Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Infància

joanperello | 10 Setembre, 2009 20:38 | facebook.com google.com twitter.com

Deia Pavese: “no és bonic ser infant: és bonic, quan som vells, pensar en quan érem infants”. Sec a un dels bancs de consultes externes de l’hospital de Son Llàtzer i els meus veïnats són una jove parella, potser sud o centreamericans, que espera a la mateixa consulta. Duen el seu fill, quatre anys potser, juganer, actiu, simpàtic. ¿ A qui se li ocorre anar de metges amb el fill? Segurament no tenen a on deixar-lo. Pare i fill vesteixen idèntics, polo blanc i calçons fins a mitja cama, de quadres grossos. La mare de la criatura, molt jove, és atractiva de cara però ja té el cos feixug. Mirant els tres membres de la família jug a endevinar quin dels tres és el que ha de passar consulta. El fill, descartat, no perquè no hi hagi nins de tres o quatre anys malalts, per desgràcia, sino perquè hauria anat a la part de medicina infantil. El pare té aspecte esportiu, fort. La mare és la que té més números a la rifa. ¿I per què? Ja ho he dit, és atractiva, però amb tendència a l’engreixament. O la diabetes de l’embaràs. O vés a saber. No som dels qui fan tertúlia a les sales d’espera dels hospitals, tot i que sempre has de respondre alguna pregunta. L’espera es fa llarga i l’infermera informa a tots el qui ho demanen que van endarrerits. Tenc paciència i llegesc premsa, fins i tot qualque article d’aquells que no me desperten gaire interès. L’infant, el fill de la Linda, que és com l’han anomenada quan havia de entrar a consulta, perquè tanmateix ella era la predestinada a veure’s cara a cara amb la doctora, es porta molt bé. Potser per això mateix han quedat al passadís esperant la mare, enlloc de jugar per defora. ¿Què deu pensar un nin d’aquesta edat quan veu aquest caramull de gent que espera asseguda a les cadires de plàstic mirant amb ànsia i inquietud el rellotge i els papers que duu? ¿Deu saber que a qualcú dels qui l’envolten li poden diagnosticar una malaltia greu? No sap el que és la cirurgia ni la medicina, però igual si s’acostuma a anar d’hospitals, en demanar-li el que voldrà ser en tornar gran dirà que metge o infermer, o millor encara i més adient per a la seva edat, conductor d’ambulàncies. ¿I què record jo de la meva infància quan tenia la mateixa edat del fill de na Linda? De bades ho intent i només reconec intermitències. Se’m fa difícil un retorn al paradís de la meva infància. Poser no ho era paradís. Després de na Linda, és el meu torn.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS