Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Morir

joanperello | 10 Febrer, 2009 20:50 | facebook.com google.com twitter.com

Digne és un adjectiu difícil. La dignitat és allò que s'exigeix al proïsme i que ens negam a incorporar a la nostra realitat. Dignes són els polítics i els capellans, tota aquesta colla de malsufrits que no miren cap a l'horitzó perquè saben que poden travelar amb la pedra, sí, aquella mateixa de la saviesa popular, la de l'animal que travela dues vegades amb la mateixa pedra. ¿No faig distincions? Sí que en faig, però esper cada dia el gest oportú del que no m'ha de decebre. Els qui me coneixen saben prou bé que faig distincions. Saben que quan faig una aseveració tan crua, la dels polítics i dels capellans, no hi pos a tots ells al mateix cabàs. Saben, però, que amb el nom d'aquests polítics i capellans, hi pos la gentussa que els segueix a ulls cecs. Com deia al principi, dignes són els polítics i els capellans. Ho són perquè així es fan la foto, perquè així és el seu eslògan, el seu sermó. Ho dic amb la ironia que pertoca sense voler ser mal educat. Diu el poeta Màrius Sampere que no és pas de tu / que tinc por, oh mort, sinó del temps de morir. M'escarrufa la paraula dignitat darrera la de mort, sobre tot usada en fets com el d'Eluana Englaro. Hauria preferit saber que una persona així mor envoltada dels seus, sense la pressió mediàtica, per la convicció ferma dels familiars i dels professionals de la sanitat. M'escarrufa la campanya que s'orquestra a cada bàndol, tot i que sé molt bé en quin me trob. No esper cap mort digna, sinó la dignitat de viure. ¿Com era la vida d'Eluana? ¿Pensava, estimava, llegia, anava a veure obres d'art, escoltava música, votava a les eleccions...? Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, que deia Pavese, ell que va triar una manera de morir perquè no acabava de viure, o com Sandor Márai, com ens recordava en un article recent en Josep J. Rosselló, de qui ara podem llegir els seus diaris on va anunciant també com renuncia a una manera digna de viure: Espero l'ordre d'incorporació a files; no estic impacient, però tampoc no ho vull ajornar. Ha arribat l'hora.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS