Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Una nit d'agost a les festes de Campos / relat

joanperello | 02 Setembre, 2009 19:41 | facebook.com google.com twitter.com

L’amo Andreu Filat seu a la fresca, un vespre d’agost, mirant les paperines, i es venta amb un programa de les festes. ¿Com pot una cosa tan senzilla com les paperines penjades canviar la fesomia d’uns carrers? Tot sentint la seva remor, encara que faci calor, nota com se li posa per uns instants la pell de gallina. S’estremeix. Les paperines són també el ressó de la nostàlgia. Per a ell no passen els dies, i manco encara des de que va enviudar. La mort de na Miquela l’ha deixat tupat. Ara el que manco importància té són el mal d’esquena, el sucre i el colesterol. La pena és grossa i, a més a més, fa dies que no venen els fills. Ves a saber què els hi ha passat pel cap per embarcar-se. Enguany no vendran ni per passar les festes de la marededéu d’agost. Són a fer un creuer per la mediterrània, i fins i tot l’havien convidat, dient allò de que”vos anirà bé distreure-vos”. Potser sabien que ell tanmateix els hi havia de dir que no, que ja li està bé passar-se l’agost a la fresca del corral, o davant la portassa. Està entretingut amb un dragó de coa curta a l’aguait d’un insecte vora la llum tènue. Niça, Marsella, Roma, Nàpols... S’imagina que si hi hagués anat a bord del vaixell potser en baixar a un d’aquests ports, només sentiria música francesa o italiana d’aquell temps, de quan ballaven aferradets a la verbena de la plaça, lleugers com el tacte del vestit de Na Miquela o aquella camisa que solia estrenar molts d’anys. Les seves cames no anaven tan tortes ni eren tan feixugues en aquell temps. No era el millor ballador, però era un dels dies que més li agradava sentir el cos de la seva dona entre els braços, ella amb la rialla oberta, els llavis pintats de vermell gairebé l’única nit de l’any. Té la mirada fixada en un crui de la paret, com si ja no estàs pendent del dragó de coa curta. De jove fa fer una temporada a Marsella, eren els temps del contrabàndol i sovint havia d’anar a Tànger i a Marsella, l’únic dels ports pel que se sentia atret del viatge del seu fill i la nora, amb una certa gola enyoradíssa. Sense acabar de voler reconéixer-ho, muda els pensaments, i se veu passejant per la Rue de la Canebière, deixant enrera els carrerons del port i l’olor de bullabesa i els ulls negres de les joves algerianes.  Acluca els ulls i es reconeix jove, fort, amb els braons dels qui no temen posar call. Passa gent pel carrer i ara no és com abans ja que no sempre reconeix les fesomies. No sap ni si l’han saludat amb un bon vespre o una aixecada de celles, austera, com la roba que duen. Ell roman amb les mans a la barra, assegut a la cadira de bova ¿Com era aquella cançó que cantaven, abeurats d’anisats, els mariners marsellesos, a entrada de fosca? No era com les cançons franceses de les verbenes. Era com un cant a l’exaltació. Res a veure amb el que es cantava per Campos. ¿Deuen passejar-se aquelles joves morunes pels carrerons amb pixum de mariners? No fa cap gest però amaga els pensaments com si n’estàs empegüeit,. Coses de joves. Aquells ulls negres, emperò, els va dur en el seu record durant molts d’anys, gairebé com una obsessió. Hi ha coses que no se duen a la cartera. Qui sap si passejant pels carrerons de Marsella, allunyant-se dels fills si hagués anat finalment amb ells, hauria topat la mirada estremida d’una d’aquelles algerines, potser velles i demacrades, com unes flors mustiees. ¿Com poden mesclar-se en una nit com aquesta les imatges d’un ball amb la seva dona amb les abraçades furtives amb una jove de Marsella, d’ulls negres i olor de pensió humida? Segueix sense fer cap gest, però agrena mentalment els seus records. Sent un buit a l’estòmac. Sap perfectament el què és. Es un mal de tota la vida. Potser s’espassarà amb un tassó de llet i unes galletes. Tanca la portassa i no fa esment de res mes. No té ni inquietud per la televisió. No sap si, finalment, divendres anirà a fer un volt per la revetla. Si ho hagués de decidir ara seria un no rotund, però tot pot canviar en un parell de dies. Les festes són les festes, i per qualque cosa. El darrer que li van dir els fills abans de partir era que no quedàs tancat a ca seva, sinó que sortís. Els focs allunyen els mals esperits. Potser tenen raó. La darrera imatge de la nit és la de na Miquela amb els llavis vermells somrient, potser quaranta i tants d’anys enrera. El darrer tacte, aquella pell, davall el vestit estampat, just estrenat. 

  Publicat al programa de festes de la Mare de Déu d’agost de l’Ajuntament de Campos, 2009

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS