Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Josep Maria Llompart

joanperello | 28 Gener, 2008 18:28 | facebook.com google.com twitter.com

Aquest horabaixa he anat a l'acte d'homenatge que l'Obra Cultural Balear i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana han retut a l'intel·lectual Josep Maria Llompart, avui que es complien quinze anys de la seva mort.  A l'acte, correcte, hi ha hagut representació de l'Ajuntament de Palma i del Consell de Mallorca. No gosaria a dir si èrem molts o pocs. Pocs, si tenim en compte la vàlua humana, civíca i literària de l'homenatjat. Molts, si tenim en compte el país on vivim. L'horari, francament dolent, les sis-i-mitja del capvespre.

 

Dos mesos abans de morir, l'AELC, que ell havia presidit uns anys abans, li retia un homenatge al Teatre Principal, concretament el 28 de novembre de 1992 on vaig tenir la satisfacció de poder participar-hi a la lectura de poemes. En aquell cas no vaig optar per escriure uns versos d'homenatge, sinó que vaig fer un poema obviant la fraseologia dels elogis, excepte en el títol. Avui, amb la voluntat de retre-li un renovat homenatge, me permet transcriure'l:

 

Poema en prosa per a un home,
amb qui no podré fer mai cabal

 

La nit. L'atmosfera del silenci. Un caliu difícil. Hores de begudes seques i tassons enconfitats. Suren les llàgrimes de jazz, com la claror que sorgeix d'un ganivet capaç d'enlluernar la lluna i esquerdar un mirall. L'atzar, mentre, actua com un simulacre d'hàbits quan, indecís, acabes d'estotjar el desig a una carpeta de cartró amb elàstics molt usats. La poesia no és, al cap i a la fi, més que l'essència de la darrera claror del crepuscle: un murmuri de gestos, una mentida.

Cerques, àvid, la paraula. La manllevaries als adagis i, potser després d'unes vetllades, allargaries la mà cap al precipici, deixant-te endur per aquesta música que escarneix un saxo i no escatima la remor de les parpelles i els ventres, aquesta urgència de detalls, alenades, carícies que tasten un desert d'anques o uns pòmuls tebis. La nit és dibuixar el ventre al paper de seda i calcar la voluptuositat. La nit és el gest d'una pell exigent quan l'atzar, perdut a un núvol de cel difícil, és capaç de mentir.

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS