joan perelló

Angel González

joanperello | 13 Gener, 2008 19:28

Ha mort el poeta Angel González, el de Palabra sobre palabra, un llibre que he cercat pels prestatges de la meva llibreria del pis de Palma i que no he trobat. Qui sap on l'he perdut o a qui el vaig deixar sense retorn. M'agrada retornar a llibres llegits vint o trenta anys enrera i comprovar-ne els subratllats. En aquest cas no ho he pogut fer. Record emperò que sempre vaig tenir-ne un bon record d'aquest autor. Eren els anys de llegir Barral, Gil de Biedma, Valverde... Tots els diaris d'aquest cap de setmana n'han anat plens de comentaris i obituaris. Tot ho han fet com a molt oficial, quasibé com si fós el darrer poeta nacional d'Espanya. TVE va emetre ahir a la nit un llarg reportatge que no vaig poder veure sencer però a on es presentava el poeta molt més humà. D'entre els articles llegits aquests dies potser el més diferent ha estat un de Jordi Virallonga a l'AVUI:

 

"Els d'aquí el consideraven un d'ells, fins i tot pel domini de la ironia i la paròdia poètica, tan marca de la casa, tot i que solien recordar que les primeres vegades que el van veure escoltant en un racó, amb bigoti i gavardina, pensaven que era un policia infiltrat.

Juan García Hortelano va editar l'any 1978 una antologia anomenada El grupo poético de los años 50, on reunia deu poetes, nou dels quals celebraven "la amistad a lo largo" sempre que es trobaven, perquè a més els unia el mateix interès de classe traïdora a la classe en què van néixer, el consum d'alcohol més enllà de l'escadussera prudència i un laïcisme radical, raons per les quals poetes barcelonins com Badosa, Corredor Matheos o José Maria Valverde no podien formar part del Rath Pack.

L'últim cop que vaig veure Ángel González cantava boleros en un bar de Madrid. Li vaig preguntar si podia cantar-ne un altre, i ell, amb el whisky al piano i un puro a la mà em va dir: "Jordi, tothom em diu que canti, però ningú no em demana que digui poemes". Mentia com només saben fer-ho els desesperats convençuts que la vida va de debò."


Vet aquí un dels seus poemes més coneguts:



A VECES

Escribir un poema se parece a un orgasmo:
mancha la tinta tanto como el semen,
empreña también más en ocasiones.
Tardes hay, sin embargo,
en las que manoseo las palabras,
muerdo sus senos y sus piernas ágiles,
les levanto las faldas con mis dedos,
las miro desde abajo,
les hago lo de siempre
y, pese a todo, ved:
¡no pasa nada!
Lo expresaba muy bien Cesar Vallejo:
"Lo digo y no me corro".
Pero él disimulaba.


literatura | Següent | Anterior | Comentaris (0) | Retroenllaços (0)

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb