joan perelló

De profundis, vals lent, o un blues fúnebre

joanperello | 16 Juliol, 2008 12:14

 a Pedro Buades, In Memoriam

16 de Juliol. Nostra Senyora del Carme. Dia de processons a la mar, al capaltard. Mumare hauria complert vuitanta-cinc any, però ja en fa sis que va morir. El dia és trist, encapotat, amb un sol amagat darrera els niguls que fa malbé la vista. Fa dos dies que hi ha mals presagis. Ahir capvespre, caminant per vorera de mar, vaig rebre una d'aquelles telefonades que no desitges. Me comunicaren la mort sobtada del meu amic Pedro Buades, anegat a les aigües de Cala Pi. El cor li va tornar a fallar, aquest cop sense perdonar. Amb en Pedro, fins a la seva jubilació l'any passat, hem treballat plegats a tres empreses, Iberia, Ineuropa i Acciona. Ell a la branca dels passatgers i jo a la de mercaderies. Hem coincidit a moltes reunions i dinars. Ell era allò que se'n diu una rata vella de l'aeroport. Ho coneixia tot i a tothom. A ell també el coneixia tothom. Aspirava a una vellesa tranquila, i no podrà ser.

La gent d'edicions el salobre va traient llibres i llibres sempre amb un denominador comú, la qualitat literària i el bon gust. Fa uns dies que vaig llegir El Delfí, de José Cardoso Pires, una novel·la d'observació d'alguns peculiars personatges a Portugal. El llibre, brevíssim, que llegit aquest dematí, és diferent. Es tracta de De profundis, vals lent. Es un dels darrers que va publicar, on narra l'evolució de la seva malaltia, un accident vascular cerebral. Ho va treure. Se'n va sortir tot i que tanmateix la mort l'hauria d'enganxar alguns anys després. Excel·lent literatura la de Cardoso Pires, allunyada del dictat de les modes i les obligacions dels bestllers.

Com deia Auden al seu blues fúnebre "Que els avions ens sobrevolin, gement / escrivint en el cel el missatge: Ell ha mort "

literatura | Següent | Anterior | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

Comentaris

 

Re: De profundis, vals lent, o un blues fúnebre

Josep J. Rosselló | 16/07/2008, 13:48

Fotre, Joan, m'has animat el matí. A mu mare ki deien Carme i tal dia com avui, a més a més, hauria fet setanta-sis anys, però ens va deixer ja en fa vint-i-dos, poc abans de complir els cinquanta-cinc. Ja veus que puc entendre molt i molt bé el teu estat d'ànim. Sortosament, em resta una filla, Carme també, i una neboda joveneta que també fa el mateix nom.

Una abraçada i coratge.

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb