Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

La vida des de la cadira de bova

joanperello | 31 Juliol, 2010 11:14 | facebook.com google.com twitter.com

 L’amo Andreu Filat seu a la fresca, a la cadira de bova, un capvespre d’agost, mirant com es belluguen les paperines, tot a punt per a les festes. Aplega el diari amb una certa parsimònia, qui sap si perquè n’és ben conscient que el que ha anat llegint, a les lletres grosses, amb les seves ulleres entelades, són coses allunyades del seu quefer. Hem hagut d’aprendre un nou llenguatge de missers. Ha descobert que viu al món de la prevaricació i de la corrupció. Mangarrufes, sempre li havíem dit. Alguns polítics d’avui serien els reis de l’estraperlo. Quan un home no té altra mal de cap que esperar la mort, els drames de la premsa arriben a pesar poc a la romana de les inquietuds. Anys enrera encara s’enfadava amb els polítics. Ara els hi dóna poca importància. Ha doblegat tant el periòdic que sembla com si el preparàs per donar llendera a un ca malcriat. Llendera, picar pedra, veure sortir el sol i pondre’s al mateix jornal. ¿Tornarà el tren a Campos? S’ho demana però com si no s’ho acabàs de creure. Qui sap si d’aquesta manera tendria Palma més avinent i hi podria baixar qualque dissabte. Tanmateix ja no hi ha els mateixos cafès d’un temps, ni els homes fan rotllana devora el banc de s’oli per fer transaccions, ni es fumen els mateixos puros. ¿Com pot canviar tot tant? Fins i tot la gent ja no mira l’hora que és de la mateixa manera que es feia abans. Els minuts compten diferent, i ja no en parlem de les hores. Ara tot torna estantís només durant el temps que dura una aclucada d’ulls. ¿Tornarà el tren? S’ho torna a demanar, com si volgués creure’s, o per ganes a tornar trepitjar el món. El món és més enllà de qualsevol fita del poble. Somriu recordant aquell dia que el seu nét li va demanar si ell també havia fet esclafar monedes de cinc cèntims a les vies del tren, com havia escrit en Damià Huguet a El fum oscur del tren. No, li havia contestat ell. No havia jugat mai a l’estació. Els seus records del tren venen a ser com una lluita per a no enrecordar-se’n de res, una obsessió per oblidar. Tampoc tornaran les vetllades a la pista, aquella remor de les bicicletes, tubulars, les motos stayer, ni les carreres a l’americana. Tampoc tornaran les cançons de picat, les glosses, ni els boleros. Ni les dones tornaran a fer randa. ¿Per què la remor de les paperines, a entrada de fosca, li fan venir tots els records, d’una glopada? Es la por a no tornar. Ja tenc billet, va pensar quan li varen confirmar la malaltia ja fa uns anys. No hi deixa de pensar cap dia i, a les fosques, quan s’estira davall els llençols, li entra el pànic de no despertar-se mai més.  

Encara a la fresca, no s’acaba de decidir d’anar a sopar. Mira les fesomies que passen per davant ca seva, provant de contar els qui realment coneix. Un remuc com a salutació potser és el senyal que indica que el que ha passat és un conegut, encara que ben bé no de la seva quinta, que ja en queden molt poquets. La resta, ombres d’altres continents, d’altres llengües, d’altres colors, que passen callats amb la timidesa de la soledat dels qui es senten estranys. Altra volta els records, com un repic de campana dins el cervell, forns de calç, solls, menjades a fora vila, emprivada, amagar-se darrera un claper, coets dins la mar, jornades de llenya... tota una joventut esmicolada pels records en uns pocs segons. Ara que tothom parla de la crisi, ell se’n recorda dels rovegons de pa i de l’escudella enmig de la taula, a compartir. Ningú no se’n recorda dels excusats, ni de la ferum de la pobresa. La vida li ha passat per davant com un estel fugisser, vist i no vist. La vida, vista i no vista. I mira que n’han vingudes de mal dades. Des de la cadira de bova, no s’assacia d’enyorança, talment un bolero de joventut.

Publicat al Programa de Festes de la Mare de Déu d'Agost, Campos 2010

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS