joan perelló

Àngel Terrón ( à mon seul désir)

joanperello | 14 Gener, 2008 18:55

 mon seul désir. Aquest és el títol del darrer llibre d'Angel Terrón, publicat a La Sínia del Tall. Segons la nota de l'editorial, a la contracoberta, el títol prové d'una sèrie de tapissos amb intenció alquimista que es poden veure al Museu de l'Edat Mitjana a la Posada de Cluny a París. ¿ Per què aquest títol? La majoria dels títols que el poeta ha posat als seus llibres tenen molt a veure amb la seva tasca professional: Iniciació a la química, Llibre del Mercuri, Ternari... però aquest no n'és el cas. Me qued amb la curiositat d'aquesta metàfora com a títol, conscient que l'autor en sap prou bé el motiu, fins que arrib al poema 29, datat el juny de 2006, amb el títol TOT RECORDANT EL TAPIS "À MON SEUL DÉSIR".


Passem al llibre en concret i vegem algunes de les seves curiositats: 31 poemes irregulars en el sentit de la forma: poemes datats com un dietari, proses i versos, alternància bilíngüe amb l'anglés encara que en aquest cas traduïts al català per l'autor, poemes extensos devora uns altres de brevíssims, fins i tot d'un únic versicle, homenatges a la literatura i a la ciència. Tal vegada per En Terrón no hi ha diferència entre ambdues, o com a mínim ell les viu amb la mateixa passió i crec que amb menys dubtes dels qui ell mateix planteja al llibre. Tots recordam el Pessoa de la seva AUTOPSICOGRAFIA, O poeta é um fingidor. N'Àngel Terrón al seu poema TÈCNIQUES D'ESTUDI no queda enrera. El ciéntífic és un fingidor. La sinèrgia d'un poeta científic.


El fet d'escriure un llibre de poemes amb clares referències a la data d'escriptura és un indici que ens trobam davant un dietari poètic, en aquest cas des de maig de 2003 fins a setembre de 2006, quasibé tres anys de reflexió literàrio-científica. Tot plegat una recerca: Emperò a la vida humana res no es repeteix, ja que nosaltres no som mai els mateixos, envellim i no podem renovellar els somnis, quasi no podem tenir somnis perquè no dormim.Vivim desvetllats esperant que el passat es faci present, i aquest sempre camina pels goigs del futur. L'autor reflexiona entorn als anys d'infància. De la mà de Rilke ens recorda que El destí no és res més que el dens pes de la infància. Terrón recorda els escarabats dels estius, les cadires a la fresca, lluites de pedrades. Però el pas dels anys és inevitable, marcint-nos dins la rutina. Ens pot salvar la poesia? Què és la poesia? Sols una manera de dir la veritat de la vida.

 



literatura | Següent | Anterior | Comentaris (0) | Retroenllaços (0)

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb