Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Les estacions absurdes (5): El solitari existencialista.

joanperello | 23 Desembre, 2009 22:33 | facebook.com google.com twitter.com

    Ha vist per l'estació Juliette Gréco, com una fulla morta. Fa temps que no es fa netes les sabates i cada taca de pols li fa envellir la fosca dels ulls. Té cataractes i un tel imprecís li genera dubtes. En arribar Nadal plora, imperceptiblement, si sent la música d'un acordió. De cada vegada hi ha més músics vinguts de l'est que toquen els seus instruments als racons de les estacions absurdes. Tots toquen la música de la nostàlgia, però no se'n recorden d'ell, del solitari del banc de l'estació, d'aquell que quaranta anys enrera es sentia l'amo de París, essencial com el diable, existencialista com la rua d'un jersei negre, com el traç negatiu d'un pintor amb dubtes. Essencialment existencialista, com el dibuix del fum quan encara formava part de l'estètica del pensament. Les bosses de la compra dels passatgers duen el senyal inequívoc de les festes de Nadal. Ell, brut com la soledat essencial, existeix perquè a les fulles mortes, com un mirall, ha pensat que veia l'expressió de Juliette que li cantava Le solitaire.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS