Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

El retorn

joanperello | 07 Setembre, 2009 20:12 | facebook.com google.com twitter.com

 Avui m’he hagut d’acostumar a la nova vida després del parèntesi vacacional. No queda més remei que acceptar les regles del joc i fer feina, posar el despertador a les sis del dematí i començar el joc de la rutina, des de prendre les pastilles fins a beure’t el cafè. A la carretera no hi ha hagut gaire diferència respecte a principis d’agost en quant al número de cotxes que circulaven, sino que la gran diferència ha estat la fosca. Les cadenes de ràdio mallorquines que acostum a escoltar al cotxe quan vaig a la feina a primera hora del dematí no donen informació, sino que encara es dediquen a la música i la veritat és que no resulta gaire agradable sentir música estrident quan encara no són les set del matí. A llevant hi havia un foc però quan finalment els senyals horaris han permès l’inici de les notícies radiofòniques cap d’elles n’ha donat fe, supòs que per ser una cosa molt recent. Durant tot l’estiu les estrelles radiofòniques del dematí han estat els portaveus dels comerciants mallorquins. Sembla com si fossin els únics en tenir criteri respecte a la crisi i, la veritat, les seves declaracions no es diferencien gaire de quan no n’hi havia. Són els motors de la societat, però en queixa permanent. En època de bonança no se’ls ha vist fer de mecenes, sinó tot el contrari, ja que alguns d’ells han participat de la lluita contra la llengua catalana. He superat les hores de feina amb nota. Vull dir que no he patit massa. Però no és el mateix. El ritme no el marca ni el paisatge ni la lectura. A la sortida de la feina, enlloc de tornar de pressa cap a Sa Ràpita, unes feines m’han duit a Palma i, com a mínim, he aprofitat per anar de llibreries, tot i que sense pausa. M’han escurat la tarja de crèdit, però sempre tenc sentències preparades per a consolar-me. Quan he tornat a Sa Ràpita, el mar tenia aquell color del crepuscle que tant me fascina. Al corral, damunt la taula, he estès la premsa que no havia tengut temps de llegir, així com alguns exemplars de revistes endarrerits que reb a Palma. La sort és que també hi ha escriptors que fan articles que estan per damunt del fet immediat i que superen la prova d’un endarreriment en la seva lectura. Un d’aquests és en Joan Francesc Mira. He pogut llegir uns records sobre el Kabul dels anys 70 i un altre sobre el fet de mirar el mar, aquesta filosofia d’estar per casa i de perdre el temps, que són les que , en aquests païssos de voramar, tenen algun valor permanent. Almenys mentre dura l’estiu. La llàstima és que el temps del treballador té una durada. No he pogut fer la caminada, però mentre sopàvem, encara afortunadament al jardí, hem escoltat Billie Holliday que encara sóna mentre redact aquestes notes de dietari. La sort del treballador, a més de flastomar contra la política de corrupció del PP, és que llegint les notícies pots passar per alt les que fan referència al PSOE. N’hi ha prou en veure les fotografies als diaris, punys en alt a la manera de no sé quantes dècades enrera, mocador sindicalista al coll blanc, acudits de Guerra sobre els xoriços i promeses de Zapatero, als talls informatius radiofònics. La jornada d’un treballador és tan curta que no mereixem que ens facin perdre el temps escoltant-los. No tendrem temps de refugiar-nos en el paisatge, la lectura, la música i l’amor.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS