Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Les estacions absurdes (17): Ell, de bell nou

joanperello | 20 Maig, 2010 17:16 | facebook.com google.com twitter.com

 Es un home estrany que seu a l'estació, silenciós. Té una certa manera de mirar que sembla que vagi més net del que va. Segur que va molt brut, a no ser que de matinada hagi anat per l'hospital i una infermera, na Maria normalment, l'hagi fet passar per la dutxa d'urgències. Una dutxa d'emergència i alguna muda una mica esquinçada. Qui sap! Tanmateix ningú no si acosta per comprovar-ho, tot i que efectivament no fa cara de dolent. La brutor només destorba als qui necessiten canviar-se de roba sovint. La brutor, les taques especialment, és la metàfora del pecat. Lluites contra la temptació, igual que vas alerta amb no tacar-te. Què passa, una vegada que ja duus una taca d'oli a la camisa?. Amb el pecat passa el mateix. Ja no vé d'un quan caus. Una mirada mustia, potser. Ell ja no pensa  ni en temptacions ni en pecats. No pensa en les mans brutes o el calçons tacats. Mira o no mira. Les cadències de les anques femenines, els capells masculins, normalment gorres. Mira o no mira. Qui sap que es veu darrere els ulls mig aclucats, com qui s'enlluerna només amb el trànsit de la ciutat, amb tots els renous a la plaça del Rei Jaume I. A la paperera hi ha una bossa amb deixalles de patates sintètiques. Miques a una bossa oliosa a la que ell mai no s'hi acosta. Ho deixa per a les velles. Qui sap si se li nota un lleuger somriure quan veu arribar alguna d'aquestes velles de cabell oliós culejant pels bancs i les papereres. Elles sí que cerquen les golosies i les patates fregides, tot allò que ell obvia. Fa anys que no es troben rovegons de pa bo. Restes de baguettes com xicles, amb alguna gota de saliva. Bosses de plàstic que un dia van ser transparents, enfitoses ara com un condó usat. ¿És un home estrany? Més aviat és un home de poques paraules, de mirada discreta i de pensaments amagats. Esquiu com els moixos. ¿ La seva història ? Qui sap si un dia va ser un viatger. Qui sap si tot es déu a que un dia va perdre el seu tren i no sap quin és que ha d'arribar ni el que li convé. No fa gestos de dubte, ni es posa nerviós quan es formen gran cues de passatgers al seu davant. Roman impassible amb la seva mirada d'ulls menuts. Hi ha una vella que s'unta els cabells amb la saliva i gesticula com els muts. Una altra duu els llavis vermells, un rouge que no perd mai el seu color, sense caducitat a l'expressió. Morirà entelant les ulleres del forense que l'examina, si es que moren mai aquestes velles de les estacions. Hi ha una altra vella que es manté viva gràcies al gat d'angora que duu damunt les velles maletes. Ell mai no s'acosta cap a elles, com si a la seva joventut n'hagués sortit escalivat. Elles, naturalment, l'obvien des de la distància, com aquells animals intel·ligents que mesuren amb la seva experiència el moment oportú per llançar-se cap a una víctima. Quan ell, a vegades, sembla observar els tickets dels passatgers que s'apressen a desfer-se'n d'ells a la sortida, com si temessin que puguin quedar dins les butxaques, exposats a la violència destructora d'una rentadora automàtica, elles miren cap a la llunyania com si s'observassin a un mirall llunyà. Curiós això dels tickets deu pensar. Quina poca efectivitat. Caduquen amb facilitat i no serveixen mai més. Ni els impostors s'interessen ja per ells. Passa com amb les monedes abandonades a les cabines telefòniques. La de la plaça de l'estació duu setmanes sense que ningú la faci servir. Potser no quedi ni l'aparell o el cablejat. Enterra hi ha els vidres i un rouge als llavis de la protagonista de la publicitat. Tot passat de moda. La caducitat dels viatgers: turistes, immigrants, jornalers... Tots tenen el seu límit. Tots tenen una tornada. A l'estació només hi ha una persona que esquiva les busques del rellotge, avesat a un nou temporitzador. Només la fosca i la pluja poden interrompre el seu gest tranquil. Es quan s'aixeca molt lentament i fa un nou dobleg al vell diari per ficar-lo dins la carreta de la bossa que altres fan usar per anar a la compra. No se sap com era fa uns anys, ni el color ni el material. També falla una rodeta, com si patís d'aneurisme. Ajupit, com qui ja no pot ni amb l'ànima ni l'esquena, enrampades les cames i els peus freds, inicia un nou itinerari. No se'n va molt alluny. Cerca el seu petit racó, arrecerat del fred i la humitat, tot esperant que a les fosques ningú el trepitgi, i que els vigilants de seguredat facin el més fàcil, mirar cap a l'altra banda. Pocs cartrons i la manta d'aquella infermera d'urgències. Ningú no ho sap però ell somriu cada vegada que pensa amb ella, tot i que a vegades el renyi molt fort. La vida tanmateix està feta per aquells qui tenen un sac de paciència i que, a l'adversitat, saben fer una pausa. Una pausa, un silenci a la penombra, no és emperò un acte de contricció. Es, simplement, una alenada, un sospir, un gest de paciència, el cansament al cap i a la fi.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS