Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Les estacions absurdes (6): Sobredosi

joanperello | 28 Desembre, 2009 21:24 | facebook.com google.com twitter.com

    A prop de l'estació hi ha una vella pensió, amb la façana d'un groc pàl·lid que ha anat perdent intensitat i lluentor. Assegut al llit desfet, magre com un faristol, hi ha un home amb la fesomia d'una ombra, qui sap si com una tonada de tango. No s'atreveix a moure les cortines per mirar cap el carrer. Des de la finestra només podrà veure el fems trabucat, xeringues, una espina malmenada pels moixos. ¿Per a què mirar cap al carrer? La finestra dóna al carreró de darrera, on moren les matinades a cops d'escopinades i pixum. L'estació, potser avui més absurda que mai, ha quedat sense viatgers. El fred de Nadal fa romandre el dolor a la minúscula habitació de la pensió de façana pàl·lidament groga. La nit és un gemec de sobredosi imprevista. No cal mirar el dolor i la brutor del carreró. Es més dur encara l'instant de la mort, estretes les venes del darrer gest de força, amb la darrera punxada sense humilitat.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS