Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Manel-Claudi Santos, arquitecte d'absències

joanperello | 03 Abril, 2008 21:23 | facebook.com google.com twitter.com

Mai parlàrem plegats, però pel carrers de Palma ens saludavem amb la mirada. Teníem molts d'amics comuns, com n'Antoni Serra o en Pep Rosselló, però mai vàrem tenir l'ocasió d'intercanviar cromos. Tal vegada anam deixant un rastre de timidesa o potser pensam que ja hi serem a temps. En qualsevol cas a vegades els escriptors també llegim els altres escriptors i, tot i no haver intercanviat cap paraula, sabem que hi ha una sintonia entre nosaltres. Aquest és el meu cas amb en Manel-Claudi Santos (Palma 1960-2008), aquest escriptor d'obra breu i físic fràgil que de ben segur, crític amb ell mateix, ha publicat molt menys del que podia. Ha mort recentment, construint una arquitectura d'absència. Arquitectura d'absència tal volta sigui el seu millor llibre. Poc importa si a cada un dels seus llibres hi trobam el rastre del que cercam. Que hi trobi un llibre de ficció allà on ha decidit viure la seva darrera absència!

Comentaris

  1. Jaume Rosselló Gelabert
    Re: Manel-Claudi Santos, arquitecte d'absències

    A la meva adolescència vaig conèixer dues bones persones amb el sentit més noble de la paraula. Sempre els he admirat des de la distància. Són en Manel- Claudi Santos i en Jeroni Salom. Fa uns quants anys vaig telefonar a en Manel per felicitar-lo per un premi i la seva mare em va dir que era de viatge. No l'havia vist de feia anys quan vàrem quedar a la plaça de l'Olivar per tornar-li uns temes d'oposicions fets seus, que tot i que no en guard còpia, record que eren magníficament elaborats, amb una lletra molt petita... Record que ens vàrem trobar davant el Teatre Balear; no va voler que el convidàs a prendre res perquè frissava... Ara, quan he llegit una 'carta al director' signada per Francesca Canals al Diari de Mallorca m'acab d'assabentar de la seva mort. He telefonat a una amiga meva companya de professió i amiga seva i m'ha confirmat el que ja sabia.Esper que els seus familiars, companys i amics tenguin consol amb el magnífic exemple i record que en Manel els ha deixat. Jo li deuré sempre gratitud i una convidada.

    Jaume Rosselló Gelabert | 07/04/2008, 12:27
  2. Cristina Casas
    Re: Manel-Claudi Santos, arquitecte d'absències

    Mai oblidaré les paraules que en Manel ens va dir el primer dia de classe: "una llengua no desapareix perquè qui no la saben no la parli, sino perquè els que la saben no la fan servir", en un moment va aconseguir tota la meva atenció.
    Era un amant de la vida, de la llengua i de la literatura, tenia molt que ensenyar-nos i nosaltres molt que aprendre d'ell, a pesar de que en una primera impressió vaig pensar tot el contrari.

    Sempre entrava a classe amb un somriure, encara quan no es trobava massa bé. Una broma fàcil per animar l'ambient, quatre rialles i començam... No em puc prendre la llibertat de parlar a un nivell massa personal de'n Manel, dons consider que no estic ni a l'altura ni tampoc el coneixía d'una manera tan íntima com els seus amics i familiars, i si ho fes l'únic que demostraria és una gran hipocresia intentant dir coses d'una persona a la que no puc descriure i axí arribar a ofendre a aquells que sí saben qui es realment en Manel Claudí.

    Sincerament he conegut més de la seva persona aquets dies deprés de la seva mort que en sis mesos que duia fent classe amb ell, i aixó l'únic que em desperta es un sentiment d'angoixa. Si puc dir però, que una de les coses que he apres d'ell és a no rendir-me mai a pesar de les adevrsitats del camí, ja que si tu no lluites pel que vols ningú ho farà.

    Avui matí mirant la meva carpeta he trobat moltissimes fotocópies de poemes que en Manel ens havia passat per poder estodiar els moviments literaris desde la seva essència.

    Ara veig que realment aquelles classes interminables, quan s'emocionava parlant i parlan durant quince o més minuts d'un poema, no era res més que el fruit de l'amor que sentia per la literatura i a pesar de tot penso que ara ennyoraré aquelles anades i tornades a la parra, com deia ell, quan explica qualsevol cosa.

    Se'm fa molt dificil pensar que dilluns a les cinc de l'horabaixa quan toqui el primer timbre, no veurem la seva silueta entrar per la porta, amb aquell nerviosisme especial que el caracteritzava, aquell incansable parlar, sempre intentant fer-nos participar a la classe i ajudant-nos a sortir del pas.
    Ara soc jo qui t'ha de dir Manel que "una persona no desapareix perquè els que no la conèixen no la recordin, sino perquè els que la coneixien no pensin en ella, i això no pasará amb tu".

    Cristina Casas | 05/04/2008, 09:54
  3. Cati Bibiloni Castañer
    adéu profesor....

    Jo si el vaig conéixer. I ell a mí. Durant dos anys va ser el meu professor de Llengua Catalana a l'institut. Darrera aquell semblant seriós i casi diría que antipàtic, s'hi amagava un home sensible i preocupat per la nostra llengua i per tenir pendents de les seves lliçons a un grup d'alumnes de vegades tòtils i més preocupats de fugir que de saber on estava Roncesvalles.
    Estava llegint el diari, i prenent un cafè com faig cada día abans d'entrar a la feina, i quan vaig girar la pàgina, el primer que vaig veure era la seva fotografía, a sobre d'ella el titular: "Ha mort Manel Claudi Santos". De sobte vaig tenir un lapsus mental, perquè no relacionava la fotografía del meu profesor de Llengua catalana amb el titular. Vaig tancar els ulls i vaig tornar mirar la plana del diari: Aquella notícia seguía estant devant el meus ulls i la fotografía també, aleshores no me quedava més nassos que acceptar que la fotografía i el titular anaven plegats. Buff¡ vaig començar a tremolar i me va venir al cap la darrera vegada qeu nos varen creuar per el càrrer: feia dos mesos, pot ser tres?.
    La vida no sempre és justa. Casi sempre és injusta i malgrat ens obligui a acceptar la mort, com una fase més d'ella mateixa, com un destí que està escrit per tots nosaltres, mai, mai, mai deixarà de sorprenderme lo malament que escull a les persones que s'emporta dins un moment de la vida totalment inadecuat. No és just.
    Gràcies per tota la paciència que vares tenir amb nosaltres, profesor.

    Cati Bibiloni Castañer | 04/04/2008, 20:42
  4. Gregori Samsó
    La compunció

    "Amante y negra como la noche, la muerte espera"
    [Ricardo Molina]

    Gregori Samsó | 04/04/2008, 08:56
  5. Josep J. Rossello
    Re: Manel-Claudi Santos, arquitecte d'absències

    Un poeta pòstum ens ha deixat

    peprossello | 03 Abril, 2008 00:24

    Aquesta vida és una cabronada: bàsicament perquè, tard o d'hora s'acaba. Però, com que no n'hi ha d'altra i l'alternativa és més fotuda -si més no, així ens ho sembla en principi-, ens acabam aferrant a la vida com a un clau roent i, capgirant finalment les nostres consideracions, ens acabam creient que la cabronada és perdre la vida.
    Per paga, sempre es moren els millors. Un servidor, almenys, sempre trobo que quan se'm mor un amic, una personada estimada, és la millor: se'm passen pel cap un caramull de fills de puta la mort dels quals seria fins i tot benèfica pel món en general.
    A mitjan matí m'ha sonat el mòbil. "En Manel és mort", m'han escopit sense més preàmbul que un augural "estàs assegut?". És molt fort. No me l'esperava la mala nova; en Manel havia arriscat prou, havia jugat fort darrerament, però jo donava per fet que tenia bones cartes. Algú li ha fet trampes.
    Manel-Claudi Santos era un amant de les lletres; més enllà de la seva formació filològica, potser a pesar d'ella, era un lector compulsiu però selectiu, un crític dels de no fer concessions... I escrivia: servidor el vaig conéixer perquè escrivia. No record del cert les circumstàncies; del que sí estic segur és que va esser amb Jeroni Salom, que un temps feien com de parella de fet. Intel·lectual, vull dir. I segur que va ser Antoni Serra qui me'ls va presentar. Manel-Claudi Santos va guanyar una edició del certamen de relats breus de Diario de Mallorca, per davant d'un altre malaguanyat jove escriptor, Andreu Vidal. Arran d'això va iniciar una col·laboració que duraria un parell d'anys en el suplement Cultura del diari, que aleshores coordinava un servidor: mai no mancava el seu escrit setmanal, ja fos crítica literària estricta, ja comentari genèric sobre la nostra literatura, la nostra cultura, el seu feble present i futur...
    Feia algun temps que el nostre amic s'havia apartat de la poesia. De fet, fins i tot havia repudiat el seu primer llibre, Rapsòdia nocturna, que curiosament el feu guanyador del premi Ciutat de Palma de l'any 1979. Potser va ser, precisament, el guardò el motiu fonamental del repudi.
    A hores d'ara transitava pels camins de la narrativa, on es movia potser amb més llibertat, on podia donar sortida al seu sarcasme corrosiu...; mai no havia deixat de banda la seva passió pel cinema, al qual havia dedicat nombrosos escrits. Potser haurem estat en Jeroni i jo mateix els dos únics lectors dels seus darrers escrits, que ens feia arribar per correu-e; uns textos que anunciaven alguna cosa més, que ja mai sabrem que podia haver arribat a ser.
    Ben segur que allà on sia que pugui esser, ja deu haver armat polèmica per qualsevol cosa. I serà mal d'aturar.

    Josep J. Rossello | 04/04/2008, 00:13
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS