Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Viatge a Sardenya (3): Eleonora d'Arborea

joanperello | 13 Octubre, 2009 20:45 | facebook.com google.com twitter.com

Eleonora d'Arborea. Vet aquí un nom suggestiu, sovint vist i llegit a l'oest de Sardenya, al Golf d'Oristany. També és el nom del bed & breakfast que he triat per dormir a la ciutat d'Oristany, on hi arrib per carreteres comarcals quan el sol inicia el seu declivi i enlluerna la passió pel paisatge. Com sol passar no sempre les primeres impressions d'una ciutat mitjana solen coincidir amb aquella imatge que hi dus present, ja sigui per la lectura d'una guia de viatges o seguint itineraris pels blogs personals, sovint anònims des del punt de vista d'un lector. La gent s'esforça per fer-me fàcil l'arribada al centre, sense escatimar res. Potser no són tan expressius coms els italians continentals però m'agrada la seva austeritat. Tenen l'aparença de la gent senzilla que no frissa perquè sap que tot, tard o d'hora, ha d'arribar, fins i tot la massificació del turisme. Hi ha un punt emperò en que la vulgaritat canvia de fesomia i apareix la Piazza Eleonora i, millor encara, el b&b que has triat efectivament es correspon amb la fotografia d'internet i és una de les cases més belles de la plaça just devora l'ajuntament, tot un casal senyorívol que ara fa les funcions d'hostatge per a viatgers que blasmen de la política turística del tot inclós que ara tant s'usa a Mallorca amb la seva perniciosa influència. A partir d'aquest moment de canvi de fesomia Oristany es converteix en una bella ciutat, peatonal, també lenta com els murmuris de les velles parets d'esglèsies, monuments i edificis. Un simpàtic Andrea ens mostra l'habitació que tenim reservada. Si la casa compleix amb les nostres expectatives, l'habitació no rebaixa el nivell, ja que és ampla, i alta, amb un bon bany. Molts detalls per tots els racons, com si cada un d'ells aportàs una alenada de records. Els miralls, les llunes, tenen la vellura que correspon a una casa d'aquestes característiques. Els llençols antics no eviten la sensació de netedat. Tot funciona. El preu, 65 euros, amb berenar. Davant la política d'hotels que, com a monstres urbanístics, trenquen l'harmonia del paisatge, n'estic convençut de la bondat de la política dels b&b i dels agroturismes, o dels petits hotels. Els grans hotels beneficien l'economia de la multinacional, mentre que aquesta alternativa dóna beneficis als petits propietaris i a l'entorn més pròxim. Es el mateix que passa amb les botigues i els grans centres comercials. Es tracta de triar qualitat, encara que tenguin la senzillesa d'un vino della casa. Deia emperò que el nom d'Eleonora d'Arborea és suggerent. També ho és la seva imatge reial, amb un cert toc de distinció i potser de distanciament. He llegit, i això no la fa ni més bona ni més dolenta, que va néixer a Molins de Rei, qui sap si com una mostra més de la petjada catalana per aquesta illa. ¿L'hem d'anomenar a partir d'ara Elionor? El que ens quedarà tanmateix és la passejada lenta, nocturna, observant una reinvidicació política sobre l'energia eòlica, els carrerons al voltant de la Seu, o la passejada amb la claror del dematí, sorpresos perquè encara s'hi passegen frares de sandàlia, o perquè els arbres estan catalogats amb una petita fitxa, o la manera que tenen els operaris de fer una reforma a la calçada amb cura o la manera que tenen d'aparcar les bicicletes. No hi deu haver lladres de bicicletes a Oristany. No hi deu haver lladres. Potser només roben humitat per aquells carrerons. No devia pensar el mateix en Josep Pla que a Càller li van prendre la cartera, i d'això ja fa una pila d'anys. Llegir Pla, sobre tot fora d'hores, és un plaer de difícil traducció. Potser no serveix com a guia, però els seus comentaris sobre les illes del Mediterrani no tenen pèrdua. Es va declarar com a illòman, una malaltia segons ell encara no qualificada pels facultatius... una malaltia que no me sap gens de greu patir. De matinada, ben prest, toquen les campanes i lladren els cans. Ni això és molèstia, ans tot el contrari. Tot plegat és com la pregària dels muetzins. Estimar la pedra vella té això.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS