Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Edoardo Sanguineti

joanperello | 19 Maig, 2010 20:32 | facebook.com google.com twitter.com

    Ha mort el poeta Edoardo Sanguineti, a Gènova, als 79 anys. La notícia m'ha agafat de rampellada, però deixant-me un gest a la cara com qui mig acluca els ulls i intenta retrocedir en el temps. He recordat que la meva educació literària, anant per lliure, bona part me ve donada pel poeta Octavio Paz i, precissament d'una col·laboració entre aquests dos poetes, i uns altres dos, Jacques Roubaud i Charles Tomlinson, vaig conéixer els primers versos d'Edoardo Sanguineti. M'afectaren tant que fins i tot els vaig usar com a epíleg d'un dels meus primers llibres, Baf de Llavis (1976). Si vaig gosar a cloure un llibre amb uns versos d'aquest poeta va ser per l'impacte que me produiren i perquè ja que li havia furtat alguns versos, me veia amb la necessitat de fer-ho explícit. El mateix me passava amb Octavio Paz que vaig usar al mateix llibre per encapçalar-lo amb una cita seva, que començava amb els versos amar es combatir, es abrir puertas.... i acabava amb un contundent en monedas de cobre y mierda abstracta. Dec, i no només això, la coneixença de la literatura d'Octavio Paz al poeta Damià Pons. El poeta mexicà d'alguna manera me va obrir les portes del món poètic, o com a mínim les me va eixamplar. Mai emperò sabem ni podem correspondre i per això me sap greu no haver estat un alumne avantatjat dels escriptors esmentats.

    La col·laboració entre els poetes Paz, Tomlinson, Roubaud i Sanguineti es va concretar en el llibre RENGA, publicat inicialment per Gallimard el 1971 i després en versió espanyola per l'editorial mexicana Joaquin Mortiz l'any 1972. El llibre que els poetes dedicaren a André Breton es va gestar l'abril de 1969 quan els quatre poetes es tancaran al soterrani d'un hotel parisenc. El renga segons explica al pròleg d'aquest llibre Claude Roy és una forma poètica col·lectiva japonesa desenvolupada en diverses épocas des del 794 fins el segle XV. Els poetes que inicien una estrofa obliguen a l'altre a continuar-la, adoptant-ne la forma del sonet, tot i que d'una manera molt lliure com es pot suposar. Poesia a quatre mans o, millor dit, poesia a quatre essències.

     

    Ho segnato sopra la mia fronte le rughe del tuo utero,

    i morbidi anelli del tuo muschio mestruale:

    ho versato lividi liquori dentro le pagine dei tuoi calendari:

    ho coltivato il fungo e la felce sopra le spiagge dei tuoi laghi

     

    Aquesta poesia contundent i experimental, d'enfant terrible segons alguns crítics, era la poesia d'un dels principals I novíssimi (1961). Moltes nits de lectura enyor poesia capaç de mossegar les síl·labes.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS