Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Les estacions absurdes (3): Llepolies i safarrí.

joanperello | 10 Desembre, 2009 20:38 | facebook.com google.com twitter.com

La vella, cada dia, en arribar a l'estació, cerca el seu banc per asseure's. Duu un vell mocador pel cap que se'l treu de damunt i se'l deixa al voltant del coll. Sembla que no li doni gaire importància al prominent goll que li sobresurt perquè no té gaire cura per a que no se li noti. De fet, abans duia el mocador pel cap amb el coll gairebé descobert. Del carretó treu una bossa de plàstic, arruada, de propaganda de qualque supermercat. Una a una es menja una llepolia. Tot s'aferra. Ella mateixa sembla aferrada al banc. Ni sua. Duu la mateixa roba tant a l'estiu com a l'hivern. Duu un dit de safarrí, que se li pot veure a la pell de les cames primes, un dit per damunt dels calcetins arregussats. Les seves ungles de dol, brutes com el silenci, graten la pell de les golosies, com qui escata la fam. Ni els ocellets que han entrat a l'estació gosen apropar-se. Hi ha un tuf de soledat a la pell com qui traça una frontera. No se sap ben bé si hi ha un somriure entristit a la seva mirada o és el gest del desencís. L'oliosa bossa queda damunt el banc i ella, lenta com el cansament, cerca a les papereres l'aliment de l'atzar.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS