joan perelló

Sándor Marai

joanperello | 24 Gener, 2008 00:01

A vegades tenc la sensació que m'agradaria llegir Sandor Marai assegut a una d'aquelles butaques grosses, pesants, amb orellanes. M'agradaria tenir un foc de llenya davant, una petita manta als genolls i un brandy amb copa grossa a una tauleta del costat. Llegir còmodament i no tenir por de llegir un autor profund. Tenc aquesta mateixa sensació quan llegesc Stefan Zweig. Una música de fons, audible quasibé només a les pauses. Potser Chopin. Tu, que ho saps tot, i que em parles des de l'altra riba, deus saber també quina enorme força té la música! Es més forta que els besos, les paraules, i les carícies. Allò que una persona ja no és capaç de dir ni amb el cos ni amb l'esperit ho pot expressar amb la música. Ho diu un personatge de la novel·la La germana, publicada a Empúries. Si he parlat de pauses en la lectura no és perquè les faci per mor d'un cansament de lectura. M'atur de llegir i acluc els ulls. Intent filmar a la meva imaginació tot el món que recrea l'autor. La prosa de Marai és excepcional. He perdut el compte dels llibres que ja duc llegits d'aquests autors. Serà que tenc mala memòria, com el mateix escriptor hongarés que ja per aquest motiu va començar a escriure la seva autobiografia als trenta-i-pocs anys. Ell, com fan molts de poetes que escriuen i reescriuen sempre un únic llibre de poemes, ha escrit també una única novel·la. Li va canviant només els títols i els noms dels personatges. Una gran novel·la excepcional sobre l'Europa d'entreguerres.

literatura | Següent | Anterior | Comentaris (0) | Retroenllaços (0)

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb