Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Les estacions absurdes (15): Alzheimer

joanperello | 11 Març, 2010 13:31 | facebook.com google.com twitter.com

Avui migdia he vist un home perdre’s víctima de l’alzheimer. Anava camí de l’aeroport però cercava l’estació, aquest món absurd on vivim, trescam i patim. Vestia de manera esportiva, amb una certa elegància en el posat, qui sap si a la manera d’alguns jugadors de golf o de tennis quan arriben a l’edat de prescindir de certs prejudicis. Ha perdut la memòria, emperò, i no sap on va ni d’on vé. Ignora el que passa al voltant de la seva aura. Tresca i tresca, amb un balbuceig quasi inexpressiu d’algunes paraules. Es com si se cercàs a ell mateix. Arribes a vell i ets un dubte per a tu mateix i qui sap si una nosa per a qualcú. Hem telefonat a la família i el resultat ha estat desesperant. “Deixo-ho fer o l’acompanyi a la parada de l’autobús” ha dit una veu a l’altra banda del telèfon. La persona que ha fet la cridada telefònica s’ha quedat sense veu, en blanc. No se podia creure que qui l’atenia era un familiar que li responia amb la mateixa fredor d’una oficinista poc amable. Finalment ha arribat un segon familiar que sí ha atès correctament la crida. Amb lleugeres llàgrimes als ulls se n’han anat plegats, demanant com fer-ho per arribar a l’estació absurda més propera.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS