Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Lliçó de silenci

joanperello | 18 Juliol, 2010 18:54 | facebook.com google.com twitter.com

 

Som a foravila. Canícula de juliol. Ensumant pletes llunyanes, que deia Damià Huguet, he cercat una ombra, la mateixa dels cans, els animals que trien millor el lloc on romandre quiets sense patir. M’acompanyen dos raters inquiets i àgils, però que fins i tot ells, pur nirvi, no saben que fer amb el seu cos menut, sense grasses, al punt del migdia d’un dia de juliol. Cigales, com un cor acústic d’estridències, inquietes enmig de la pineda. L’horitzó, allunyant-se de les pletes, s’amaga darrera un tel d’humitat. Estic assistint a una magistral lliçó de silenci. La remor insistent del vent i el càntic persistent de les cigales formen part del silenci, qui sap si perquè l’antítesi del silenci és la veu de l’home i de les seves circumstàncies. Llegesc pausadament Antonio Tabucchi, com qui olora un vi portugués, mentre unes formigues s’enfilen per les meves cames. Fins i tot he cregut que qualcú me cridava pel meu nom. Lliçó d’un silenci inexistent, per tant. “No és fàcil fugir de Porto –va dir l’advocat-, però tal vegada el vertader problema és que no és fàcil fugir d’un mateix, perdoni’m l’obvietat” diu un personatge de Tabucchi. Qui sap si jo, obvi, estic intentant fugir de mi mateix, enmig d’aquesta lliçó de foravila i silenci, aparentant saber el per què de la meva persistent ansietat. I mentrestant, molt més important, hi ha vida. Esplendor de buguenvíl·lies. El cactus, mama de monja, ha tret la flor d’un dia. La terra seca esmussa la pell de la punta dels dits dels peus. Moraduix al tacte. Les figueres de moro com un símbol de la vida, i de la terra, que ja no ha de tornar. La llimonera quasi nua. La vinya marca el sender de l’esclat de la bellesa. “A mi que no em treguin dels paisatges on hi hagi vinyes i oliveres. Allà fins on van arribar els romans és el límit de la bona vida”, diu un personatge d’Hèctor Bofill. Lladrucs llunyans fan alçar les orelles dels petits raters. La llunyania sembla una suggerència, fins i tot sensual. Un punt d’inquietud aprop de l’esternó, talment com quan dones per acabada la lectura d’un llibre fascinant. Tanmateix el silenci no existeix.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS