joan perelló

Les veus que callen, de Joan Pomar

joanperello | 13 Juliol, 2008 23:05

El Club Nàutic de Sa Ràpita segueix de festa. Anit, després de les vetllades de cinema, comèdia, verbena.. amb els sopars corresponents ha donat pas als boleros. No en som ballador, però he de reconèixer que alguna tonada m'arriba a l'ànima. No sé si fruit de l'atzar, o bé premeditadament, he anat a cercar el llibre de Joan Pomar, Les veus que callen (Perifèrics, 2007). Feia mesos que hi anava en darrer de fotre-li mossegada. Potser anit, suat de juliol tot i que el dia ha estat grisós, s'hi avé per fer-ne una primera lectura. Amb en Joan Pomar compartesc la responsabilitat de ser un component de la generació posterior d'En Damià Huguet com a poetes campaners. Crec que ell, com jo mateix, té assumit que el nostre paper és el de ser-ne súbdits fidels del seu llegat, lectors perennes de la seva obra, divulgadors de la mateixa a les generacions que ens venen darrera i, per desgràcia nostra i mèrit de la poesia mallorquina, exposats a les comparacions. Els poetes milloram la nostra obra quan som capaços de llegir amb responsabilitat els nostres mestres. Crec, personalment, que en Joan Pomar ha estat un escriptor humil que ha sabut esperar el seu moment. No és fàcil esser poeta. Es fa ben necessari aquesta dosi de humilitat i lectura. La resta és per als genis. En Joan Pomar pertany a la casta d'escriptors que, a més de la pàgina en blanc del seu full, o l'espai grisenc d'una pantalla d'ordinador, viu l'essència de la paraula viva i la vol perpetuar. La seva expressió poètica és senzilla i profunda, capta el llenguatge viu de la seva comarca i, sobre tot, vol esser poètic. Tot i aquesta voluntat a favor de l'expressió poètica estic convençut que en Joan Pomar té unes qualitats literàries per a la prosa. L'any passat, per la Mare de Déu d'Agost, va ser el pregoner de les festes de Campos i va brodar la seva intervenció. Potser aquest és un nou camí per afrontar la lluita literària. Tot és qüestió dels cicles del temps i la vida.

 Tenc per costum i gran desig d'usar tots aquells mots que els solcs callvermellencs han fet surar amb càvecs i pagesos. La terra amb la llacor d'anyades guarda les llavors, empeny perquè treguin els ulls, i la flor, i el fruit, no temin gelades, ventades, que no es mori el tany més gruixat.

literatura | Següent | Anterior | Comentaris (0) | Retroenllaços (0)

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb