Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Crònica inacabada d'un cap de setmana

joanperello | 13 Setembre, 2009 09:50 | facebook.com google.com twitter.com

Podria dir que el cap de setmana va començar amb una telefonada que m’anunciava la dimissió de Rosa Estaràs com a presidenta del Partit Popular de les Illes Balears. Internet me confirma la notícia, però me sap greu, ja que la dimissió no té res a veure amb la política, ni amb el desgavell intern d’un partit polític, ni amb la resolució dels presumptes casos de corrupció, ni amb la ineficàcia gestora de la política Estaràs, la de l’aire net que havia de fer entrar a les institucions. Dimiteix per problems de salut, cor i tiroides. Una pena. De tot d’una m’imagin com pot afectar la salut d’una persona el ritme de la vida política, els viatges a Brusel·les, dematinades, hores d’aeroport pendent del telèfon i de l’ordinador, menjar fora a hores intempestives... La salut és el primer. Sense salut no podem viure la vida com ens pertoca. La sorpresa és que malgrat aquesta mala salut el metge només li aconsella que deixi la presidència del partit, però que pot seguir dematinant, viatjant, menjant fora casa, etc. etc. El metge té en compta dues coses primordials a la vida, anteriors fins i tot a la salut, l’aforament i la nòmina. El substitut no és cap sorpresa, un home net –com a mínim la seva vestimenta així ho fa veure-, perquè ningú el té present a cap dels casos de corrupció que hi ha en marxa als jutjats, ni als que encara han de venir, però que té com a primera llengua el castellà però que, com n’Aznar, sap utititzar el català en la intimitat. El qui aspira a presidir les Illes Balears a les fotos dels diaris d’avui, José Ramón Bauzá, sembla com si dugués una polsera amb la bandera espanyola. No ho crec. Deu ser un efecte òptic. Potser no mir la vida amb bons ulls.  D’anada cap al recital de Raimon al Principal, divendres vespre, vaig fer una aturada a la plaça Major i durant uns minuts vaig seguir l’Orquestra Simfònica. Llàstima, perquè m’hi hauria quedat més estona, tot i que ho havia de seguir de dret, perquè l’aforament de cadires de plàstic ja estava ocupat. Ja al Principal l’actuació de Raimon, com ja vaig pronosticar en aquest mateix blog, no em va decebre gens, ans tot el contrari. Raimon es manté en forma, discret i elegant, mesurant molt bé el temps del recital. Bo en els temes més nous i eficient en els antics, sense escatimar res físicament ja que el seu crit segueix fent enveja. L’acompanyen molt bé baix, guitarres i clarinet i, com no, un públic gairebé contemporani que necessita d’unes dosis de nostàlgia però que valora els temes d’amor, així com les versions dels grans poetes March i Espriu.  Dissabte dematí, després de l’anada a plaça, a Campos, com gairebé és de rigor, i a la peixeteria, de tornada a Sa Ràpita vàrem anar a nedar a les penyes, devora l’esbucat escar de Cas Notari. Vaig tenir la sensació que aquella era la darrera nedada de la temporada. Vaig assaborir tot i que per uns instants breus el valor de l’aigua saladíssima i neta del meu racó. Duia un llibre per llegir, però no el vaig obrir. Me vaig decantar per mirar el color del mar, la seva netedat. Era com si volgués que no allò no s’acabàs. El bon temps climatològic no em feia pensar que unes hores després cauria una barrumbada, posant en perill les figues a secar. Sa Ràpita, almanco al meu redol, es va convertir en Sa Ràpita d’un temps, sense llum, igual que passava fa unes dècades cada vegada que hi havia un llamp. L’horabaixa, amb l’olor de la terra banyada, tanmateix ha quedat espectacular. Benvinguda la pluja. No he pogut veure el Barça per televisió perquè al bar, tot i que ells sí tenien electricitat, encara no tenen clar el tema dels nous canals i l’he seguit per ràdio, quan ha tornat la llum, al porxo de ca meva, amb la retransmissió d’en Puyal. Una victòria per seguir tranquils, mirant el futur futbolístic. La fosca, després d’unes pàgines del Tractat de Geografia d’Isidor Cònsul, m’ha duit cap a un sopar de llampuga, acompanyat de verdejo. Després he sabut que per TVM retransmitien un programa de la Diada del Consell, i he vist o sentit alguns temes de Paco Ibáñez. La veritat és que he tengut mala sort ja que quan he conectat tocava una cançó sobre aniversaris i m’ha decebut, a més la seva imatge amb poca cura i els seus alens espessos quan xerrava me feien presagiar un fiasco. La cosa s’ha compost i, finalment, ha aconseguit emocionar-me quan cantava el poema de Goytisolo, Palabras para Júlia. Tot i això no acab de veure que sigui el cantant pertinent per dur a una vetllada commemorativa d’una anomenada Diada de Mallorca. El cap de setmana continua. Toca lectura i caminada, i ja de nit, veure el que ha passat, a Arenys de Munt, per exemple.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS