joan perelló

Arriba amb presses a l'estació per agafar el primer tren, però la música l'atura. Des d'un racó se sent un acordió, tocat per un home de pell trista, mulato potser. Cantinero de Cuba és la cançó instrumental del vell. De cop li fugen les presses i es deixa endur per la melodia. S'asseu, discretament, al banc de l'estació absurda i no posa el fre als records. De cop la lentitud i la calma són el més important. De cop no importaria que hi hagués ni vies, ni trens, ni estació. De cop la música ho és tot. O els records. La pell dels records sua, com si aspiràs el frenesí dels tròpics o es banyàs amb una pluja persistent. L'amor també és suar i als tròpics s'estima. A les cantines les mulates dansen remenant la voluptuositat i els homes s'eixuguen els llavis amb el rom de la vida. La cançó és breu i l'acordionista, lent, s'eixuga les mans amb un mocador estantís, color de colom de parc d'estació absurda. De cop ja no hi ha més música i la vida és rutina. L'home de records fràgils s'arregla les rues de la roba i, seguint el full de ruta de la rutina, puja al tren. Qui sap si a la propera estació hi haurà una cantina, dones de llavis voluptuosos i ritme als malucs, o només un vell acordionista, ranci com la soledat.