joan perelló

Ha vist per l'estació Juliette Gréco, com una fulla morta. Fa temps que no es fa netes les sabates i cada taca de pols li fa envellir la fosca dels ulls. Té cataractes i un tel imprecís li genera dubtes. En arribar Nadal plora, imperceptiblement, si sent la música d'un acordió. De cada vegada hi ha més músics vinguts de l'est que toquen els seus instruments als racons de les estacions absurdes. Tots toquen la música de la nostàlgia, però no se'n recorden d'ell, del solitari del banc de l'estació, d'aquell que quaranta anys enrera es sentia l'amo de París, essencial com el diable, existencialista com la rua d'un jersei negre, com el traç negatiu d'un pintor amb dubtes. Essencialment existencialista, com el dibuix del fum quan encara formava part de l'estètica del pensament. Les bosses de la compra dels passatgers duen el senyal inequívoc de les festes de Nadal. Ell, brut com la soledat essencial, existeix perquè a les fulles mortes, com un mirall, ha pensat que veia l'expressió de Juliette que li cantava Le solitaire.