la brúixola, blog de joan perelló

Hi ha dos moments del dia imprescindibles per passejar per L'Alguer, a primera hora quan els comerços no han obert i es veuen pocs turistes pels carrerons, o pel bastió quan es pon el sol devers el Cap de la Caça, tot i que aquí ja ho comparteixes amb molts de turistes i dels propis habitants de la ciutat que s'hi passegen a peu o amb bicicleta. No som externs, diu Damià Huguet al poema Un dijous a L'Alguer ( Vols des d'Orly ). Aquest fragment de vers, contundent, no conté només literatura. Hi ha el que sentim molts de nosaltres quan viatjam per aquests corrals mediterranis. A L'Alguer és dels llocs on manco extern et sents, no ja per la parla catalana ja molt a la baixa, crec, o la retolació antiga dels carrers, sinó pel propi paisatge urbà. Vas i vens pels carrerons empedrats i adesiara tornes sortir a la murada oberta al mar, pels bastions anomenats Marco Polo o Colombo, entre cada una de les set torres fins al port on no s'hi veuen grans embarcacions per mor de la poca profunditat de les aigües. No hi ha corregudes ni presses. No hi ha cridòria. Tot és com la lenta harmonia de les ones enmig d'un mestral molt lleuger, quasi imperceptible. De tornada als carrerons a través de la Plaça del Pou Vell o Piazza Cívica, bades per les tendes inevitables dels souvenirs, des del coral vermell fins a les botigues que venen camisetes estampades amb la fesomia del sard. Es el preu que paguen les ciutats belles, que cada cop són més visitades. Acluques els ulls i intentes veure una ciutat sense aquestes botigues, sentint només el renou de les teves petjades damunt les pedres o el grinyolar d'una finestra que es tanca, amb qualcú que xafardeja des de la penombra. El temps es detendria i això és una quimera impensable, i fins i tot no convenient. Altra vegada al bastió i mirada cap a la mar, aquesta pàtria comuna. No és que ens assemblem, és que ni ells ni nosaltres som externs.