No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola.
Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos.
http://www.escriptors.cat/autors/perelloj
Les estacions absurdes (10): El fugitiu
joanperello | 12 Gener, 2010 14:10 | Compartir:
Ha pujat al tren amb presses, com si volgués oblidar intencionadament tot el que li quedava enrera, grenant flashos de la memòria. Cerca la finestreta i passa els dits gelats pels vidres, desentelant la fragilitat. El paisatge encara no existeix. Només hi ha l’edifici i la gent de l’andana. Frissa per captar el que serà el seu paisatge a partir d’ara, aquest paisatge que per la finestra sempre va contradirecció. Arbres, sementers, vinyes… ¿Què vol oblidar el viatger? ¿Què cerca a la propera estació? Qui sap si té un missatge a la consigna, o una maleta amb diners o passaports falsos. Qui sap si l’espera només l’altra soledat. La seva expressió impacient és la d’un fugitiu. A vegades és molt més fàcil que tot això. Fuig d’ell mateix. Només d’ell mateix.