Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Les estacions absurdes (14): El pintor

joanperello | 10 Març, 2010 19:29 | facebook.com google.com twitter.com

    El pintor ha arribat d'hora a l'estació, amb tot l'ormeig, però li fa vessa desplegar-ho. Fa tant de fred que avui s'ha vestit amb el màxim de roba gruixuda possible, capell al cap i uns guants que li protegeixen de les sedes als dits i que si sortissin no li permetrien pintar. No desfà, dèiem, els bàrtuls. Es queda mirant la neu incipient que cau just al seu davant, al carrer, i que ell contempla embadalit des de la porta de l'estació. No ha pintat mai la neu. Més encara, no ha pintat mai la pluja, ni el fred. A poc a poc aquesta sensació de no haver pintat aquestes coses li crea una angoixa interior. I agafa por. Agafa la por de l'artista, la por a no treure entrellat del que es proposa, la por de l'artista davant el llenç sense màcula. ¿Com és possible haver arribat a vell i no haver pintat mai el fred? S'acusa d'haver-se dedicat a la rutina, a fer-ho fàcil, a pintar sempre els mateixos redols de la ciutat. Sap que avui tampoc pintarà res. En el fons, potser no és un artista, sinó un pobre solitari, un personatge més d'aquests que viuen a les estacions absurdes. Es toca la barba i acluca els ulls i es fa preguntes. Preguntes sense resposta. Els dits, encara dins els guants, toquen el cavallet i la paleta. No hi ha colors avui, en aquest dia de fred, aigua i neu.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS