Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Les batalles de gent com Walter Stamm

joanperello | 07 Juliol, 2008 20:25 | facebook.com google.com twitter.com

S’ha parlat sovint sobre quines són les millors condicions per escriure. Aquells que van viure sota la pressió del nazisme, o d’altres dictadures, van poder desenvolupar la seva obra literària tal com volien o, per contra, la seva ficció va ser deformada per la crua realitat?  Fa poc, amb motiu de la lectura de Les benignes, de Jonathan Littell ja m’havia preguntat sobre si es pot esser cult i nazi. Llegint La batalla de Walter Stamm de Melcior Comes ens trobam davant d’un poeta que ha de fer la guerra per obligació, acusat d’haver traïcionat el III Reich. El jove novel·lista mallorquí, que ha demostrat estar a l’alçada de les espectatives que s’havien creat arreu de la publicació de les seves primeres obres, ha triat una opció difícil: un personatge que ambiciona esser poeta i acaba fent treballs forçats per un règim que només pensa en establir un ordre nou. Aquest personatge de la ficció de Comes s’havia plantejat dedicar-se a la literatura, abans de sofrir el periple de la derrota i la humiliació. ¿Com es veu aquesta a les cel·les de càstig, o mossegant rovegons de pa florit a les trinxeres de Stalingrad? Hem de reconéixer el gran mèrit de tots aquells que han aconseguit treure endavant la seva obra literària en condicions de vida miserables. Potser la llibertat de la creació també permet sobreviure en casos extrems. Com ha escrit En Bartomeu Fiol al seu llibre Entre Cavorques i Albió. Un dietari:“No he escrit mai per a complaure a ningú.

Alemanya, anada i tornada

joanperello | 02 Juny, 2008 20:30 | facebook.com google.com twitter.com

Aquest passat mes de maig he anat per dues vegades a Alemanya. La primera, amb família i amics, de plaer, visitant Berlín, tot just ara que estat llegint Les Benèvoles, de Jonathan Littell, un llibre cru com crec recordar que ja vaig escriure en un post recent. Me va costar adaptar-me a la ciutat ja que les primeres impressions no van ser gaire bones. No m'agrada l'arquitectura de Berlín, ni la moderna amb massa vidres, ni la clàssica. A poc a poc la ciutat va guanyant adeptes: la circulació, el verd urbà, l'ambient dels carrers... Potser no és una de les millors ciutats europees, però deu ser fàcil avesar-s'hi a viure. Berlín és la seva pròpia història, encara reconstruint-se, però amagant una mica el desastre, amb l'excepció de la plaça dedicada a l'holocaust, a la memòria de la tragèdia jueva. Una plaça per a reflexionar. Un concepte arquitectònic ben resolt. ¿Es possible fer art, i l'arquitectura ho és, sobre la tragèdia de la humanitat? A Berlín hi ha una arquitectura d'excessos, una arquitectura de poder feta per demostrar més poder. També me va agradar la resolució de la cúpula de Norman Foster. Entre i entre, un passeig pel mercat turc. Tornant a la novel·la de l'oficial Max Aue, me deman si és possible esser nazi i cult a la vegada. Costa creure-ho però deu ser cert. El país és poderós i la seva barbàrie molt més gran encara. També he anat a Dusseldorf, divendres passat. Anar i tornar el mateix dia, gairebé sense sortir del recinte aeroportuari, només amb l'excepció d'una breu escapada per dinar. La veritat és que no me n'he enduit una bona sensació dels restaurants alemanys ni del seu caràcter poc hospitalari. Deuen ser com els mallorquins: una mica sulls al principi. A favor seu, el verd, les comunicacions, i que tenen Mallorca a dues passes, amb tantes freqüències de vols com volen.

 (Segueix)

El temps que muda

joanperello | 20 Maig, 2008 21:03 | facebook.com google.com twitter.com

Ahir vespre me colgava llegint Cardarelli i acomiadant una jornada de pluja intensa. Avui el temps ha mudat. Tempo che muta: Come varia il colore delle stagioni, cosí gli umori e i penseri degli uomini. Aquest poeta que realment nomia Nazareno Caldarelli, va néixer un mes de maig de 1887. El pare, segons les notes de Miquel Desclot era arrendatari de la cantina de l'estació del tren. A mi sempre m'han agradat les estacions dels trens i les cantines. A les taules i a tots els racons d'aquests indrets, imaginau també els aeroports i les estacions marítimes, els passatgers i els treballadors hi passen les seves hores d'espera, uns per viatjar i els altres per continuar la seva tasca laboral. En aquestes taules i en aquests racons sempre queden les deixalles d'una espera impacient: diaris arruats, crucigrames a mig fer... tot oliós com les bosses de patatilla o altres estranys queviures que només es compren dins els marges d'una impaciència. Les notícies, efímeres, es perden a les taules brutes de les cantines. No vos ho creureu però hi ha qualque nit que enyor la cantina de l'aeroport de Palma, cap allà els principis dels anys 70 on, a hores intempestives, menjàvem uns ous estrellats amb patates fregides, i fredes, que romanien exposades a una vitrina. Aleshores encara es podia vendre alcohol a les cantines i els treballadors es jugaven una ronda als xinos. No hi havia ni riscos laborals ni prevenció i, així i tot, els treballadors eren uns professionals en la seva majoria. Mentrestant el temps muda. La primavera vol entelar els núvols de la matinada i no sabem mai com ens aixecarem demà. A volte il destino divaga.

l'art, religiˇ legÝtima de Conxa Buika

joanperello | 19 Maig, 2008 21:13 | facebook.com google.com twitter.com

Guait per la finestra per tornar a comprovar el rigor cruel de la climatologia d'aquests dies. Ara mateix no plou i més enllà de la finestra hi ha una lluna plena entre niguls. Escolt Caravan de Duke Ellington i Juan Tizol, amb el seu ritme persistent, i llegesc articles i entrevistes que m'han anat quedant pendents al llarg del dia, qui sap si perquè en un dia com el d'avui no me queden gaires forces per a llegir ficció, memòries o assaig. Me qued amb una frase de la cantant Conxa Buika: "L'art és l'única religió legítima que existeix per trobar la redempció". Fan ganes d'estotjar el cd d'Ellington i anar a cercar-ne de na Buika. No vos enganyaré. No ho puc fer perquè no en tenc cap a mà, i ho lament. Ara mateix me retria a l'encís de la seva veu escanyada, apte per a la gent que ens agrada aquest tipus de força vocal, i no serà possible. Retornaré a Tizol i escoltaré Perdido. Tract de parlar amb la lluna i m'obvia. En té prou en salvar els esculls dels núvols i jo, per la meva part, me veig al mirall com un vers de Vincenzo Cardarelli, la mia fatica è mortale.

Maig 1968-2008

joanperello | 18 Maig, 2008 20:05 | facebook.com google.com twitter.com

Fa quaranta anys, tot al contrari que ara, jo volia ser una mica major del que era. El maig del 68 el vaig viure de resquillada perquè encara no havia complert ni els quinze anys, però crec que per mor d'aquests aconteixements i d'altres d'índole privada, ja se sap el que pot significar l'adolescència, jo volia ser major. No volia ser un adolescent, estudiant d'un col·legi de frares, on ni els professors ni els frares m'ensenyaren a estudiar, sinó a aprovar. La literatura estava prohibida i potser la història també. Tal volta el que jo volia era participar de la revolta, qui sap si d'alguna revolta. Quasi de ben segur que podríem dir que la meva generació no va viure el maig del 68 en directe, sinó escrit un poc després. Per no sé quins impulsos, però segur que per mor d'un dels meus defectes, la impaciència, no he estotjat cap d'aquells papers que aleshores escrivia. Record, això sí, que una de les primeres al·lotes amb qui sortia me recriminàs que dedicàs més espai a la mar que al nostre amor a les cartes. Per a les generacions posteriors convé aclarir que no sempre hi ha hagut telèfons mòbils o correus electrònics, i que per mor d'això la gent s'escrivia cartes, especialment els propensos al desveri literari. Els escriptors, fins i tot a l'adolescència, vivim una altra vida, una vida que no s'assembla a la real, ni a la nostra quotidianitat. Som personatges de la nostra vida interior. Desitjam la utopia i escrivim sobre el silenci. No hi ha qui ens entengui. Ara mateix no voldria ser ni major ni ciutadà francés. França, al cap i a la fi, és un país que lleva la nacionalitat a aquells que trien una manera personal de viure la seva sexualitat. Però sobre tot, voldria arribar a més major sense presses, amb la lentitud i paciència que fins ara no he tingut. Voldria arribar a vell i poder entendre la història del meu temps que m'ha tocat viure.

Llibres, tv... i Vidal Ferrando

joanperello | 15 Abril, 2008 21:22 | facebook.com google.com twitter.com

Com que la meva jornada laboral no l'he feta a Palma, sinó a Menorca, he sortit una mica dels meus hàbits rutinaris. No he llegit la premsa com cada dia sinó a rampellades, un trosset a l'avió, un altre via internet i finalment, ja tard, una mica més a casa. De tornada a Mallorca afortunadament he tingut temps per anar a la Llibreria Quart Creixent on es presentava l'obra poètica completa de n'Antoni Vidal Ferrando que ha publicat edicionsdelsalobre sota el títol Allà on crema l'herba. Han parlat n'Antoni Xumet, en nom de l'editorial i en Pere Joan Martorell que n'ha fet una aproximació. Els qui coneixem l'obra d'aquest escriptor no ens cansam de recomanar-ne la seva lectura, tant en poesia com en prosa. No en parlaré, emperò, ara i ací, d'aquesta obra que hauria de ser lectura oficial dels instituts illencs. Si he començat parlant de la meva lectura de la premsa, i lligant-la amb la presentació d'un llibre que té un caràcter excepcional, és perquè d'entre els articles que he llegit avui ni ha hagut dos que m'han cridat l'atenció, per la meva coincidència general amb la visió crítica sobre els llibres i la televisió. Al Diari de Balears, sota el títol de Llibres i televisió, En Guillem Frontera fa esment d'un conflicte sorgit entre la televisió i els llibres de qualitat. Al diari Avui, En Miquel de Palol titula el seu article "Quo Vadis, TV3?". Recorda, estupefacte, com en els darrers programes que ha vist d'aquesta cadena, com El Club o Millenium, els escriptors convidats han estat Fernando Swartz o Francisco Casavella. A continuació va enumerant altres aparicions en escena de la resta del món cultural. ¿No han de sortir aquests escriptors a la cadena pública catalana? Potser sí, però no sempre està justificat, sobre tot si ho posam tot a la romana i sospesam el pes de les hores dedicades a Porcel, Cabrer, Riera... i un llarg etcètera. Me permet, com quasi cada nit, passar de la tv. i me dedic el poc temps que me queda abans d'anar a dormir a la literatura. El narrador de la novel·la de Vidal Ferrando La mà del jardiner diu: "Però el silenci que em crida no dóna segones oportunitats".

Campos, VPO

joanperello | 06 Abril, 2008 21:15 | facebook.com google.com twitter.com

Les flors del jardí parlen en veu tan baixa que es fa difícil endevinar què diuen. Aquest petit fragment pertany al llibre de poemes de Gemma Gorga (Barcelona 1968) que duu l’excel·lent títol de “Llibre dels minuts” i que va publicar Columna (2006). El vaig llegir just recent editat i me va agradar molt. Avui, cercant un altre llibre a la meva casa de Sa Ràpita, m’he topat amb ell i l’he obert a l’atzar per aquesta pàgina. Me passa molt aixó d’anar remenant llibres pels prestatges i acabar llegint-ne fragments. Avui el que m’he topat resulta adient. Es el primer dia d’enguany que obr les portes del meu porxo de la casa rapitenca i m’hi instal per llegir i escriure. El temps i la temperatura són extraordinaris. Contempl unes alegries que vàrem comprar ahir i, a la manera de Gemma Gorga, tract d’endevinar el que diuen les flors i no me’n surt. Hauré de recórrer a la lectura. Les benignes, de Jonathan Littell en aquesta versió catalana de Pau Joan Hernández que ha publicat Quaderns Crema. Es un llibre dens i dur, llarg (1162 pàgines). Un amic meu, que també el llegeix ara, m’ha dit que cada dues-centes pàgines fa una interrupció per llegir altres coses i desintoxicar-se de tanta crueltat. Pens, aquest cap de setmana, fer-li cas. Entre i entre llegiré poemes de Dino Campana. També s’hi ha intercalat de manera imprevista na Gemma Gorga. De les lectures de la premsa casi millor ni parlar-ne. Les notícies que duu sobre la construcció de 450 vivendes de protecció oficial a la vila de Campos me deixa atordit. Ja hi duim uns dies sobre això i sembla que pren malament. No hi veig cap explicació coherent i, en canvi, hi veig molts d’emperons. Campos és el poble on vaig néixer i on, curiosament, mai hi he viscut, perquè per raons laborals del meu pare vaig anar a parar a altres indrets. Hi mantenc una relació estable perquè pas molt de temps a la meva casa de Sa Ràpita i alguns dels meus millors amics són campaners. Veure créixer i prosperar una vila, sense que perdi la seva identitat, és bó. El creixement desmesurat, un 15%, sense planificació, ni necessitat, no treu cap enlloc. Desconec a hores d’ara el per què de tot plegat i si els actuals governants han rebut una herència de la que no poden ni saben com desfer-se’n. Sense comptar amb aquestes vivendes VPO en aquest poble ja hi ha hagut un augment considerable de nova vivenda i diuen que en queden moltes de buides encara. No sé si qualcú hi posarà remei o acabarem com sempre, tombant el coll i avesant-nos a una nova configuració urbana. Com diu Gorga: “Hi ha en l’aire una sensació indefinida d’error, com si alguna cosa estigués malament, molt a prop o molt lluny, molt aviat o molt tard.”.


Sa Ràpita, 5 d’abril de 2008

Manel-Claudi Santos, arquitecte d'absŔncies

joanperello | 03 Abril, 2008 21:23 | facebook.com google.com twitter.com

Mai parlàrem plegats, però pel carrers de Palma ens saludavem amb la mirada. Teníem molts d'amics comuns, com n'Antoni Serra o en Pep Rosselló, però mai vàrem tenir l'ocasió d'intercanviar cromos. Tal vegada anam deixant un rastre de timidesa o potser pensam que ja hi serem a temps. En qualsevol cas a vegades els escriptors també llegim els altres escriptors i, tot i no haver intercanviat cap paraula, sabem que hi ha una sintonia entre nosaltres. Aquest és el meu cas amb en Manel-Claudi Santos (Palma 1960-2008), aquest escriptor d'obra breu i físic fràgil que de ben segur, crític amb ell mateix, ha publicat molt menys del que podia. Ha mort recentment, construint una arquitectura d'absència. Arquitectura d'absència tal volta sigui el seu millor llibre. Poc importa si a cada un dels seus llibres hi trobam el rastre del que cercam. Que hi trobi un llibre de ficció allà on ha decidit viure la seva darrera absència!

Llišons d'Epictec

joanperello | 11 Marš, 2008 21:34 | facebook.com google.com twitter.com

"Si assumeixes un paper que supera les teves capacitats, no solament hi fracasses, sinó que a més deixes de banda el paper que podies fer a plena satisfacció". Ho va escriure Epictec, segles abans de Crist, ell qui va ser esclau a Roma i que per aquest motiu, i per sobreviure, va intentar tenir un ple domini sobre ell mateix. No tothom és capaç de ser lúcid com ell. Aquests dies, tots hem esdevingut analistes de la derrota. Els qui, a més de perdre en política, també perdem en el futbol, podem observar la caça que els mitjans de comunicació han iniciat cap a Frank Rikjaard, l'entrenador del Barça, precissament ell, el que probablement ha estat el millor dels possibles almanco durant els meus més de cinquanta anys de barcelonisme. Acostumam a ser cruels amb els nostres. Els admiram. Els pujam a dalt. Els defenestram. Com en el futbol en política també hem iniciat la caça d'algun personatge important. Líders, entrenadors...Llegesc a un diari esportiu ¿on són els cracks? Les planes d'opinió dels diaris, i molt més encara als blogs, també reclamen lideratge als polítics. Sembla com si els qui han votat una opció es vegin amb coratge de recriminar el que han defensat els d'una altra opció. Mala consciència, potser. Com que, tot i no ser un deixeble d'Epictec, no em veig amb capacitat d'assumir el paper d'analista polític o futboler, no vull deixar de fer-li cas i no vull deixar de banda alló que puc fer a plena satisfacció, llegir. Afortunadament la taula vessa: Cummings, Auster, Campana, Littell, Frontera...

desprÚs de les eleccions

joanperello | 10 Marš, 2008 22:10 | facebook.com google.com twitter.com

No me'n vaig desdir i, naturalment, vaig votar UNITAT PER LES ILLES, tot i un agre pressentiment durant tot el cap de setmana. Quan un és pessimista per naturalesa sempre té més bons de pair els mals tràngols que són previsibles per mor d'una ja llarga experiència de nits electorals amb desencís. No ha estat possible i no m'extendré en explicar ara i aquí els motius. No ha estat possible, ara! ¿ Hem d'amollar el mac ? Reflexionem tots plegats sobre el país i la nostra gent. Tanquem ferides. No obriguem noves vies d'aigüa. Com deia Elias Canetti: L'única manera de suportar la dissort és interpretant-la. Necessitam gent amb capacitat per aquesta tasca i polítics per gestionar-la.

El Teatre Principal ( Intimitat )

joanperello | 02 Marš, 2008 21:47 | facebook.com google.com twitter.com

Vaig anar a veure Intimitat, una versió teatral de la novel·la de Kureishi. La gent de Mallorca torna a gaudir del teatre. La recuperació del Principal i, sobretot, la gestió de Joan Arrom, fa que sigui inevitable el retorn al teatre com a espectador. Intimitat és una obra teatral basada en la novel·la de Hanif Kureishi, publicada en català a Empúries l'any 1999. Kureishi és un escriptor d'origen paquistanés. A mí me va agradar la novel·la, que vaig llegir amb serietat, i m'ha agradat l'obra de teatre, que he vist somrient. ¿ Es que no és la mateixa història? Es clar que sí. La història és fàcil. La crisi dels quaranta i decidir abandonar la llar familiar. Es la nit més trista, perquè me'n vaig i no tornaré. Demà al matí, quan la dona amb qui he viscut sis anys hagi marxat amb bicicleta cap a la feina i s'hagin endut els nostres fills al parc a jugar a pilota, ficaré unes quantes coses en una maleta i, procurant que no em vegi ningú, sortiré de casa fortuïtament i agafaré el metro cap al pis d'en Víctor. L'obra de teatre més o menys també comença així, just que el públic ja somriu i fins i tot riu. Joel Joan sorgeix en començar la funció des del pati de butaques i parla amb un tècnic com si alguna cosa de la funció no acabàs de rutllar. Fa gestos de dubtes i preocupacions. Ningú no sap quin és el diàleg que manté amb el tècnic de l'obra. De cop s'encamina cap al centre  i, des de baix pega un bot fins damunt l'escenari, amb una envejable demostració de la seva condició física que, d'altra banda segueix mostrant al llarg de tota la representació. Un cop a dalt, dues frases tòpiques i somriure general de la platea, enllaçant-les emperò amb l'inici de l'obra: Es la nit més trista... La versió que s'ha fet està pensada en el lluïment físic i interpretatiu de Joel Joan. La gent s'ho va passar bé i va premiar l'actuació dels actors amb mambelletes durant un bon grapat de minuts. Al cap i a la fi el públic no només aplaudia l'obra. Aplaudim també el Teatre Principal. Aplaudim actors que fins ara només coneixíem d'algunes sèries televisives o pel·lícules, com Joel Joan, fantàstic i en plena forma, Clara Segura, Josep Julien.... Al mateix vespre la música de Joan Valent a la Seu, però va ser incompatible veure i sentir els dos espectacles. Davant l'impossibilitat d'entrar a la Seu, l'única opció possible, caminar pels carrerons de Dalt Murada, Sant Alons... Un tel d'humitat amarant els llums tènues i el nostre silenci. Uns escriptors sortint de Ca n'Alcover, Antoni Serra, Patrícia Gabancho... Un optimista podria arribar a pensar que viu a una gran ciutat. La realitat és molt més crua. Si no vas viu pots trepitjar una merda o esser atropellat per un motorista sense escrúpols. Senyor, ensenyeu-me a ser insensible, diu el personatge de Hanif Kureishi.

e.e.cummings ( El Gall Editor )

joanperello | 26 Febrer, 2008 22:35 | facebook.com google.com twitter.com

Trucs i baldufes, 21. El Gall Editor. En aquesta magnífica col·lecció de poesia acaba d'aparèixer el volum (a)poemes antologia poètica d'e.e.cummings. La poesia a Mallorca, i si m'ho permeteu, d'una manera especial a Pollença i al Port de Pollença, gaudeix d'una salut literària excepcional. Si fa poc saludàvem l'aparició de la versió catalana de Salvatore Quasimodo a les edicionsdelsalobre, ara hem de saludar amb la mateixa vehemència la versió de cummings (1894-1962), en minúscula, com se l'ha reconegut internacionalment. El seu nom, en el llenguatge de l'administració, és Edward Estlin Cummings. Va néixer a Cambridge ( Massachussets, USA).

 

 

Un any fonamental en la meva formació literària, i molt especialment en el caire de la poesia, va ser l'any 1973. Tenc la sensació que aquell any m'ho havia d'engolir tot. Un dels llibres fonamentals d'aquesta època d'aprenentatge és Lectura de la poesia americana (Seix Barral, 1970) de Serge Fauchereau. Un cop de llum a les tenebres del desconeixement: Pound, Eliot, Williams, Stevens, Moore, cummings...L'imagisme, l'objectivisme, la poesia de la guerra, els beatniks, la poesia negra, la Black Mountain Review... En aquesta mateixa època havia d'amarar-me, com no podia ser d'una altre manera de dadaisme i surrealisme. cummings va conéixer Tzara, Aragon, Breton, Soupault... Va compartir amb ells la rebel·lia de la creació. Una de les seves característiques és la transgressió formal, amb el seu ús especial de les minúscules i els punts.

 

Una vintena d'anys després vaig reprendre la lectura de e.e.cummings. A més dels poemes que es varen publicar l'any 1994 a l'Antologia de poesia anglesa i nord-americana contemporània (Ed.62), vaig poder gaudir uns anys després, en versió castellana, de l'antologia Buffalo Bill ha muerto (1910-1962), publicada a Hiperión l'any 1996: saldré del agua / hasta que mis muslos se empapen de ardientes flores/ Cogeré el sol con la boca/ y saltaré en el aire maduro/ Vivo/ con los ojos cerrados/ hasta chocar contra la oscuridad/ en las dormidas curvas de mi cuerpo/ Entrarán dedos de suave dominio/ con pureza de sirenas/ Completaré el misterio/ de mi carne/ Me levantaré/ Mil años después/ besando/ flores/ E hincaré mis dientes en la plata de la luna.

 

Ara el podré pair en català, versionat per Afred Sargatal.

Joan Margarit a Sa Nostra ( Palma )

joanperello | 25 Febrer, 2008 22:40 | facebook.com google.com twitter.com

T'agrada el jazz ben lent quan estàs sol.

Joan Margarit


Avui horabaixa he anat al Centre Cultural de Sa Nostra a una lectura de poemes de Joan Margarit. M'ha sorprés veure-hi pocs poetes en actiu. ¿ Què passa ? ¿ No hi ha adictes a la poesia de Joan Margarit ? Es estrany, sapiguent que deu ser l'únic que ven alguns exemplars dels llibres més que la resta. El públic escoltava amb atenció i jo diria que amb certa inquietud. La veu magnífica i la seva capacitat oral no permet perdre's mirant les teranyines, que segurament no hi ha a Sa Nostra, ja que mostra un aspecte magnífic després de la remodelació. Quan ja es notava el final de la lectura he pensat que notava a faltar alguna referència al jazz. El presentador de l'acte, Díaz de Castro, ha semblat llegir-me els pensaments i, abans de donar per tancada la sessió, ha conseguit una lectura d'un poema en clau jazzística, que semblava no preparat. Ho he agraït. En Joan Margarit és un home que mostra seguretat en la lectura dels seus poemes. La contundència dels seus finals encara és més convincent en directe. Es un mestre de l'amor difícil. Un mestre en aplicar la poesia que es entenedora sense obviar-ne la qualitat. Sap donar-li aquell punt expressiu per diferenciar-la de la prosa o de la poesia exclussivament sentimentalista.


Palau i Fabre, In Memoriam

joanperello | 24 Febrer, 2008 21:14 | facebook.com google.com twitter.com

L'home és un animal que es busca.

J.P.F.


Quan mor un dels grans, un gran poeta com és el cas de Palau i Fabre, no es mor només una persona i la seva obra, sinó que es mor una manera especial de ser artista. Apollinaire havia dit que no s'ha d'anomenar poeta sinó aquell que inventa, aquell que crea, en la mesura en què l'home pot crear. Aquesta cita no és aquí gratuïtament. Ho he aprofitat recordant que En Palau i Fabre la va usar per encapçalar un text sobre la poesia de Picasso. Tothom lliga l'obra de Palau i Fabre a l'alquimisme, no de bades Poemes de l'alquimista ( 1952 ) es considerada la seva obra cabdal. No és una obra amb un punt i final. Dóna la sensació que Palau i Fabre no dóna mai per acabat aquest llibre, sinó que experimenta damunt ell i en va fa prolongacions. Fins i tot quan parla de pintura. L'obra de Picasso ha estat perfectament visitada per aquest inventor i n'hi ha tret el suc, per a sort nostra. Ens ha demostrat que l'obra de Picasso, també un dels grans, no acaba als bastidors de les seves teles, sinó que va més enllà, a la recerca de la poesia. L'alquimista cerca descobrir el remei de tots els mals. El poeta, o aquell que inventa, treballa les paraules, les sintonitza i en recrea mites o escenes rutinàries... imitar això que sembla que és la vida. Amb la mort de Palau i Fabre ha mort una manera especial d'entendre l'art.

KOSOVO

joanperello | 18 Febrer, 2008 22:13 | facebook.com google.com twitter.com

¿Som sincers quan parlam de Kosovo? Estenc l'atles damunt la taula i, per uns moments, me pos la fressa de militar i hi faig anotacions, assenyalant la història amb petites banderoles. Nacionalistes contra nacionalistes. Als balcans s'ha congriat una manera d'entendre el nacionalisme bassat amb la sang del teu adversari. ¿No passa així arreu? Vencedors, traidors, banderes, fronteres... ¿I nosaltres? Ni amb fresses podria posar-me roba de militar. Me vestesc de lector i pos damunt la taula alguns articles. Un dels bloguistes que llegesc amb més interés és Juan Cruz: "¿Kosovo? Estuve en Kosovo, y en otros lugares de Yugoslavia, a finales de los ochenta, después de la muerte de Tito. Se percibía una atmósfera sangrienta, difícil,que luego ya se hizo concreta, dura, irreversible en su dureza. Ahora se enciende una nueva mecha. A ver qué pasa; a mi memoria han venido imágenes tristes de aquellos días, como una nube que amenazara un diluvio perverso. Que no ha cesado.

Hace un día horrible, la nube es gris, persistente, total. Febrero. Es curioso, un día así hacía en Kosovo, cuando estuve." Sospit que avui no he d'acabar d'entendre'm amb ell. No es banya molt però per ell avui és un dia horrible i gris.

És una independència necessària, perquè respon al context enrevessat balcànic, que inclou la falta de garanties democràtiques per als albanokosovars dins de Sèrbia, però també és veritat que no és una independència que s'ajusti als processos d'emancipació nacional clàssics. I no ho és per raons històriques, polítiques i també culturals i ètniques. Quan els serbis asseguren que Kosovo és part de la seva història, tenen raó, perquè al capdavall hi són presents des de fa segles i la mitologia sèrbia ha abonat aquesta tesi fins a considerar Kosovo el bressol de la nació Sèrbia. Es l'opinió del professor Agustí Colomines.


A partir d'avui n'hi ha que diran que ja està, que el mapa ja és refet i que ningú més no serà independent. Però no hi ha cap analista seriós que no sàpiga que encara manquen independències per a activar en Europa abans que l'estabilitat del continent no siga completa i indiscutible. Escòcia, les illes Fer-Òer, el País Basc, Flandes, Valònia o nosaltres mateixos som realitats que es dibuixaran amb normalitat en el nou mapa europeu, si volem. Perquè els anys setanta reclamar una modificació de fronteres era anar contra el món, però avui és obstaculitzar la voluntat popular allò que va contra el món. Aquesta és la raó per la qual Espanya es va quedar ahir sola, amb Sèrbia, provant d'aturar el rellotge de la història. Es el comentari de Vicent Partal.

Mentrestant me pos l'autèntic vestit que me pertoca. L'ignorant. Faig autocrítica i assumesc que la història ens va passant just per davant i no tenim capacitat de reaccionar. Malament aprenguèrem la història i ara no la digerim a temps. Vivim sense criteri, amb comptades excepcions. M'agradaria disposar de més temps per seguir a la recerca de les excepcions.

Pinyols d'aubercoc, d'Emili Manzano

joanperello | 17 Febrer, 2008 20:31 | facebook.com google.com twitter.com

Pinyols d'aubercoc. Un títol sorprenent per a un llibre sorprenent. L'autor, n'Emili Manzano, té l'honor de presentar un programa de TV (Canal 33) sobre llibres, i n'és reincident, ja que en una anterior etapa ja en va dirigir un altre. La meva manca d'atenció a la programació televisiva no m'ha permès la asiduïtat que voldria per seguir aquest programa de llibres, però com que estic a favor d'anar sumant en tot allò del que en patim un dèficit, no som gaire partidari de fer-li excessius retrets sinó tot el contrari. Parl emperò, anit, d'un llibre d'aquest presentador, probablement el seu únic llibre publicat fins ara. Pinyols d'aubercoc l'ha publicat L'Avenç. Es tracta d'un llibre de petit format, de fàcil lectura. Ho dic en el sentit positiu de l'afirmació. Fa mal aturar-se de llegir-lo, però si no et queda més remei, la brevetat dels capítols, t'ho fa fàcil. D'Emili Manzano sabia que era mallorquí, resident a Barcelona, però escoltant el seu programa, no situava el seu català oral dins la part forana de Mallorca, sinó molt més urbà. El llibre és una sorpresa pel seu llenguatge. Es d'un lèxic riquíssim, de poble. El millor és que no hi ha cap dialectalisme que hi sobri. Tot perfectament en el seu punt. A més a més, la història de l'aprenentatge vital del personatge ens duu cap el paisatge de Mallorca i les seves olors. Les pauses del lector seràn per acabar de situar alguna paraula de poc ús, o per acabar de captar tota aquesta olor de terra que se'n desprèn. Una petita maravella.

Ses Covetes

joanperello | 12 Febrer, 2008 21:56 | facebook.com google.com twitter.com

No m'extendré en gaires detalls perquè crec que de tothom és ben sabuda la llarga història dels xalets/ urbanització Torre Marina de Ses Covetes. Només vull fer palés el meu regirament quan a primera hora del matí he llegit el Diario de Mallorca on s'entrevista un dels compradors, si és que així se li pot anomenar a la seva operació especulativa, l'empresari Sebastià Sagreras, de malnom Peixet.

Pocs dies després, i així mateix al llarg de la campanya electoral de les darreres eleccions municipals, l'actual majoria de govern de Campos ja es va pronunciar, crec que amb claredat i contundència. El missatge que vaig percebre és que estan disposats a posar punt i final a n'aquest desastre urbanístic. Ja hi ha prou sentències. El que s'ha de fer és posar mans a l'obra i gestionar bé qui se n'ha de fer càrrec de les despeses.

No sé com s'ha de fer, però probablement haurem de tornar a la pressió popular i exigir dels diversos governs que ho aclarin d'una vegada. El país, és a dir, el nostre territori, no es pot permetre que aquest conflicte duri més, tot i que l'empresari Peixet afirmi que li doni igual que s'allargui durant vint anys més.

Les meves celles

joanperello | 11 Febrer, 2008 21:33 | facebook.com google.com twitter.com

M'agraden les meves celles. No sé si perquè de nin mumare m'ho va fer creure, dient-me que els Ginard les tenim ben fetes. Ella presumia de no haver-les retocat mai. No sé quants d'anys fa d'aquest insòlita conversa familiar, però me va quedar a la memòria i, sovint, des d'una distància imperceptible, jo mirava mumare, intentant assegurar-me que no m'havia mentit. No sé si ara ella podria seguir sense mentir. No ho dubt respecte a les seves, però no podria assegurar el mateix respecte a les meves. Han envellit, com jo mateix. I m'han crescut. I necessiten un retall. Però m'hi neg. Em vull mantenir fidel a la meva expressió, sobre tot ara que s'està posant de moda el canviar-se les celles, sobre tot en el món de la faràndula. Potser és un gest simpàtic, o una bona operació de màrqueting, tot aquest maneig de la campanya del PSOE. Fora de la campanya les preguntes sobre política s'acaramullen i no hi ha resposta.

 

Per supost jo també voldria que no fós president el sr. Rajoy, però deixau-me amb la meva identitat. Ni faré cap gest de tocar-me les celles durant tota la campanya electoral, tot i que hi tenc certa tendència, no fora que qualcú es pensi que el meu gest és polític.

Dimecres de cendra, i Eliot

joanperello | 05 Febrer, 2008 22:18 | facebook.com google.com twitter.com

Maleesc el meu desordre. M'hauria agradat aprofitar l'avinentesa que ens trobam a punt d'entrar al dimecres de cendra i penjar-hi el poema de T.S.Eliot amb aquest títol. Crec que en tenc dues versions i no he aconseguit trobar-ne cap. Ho he intentat també a través de la xarxa i he hagut de desistir després d'un caramull d'entrades infructuoses.


Thomas Stearns Eliot va néixer a St. Louis el 28 de septembre de 1888. En començar la guerra del 14 va anar a viure a Anglaterra, on hi va residir fins a la seva mort, el 4 de gener de 1965. S'havia nacionalitzat britànic l'any 1927. Va treballar com a assessor literari a Faber and Faber. Li atorgaren el Nobel l'any 1948. He llegit a qualque paper que a l'any 1933 es va declarar anglo-catòlic en religió, classicista en literatura i monàrquic en política. Mare de déu, he d'exclamar! ¿Què faig jo aquí homenatjant el poeta que potser és el que ha influït més sobre les seves generacions posteriors? ¿Va influir directament per la seva pròpia poesia o pel seu càrrec d'assessor de Faber? El poeta reconeix que va començar a escriure encara als E.E.U.U, als catorze anys, uns poemes ateus i desesperançats, dels que no en queda cap rastre. L'influència decisiva és la de Baudelaire i Laforgue.


Sam Abrams, a la seva antologia anglesa i nord-americana contemporània, publicada a ed. 62 (1994) afirma: Dir que el curs de la poesia noderna i contemporània hauria estat un altre sense la presència d'Eliot és, en definitiva, dir poc. Des de camps o angles diferents, Eliot va ser un dels mestres constructors de la modernitat literària.


Si Eliot va destacar com a poeta i assessor literari, també com afirma Abrams va contribuir a la formació dels gustos estètics de més d'una generació i va crear un nou model d'intel·lectual professional.


Només un petit tast de la seva prosa de crítica literària:


"Del crític teòric, n'esperem que sàpiga identificar els bons poemes. No sempre és veritat que les persones que saben reconéixer els bons poemes ens puguin dir per què son bóns"


"Ningú no neix o adquireix tot d'una, a l'adolescència o més tard, un gust i un discernament infal·libles. Les persones de poca experiència són les més susceptibles d'engany davant de productes falsos o adulterats. I veiem com una generació rera l'altra de lectors no instruïts s'empassa les falsificacions i adulteracions del moment, i fins i tot les prefereix, ja que són més fàcils d'assimiliar que no el producte autèntic."



"Llegeixo fins molt tard i a l'hivern me'n vaig cap al Sud"

L'enterrament dels morts, de La Terra Eixorca

Escriptors i arrelament

joanperello | 04 Febrer, 2008 23:41 | facebook.com google.com twitter.com

Llegesc, fragmentàriament, un llibre de Rodriguez Monegal sobre narrativa sudamericana. Los grandes nombres de la literatura latinoamericana son casi sin excepción gentes que han vivido fuera de su patria una época de su vida, desde el Inca Garcilaso hasta casos más cercanos, Octavio Paz y Cortázar. A la literatura catalana tenim Mercè Rodoreda, avui activa a les lectures obligatòries dels instituts i a sèries televisives, ara que es compleix el centenari del seu naixement. M'he avesat a no arrelar enlloc, va dir a una entrevista de Montserrat Roig als principis dels setanta. Mai faig projectes. M'he acostumat a no tenir un demà... Quan més s'escriu, més por es té i més exigent torna una. La por ferma. Per la seva banda Henry Miller va afirmar que si no hagués deixat els E.E.U.U. hauria enfollit i, qui sap, hauria hagut de suicidar-se. Sort de París, en aquest cas, que li va donar l'estabilitat necessària per a la creació literària. Escoltar un altre idioma tots els dies fa que el propi idioma es faci més agut per a un mateix, el fa conscient de certs matissos que mai va sospitar. A més a més, es produeix un lleuger oblit que desperta a cadascú la fam de recuperar certes frasses i expressions. Un es fa més conscient del seu propi idioma. Vargas Llosa és un altre escriptor que ha fet molta de la seva obra literària fora del seu país. No va ser fins el 1958, quan vaig arribar a Europa, Madrid, que vaig decidir que només m'importava escriure. Rimbaud ja havia escrit tota la seva obra abans de fugir, abans dels vint anys. En Bartomeu Fiol ha publicat ara Continuació o represa dels poemets de Montsouris, amb alguns poemes escrits fa més de quaranta anys fruit d'una estada a París: A la vora del Sena, a entrada de fosc, / obro el mapa i miro on em trobo. La síntesi de l'escriptor: saber on es troba i com escriure-ho. Els esmentats ho han fet amb classe.

El dia de Sant Blai i la terra secreta

joanperello | 03 Febrer, 2008 21:38 | facebook.com google.com twitter.com

Diumenge, 3 de febrer. Sant Blai. Aquests darrers anys, tal dia com avui, he anat a l’ermita de Sant Blai de Campos, a peu des de la casa d’uns amics a foravila on berenam i dinam, abans i després de la caminada. Passam un bon dia, sense fervor religiós. Discrepàncies polítiques a banda. Avui fallaré. M’agrada, emperò, l’ermita de Sant Blai. Un dia com avui s’hi congrega molta gent, que hi sol anar amb bicicleta o a peu. Naturalment no hi manca la gent que usa el cotxe. M’agraden els dies de gener i febrer, fum de fred sorgint de la boca, quatre gotes incertes, poc vent, la rosada encara a les bardisses, els ametllers esplèndids, el paisatge gris. Al cap i a la fi el que m'agrada és la varietat climatològica. Fred quan toca i calor a l'estiu. Enguany era el primer any des del canvi de règim polític al consistori de Campos. ¿Què haurà canviat des de l’any passat? El més important no és el canvi en un dia concret, sinó al llarg dels quatre anys de gestió. El 2007 hi va assistir el Bisbe Murgui. No tenc cap notícia sobre l’alineament d’aquest prelat sobre la polèmica episcopal . Supós que hauria tingut més interés si fós un cristià practicant, votant d’esquerres. No compartesc res del que proclamen.


He passat el dematí llegint la premsa i escoltant música, corregint textos d'un llibre de poemes. Unes gotes inexpressives m’han privat d’anar a veure el mar. El Diari de Balears publica un ample reportatge sobre el suport de la gent nacionalista a la coalició electoral UNITAT PER LES ILLES. Ahir vaig tenir una xerrada amb el coordinador, i uns dels artífex, de la coalició, En Biel Huguet, davant el caliu de la xemeneia. M’agrada l’empenta que hi dóna aquest activista polític. Sovint me deman on és la separació entre Entesa i PSM. Mentre parlava amb ell hi cercava la fesomia de son pare, el poeta Damià Huguet. Pols de rajoles a la roba. L’expressió de la fe en la feina pel país i la seva cultura. Al suplement Presència hi ha un article de Guillem Frontera. Parla de la classe política i d’un amic seu, desencisat. Aquest amic meu, servidor l’estim molt i m’agrada veure’l aquests dies, tan distès, tan alleujat. Parla de llibres, d’ametlers, de fires de poble. La plataforma Unitat li ha tret un pes de damunt. Se’l veu feliç. Aquestes eleccions, almenys, no el faran patir. No hi pensa. No en parla. Fa vida normal. Uff!. Me reconforta veure impressa l’opinió de molta gent que respect coincidint amb aquest projecte. No és fàcil, especialment en política, saber sobreviure a les desavinences i deixar de ser rencorós.


Escolt, mentres tant, el darrer disc de Maria del Mar Bonet. TERRA SECRETA. Excel·lent i deliciós. El títol general està tret d’una versió al català de Robert Graves, traduït per la seva filla Lucía. No desmereixen, emperò, la resta de poemes seleccionats per la cantant, mossèn Alcover, Guillem d’Efak, Miquel Angel Riera, Serrat, Ovidi Montllor... Un gran disc, tant per les lletres com per la música.


Tot plegat, un dia tèrbol de Sant Blai, amb un horitzó com a mínim diferent.

Josep Maria Llompart

joanperello | 28 Gener, 2008 18:28 | facebook.com google.com twitter.com

Aquest horabaixa he anat a l'acte d'homenatge que l'Obra Cultural Balear i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana han retut a l'intel·lectual Josep Maria Llompart, avui que es complien quinze anys de la seva mort.  A l'acte, correcte, hi ha hagut representació de l'Ajuntament de Palma i del Consell de Mallorca. No gosaria a dir si èrem molts o pocs. Pocs, si tenim en compte la vàlua humana, civíca i literària de l'homenatjat. Molts, si tenim en compte el país on vivim. L'horari, francament dolent, les sis-i-mitja del capvespre.

 

Dos mesos abans de morir, l'AELC, que ell havia presidit uns anys abans, li retia un homenatge al Teatre Principal, concretament el 28 de novembre de 1992 on vaig tenir la satisfacció de poder participar-hi a la lectura de poemes. En aquell cas no vaig optar per escriure uns versos d'homenatge, sinó que vaig fer un poema obviant la fraseologia dels elogis, excepte en el títol. Avui, amb la voluntat de retre-li un renovat homenatge, me permet transcriure'l:

 

Poema en prosa per a un home,
amb qui no podré fer mai cabal

 

La nit. L'atmosfera del silenci. Un caliu difícil. Hores de begudes seques i tassons enconfitats. Suren les llàgrimes de jazz, com la claror que sorgeix d'un ganivet capaç d'enlluernar la lluna i esquerdar un mirall. L'atzar, mentre, actua com un simulacre d'hàbits quan, indecís, acabes d'estotjar el desig a una carpeta de cartró amb elàstics molt usats. La poesia no és, al cap i a la fi, més que l'essència de la darrera claror del crepuscle: un murmuri de gestos, una mentida.

Cerques, àvid, la paraula. La manllevaries als adagis i, potser després d'unes vetllades, allargaries la mà cap al precipici, deixant-te endur per aquesta música que escarneix un saxo i no escatima la remor de les parpelles i els ventres, aquesta urgència de detalls, alenades, carícies que tasten un desert d'anques o uns pòmuls tebis. La nit és dibuixar el ventre al paper de seda i calcar la voluptuositat. La nit és el gest d'una pell exigent quan l'atzar, perdut a un núvol de cel difícil, és capaç de mentir.

 

Sßndor Marai

joanperello | 23 Gener, 2008 23:01 | facebook.com google.com twitter.com

A vegades tenc la sensació que m'agradaria llegir Sandor Marai assegut a una d'aquelles butaques grosses, pesants, amb orellanes. M'agradaria tenir un foc de llenya davant, una petita manta als genolls i un brandy amb copa grossa a una tauleta del costat. Llegir còmodament i no tenir por de llegir un autor profund. Tenc aquesta mateixa sensació quan llegesc Stefan Zweig. Una música de fons, audible quasibé només a les pauses. Potser Chopin. Tu, que ho saps tot, i que em parles des de l'altra riba, deus saber també quina enorme força té la música! Es més forta que els besos, les paraules, i les carícies. Allò que una persona ja no és capaç de dir ni amb el cos ni amb l'esperit ho pot expressar amb la música. Ho diu un personatge de la novel·la La germana, publicada a Empúries. Si he parlat de pauses en la lectura no és perquè les faci per mor d'un cansament de lectura. M'atur de llegir i acluc els ulls. Intent filmar a la meva imaginació tot el món que recrea l'autor. La prosa de Marai és excepcional. He perdut el compte dels llibres que ja duc llegits d'aquests autors. Serà que tenc mala memòria, com el mateix escriptor hongarés que ja per aquest motiu va començar a escriure la seva autobiografia als trenta-i-pocs anys. Ell, com fan molts de poetes que escriuen i reescriuen sempre un únic llibre de poemes, ha escrit també una única novel·la. Li va canviant només els títols i els noms dels personatges. Una gran novel·la excepcional sobre l'Europa d'entreguerres.

les excepcions al mˇn dels blocs ( parl de Climent Picornell )

joanperello | 22 Gener, 2008 22:04 | facebook.com google.com twitter.com

Me conect al bloc mentre escolt música llatina versionant jazz, o qui sap si l'hauria d'anomenar latin jazz, allunyant-me dels serials televisius. Repàs el que han escrit els altres i me fa ganes de retirar-me del món dels blocaires. No sé si jo som un d'ells, però facem autocrítica. Sortim a la palestra, treient pit, sovint darrere un pseudònim, i sense mirament hi amollam les nostres vísceres literàries, o millor dit, polítiques. El tema polític esgarrifa. i no parl de la pluralitat. Benvinguda sigui. Parl del nostre pobre nivell intelectual a l'hora de defensar les nostres idees i, sobre tot, a l'hora de criticar la dels altres. ¿Hem de renunciar, idò, a treure'ns públicament la vergonya i no dir el que pensam en veu alta?¿No és legítim aprofitar l'avinentesa i explicar al món, o com a mínim al nostre entorn, quin és el nostre dia a dia i quines són les nostres obsessions? Potser sí que tot és legítim i possible, però mantenc els meus dubtes. Recentment, i no crec que fos a cap bloc sino a un article de diari, l'escriptor Melcior Comes comentava la falta d'autocrítica de molts autors a l'hora de presentar-se a un premi literari. Efectivament dins la llarga llista de llibres que opten a un premi literari sempre n'hi ha alguns que destaquen i que ben probablement podrien guanyar, tot depenent de l'atzar en forma de jurat. Al mateix temps hi ha una llarga caterva d'obres mediocres, i unes quantes d'impresentables. ¿No estan en el seu dret? Naturalment que sí, fins i tot amb més motiu que molts dels blocaires que sorgim adesiara, perquè els aspirants a un premi literari són mers aspirants a la glòria efímera, mentre que els escrivents de bloc sorgeixen -sorgim, perdò- a la llum pública sense cap sedàs. A poc a poc un va construint el seu propi garbell i l'aplica a la lectura dels blocs. A poc a poc discernim allò que interessa d'allò que és superflu i que només serveix per fer-te perdre el temps. La curiositat dels blocaires emperò ens juga males passades perquè sovint ens fa obrir pàgines que sabem que tanmateix ens en penedirem. M'enrabii llavonses perquè enlloc d'aquests esputs literaris hauria de llegir obres i autors de qualitat que romanen al prestatge i que, de ben segur, ens han de portar el plaer de la bona literatura, com Coetzee, Marai, Auster, Gracq, Auster, Forcano... per posar només els exemples reals que tenc a la meva taula. Sort, emperò, que de tant en tant tocam amb un dit el cel i obrim el bloc que esperaves, aquell que enyores quan han passat alguns dies. N'hi ha uns quants però vull destacar el de Climent Picornell. Avui ens ha tornat a demostrar un pic més la seva saviesa literària amb l'article Els homes no duen davantal. No renunciem, doncs, als blocs. Cerquem i triem amb gust.

Boires entintades de capvespre,

joanperello | 21 Gener, 2008 20:47 | facebook.com google.com twitter.com

M’agrada la boira. M’agrada la matinada amb rosada. Rovada, deim a ca meva. Una boira cega, vaig escriure a un poema que romàn inèdit. L’alba entelada. Les boires, deia Sylvia Plath, s’alcen sense esperança, com els sospirs. La veritat és que en l'únic moment que me fa nosa és quan men el cotxe, com ahir vespre. Tot just deixar Palma per anar cap a Sa Ràpita la boira es va fer present, perillosa. Vaig recordar algun viatge per terres d'Extremadura, aglapit per la por, conduint i sentint-me amenaçat per la resta dels altres conductors que m'avançaven perillosament. Tampoc m'agrada veure-la quan he de viatjar en avió, i no només pel seu perill sinó perquè és sinònim de vol endarrerit o cancel·lat. Ahir a la nit tornavem de veure el festival de música i foc que havia organitzat l'Ajuntament de Palma. Un pèl llarg però bó, tot i que li va faltar un colofó més espectacular. La boira ens va acompanyar quasibé al llarg de tot el recorregut. Els ocupants del vehicle en silenci. La música de la ràdio nocturna que en aquestes condicions sembla esser una mica més bona que de dia.

 

Aquest dematí la boira era molt espesa. El jardí semblava mullat per una intensa pluja nocturna. Aquesta és la boira que m'agrada, encara que a la llarga me faci malbé el meu organisme. Aferres el nas als vidres i no hi ha carrer. Surts als carrer i no hi ha jardins. La mar ha desaparegut. No hi ha ni la seva remor amb aquesta encalmada.

Els diaris m'han donat la notícia dels guanyadors dels premis Ciutat de Palma. M'ha alegrat veure guanyador en Miquel Mas i Ferrà, amb qui vaig compartir els primers premis literaris, publicacions i presentacions. He pogut veure una foto nostra al bloc d'en Miquel López de quan èrem joves escriptors. Compartírem aquesta il·lusió i no poques vetllades. Ha anat elaborant una narrativa durant tots aquests anys de molta personalitat, recreant Mallorca. Al premiat de poesia només el conec de llegir-lo. Tot plegat em fa la sensació que es deuen haver premiat llibres de qualitat. Millor així. No hi ha res com la qualitat per vèncer les crítiques i per poder seguir donant continuïtat als premis només en català, minimitzant les polèmiques.


Hi ha un vers de Rosselló-Pòrcel que sempre m'ha acompanyat. I boires entintades de capvespre. Aquest vers pertany al poema A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL. No només per aquesta imatge adient al tema d'avui, les boires, sinó per tot el seu conjunt, bé s'ho paga reproduir-lo.




Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

Eleccions generals

joanperello | 18 Gener, 2008 22:18 | facebook.com google.com twitter.com

No som una persona que hagi donat l'esquena a la política, però -ai las!- encara no ha començat la campanya electoral i l'agrura és immensa. Les eleccions generals tenen un component, a més a més, de quelcom inútil. El vot personal es dilueix al cabàs de la derrota, però sempre he fet vot útil. He votat l'opció política que he volgut sense tenir en compte l'aritmètica. I no critic ni poc ni mica els qui tenen aquesta capacitat de votar útil en el sentit invers al meu. Ja m'agradaria poder votar PSOE tranquilament, llegir El País, escoltar Sabina o Serrat, etc. etc... Tot molt bé. També estaria bé poder optar, per internet, a votar el president dels E.E.U.U. Si ells han de ser presents arreu del món, almenys que ens deixin triar el president. Des de la distància l'únic que se pot assegurar és a qui no es pot votar. A Espanya ben igual. Podem saber a qui no votar. Podem saber a qui no volem de president de l'estat. Vet aquí el problema. D'aquí en sorgeix el vot útil. El vot que probablement podries no voler donar. En qualsevol cas crec que estic en condicions d'anunciar el meu vot a la candidatura Unitat per les Illes, tot i la constant amenaça del retorn de la dreta, que tanmateix mai acaba d'anar-se'n del tot. Es clar que el perill es troba dins el mateix maremagnum de la candidatura. Els excessos verbals i, sobretot, l'ànsia de protagonisme de qualque polític, ben fàcilment poder tudar l'esforç per tirar en davant aquesta candidatura.

revetlles, futbol, poesia...

joanperello | 16 Gener, 2008 23:17 | facebook.com google.com twitter.com

No sé si hi deu haver nit pitjor per les revetlles que una com la d'avui amb aquest vent cruel. El mes de gener ens té acostumat a les seves calmes, amb la mar plana i un fred agradable. Tot semblava, fa uns dies, que aquesta encalmada s'avançava però dies com avui ens han retornat a una realitat dura: fa un temps ingrat. Si no fós així, encara que fés més fred, un podria gaudir de la torrada a mitja nit en el cas de tenir coratge per assumir la festa.

Sant Antoni, Sant Honorat, Sant Sebastià... Anit els futbolers hi afegim un sant nou al santoral, Sant Miquel Àngel Moyà, el porter de futbol del Mallorca que ha salvat l'equip de quedar el·liminat a la Copa del Rei pel Madrid. Diràn les cròniques que el Madrid mereixia guanyar, però el que és cert és que qui ha guanyat ha estat el Mallorca i ho ha fet de la mateixa manera que acostuma a fer-ho el Madrid, amb l'aportació del porter i aprofitant alguna ocasió. En qualsevol cas sempre es bó guanyar el Madrid.

Les calmes de gener vindràn després de festes, quan Palma aconsegueixi apagar els llums i tots plegats retornem a la rutina sense festes. A mi no m'agrada exageradament el temps festiu però m'encanta tenir temps lliure - lliure o lleure, tant se val -. Temps per llegir i per escriure. Temps per caminar pel camp del Pla. Temps per caminar per la marina. Temps per caminar per les platges o les escolleres. Temps per ensumar el camp. Un horitzó amb bellumes. Vaixells de càrrega cap a destinacions desconegudes. L'altre dia, a l'arenal de Sa Ràpita, comparegueren centenars de grumers, menuts, d'una bella transparència. També hi ha molta alga a alguns indrets del litoral. Una bella alga que alguns sectors de la societat s'obstina en fer desaparèixer.

Llegesc fragments d'alguns autors a l'atzar, fragments breus, versos triats sense mirament, una mica obstinat en no anar a dormir encara que comenci a ser hora. Així és com visc: llegesc un llibre, escolte un poc de música, em passege pels carrers d'aquest poble ja massa gran abocat a ser una petita i avorrida ciutat. Mandrege, mire el cel, temptege l'oratge, parle amb algun amic sobre aquest antic ofici d'embastar paraules, pense, camine, no faig res. D'altres vegades, malde per escriure: un vers rebel, l'esborrany...Això és tot. Si algú creu que estic sol és que no ha entés res. Són fragments de Ramon Guillem, el culpable que encara no pugui anar a dormir. O, com diu José Carlos Llop:


         Es invierno en nuestra casa:

              una lámina de hielo en tus ojos,

a punto de quebrarse.

└ngel Terrˇn ( Ó mon seul dÚsir)

joanperello | 14 Gener, 2008 17:55 | facebook.com google.com twitter.com

 mon seul désir. Aquest és el títol del darrer llibre d'Angel Terrón, publicat a La Sínia del Tall. Segons la nota de l'editorial, a la contracoberta, el títol prové d'una sèrie de tapissos amb intenció alquimista que es poden veure al Museu de l'Edat Mitjana a la Posada de Cluny a París. ¿ Per què aquest títol? La majoria dels títols que el poeta ha posat als seus llibres tenen molt a veure amb la seva tasca professional: Iniciació a la química, Llibre del Mercuri, Ternari... però aquest no n'és el cas. Me qued amb la curiositat d'aquesta metàfora com a títol, conscient que l'autor en sap prou bé el motiu, fins que arrib al poema 29, datat el juny de 2006, amb el títol TOT RECORDANT EL TAPIS "À MON SEUL DÉSIR".


Passem al llibre en concret i vegem algunes de les seves curiositats: 31 poemes irregulars en el sentit de la forma: poemes datats com un dietari, proses i versos, alternància bilíngüe amb l'anglés encara que en aquest cas traduïts al català per l'autor, poemes extensos devora uns altres de brevíssims, fins i tot d'un únic versicle, homenatges a la literatura i a la ciència. Tal vegada per En Terrón no hi ha diferència entre ambdues, o com a mínim ell les viu amb la mateixa passió i crec que amb menys dubtes dels qui ell mateix planteja al llibre. Tots recordam el Pessoa de la seva AUTOPSICOGRAFIA, O poeta é um fingidor. N'Àngel Terrón al seu poema TÈCNIQUES D'ESTUDI no queda enrera. El ciéntífic és un fingidor. La sinèrgia d'un poeta científic.


El fet d'escriure un llibre de poemes amb clares referències a la data d'escriptura és un indici que ens trobam davant un dietari poètic, en aquest cas des de maig de 2003 fins a setembre de 2006, quasibé tres anys de reflexió literàrio-científica. Tot plegat una recerca: Emperò a la vida humana res no es repeteix, ja que nosaltres no som mai els mateixos, envellim i no podem renovellar els somnis, quasi no podem tenir somnis perquè no dormim.Vivim desvetllats esperant que el passat es faci present, i aquest sempre camina pels goigs del futur. L'autor reflexiona entorn als anys d'infància. De la mà de Rilke ens recorda que El destí no és res més que el dens pes de la infància. Terrón recorda els escarabats dels estius, les cadires a la fresca, lluites de pedrades. Però el pas dels anys és inevitable, marcint-nos dins la rutina. Ens pot salvar la poesia? Què és la poesia? Sols una manera de dir la veritat de la vida.

 



Llibre de les revelacions, de Pere Joan Martorell

joanperello | 13 Gener, 2008 22:52 | facebook.com google.com twitter.com

L'actual Director General de Cultura, En Pere Joan Martorell, és un autor prolífic i, a més a més, els seus llibres són molt densos. L'any 2007 n'ha publicat dos: Dansa nocturna, de poesia, amb el que va guanyar el passat Ciutat de Palma Joan Alcover i una mica posteriorment Llibre de revelacions, novel·la.


El personatge principal d'aquesta inquietant novel·la és n'Amador, un bell estudiant, inquiet, bohemi, culte que en un procés molt curt de temps s'ha d'enfrontar a les principals coses que li poden passar a un jove: el reconeixement de la seva sexualitat duita fins a les darreres conseqüències, els dubtes sobre els seus pares i en concret sobre la vertadera identitat del pare, el no saber afrontar la seva pròpia paternitat i, sobre tot, la necessitat de venjança... Tot és redueix a una qüestió d'emocions i de sentiments, una necessitat vital d'estar en pau amb mi mateix. No si escatimen situacions difícils i estranyes, i els personatges no te deixen indiferent. Hi ha tot un escenari de sexe i destrucció que contrasta amb el món senzill d'un poble de Mallorca on tothom es coneix.


El llibre comença pel propi final de la història i després vé dividit per diversos apartats generals, entremesclats amb alguns específics dels personatges centrals, Amador i Maria, a través dels seus dietaris o monòlegs. Li he sentit a dir a l'autor que ha intentat llevar-li el tò poètic que hi havia a anteriors obres seves en prosa, però en qualsevol cas es veu clarament que en Martorell és poeta. No crec que això sigui dolent, si això significa que escriu bé, com tampoc és negatiu que se noti molt en aquesta història la formació acadèmica de l'autor, llicenciat en Psicologia.


Aquesta és una novel·la d'aprenentatge. No per l'autor, naturalment ja que disposa de suficient obra publicada, per no tenir dubtes sobre els camins a seguir i amb un excel·lent domini del llenguate, sinó pels personatges que s'enfronten a la vida i res no és com es pensaven que seria.


La mentida com a causa de la destrucció. Es una frase de la novel·la gens gratuïta. Es la revelació del que és realment el llibre.

Angel Gonzßlez

joanperello | 13 Gener, 2008 18:28 | facebook.com google.com twitter.com

Ha mort el poeta Angel González, el de Palabra sobre palabra, un llibre que he cercat pels prestatges de la meva llibreria del pis de Palma i que no he trobat. Qui sap on l'he perdut o a qui el vaig deixar sense retorn. M'agrada retornar a llibres llegits vint o trenta anys enrera i comprovar-ne els subratllats. En aquest cas no ho he pogut fer. Record emperò que sempre vaig tenir-ne un bon record d'aquest autor. Eren els anys de llegir Barral, Gil de Biedma, Valverde... Tots els diaris d'aquest cap de setmana n'han anat plens de comentaris i obituaris. Tot ho han fet com a molt oficial, quasibé com si fós el darrer poeta nacional d'Espanya. TVE va emetre ahir a la nit un llarg reportatge que no vaig poder veure sencer però a on es presentava el poeta molt més humà. D'entre els articles llegits aquests dies potser el més diferent ha estat un de Jordi Virallonga a l'AVUI:

 

"Els d'aquí el consideraven un d'ells, fins i tot pel domini de la ironia i la paròdia poètica, tan marca de la casa, tot i que solien recordar que les primeres vegades que el van veure escoltant en un racó, amb bigoti i gavardina, pensaven que era un policia infiltrat.

Juan García Hortelano va editar l'any 1978 una antologia anomenada El grupo poético de los años 50, on reunia deu poetes, nou dels quals celebraven "la amistad a lo largo" sempre que es trobaven, perquè a més els unia el mateix interès de classe traïdora a la classe en què van néixer, el consum d'alcohol més enllà de l'escadussera prudència i un laïcisme radical, raons per les quals poetes barcelonins com Badosa, Corredor Matheos o José Maria Valverde no podien formar part del Rath Pack.

L'últim cop que vaig veure Ángel González cantava boleros en un bar de Madrid. Li vaig preguntar si podia cantar-ne un altre, i ell, amb el whisky al piano i un puro a la mà em va dir: "Jordi, tothom em diu que canti, però ningú no em demana que digui poemes". Mentia com només saben fer-ho els desesperats convençuts que la vida va de debò."


Vet aquí un dels seus poemes més coneguts:



A VECES

Escribir un poema se parece a un orgasmo:
mancha la tinta tanto como el semen,
empreña también más en ocasiones.
Tardes hay, sin embargo,
en las que manoseo las palabras,
muerdo sus senos y sus piernas ágiles,
les levanto las faldas con mis dedos,
las miro desde abajo,
les hago lo de siempre
y, pese a todo, ved:
¡no pasa nada!
Lo expresaba muy bien Cesar Vallejo:
"Lo digo y no me corro".
Pero él disimulaba.


«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10  SegŘent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS