joan perelló

Té la mirada fixada a una volta del ferro forjat de l'estació. Quasibé no se n'adona quan entren a l'estació absurda els policies locals i els voluntaris municipals dels serveis socials. Duen aliments i mantes per salvar-se d'una nit gelada. Ell tanmateix no ho entèn, perquè fa temps que va perdre el sentit de l'orientació. Anit intenta recordar la lletra d'una cançó italiana que cantava Fontana, Il Mondo. No se'n surt. Recorda la cintura d'aquella al·lota, el vestit blanc, els ulls com el gest esquiu d'una moixa. Potser ell duia per primera vegada una americana, camisa groguenca a to, qui sap si un rull de l'un contra el rull de l'altra. Aquesta nit, amor, no he pensat amb tu. Gira el món dins l'infinit. Amors, penes, alegries. La cançó és una mentida. El món sí que se va aturar el dia que el pobre solitari va perdre l'orientació, un munt d'anys enrera, i a poc a poc es va escolar-se per les rieres de la soledat. Recorda l'al·lota, les seves galtes, un bes tímid, però no se n'acaba de sortir amb la lletra de la cançó. De cop, quan la voluntària dels serveis socials s'acota per fer li arribar el pa i la llet, ell compren que pot tornar-se a enamorar i, qui sap, si el món tornarà a girar. Ella, aliena a l'amor, voluntària d'una nit de gelades, no pensa en l'infinit com el boig solitari. Vaig obrir el ulls per veure-hi entorn a mi. En el silenci jo me perd.