aquest escenari? No vos penseu que parl només d’un localisme. Parl de l’univers, però sovint m’agrada usar escales petites, i com el pintor, fer-lo a la mida de la nostra mirada i del nostre pensament. No puc deixar de pensar en una frase de Guillem Frontera al seu treball País i paisatge: “Es en l’art on batega el paisatge que va ser, on el paisatge encara és patrimoni comú, mentre que en la geografia se l’han apropiat uns pocs i, per al seu benefici, han maltractat el que era de tots”. Si un dia, els déus no ho vulguin, arriben les excavadores i, amb mirada ruda i posat xaruc, començassin a malmenar una altra volta els racons més íntims del paisatge de Migjorn, no ens quedaria altra cosa que reafirmar-nos, mirant l’escenografia d’Antoni Mas. Exagerat? Si qualcú pensa que encara podem subsistir sense l’enginy depredador de qualque polític és que no sap mirar al seu voltant. Ja en tenim proves de la capacitat humana de malmenar l’entorn, fins i tot a Sa Ràpita, un lloc de privilegi vist des del punt de vista dels qui han patit d’aprop l’excés, com els coloniers, els arenalers, etc... Només un cop d’excavadora a un escar ja significa una traició al sentit comú i a la sensibilitat. Contra aquesta destral de la destrucció, n’Antoni Mas ens ofereix el blau orgullós d’una temàtica des d’un punt de vista artístic. Conec gent, i no és exageració, que s’han aturat d’alenar davant alguns dels quadres d’aquest artista. També sé de gent que quan ha vist un catàleg s’ha pensat que es tractava d’una exposició de fotografia. Si els escenaris en blau, com a paisatges, són d’una precissió tan artesanal com emotiva, no manco perfectes són els interiors, les natures mortes o els bodegons. Als interiors d’En Mas, a més de l’esplendor de la idea general, del conjunt de la temàtica, hi tenen especial rellevància els petits detalls, les rues de les teles, les irregularitats, la textura dels fruits, els reflexes dels vidres, la naturalitat perfecta d’uns texans, totes aquestes imatges que al llarg de la seva trajectòria han fet d’Antoni Mas un pintor amb una personalitat pròpia, el genuí exemple del realisme de l’art no convencional. Anys enrera no hauria gosat a usar aquesta teminologia, aquestes definicions, com natures mortes, bodegons, etc... perquè d’alguna manera estava contaminat per algunes creences que poden arribar  a afirmar que aquests conceptes pictòrics corresponen a una manera desfasada de fer pintura. A poc a poc podem discernir la qualitat a cada un dels estils pictòrics, abstracció, expressionisme, realisme... i sabem que tots plegats poden conviure dins l’art de progrés a Mallorca i que, en canvi, cert art abstracte, expressionista i hiperrealista, pot arribar a ser vulgar i repetitiu i no representar cap novetat. Cada artista imposa la seva personalitat a cada una de les facetes, com Ramon Canet, Menéndez Rojas, Miquel Barceló, Andreu Terrades o Antoni Mas, per posar uns exemples dels que jo consider més representatiu de l’art pictòric a Mallorca i amb estils prou diferenciats. Els mediocres sovint tenen capacitat per, només enmig de la voràgine de les modes, atreure l’atenció. Els artistes de debó, primmirats a cada una de les seves facetes, sobreviuen en aquest món tumultuós i deixen la petja de l’honestedat. Vivim sota l’amenaça de la banalitat, però hem d’encomanar les nostreas oracions perquè les noves generacions puguin sortir dels bassal de la mediocritat. Serà possible? No, taxativament, però per això hi ha el recurs de les oracions i la fe. Mentrestant els olis damunt tela d’Antoni Mas que s’exposen al Casal Can Pere Ignasi de Campos fins el 3 de setembre, ens conviden a participar de la capacitat de crear un món a la nostra mida.Testimoni, oli d'Antoni Mas (2006)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS