Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Les estacions absurdes (7): L'eternitat

joanperello | 29 Desembre, 2009 14:30 | facebook.com google.com twitter.com

El tren arriba a la ciutat per la part més lletja, per la cara on el reciclatge es mostra en estat natural i salvatge, un abocador permanent de diarrea urbana. Només es salva un petit hortet, en desordre, com la barba mal arreglada d’un vell jubilat amb aresta i taques a la camisa mal embotonada. Seu a una cadireta plegable, com aquelles de missa, amb un cusset a la panxa, mirant passar el tren cap a la ciutat absurda. ¿Què pensa? ¿Què mira? Només ho compren una mica el cus, avesat al tacte d’uns dits ja cansats de cavar i de llevar males herbes. Es deixen endur mútuament, com qui s’esquinça la soledat tocant-se el rastre de la rutina, el rostre d’una mirada que ja no espera res. Potser aquí tampoc no hi ha ni vies ni tren. Qui sap si és una mort dolça, amb la mirada permanent cap a l’eternitat. Qui sap si ja és al cel. ¿I els cans, a on van? De moment romanen plegats, el vell i el ca, mirant amb indiferència la vida.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS