Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Les estacions absurdes (19): Una darrera oportunitat

joanperello | 01 Juny, 2010 21:23 | facebook.com google.com twitter.com

És un home menut, aclaparat per l'estridència dels altaveus de l'estació, atemorit per la cua davant la finestreta de l'oficina de venda de bitllets. Va net, però sense mirar prim amb el planxat de la roba, caducada ja per l'hostilitat de la humilitat d'una vida austera a la força. Va net, però els pèls al nas i a les orelles, així com les celles poblades, en desordre, fan endevinar la seva edat. El poc cabell, gris, només manté una certa vitalitat al rodapeu del cap. La clenxa és com el silenci, inexistent. Té pressa, però sobre tot li guanya la impaciència perquè no n'està molt segur del que ha de fer. A més a més, tot i que des de que s'ha llevat de matinada s'ha esforçat en dur al dia el tema de les orinades, comença a notar una coïtja a l'entrecuix. Mira a cada banda cercant els rètols de l'excusat però li fa vergonya demanar-li a l'estranger que duu darrera que li estotji l'espai de la cua. Sap que a vegades s'ho paga tenir una mica de paciència i que, de cop i volta, la cua farà més via, ell entendrà l'oficinista de la finestreta i que encara li quedaran uns minuts per anar a pixar, tot i que pensa que déunovulguiunmaldeventrearaiaquí. Qui sap si tot anirà bé. Pensa si els estrangers també deuen amollar pets i bufes, mentre mira de reüll l'home de sandàlies amb calcetins. Fins ara no havia maleït la mort de la seva Maria, ni havia notat a faltar els seus cops de colze pels seus gestos inoportuns. Adesiara fa recompte del que duu a la cartera, aquell paperet doblegat fins a la mínima expressió amb l'adreça del seu fill, o la llista de medicaments tot i que ell sempre havia volgut diferenciar-los pel color de les pastilles o per les capses, la loteria de la seva darrera esperança acabada tanmateix en un número en el que no hi manté gaire fe, la llista amb els números de telèfons per a possibles emergències. ¿ I tot això, per què?. S'ho demana mirant l'entorn. Ell no ha decidit res, perquè fa temps que calla i escolta, perquè ja fa molts d'anys que va deixar de dur una vida, la vida. La coïssor va en augment, però el distreu amargament la visió d'un home en cadira de rodes. Agafa aire. Sap que en el fons no està tan malament i que potser al poble del seu fill hi pugui trobar un café amb gent amable, senzilla i austera, que sàpiguen que l'onze de bastos és qui comanda. ¿ I tot això, per què?. S'ho repeteix, amb un remug de barra closa. Es posa la mà a la cartera i separa els papers importants. Un a un els trenca per cada un dels doblegs. Primer, la llista de les medecines. Després, l'adreça del fill. Després, la foto de la dona. Té una llàgrima seca a l'aguait. Sap que té poc tens per plorar si vol que el cop del tren tengui efecte, perquè la velocitat que duu és poca. La força, emperò, potser deu ser suficient per no haver d'admetre una darrera oportunitat.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS