Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Les estacions absurdes (4): Mocadors

joanperello | 14 Desembre, 2009 20:57 | facebook.com google.com twitter.com

Tots passen per davant d'ell amb bosses i maletes, un bitllet a la butxaca, la suor al coll. Els mocadors són per a torcar-se la suor, mocar-se, mostrar el malestar a un espectacle esportiu, mostrar l'aprovació a un espectacle taurí, plorar, dur-ne al butxacó de l'americana i, essencialment, per acomiadar-se a les estacions de tren. Quina meravella aquells films amb estacions plenes de fum que quasibé omplien la sala de projecció! I ara? Ell ja es fa poques preguntes i espera manco respostes. Ja no hi ha comiats. No hi ha belles al·lotes que corren per l'andana travelant amb els tacons alts i una bossa per capells, ni soldats, ni espies. Abans tenia la necessitat urgent de saber quina seria la propera estació. Ara ja no sap per què va cada dia a l'estació. Abans hi anava per fugir. Després per retrobar-se. Llavors per no perdre's. Ara ja no ho sap. De nit somia rails. De dia els mira. Les ginyes del desencís. Fragments de la vida a la deriva. Un gargall malalt al mocador.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS