Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Les estacions absurdes (23): La fel del tren

joanperello | 25 Juny, 2010 17:32 | facebook.com google.com twitter.com

La nit encalça la festa. Es la revetla de Sant Joan. El tren de la platja va estibat de gent. Molts escolten música i mouen els seu cos a ritme de cumbies, merengues, rumbes... Roba de mils colors, camisetes i jeans ajustats a la pell. La gent va endarrer de la gran festa de la Mediterrània: foc i energia a recer de la lluna, sensualitat a la pell. Però no tots hi arriben d’hora. Els darrers trens encara arriben carregats de gent i música. Tothom s’apressa per arribar aviat a la platja dels somnis, per a compartir la gresca de les fogueres. La gent camina a caramull, qui sap si darrera el guia de la mort, aquell que va endavant i, potser carregat de la valentia més absurda, i que decideix obviar els senyals pels peatons per accedir a l’altra banda de l’andana. La multitud segueix la multitud, sense fer cas omís a l’avís de la providència i travessen per les vies. No hi són a temps per esquivar el tren que s’apropa, el convoi de la mort, aliè a la festa de Sant Joan. L’impacte apaga totes les músiques i trenca els cossos. L’estació, aquesta nit, és més absurda que mai.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS