la brúixola, blog de joan perelló

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj Segui @joanperello Tweet

Les estacions absurdes (22): L'ensurt

joanperello | 19 Juny, 2010 09:56 | Compartir:

Quan desperta, la primera imatge que té davant els ulls és la de dos policies locals, de blau i groc, les mans a la cintura, treient pit. S’examina lentament, com si es trobàs al centre d’un somni, amb personatges que murmuren i que no acaba d’entendre, com si surassin per un paisatge que va reconeixent a poc a poc. Duu la camiseta totalment mullada i hi ha restes de sang a la roba, gotes quasi imperceptibles. Reconeix un infermer que s’agenolla davant seu i li pica un dit. Una nova gota de sang que li estronquen amb un segon, amb el cotó aferradís. Sent com comenten que ja hi ha millora. Una glucèmia de 52, mitja hora després de la de 33. Ja no hi coma. Respon totes les preguntes però no se’n recorda de res. L’han de dur a urgències i l’aixequen del banc de l’estació. Les cames pesen molt i nota la humitat del carrer on l’espera l’ambulància amb les intermitències de les urgències. Prefereix que no l’ajeguin a la camilla, i seu a una cadira de poca estabilitat, observat per un infermer. Tots els estris de l’ambulància sembla que han de rodolar per enterra. No es veu res des de l’interior de l’auto, però sospita que al carrer només hi ha la soledat. Ell sent un buit immens dins la seva còrpora. Un cansament vital. La fluixedat. L’infermera l’informa que té el sucre a 82 i li dóna unes recomanacions per a les properes hores. Pregunta per qui els ha avisat. Un àngel, li diuen. Quan li demanen on vol que el deixen, diu que el deixin a l’estació. Té un llarg viatge per fer. Tota una vida per endavant.