Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la brúixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressió que la brúixola del meu geògraf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avançàvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Boires entintades de capvespre,

joanperello | 21 Gener, 2008 20:47 | facebook.com google.com twitter.com

M’agrada la boira. M’agrada la matinada amb rosada. Rovada, deim a ca meva. Una boira cega, vaig escriure a un poema que romàn inèdit. L’alba entelada. Les boires, deia Sylvia Plath, s’alcen sense esperança, com els sospirs. La veritat és que en l'únic moment que me fa nosa és quan men el cotxe, com ahir vespre. Tot just deixar Palma per anar cap a Sa Ràpita la boira es va fer present, perillosa. Vaig recordar algun viatge per terres d'Extremadura, aglapit per la por, conduint i sentint-me amenaçat per la resta dels altres conductors que m'avançaven perillosament. Tampoc m'agrada veure-la quan he de viatjar en avió, i no només pel seu perill sinó perquè és sinònim de vol endarrerit o cancel·lat. Ahir a la nit tornavem de veure el festival de música i foc que havia organitzat l'Ajuntament de Palma. Un pèl llarg però bó, tot i que li va faltar un colofó més espectacular. La boira ens va acompanyar quasibé al llarg de tot el recorregut. Els ocupants del vehicle en silenci. La música de la ràdio nocturna que en aquestes condicions sembla esser una mica més bona que de dia.

 

Aquest dematí la boira era molt espesa. El jardí semblava mullat per una intensa pluja nocturna. Aquesta és la boira que m'agrada, encara que a la llarga me faci malbé el meu organisme. Aferres el nas als vidres i no hi ha carrer. Surts als carrer i no hi ha jardins. La mar ha desaparegut. No hi ha ni la seva remor amb aquesta encalmada.

Els diaris m'han donat la notícia dels guanyadors dels premis Ciutat de Palma. M'ha alegrat veure guanyador en Miquel Mas i Ferrà, amb qui vaig compartir els primers premis literaris, publicacions i presentacions. He pogut veure una foto nostra al bloc d'en Miquel López de quan èrem joves escriptors. Compartírem aquesta il·lusió i no poques vetllades. Ha anat elaborant una narrativa durant tots aquests anys de molta personalitat, recreant Mallorca. Al premiat de poesia només el conec de llegir-lo. Tot plegat em fa la sensació que es deuen haver premiat llibres de qualitat. Millor així. No hi ha res com la qualitat per vèncer les crítiques i per poder seguir donant continuïtat als premis només en català, minimitzant les polèmiques.


Hi ha un vers de Rosselló-Pòrcel que sempre m'ha acompanyat. I boires entintades de capvespre. Aquest vers pertany al poema A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL. No només per aquesta imatge adient al tema d'avui, les boires, sinó per tot el seu conjunt, bé s'ho paga reproduir-lo.




Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS