Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Crisi polÝtica a Mallorca

joanperello | 25 Setembre, 2008 20:46 | facebook.com google.com twitter.com

Sempre ha estat motiu de polèmica la força d'UM per la seva capacitat de frontissa al marge de les ideologies, permetent els canvis de govern. Ara, just quan el PP ha posat en dubte la legalitat de la negociació per un pacte de centre-esquerra acusant al Ministeri de Justícia de prendre'n part, afavorint la possibilitat d'una retirada discreta de la que casi sempre ha estat la imatge pública del partit, Na Maria Antònia Munar, UM es llança cap a una gran crisi interna. No han estat capaços de dissimular la divisió interna i sembla que la ferida deu ser molt grossa. Dóna la sensació que tendràn molt difícil la reconciliació i, entre altres coses, aquesta inestabilitat pot ferir el Govern de Les Illes Balears. Un rumor d'última hora fa pensar que en Miquel Nadal s'ha plantejat esser el Conseller de Turisme. Si això és vera haurem de convenir que l'ànsia de notorietat política d'aquesta persona és realment un perill per l'estabilitat del Govern. No sé qui del PSOE va intervenir directament per fer possible el pacte de l'actual govern de les Illes Balears, però potser sigui convenient que es fermi bé les sabates per reiniciar les converses per l'estabilitat.

Si sorprenent és la crisi d'UM tampoc deixa de sorprendre l'actitud farisea del PP sobre la corrupció. La gestió parlamentària de Na Maria Salom resulta patètica, perquè de tots els fets de corrupció del PP que hi ha damunt la taula, no n'hi ha cap que tengui defensa. ¿Pot tenir raó sobre un pacte per desvincular na Munar dels afers de la corrupció? Qui sap! Els mateixos rumors d'aquest pacte també assenyalen amb el dit el seu estimat Jaume Matas, aquell polític que se'n va anar directament del darre meeting electoral cap a Amèrica, quasi bé sense seguir l'escrutini. Un merder, que diríem amb un llenguatge planer.

La tardor i la mort

joanperello | 23 Setembre, 2008 13:38 | facebook.com google.com twitter.com

Ahir, poc després de l’inici de la tardor, en tombar el capvespre vaig passejar per foravila. La terra banyada exhalava la seva olor, aquesta olor humida que sorgeix d’un interior desconegut. Les fulles dels arbres tenien a les seves puntes les gotes de la darrera arruixada. Garrovers, figueres, ametllers, caragols traient banya. I de foravila cap a la mar, amb onades que venien d’alluny, amb un cel grisenc. L’hora violeta. La maravella de la natura queda eclipsada per la mort. Ahir era ETA. Avui, a Finlàndia, un jove pistoler de 20 anys ha disparat contra els seus companys. ¿ Es pot perdre el cap d’aquesta manera? A Internet es poden visionar vídeos d’aquest jove assassí fent pràctiques de tir. Potser avui, en tornar cap a Sa Ràpita, podré tornar passejar per foravila, devers Sa Vinyola. Qui sap si podré ensumar la fesomia de la terra. Tanmateix hem d’estotjar sempre un petit lloc per a les víctimes innocents. Els pensaments tanmateix s’entremesclaràn amb l’egoisme. La mort del proïsme devora els petits maldecaps de cadascú. ¿ Què déu pensar de tot aixó la Providència ? Jo no tenc respostes i aviat em quedaré ja sense preguntes.

George Steiner i la llengua gallega

joanperello | 22 Setembre, 2008 18:50 | facebook.com google.com twitter.com

Llegesc George Steiner a pinzellades, en petites dosis, perquè no sempre hi arrib. Fa pocs dies, en aquest blog, ja feia esment a la seva darrera publicació Els llibres que no he escrit, on reflexiona, entre altres coses, sobre la investigació, el judaisme, l’enveja o l’erotisme. Tot i que com ja he confessat no sempre acab d’entendre’l, també a vegades el trob admirable, qui sap si víctima jo mateix de l’enveja, de l’enveja de la seva capacitat d’erudició, una erudició creativa. Recentment ha estat notícia a l’estat espanyol per mor d’una entrevista concedida a El País Semanal amb diàleg amb Juan Cruz, no exempta de polèmica. Diu Juan Cruz que a Anglaterra el llibre ha generat polèmica per la defensa de les llengües minoritàries, fins i tot en el sexe. També reflexiona sobre la manca de llengua, en el cas dels sordomuts dels quals se’n demana sobre la seva vida sexual. He tingut el privilegi de parlar i fer l’amor en quatre llengües, afirma al capítol de Les llengües d’Eros. A l’entrevista, emperò, es sorprèn de saber que a sigui obligatori parlar galleg a la Universitat d’aquesta comunitat, per després afirmar que no és el mateix cas que a Catalunya, ja que el català és un idioma important amb una literatura impressionant. ¿ Per què el galleg ha d’esser obligatori a una universitat ? La decepció és gran des d’aquest punt de l’entrevista amb una enrevessada dialèctica sobre els nacionalismes i els odis ètnics. Consola saber que considera la llengua i la literatura catalana en el lloc internacional que es mereix, però és de lamentar el fet de superposar unes llengües per damunt de les altres. El galleg, naturalment, mereix tots els respectes i esser la llengua de la Universitat a Galícia. El PEN Club de Galícia ha criticat fortament l’entrevista, i no només per la resposta de George Steiner sino perquè considera que Juan Cruz no va fer res per evitar-ho. A mi em sembla exagerada l’acusació contra Juan Cruz, però es veu que el PEN està molt sensibilitzat pel tema de les llengües minoritàries per mor del Manifiesto de la lengua común o com es digui, considerant-lo un co-responsable de l’ofensiva del grup Prisa, com a un dels qui comanden a El País. Finalment George Steiner crec que ha volgut demanar perdó al PEN Club galleg, però no deixa d’aficar-se a una nova polèmica sobre el la unitat espanyola: “El meu comentari irreflexiu ha estat una resposta al xovinisme regional que amenaça ara la unitat d’Espanya. Deman les més sinceres disculpes.”  Seguiré llegint els llibres d’assaig de George Steiner, però sempre em quedarà el regust amarg de saber que els savis també pixen fora de test i s’equivoquen

Escriptors ( Climent Picornell )

joanperello | 20 Setembre, 2008 20:00 | facebook.com google.com twitter.com

Al setmanari d’Ultima Hora, Brisas, hi ha una entrevista de Llorenç Capellà a Climent Picornell. Hi ha hagut una cosa que m’ha cridat una mica l’atenció a una de les respostes, en que l’entrevistat semblava molest perquè no se l’ha considerat escriptor fins relativament fa poc, quan ell és autor d’un bon grapat de llibres. Home, he pensat, potser té raó. Jo mateix qui sap si no l’hauria definit com a escriptor, pensant que la definició de professor n’és un bon reconeixement a la seva trajectòria professional. Potser el més adient seria definir-lo com a intel·lectual, per la seva capacitat de reflexió i de comunicació als seus alumnes i lectors. En aquest cas crec que l’intel·lectual està per damunt de l’escriptor. L’intel·lectual fa públiques les seves idees i la seva ensenyança, sovint en forma de llibre. No tots els qui escriuen llibres són intel·lectuals. Avui en dia qui sap si ha sorgit un nou tipus d’escriptor, el del blog. Supós que serà difícil que tothom es posi d’acord en aquest punt. No tots els qui escriuen pàgines de blog poden esser considerats escriptors. A molts els hi manca la part fonamental, la creativitat. Hi ha un altre sector d’escriptors de blog, que potser hauríem d’anomenar escrivents, ja que escriuen al dictat de qualcú. Diu l’escriptor Julien Gracq que escrivim perquè uns altres ho han fet abans i que és al primer que va escriure a qui li hauríem de demanar per què va escriure. Això mateix és el que diu Enrique Vila Matas al seu Dietario voluble. Com que no tenc el llibre davant no puc confirmar si en fa cap referència a Gracq. Ja ho comprovaré. La cita de Gracq l’he treta del seu volum Leyendo escribiendo, un excel·lent llibre per reflexionar, llegint, sobre l’ofici d’escriure. A Climent Picornell també el tenc com a escriptor, i molt més a partir d’avui, tant si tresca pels jardins d’altri, com si escolta a una rotllana de vells de poble, perquè si que té en compte aquella qualitat essencial que esmentava abans, la creativitat literària.

Joana Barcelˇ

joanperello | 12 Setembre, 2008 11:25 | facebook.com google.com twitter.com

Visc tan allunyat de la primera línia política que sovint no acab d'entendre les jugades que s'hi fan al si dels partits polítics, especialment aquelles que tenen com a punt de mira el joc de les successions. El cas de na Joana Barceló m'ha sorprès una mica pel fet de preferir esser consellera del Govern de Les Illes Balears, abans que Presidenta del Consell de Menorca. Estic convençut que, com a mínim als mítings, ha afirmat en alguna vegada que el Consell és la primera expressió de l'autogovern de Les Illes Balears. Ja no deu pensar el mateix. M'ha recordat en Jaume Matas que preferia esser ministre a Espanya que President del Govern de les Illes Balears, o en Gabriel Cañellas que encara que no aconseguís el seu propòsit també s'hauria estimat més esser Ministro de Agricultura que President de les Illes Balears. Què hi farem, si tanmateix vivim a un món provincià, governat per polítics mediocres! No dubt que  a Les Illes Balears hi sortirem guanyant amb el canvi de consellera, especialment en les funcions de portaveu. No sé si podrem dir el mateix des del punt de vista de la coherència nacional. Diu la rumorologia política que na Joana Barceló era una de les candidates a ser ministre del Govern Zapatero. Potser ella ha triat el camí més curt per arribar-hi. Ja veurem, si es dóna el cas, si preferirà esser ministra o presidenta de Les Illes Balears. Potser la jugada és de n'Antich que vol repetir i no hi haurà confrontació Barceló vs Armengol. Tanmateix no tenc fe en la coherència nacional del PSIB.

La CantÓrida

joanperello | 09 Setembre, 2008 21:20 | facebook.com google.com twitter.com

La crisi no sorprèn a la poesia de Mallorca. Si fa pocs mesos l’editorial Documenta Balear oferia una antologia de la poesia jove dels països catalans, amb autors nascuts entre 1977 i 1989, amb l’encertat títol general de Pedra foguera, ara acaba d’iniciar una nova aventura editorial amb una col·lecció de poesia a la que han donat el nom de La Cantàrida. El primer títol és d’Emili Sánchez-Rubio (Palma, 1983) i es titula Breviari d’antípodes, amb pròleg d’Enric Casasses, mentre que el segon és d’en Pau Castanyer (Palma, 1983), amb proemi d’Àngel Igelmo i pròleg de mi mateix, i al que li ha donat per títol Nedar-te la pell. Naturalment tots dos joves poetes, a més de la coincidència de la data de naixement, són dos dels antologats a Pedra Foguera, és a dir, membres d’aquesta nova generació que, a més de multitudinària i loquaç, és intrèpida i ambiciosa, fa recitals poètics, participa a muntatges teatrals, gestiona revistes. Es, en definitiva, una generació que viu la literatura. Això és el que com a mínim s’ha de demanar als escriptors.

El pas lliure a la costa mallorquina

joanperello | 08 Setembre, 2008 11:36 | facebook.com google.com twitter.com

Hem fet famós la manca de pas als vianants lliures a Mallorca amb el xalet d’en Pedro J. Ramírez, però per a desgràcia de tots, aquest mal no és únic. No vendré a defensar ara aquest peculiar periodista ni la seva casa, però crec que entre crits i manifestacions, ens hem oblidat del més important, el fet que el pas lliure per la costa a Mallorca és irreal i ara sembla com si això només fos un problema de la Costa des Pins. Ho podem constatar a qualsevol raconet de Mallorca, des de Vallgornera fins Sa Costa des Pins, i des de la casa de la família Ramírez-Ruiz fins allà on vulguis. La costa de Santanyí no se’n salva d’aquest desgavell. Potser hauríem de revisar molts d’expedients de la demarcació de costes. No crec que sigui una pèrdua de temps la revisió de la nostra història caciquil. Es veritat que ens toparem amb els límits de la llei i les seves prescripcions, però tal vegada aprendrem de cara al futur i li posarem la cara vermella a més d’un. ¿Qui demanarà perdó pel desastre de Mallorca? ¿Qui ha de donar la primera passa, els polítics o els constructors? Qui ha fet possible l’espoliació del paisatge de Mallorca té un nom, l’especulador, i aquest no demana perdó mai. Tot i així encara podem gaudir d’uns pams de llibertat. Avui mateix m’he passetjat per Porto Petro, caminant fins al Caló des Homos Morts. També he anat per Cala d’Or i Cala Egos.Si no fos per l’home podríem parlar de paisatges idíl·lics. He recordat històries dels millors contrabandistes i dels homes de la mar. Qui sap si he caminat devora els secrets que amagaven el tabac de contrabàndol i he caminat pels petits senders de la costa que vinclaven l’esquena als portadors amb els seus fardells pesants. M’hauria agradat asseure’m a prendre cafè a la fresca, a qualsevol de les places dels pobles del sud i investigar darrera la fesomia de les rues dels vells la seva història amb el contrabàndol. Els dillunsos tanquen els cafès o ja no hi ha homes que puguin recordar el seu pas per les penyes santanyineres, fent llum a les barcasses. Hem perdut la memòria.

Antoni Mas a les BennÓssar de Pollenša: Retorn

joanperello | 07 Setembre, 2008 11:33 | facebook.com google.com twitter.com

El pintor Antoni Mas exposa des d’ahir a les Galeries Bennàssar de Pollença. El títol general de l’exposició és Retorn. Potser sempre la pintura d’Antoni Mas és un retorn. Un retorn als horabaixes de sempre descobrint els colors de cada una de les seqüències, al cel o a la mar o a les tenasses o a qualsevol de les fruites, aquestes llimones, magranes o codonys als que només els hi falta poder-les ensumar, als canteranos pintats fins obtenir-ne el resultat del més mínim detall gairebé artesanalment però vessant humanitat a cada pinzellada potser una mica nostàlgica, les cadires on hem vinclat el nostre cansament, les ombres dels nostres silencis a una habitació on potser hem escrit una part de la nostra història, les rajoles per on hem caminat intentant no fer renou per no trencar el pes del contrallum, la penombra damunt els cossiols, els lliris, els vidres, els texans que semblen tenir expressió per ells mateixos, com si en apropar-te al quadre poguessis sentir el perfum de la dona que els ha deixat en aquell lloc, o els horitzons que esperen el crepuscle, o les mans. En aquest cas el títol també es perquè es tracta d’una tornada a Pollença en general i a les Bennàssar en concret on ja hi havia exposat fa deu anys. El pintor que, com a persona i artista és molt generós, també demostra la seva gratitud cap a Pollença a l’introducció que ha fet per al catàleg. Es una mostra d’aquests déu anys on el pintor s’expressa en tota la seva plenitud.

No sÚ si nosaltres podem

joanperello | 05 Setembre, 2008 21:14 | facebook.com google.com twitter.com

Potser era ahir que deia que les palmeres de ca meva no les movia el llebeig diurn. Anit he de dir tot el contrari, ja que els fassers flastomen com no ho havien fet en tot l’estiu. El matí tranquil, de mar lleugerament plana, ha acabat amb la fosca, amb ventolera. Quan de prestet, amb les notícies fresques de la premsa, aquelles que sovint no voldries llegir, berenavem de pa amb oli i companatge ( formatge, anxoves, bacallà, salmó) al gust de cadascú, no acabàvem d’estar pendents del temps a Migjorn, ja que l’objectiu del dia s’allunyava d’aquesta zona. Hem complert el programa previst: Son Serra de Marina, Betlem, Calaloscans (preferesc aquest topònim per respecte al llibre de Bartomeu Fiol a altres que s’usen per citar aquest lloc), Colònia de Sant Pere i Artà. Feia molta calor, però un ventet suau ha anat entrant a poc a poc. De tornada a Sa Ràpita ja era, com he dit al principi, una flastomia. A mitja jornada, ja ho sabeu que no complesc cap normativa ramadiana ni de problemes de consciència, hem dinat de peix fresc (gall de sant pere per a uns, caproig per als altres) amb blanc de blancs premsal. Tot plegat ha servit per confirmar la reflexió d’ahir sobre l’amistat i el plaer de viure, la capacitat que tenim per sobreviure al món de les travetes, l’especulació i la corrupció. Des d’algunes de les zones visitades, contemplant el mar blavós del que no en vaig endarrera perquè tenc el privilegi de viure també en un entorn d’aquesta qualitat, la pregunta que ens feim sempre és la mateixa. ¿Podrà subsistir el nostre paisatge als atacs continus que encara poden fer-nos els especuladors, sovint disfressats de polítics o de gestors d’empreses constructores? We can, si se’m permet el plagi. No és fàcil, emperò. Ens calen encara més victòries com Es Trenc, Cabrera, Sa Dragonera, Sa Punta de n’Amer... Les derrotes també sumen.

Receptes de setembre

joanperello | 04 Setembre, 2008 20:38 | facebook.com google.com twitter.com

Avui, enlloc de trescar per Mallorca, no m’he mogut del meu cau a Sa Ràpita. Els qui llegeixen aquest blog ja saben que avui dematí he llegit el llibre de poemes Llei d’estrangeria, de Manuel Forcano. No només he llegit aquest llibre, sino que per mor de la meva condició de membre d’un jurat de poesia, cada dia llegesc i rellegesc un caramull de llibres, alguns identificats amb nom i llinatges, altres sota un pseudònim total, i altres amagats darrere un pseudònim subtil, com per esser desconegut si no es guanya, però fàcilment reconeixedor pels membres del jurat. La llei dels premis literaris és així. Hi ha unes bases generals per a cada premi, però després hi ha una filosofia general a l’entorn dels mateixos, tant per als qui opten, com per als membres del jurat. Ja he manifestat en diverses ocasions que normalmente el llibre guanyador és bo i s’ho mereix, però hi ha molts de llibres que es queden a l’anonimat, lamentablement. Pens que aquest és el cas del premi del qual som jurat. El mes que ve ja en parlarem.

Deia que no m’he mogut de Sa Ràpita, però això no significa que no hagi estat un dia òptim de les meves vacances. La vida familiar, la vida amb els amics, de cada vegada adquireix un valor afegit. La societat actual, a vegades lamentablement emprenedora, no permet valorar en la seva justa mesura l’amistat. La veritat és que jo tenc sort en aquest sentit i, avui, per concelebrar-lo amb alguns d’aquests amics, hem dinat a recer del llebeig i dels qui cada dia tenen un motiu per emprenyar-te. El menú, d’antologia: aguiat de faves amb ou bollit, pernil, xua i tomàtiga seca per començar, seguit de fetge de porc negre i per culminar-ho, uns conills de caça, de la pleta campanera, cuinats amb ceba, tot acompanyat per un Obac 05 de Binigrau. Darreries i gelats, cafè, pure single malt of scotland i bombay saphire. A mitja tarda he anat a comprovar si l’horitzó del meu paisatge encara hi era. Mancabava una mica el llebeig i les ones trencaven amb una lleugera remor. Qualsevol dia d’aquests tot pot canviar, però mentrestant facem possible la nostra pau.

Llei d'estrangeria, de Manuel Forcano

joanperello | 04 Setembre, 2008 10:48 | facebook.com google.com twitter.com

Llegesc el llibre de Manuel Forcano, Llei d’estrangeria, sota l’ombra d’una palmera que el llebeig no arriba a moure-li les fulles perquè s’atansa condormit, frenat per les cases. Fa molta calor, però no és una mala situació per ambientar-se en la lectura d’aquest poeta que, a més, és Doctor en Filologia semítica i professor d’hebreu i d’arameu. Gràcies a ell hem pogut llegir en català tres poetes fantàstics, israelians, Pinhas Sadé, Ronny Someck i Iehuda Amikhai. Deia que el calor i l’ambient de palmeres no és gaire dolent per a llegir aquest poeta que ambienta molts dels seus poemes a llocs, ciutats i paisatges on el calor es predominant. La seva poesia amorosa té un cert gust a pell morena, sensual... vas estimar un cos fosc.

Fa casi trenta anys vaig visitar El Caire. Un viatge que no he oblidat mai i del que encara me’n queden rastres a poemes i fins i tot a relats curts que han romàs inèdits. Avui, en Forcano, m’ha fet reviure aquell viatge, les tempestes d’arena, la bellesa del Nil, aquella capital inacabable ja llavonses, especialmente en el poema en prosa Plaça Ramsès II d’El Caire: ... és un enorme espai obert davant l’estació central de trens i d’autobusos que entren i surten d’El Caire sense pausa. En un dels angles es dreça una enorme mesquita de portes altes i frisos tots decorats amb arabescs i, de dia, l’ombra del seu minaret espigat travessa tota la plaça d’una punta a l’altra pintant una silueta de llum fosca sobre la gernació humana que formigueja entre sorolls, crits, fums, botzines i l’estrèpit dels trens que arriben o se’n van. De nit, un bosc de fanals i tot d’anuncis lluminosos i neons il·luminen la plaça d’uns colors que encara fan aquest circ més irreal.

He llegit aquest llibre amb el plaer que acostum a llegir els poemes de Forcano, ambientats des de les pasteres dels estrangers, a les butxaques sense res porten més déus, passant pels poemes nocturns, camines pels carrers de nit / per cercar-te en algú altre, les tavernes d’Ankara, el mar d’Alexandria, sessions de bany turc, paisatges de Beirut, Istanbul, o rememorant les muralles de Constantinoble al segle V, Atenes, Damasc, Jerusalem... i tant d’altres espais on en Forcano no és mai estranger.

Nosaltres, aquí, potser sí som una mica estrangers. Cada dia ens apliquen la llei d’estrangeria.

Rosa EstarÓs, dÚu meu!

joanperello | 03 Setembre, 2008 21:38 | facebook.com google.com twitter.com

Un petit tast de l'entrevista del diari AVUI a Rosa Estaràs:

 

Durant el congrés es va parlar molt del tema de la llengua. Quina llengua es parla a les Illes?

El congrés va decidir que s'han de defensar les nostres modalitats, mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc, i ho hem de fer amb majúscules. No volem una catalanització de la nostra educació ni de la nostra televisió pública ni de la nostra vida. A les escoles, s'ha d'ensenyar el castellà en igualtat de condicions que el mallorquí. Ningú ha de ser discriminat en qüestions de llengua. No pot ser un fre per tenir els millors professionals. El govern ha d'apostar pel bilingüisme.

¿La llengua de les Balears són les modalitats, no el català?

La nostra llengua és el mallorquí de Mallorca, dintre de la unitat de la llengua. No volem utilitzar les paraules de Catalunya

Setembre

joanperello | 03 Setembre, 2008 18:27 | facebook.com google.com twitter.com

El setembre sol esser un mes de retorn a la vida quotidiana després de donar una mica de màniga ampla als plaers prohibits durant les vacances. El setembre, per molta gent, és com un ramadà, on tot està prohibit després d’haver-se excedit una mica durant l’agost. No és el meu cas ja que gaudesc durant aquesta primera quinzena de setembre de les meves vacances. M’aixec d’hora i des de la meva Ràpita puc triar l’itinerari, una passejada per l’arenal fins a prop de la Colònia, anar a Cala Mesquida o visitar els pobles del pla de Mallorca, qui sap si amb un frit sineuer. De ramadà, res. Després dels periples pels pobles de Mallorca, de tornada, me puc entretenir (sic) amb la lectura de la premsa. Tot sembla com si no acabàs d’anar amb mi. Me deman si no seria millor aturar l’ordinador i començar la lectura d’un nou llibre. Ara ja puc confirmar el que havia anunciat al darrer article. La novel·la d’en Sebastià Perelló, Pèls i senyals, és molt bona. ¿Què m’importa a mi si n’Aznar ha embarassat la ministra de justícia francesa? ¿Valdrà la pena el reconeixement de Rafael Nadal amb el Príncep d’Astúries, des de l’òptica de la nostra cultura? ¿Fins quan la gent tendrà paciència amb el PSOE? Cansat d’internet, de pàgines polítiques i socials, que no me fan el pes, me refugii en alguns blogs de literatura. Si seguesc navegant no podré llegir literatura en directe. Hem de triar i descansar de l’ordinador. Diu, George Steiner que un llibre no escrit és més que un buit. Què no serà un llibre no llegit!

PŔls i senyals, de SebastiÓ Perellˇ... i Pavese, sens voler, de fons

joanperello | 02 Setembre, 2008 22:46 | facebook.com google.com twitter.com

Llegesc a qualque secció cultural d’un periòdic que enguany es celebra el centenari del naixement de Cesare Pavese i que una editorial espanyola pensa reeditar algunes de les seves obres. Tant de bó ho faci també alguna de catalana per poder rellegir aquest autor que vaig llegir àvidament durant la dècada dels setanta i principis dels vuitanta, sense gaires distincions entre poesia i prosa, aquest en els diferents formats de relats, novel·la o dietari. Repàs les seves dades biogràfiques i, efectivament, va néixer el 9 de setembre de 1908, morint el 27 d’agost de 1950. No commemoram avui cap data de les dues, sino que ens trobam ben bé enmig. Diria que, en la meva educació literària, Pavese hi té certament un pes específic. Fins i tot, en el meu darrer llibre Quadern de manobre me permet homenatjar-lo a una de les seves parts L’alba del silenci, un títol tret naturalment d’un dels seus poemes, per tu l’alba és silenci. En aquesta secció del llibre en reescric uns quants més. Ara plegats quasi formen un poema unitari:

Alenar d’hotel de Pavese

Foc als turons. Fosca de trens

Suïcida de parets blanques

Vindrà la mort i et sacsarà

Curiosament avui, abans de llegir la notícia, passejant pel llevant de Mallorca, mirant les muntanyes artanenques, m’han vingut a la memòria els incendis forestals d’unes dècades enrera, i que tant de mal acostumen a fer a tot el nostre paisatge en dates com les actuals, quan el calor encara es deixa notar. El foc als turons és una imatge, com unes retxes abans heu pogut notar, que me va quedar marcada en el meu (in)conscient literari.

No sé quina és ara mateix el pes literari de Pavese entre els joves escriptors o les generacions posteriors a la meva. Ara mateix llegesc un llibre que m’ha agradat molt, Pèls i senyals, de Sebastià Perelló, amb qui no m’uneix cap vincle familiar malgrat el llinatge. Si el cit ara mateix, sense haver acabat de llegir el seu llibre, és perquè n’estic segur que les pàgines que me manquen per acabar de llegir-lo no me poden decebre. Fins i tot podria dir que m’importa poc el seu final. Els lectors que necessiten molta acció, molta sang i fetge, molts de diàlegs, violències, no cal que s’esforcin el llegir-lo. En canvi es recomanable per als qui reposen després d’algun punt i apart, bocabadats, refent mentalment una descripció, una frase, un pensament, i moltes vegades amb un llenguatge que havíem donat ja per perdut. Personalment no necessit els diàlegs als llibres que llegesc, ni fins i tot als que he escrit. M’agraden quan són usats amb perfecció narrativa ( Roth, per exemple). M’agraden les frases curtes, contundents, a vegades semblants al final d’un poema. El paper escrit té gust de poc. Pa eixut. Sense companatge. Així és el començament d’aquesta novel·la que combina el monòleg amb la descripció d’un món especial, interior, intimista.

No sé, deia, si la gent més jove, com en Sebastià Perelló han llegit amb interés escriptors com Pavese. Que l’ha llegit no ho dubt, pel seu currículum professional, però ignor el grau d’intensitat d’aquest interés. Intuesc que en el cas de Perelló és alt. De totes maneres no és important que així sigui. El que, per mi, és realment important és que en Sebastià Perelló tengui aquesta magnífica capacitat d’observació i de traspassar-la als seus escrits, amb un llenguatge d’una autenticitat que sorprèn, sense que sembli recercada. Pavese, en això, com els grans, n’era un mestre.

Una curiositat adicional per mor de l’accident aeri d’Spanair d’aquestes darreres setmanes. El personatge de la novel·la, en Felip Trobat fa de falconer a l’aeroport de Son Sant Joan. Anit passada vaig deixar la lectura a la pàgina 160: Tenir, per exemple, por de morir vestit. Era el que deia la padrina de la gent que era malpensada, davant la suspicàcia. I sempre has sospitat que deuen ser ben pocs els que deuen morir ben nus. Sempre t’esveres quan veus, a la televisió, aquella sabata a lloure, quan als noticiaris informen dels accidents de carretera o d’una catàstrofe natural. I els ferits, que sempre van mig despullats, com si en aquests incidents la tendència fos aparèixer mig vestit, que sempre t’han d’agafar amb els calçons baixos, com si t’haguessin desvalisat, sol, en pèl, però que no hi has estat a temps. T’hauries estimat més tenir un denou. Perquè allò havia estat això: un accident inesperat. Però, déu me’n guard d’un ja està fet. I te n’has sortit bé per pasturar en aquest tràngol que no passa. Que no acaba de passar mai. El següent capítol, que he de llegir anit, fins acabar definitivament el llibre i el meu judici final comença així: Una col·lisió a la llarga és inevitable. Aquí els animals vénen a menjar o a reposar. I quan vénen més turistes és quan hi deu haver més ocells, després de covar, sobretot durant l’agost. I a la tardor, quan hi ha l’emigració. I què vols? Un dia o l’altre ha de passar. No pareix ver que una gavina pugui provocar aquests estralls. Tanmateix, és ben estrany, jo no n’he sentit parlar, d’accidents. Ni al diari, ni a la televisió. No en diuen res, dels impactes. Perquè la gent deixaria de volar. Una cosina meva ha fet un curs a la universitat perquè tenia por de volar, i no hi deu haver pensat mai, en els impactes d’ocells. No sempre deu ser detectar-los a temps.

De cap manera voldria obrir una nova línia d’investigació. Es l’atzar de la literatura. Un resum: rellegir Pavese, sigui o no sigui el seu aniversari, i llegir novel·les com aquesta, amb pèls i senyals.

El vestit vermell, de Bernat Nadal

joanperello | 11 Agost, 2008 20:59 | facebook.com google.com twitter.com

De tornada a casa, aquest capvespre, després de la jornada laboral hem decidit anar a la platja. Hem desat, amb no gaire cura, la problemàtica de les feines a un raconet, qui sap si al cove de la roba bruta, com qui es desempallega de maldecaps innecessaris. Hem caminat a peu des de Sa Ràpita fins als nius d’ametrelladores a punt d’arribar a n’Es Trenc. La cotxada, tant a Sa Ràpita com a Ses Covetes ja ens predeien el que trobaríem: gent i gent, i tot i que molts d’ells anaven de tornada les platges anaven plenes. No tenc gaire costum d’anar a la platja els capvespres, tot i que m’agrada aquesta caiguda de l’horabaixa. Sempre m’he estimat més les dematinades però els horaris laborals no estan fets per aquells qui estimam el lleure part damunt de totes les coses. Malgrat tot s’ha de dir que l’ambient no era desagradable, pel simple fet del renou. La manca d’oferta complementària és un luxe i, a més, hem triat un raconet de l’arena on sospitàvem que la gent seria educada i noble, com aquells del nord enllà i que, passats els anys, hem descobert que potser no existeixen. No duia cap llibre a la senalla, però sabia que de tornada a casa rellegiria el darrer llibre d’en Bernat Nadal, El vestit vermell, publicat a Proa recentment i que l’autor va presentar a Porto Cristo fa poques setmanes de la mà d’en Ponç Pons al restaurant Flamingo, interromputs només per la remor dels ventalls i la remor de les onades, acompanyats al final per una extraordinària versió musical d’un dels poemes feta per Roser Nadal i Joana Gomila. Entre el públic, molts de poetes bons, com Josep Lluis Aguiló, Antoni Vidal Ferrando, Hilari de Cara, Jaume Mesquida, Pere Rosselló Bover, Pere Joan Martorell, etcètera.  El límit de la passió és el teu nom. Aquest vers no és del llibre esmentat, sinó dels primerencs, La desintegració del desig ( 1971). Probablement és de quan ens vam conèixer, tots jovenets, ambiciosos amb els reptes literaris, admiradors de Blai Bonet i de Miquel Angel Riera. Record fa uns anys, no tants com el temps de 72 o Temptant l’equilibri, a una vetllada literària, d’aquelles en que a poc a poc es va repassant per bé i per mal, molt tangencialment i subjectivament, l’obra dels escriptors nostrats, qualcú –amb encert- va fer un comentari sobre Bernat Nadal: “ és un escriptor honest”. Mai no he posat en dubte aquesta afirmació, i menys ara, però evidentment no n’hi ha prou en esser honest i bon al·lot per fer bona poesia. Els poetes han de mantenir un to general bo i s’han de barallar estèticament amb cada un dels seus versos, quelcom així com:  Sec a taula al costat d’una cadira buida, / he d’omplir l’espai amb un martini sec, uns versos de Memòria fòssil ( 2005). Els temes de la poesia solen esser sempre els mateixos, però els que els diferencia sempre és la resolució, o bé a un vers, o a un poema, o fins i tot a un llibre, així com l’encert formal. Si, a més a més, es fa palesa la honestedat del poeta, molt millor encara. El poeta Nadal, a més d’honest amb ell mateix i els seus, i amb la literatura, ens ha oferit un esplèndid llibre de poemes d’amor als seus i a la seva terra.  Avui, des del balcó dels anys madurs / puc albirar en la llunyania tot / quant he estimat – amb certa exempció.  Jo me permet demanar una altra ronda, please, a la teva manera: caldrà cercar la poesia fora dels poemes...

Felanitx

joanperello | 10 Agost, 2008 21:33 | facebook.com google.com twitter.com

M’he passejat per Felanitx, Felanis, en diumenge de mercat. A Felanitx tampoc es pot aparcar on vols. Voltes i voltes, a l’aguait de veure un matrimoni rabassut, tot carregat de bosses, que omple el seu vehicle. Si tens paciència tendràs aparcament. Quan duus uns minuts caminant hi ha una cosa que te crida molt l’atenció. No se sent ningú parlant felanitxer. El castellà, en les seves diferents modalitats, totes ben reconegudes i oficials, juntament amb l’àrab, són les llengües majoritàries. Res se te fa estrany ja perquè a poc a poc ens avesam a les pèrdues d’identitats, però enyores una mica l’accent felanitxer, amb l’accentuada expressió a l’é. Deuen ser al Port, penses. La gentada a la plaça, i davant l’església, al mercat, al carrer major, és impressionant. No sé si tothom compra: vestits, calçons, juguetes, eines, flors artificials, gorres, sabates... No falta res. Fins i tot els venedors no ambulants, les tendes i comerços d’aquests carrers, també tenen obert. Hi ha un tercer grup en discòrdia, els estrangers. Tot plegat té molta vida. No sé, emperò, si aquest és realment el Felanitx que desitjaven els felanitxers fa algunes dècades. Alguna cosa deu passar ja que, a més de l’absència del seu parlar, també es nota molt la deixadesa de moltes cases que, a altres bandes de Mallorca, les veus reformades i, en algun cas, fins i tot amb certa elegància. He vist aquesta decadència any rera any perquè no passa temporada que no faci voltes per aquest poble que sent una mica com a meu. Quan vaig néixer a Campos realment els meus pares vivien a Porto Colom i, al cap de dos anys, ens traslladàrem a Felanitx, fins que en vaig complir vuit, quan ja ens afincàrem definitivament a Palma. Vaig néixer a Campos perquè els meus pares eren campaners i vaig anar a néixer a la casa d’uns dels meus padrins. La meva infància és totalment felanitxera, tot i que vivint alguns anys a una caserna, al quarter de la Guàrdia Civil, que és una manera de no acabar de viure a un poble.

 Diuen que els felanitxers tenen alguna cosa especial i no seré jo qui ho negui ara i aquí, perquè els hi tenc una mica d’enveja. Es un poble que sempre m’ha agradat molt, tant la part urbana com el Port. La veritat és que caminant per alguns dels carrerons solitaris, que n’hi ha, perquè el mercat, els àrabs i els turistes es concentren a uns llocs molt concrets de la vila, em venien ganes de palpar les parets cruiades i despintades dels vells casals. Tot d’una penses que en faries tu si fossin de la teva propietat, però tanmateix penses que ja tens triat on morir. A Felanitx s’hi poden trobar alguns dels més importants pensadors de Mallorca, i artistes, i esportistes, i contrabandistes... A Felanitx hi ha gent a bastament per reflexionar sobre el seu present i el seu futur, però una rentada de cara a la vila no estaria gens malament.

L'amant de Bolzano, de Sßndor Mßrai

joanperello | 27 Juliol, 2008 11:11 | facebook.com google.com twitter.com

L’amant de Bolzano, de Sándor Márai, no és casualment una d’aquelles novel·les habituals d’aquest escriptor, quan normalment els seus personatges solen esser contemporanis seus. Sándor Marai, en aquesta ocasió, aprofita el caràcter d’un personatge històric a la novel·lística universal, Giacomo Casanova, i en fa una recreació particular. Casanova és el personatge de la seducció, i l’amor, certament, passa a un pla secundari. No sempre és així a la versió de Márai. Hi ha amor i venjança. Hi ha joc de cartes amb trampes, seduccions, gentilhomes, dames, espasins i punyals, jocs de màscares... hi ha al cap i a la fi tota una literatura que tant fa que sigui creible o no. Una història d’amor impossible escrita amb les armes d’un dels millors del segle XX. Ni Don Juan ni Casanova han estat mai uns personatges que m’hagin cridat mai molt l’atenció i, la veritat, és que m’ha sorprés molt Márai. De fet no associava aquesta història a la del venecià aventurer. L’escriptor hongarés és un mestre en treure-li suc als racons més secs del nostre interior, i així, tant als monòlegs del comte de Parma, com de Francesca o del propi Giacomo, brollen les interioritats amb força espectacular.  _ S’ha acabat l’espectacle, és el final de la representació, Giacomo. Tornem a la vida que portàvem i desempalleguen-nos de les màscares i les disfresses. Tot ha estat com tu volies. Estic convençuda que ha seguit alguna llei estranya. Però has de saber que també ha estat com jo volia: t’he vist, t’he conegut i t’he ferit.

Els espectres de Philip Roth i Nathan Zuckerman

joanperello | 26 Juliol, 2008 09:21 | facebook.com google.com twitter.com

L’espectre se’n va, de Philip Roth. Una gran novel·la d’un dels que perduraran als llibres de literatura, com Bellow. Si vols saber què és la vellesa o la malaltia, o la pèrdua de la memòria, o la decadència viril, o si és possible recuperar el desig, o la impotència davant els oportunistes, la por davant les guerres i el terrorisme, no vagis a cap metge ni llegesquis cap manual d’autoajuda. N’hi ha prou amb llegir Philip Roth. Només hi ha una recepta contra l’envelliment: acceptar les pèrdues i treure’n el màxim profit a tot allò que ens queda. Aquesta frase, que no és de la novel·la, sinó d’una entrevista, és una mostra de l’especial atenció que aquest novel·lista ha dedicat al declivi de l’existència, l’amarga impotència d’un vell ridícul que es deleix per tornar a estar en plenitud de facultats. Anit l’acabava de llegir, arrecerat al jardí, sense forces per començar un llibre nou, sinó assaborint amb més plaer que mai el cardhu nocturn, per treure’n el màxim profit a tot allò que ens queda. Les fulles dels fassers amagaven espectres. Fa por, a vegades, aclucar els ulls.

Premis de poesia i l'atzar

joanperello | 21 Juliol, 2008 18:21 | facebook.com google.com twitter.com

Llegesc, quasi bé un darrera l’altre, els següents llibres de poesia, tots premiats al llarg de 2007:

Flors a casa, de Maria Josep Escrivà (1968)

Premi Jocs Florals de Barcelona 

 

L’arrel i la pluja, de Txema Martínez (1972)

 Premi Carles Riba 

Ànima Civil, de Jma Uyà (1960) 

Premi Ciutat de Terrassa, Agustí Bartra

 

 Cent mil déus en un cau fosc, de Lluis Calvo (1963)

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 

El Tàlem, de Manel Marí (1975)

Premi Ciutat de Palma Joan Alcover

 Evidentment no són els únics llibres premiats l’any passat, ni els millors fins i tot. Simplement són alguns dels que tenia a casa per llegir dels recentment publicats. La lectura de tots aquests llibres, als que seguiran alguns no premiats, de Forcano, Susanna, etc... per citar-ne alguns dels importants del moment actual, m’ha duit a dues reflexions molt breus: 

1)   La qualitat de la poesia catalana actual

2)   L’atzar

 No entraré ara i ací a parlar d’aquesta qualitat. Només la vull esmentar i, aconsellar-ne la lectura, si se’m permet. La reflexió segona és per l’atzar. La sort dels premis literaris. Som del parer que els llibres guanyadors sempre tenen una qualitat demostrada. I els finalistes? Què passa amb aquesta quantitat de llibres que sempre queden a prop de guanyar. La glòria del premi i de l’edició mai es per ells, tot i que sovint ho intenten premi darrere premi. Imaginau-vos per un moment que els llibres esmentats haguessin coincidit optant a algun dels premis citats. Imagineu-vos que algun d’aquests finalistes en veure la seva derrota optàs per no insistir a un altre premi. Hi ha llibres que queden als calaixos, o als munts editorials amb una lectura ràpida. Repetesc, els llibres guardonats sempre solen esser bons i no hi ha perquè discutir aquesta qüestió. Però també és ver que hi ha un caramull de llibres que romanen inèdits perquè l’atzar els ha duit a convertir-los en finalistes. Jo mateix tendria dubtes, ara mateix, en decantar-me per un dels llibres esmentats més amunts si fos membre d’un jurat de poesia i aquests llibres fossin els finalistes. Per quin me decantaria finalment?  

El més important, emperò, és que tots són uns extraordinaris llibres de poesia i reflexen prou bé l’estat de gràcia de la poesia catalana contemporània.

Blues a Sa RÓpita, vora mar

joanperello | 19 Juliol, 2008 11:25 | facebook.com google.com twitter.com

Han començat les festes de Sa Ràpita. De moment, me conten, el record de participació és la fideuà nocturna d’anit, molt per damunt del Primer Festival de Blues Sur Mer. No sé a que vé aquest nom, potser glamourós, però podria esser perfectament Festival de Blues Vora Mar, o de Migjorn, o simplement, de Sa Ràpita. Però vaja, Blues Sur Mer sóna bé. Al cap i a la fí la llengua mallorquina no era la dominant entre el públic. En qualsevol cas está molt bé que superem els tòpics de les verbenes per afegir altres actes culturals, encara que musicals. La verbena standard és aquesta nit, supós que després dels focs artificials preparats damunt Na Voltora. Aquestes penyes anys enrera eren una pesquera d’oblades i avui centre de reunió de banyistes a nivell molt familiar. Avui els temps han canviat i els banyistes superen els pescadors de canya. Encara tenc present l’olor del grumeig preparat per mon pare: pa, arengada, formatge... D’adolescent jo també vaig pescar oblades i salpes, qualque sard al capaltard quan ja renunciaven a la pesca. L’oblada és un peix molt intel·ligent i s’ha de pescar amb silenci i paciència. No hi poden haver-hi banyistes a prop, ni tant sols drets devora el pescador mirant-se la feta. El pescador està pendent de les tasques de grumeig i no ha de frissar de tirar la canya. La sabonera de les onades s’ha d’estendre per damunt les tenasses i, amb pocs segons i canya curta, llançar l’ham. Si ha estopeig potser picaran. La mar d’avui, amb lleugera correntia de llevant, no era apte per la pesca d’oblades, però si per nedar a unes aigües netes. La saladina s’aferra més que mai a la pell. Es un matí ideal per llegir els contes de Sánchez Piñol, Tretze Tristos Tràngols.

┐ QuŔ passa amb el ciclisme ?

joanperello | 18 Juliol, 2008 11:14 | facebook.com google.com twitter.com

¿ Què passa amb el ciclisme ? Hi ha tres expulsats enguany, de moment, per dopatge: Beltrán, Dueñas i Rocco, al Tour de France. Aquests darrers anys ha estat terrorífic. Els meus coneixements mèdics no me permeten entendre la qüestió des d’aquesta perspectiva. En quant a l’humana, només tenc dubtes i, per això mateix, al principi no m’acabava de creure tot el tema del dopatge i hi veia fantasmes comercials. Sempre m’ha costat creure que un esportista es pugui dopar per millorar el seu rendiment i, encara més, que ho faci dirigit pels seus directors esportius i pels metges de l’equip. La realitat sembla demostrar que som un ingenu i que, en aquest Tour, encara en cauràn més i se’ls enduran engrillonats pels gendarmes. Sent fascinació pel ciclisme des de la meva infància i, a més de les curses en pista, tenc una especial predilecció pel Tour, que no sempre puc veure. Enguany, emperò, em vaig permetre seguir la retransmissió íntegra de l’etapa del Tourmalet. Els darrers 91 quilòmetres, i sense becar, a les quatre de l’horabaixa. A poc a poc aconseguiran adormir-nos. Hauré de quedar-me amb la meva història lectora i la meva memòria, tot creient que els meus herois mai van dopar-se. De nin vaig llegir les històries de Fausto Coppi, Gino Bartali, el monjo volador, o de Federico Martín Bahamontes, el millor escalador de tots els temps però que en esser a dalt havia d’esperar els companys perquè tenia por de baixar. Diuen que, de molt jove, al seu Toledo natal va veure morir un ciclista empalat per un carro que estava a la vorera, sense bístia. De nin, també jugava amb uns ciclistes de plàstic, que es venien a les fires. També vaig usar les pinces d’estendre roba i de dues en feia una amb forma de ciclista. Al llom hi escrivia els noms: Stablinski, Darrigade, Van Looy... Vaig viure a Porto Colom i a Felanitx. Esperàvem cada any l’arribada del campió Guillem Timoner i, adesiara, pujàvem al Puig de Sant Salvador per contemplar els seus maillots arc-en-ciel, que l’acreditaven com el millor del món en pista, stayer, darrera moto. Després ja vaig esser, naturalment, un fidel seguidor del millor de tots els temps, Eddie Merckx, amb tots els respectes pels altres grans campions, Poblet, Anquetil, Poulidor, Gimondi... fins a Miguel Indurain. Esper que els detectors de dopatge no arribin a la història. No podria assumir que els meus fessin embulls.

De profundis, vals lent, o un blues f˙nebre

joanperello | 16 Juliol, 2008 10:14 | facebook.com google.com twitter.com

 a Pedro Buades, In Memoriam

16 de Juliol. Nostra Senyora del Carme. Dia de processons a la mar, al capaltard. Mumare hauria complert vuitanta-cinc any, però ja en fa sis que va morir. El dia és trist, encapotat, amb un sol amagat darrera els niguls que fa malbé la vista. Fa dos dies que hi ha mals presagis. Ahir capvespre, caminant per vorera de mar, vaig rebre una d'aquelles telefonades que no desitges. Me comunicaren la mort sobtada del meu amic Pedro Buades, anegat a les aigües de Cala Pi. El cor li va tornar a fallar, aquest cop sense perdonar. Amb en Pedro, fins a la seva jubilació l'any passat, hem treballat plegats a tres empreses, Iberia, Ineuropa i Acciona. Ell a la branca dels passatgers i jo a la de mercaderies. Hem coincidit a moltes reunions i dinars. Ell era allò que se'n diu una rata vella de l'aeroport. Ho coneixia tot i a tothom. A ell també el coneixia tothom. Aspirava a una vellesa tranquila, i no podrà ser.

La gent d'edicions el salobre va traient llibres i llibres sempre amb un denominador comú, la qualitat literària i el bon gust. Fa uns dies que vaig llegir El Delfí, de José Cardoso Pires, una novel·la d'observació d'alguns peculiars personatges a Portugal. El llibre, brevíssim, que llegit aquest dematí, és diferent. Es tracta de De profundis, vals lent. Es un dels darrers que va publicar, on narra l'evolució de la seva malaltia, un accident vascular cerebral. Ho va treure. Se'n va sortir tot i que tanmateix la mort l'hauria d'enganxar alguns anys després. Excel·lent literatura la de Cardoso Pires, allunyada del dictat de les modes i les obligacions dels bestllers.

Com deia Auden al seu blues fúnebre "Que els avions ens sobrevolin, gement / escrivint en el cel el missatge: Ell ha mort "

Hist˛ries d'amor i atzar

joanperello | 15 Juliol, 2008 17:07 | facebook.com google.com twitter.com

La veritat és que adquiresc pocs llibres sense saber-ne res d’ells. Una majoria és per reincidència amb l’autor, altres per refiar-me d’una col·lecció i també pels comentaris de la crítica. Els escriptors de blog han assumit ara el paper, unes vegades de crític, altres com a divulgadors de notícies de llibres o, en el meu cas, com a personatges d’un dietari, perquè no és voluntat meva ni se m’escau la definició, ni m’agrada, el paper de crític. Valor la feina dels qui s’hi dediquen i, fins i tot, moltes vegades m’en refio. També llegesc els llibres dels amics. Es publica molt i se’ns fa difícil estar-ne al dia i segur que ens perdem llibres que haurien estat del nostre gust. El novembre de 2007 vaig comprar un llibre que fins ahir encara no havia llegit, perquè mai superava la prova de les prioritats, romanent al munt dels pendents. Pel títol no l’hauria comprat, La història de l’amor. Per l’autora, Nicole Krauss, tampoc perquè no la coneixia de res. Hi havia un fet, emperò, que me va cridar l’atenció. Un fet en principi contraproduent per al meu gust. L’editor RBA ( La Magrana ) havia incorporat a la coberta una frase de J.M.Coetzee. “Encantador, tendre i completament original”. La veritat és que afegir-hi textos d’autors consagrats com si fessin part de l’edició del llibre, a la coberta, no m’agrada gaire. Tenc més assumit veure-ho a les faixes adicionals o a la contracoberta. Com qui a RBA no en tenien prou amb la frase de Coetzee, a darrera encara n’afegeixen una altra, en aquest cas d’Ali Smith: “Una preciositat de llibre, totalment viu, fet amb una veritable energia i nervi i ofici. Et fa recuperar la fe en la literatura. Et fa recuperar tota mena de fe”. Atret per tota aquesta publicitat vaig llegir-ne alguna frase a la mateixa llibreria i, finalment, vaig decidir-ne la compra. Nicole Krauss és una escriptora de Brooklyn molt jove (1974) i es veu que els seus llibres anteriors ja varen tenir molt d’èxit. Bé, el llibre és bó malgrat aquest títol una mica cursi i sobre tot, malgrat alguns alts i baixos en l’estructura de la novel·la. Alguns personatges crec que arriben a tots els lectors, el vell serraller Leopold Gursky i l’adolescent Alma Singer. Altres, que haurien d’esser importants, perquè així obliga la trama de la novel·la no queden gens ben resolts, com Zivi Litvinoff o Isaac Moritz. Altres fins i tot es fan del tot innecessaris. Un  bon llibre per aquells a qui ens agraden els llibres dels llibres on hi tant d’atzar com amor. Si he dit que hi ha alts i baixos, també hauria de dir que alguns alts són molt bona literatura. El primer capítol, les últimes paraules sobre la terra, fins i tot hauria funcionat com un conte. 

L’única cosa que vull és no morir un dia que hagi passat desapercebut.

Les veus que callen, de Joan Pomar

joanperello | 13 Juliol, 2008 21:05 | facebook.com google.com twitter.com

El Club Nàutic de Sa Ràpita segueix de festa. Anit, després de les vetllades de cinema, comèdia, verbena.. amb els sopars corresponents ha donat pas als boleros. No en som ballador, però he de reconèixer que alguna tonada m’arriba a l’ànima. No sé si fruit de l’atzar, o bé premeditadament, he anat a cercar el llibre de Joan Pomar, Les veus que callen (Perifèrics, 2007). Feia mesos que hi anava en darrer de fotre-li mossegada. Potser anit, suat de juliol tot i que el dia ha estat grisós, s’hi avé per fer-ne una primera lectura. Amb en Joan Pomar compartesc la responsabilitat de ser un component de la generació posterior d’En Damià Huguet com a poetes campaners. Crec que ell, com jo mateix, té assumit que el nostre paper és el de ser-ne súbdits fidels del seu llegat, lectors perennes de la seva obra, divulgadors de la mateixa a les generacions que ens venen darrera i, per desgràcia nostra i mèrit de la poesia mallorquina, exposats a les comparacions. Els poetes milloram la nostra obra quan som capaços de llegir amb responsabilitat els nostres mestres. Crec, personalment, que en Joan Pomar ha estat un escriptor humil que ha sabut esperar el seu moment. No és fàcil esser poeta. Es fa ben necessari aquesta dosi de humilitat i lectura. La resta és per als genis. En Joan Pomar pertany a la casta d’escriptors que, a més de la pàgina en blanc del seu full, o l’espai grisenc d’una pantalla d’ordinador, viu l’essència de la paraula viva i la vol perpetuar. La seva expressió poètica és senzilla i profunda, capta el llenguatge viu de la seva comarca i, sobre tot, vol esser poètic. Tot i aquesta voluntat a favor de l’expressió poètica estic convençut que en Joan Pomar té unes qualitats literàries per a la prosa. L’any passat, per la Mare de Déu d’Agost, va ser el pregoner de les festes de Campos i va brodar la seva intervenció. Potser aquest és un nou camí per afrontar la lluita literària. Tot és qüestió dels cicles del temps i la vida.

 Tenc per costum i gran desig d’usar tots aquells mots que els solcs callvermellencs han fet surar amb càvecs i pagesos. La terra amb la llacor d’anyades guarda les llavors, empeny perquè treguin els ulls, i la flor, i el fruit, no temin gelades, ventades, que no es mori el tany més gruixat.

Postals de cendres, d'Hilari de Cara

joanperello | 13 Juliol, 2008 10:24 | facebook.com google.com twitter.com

He tornat tant condescent amb la rutina que ja no me molestava ni la música que sentia anit des de la festa que havien organitzat els del Club Naùtic, fent-me acceptar la banalitat d’una orquestra que versiona la música intrascendet de la meva joventut. Diríem que black is black i no hi ha volta de fulla. Un xaloc, potser, nocturn la duia fins ca meva. Crec que darrera la buguenvíl·lia hi havia un bafle o les ombres de la nostàlgia d’una cançó. Merengues, rumbes, rock... a l’intempèrie d’una nit d’estiu, com si Shakespeare ja no fos un escriptor gelós dels seus tòpics. Not a faltar les versions dels meus: Aznavour, Mina, Fontana... Malgrat tot he llegit un llibre excepcional, que rellegiré qualsevol dia d’aquests, en silenci. Postal de cendres, d’Hilari de Cara (El Gall, 2008), aquest escriptor que encara és capaç de sorprendre’ns literàriament a cada un dels seus nous llibres, per la seva capacitat de poetitzar el jo. La seva poesia alena lectures de poesia. Hi ha posidònia permanent a cada un dels seus versos. Es com si a cada un dels seus viatges anotàs la trascendència d’un minut quotidià per fer-ho literari. La història és com una metàfora escampada al llibre de poemes. Sempre m’ha agradat la literatura de la literatura. N’Hilari de Cara, a més, hi afegeix la literatura del viatger. Una Europa de somnis literaris. El cor sagnant d’Europa. Postals de cendres d’una Europa envellida com el color d’ala de mosca de les cortines dels cafès que generen la inspiració dels escriptors nostàlgics, com si el carrer fos una sort / de Venècia de ferro entre la boira.

Dissabte de juliol

joanperello | 12 Juliol, 2008 21:07 | facebook.com google.com twitter.com

He rebut e-mails demanant-me el suport a un boicot a Tele 5. Ni m’ho planteig, ja que ignor a quin canal el puc trobar.

 

No he llegit res de ficció, i ho not a faltar. Tractaré de llegir poesia aquesta nit. No serà per falta de material. Com a mínim rellegiré el llibre d’Angels Gregori, Llibre de les brandàlies. Hi ha fragments joveníssimament quasi perfectes:

          Seguiré complint anys    /     com qui demana una copa     /    i la pren ben de pressa,     /    perquè sé que el temps,       /  igual que el gel,      /  es fondrà aviat.     /    I si tenc la pell verda     /    és perquè,    /     com la fruita collida d’hora,  /       encara estic un poc tendra. 

 

He anat de compres al mercat de l’Olivar, per comprar peix. Al diari Balears hi havia una fotografia d’ahir amb poca gent, explicant la crisi econòmica recent. Jo no he tengut aquesta percepció. Hi havia genteta i, a excepció dels turistes que feien fotos, els ciutadans feien compra normal, o a mi m’ho semblava. Qui sap si els venedors de darrera la pedra en tenien una percepció diferent. Els preus, cars.

 

He dinat amb amics aquest migdia, un arròs a la manera alacantina, amb sorpresa. Arròs amb crosta. Diferent. Un mar omnipresent me fitorava els dubtes. L’escenari que m’acompanya el dinar difícilment podia esser superat. O jo no desitjava res millor.

 

La crisi palestino-israelí, també per sorpresa, ha esdevingut el tema principal de conversa, per damunt de la política de congressos de partits polítics, de l’economia, dels immigrants que moren a la travessia... Me pens tenir-ho mínimament clar, però assumesc que el meu discurs no té força. La culpa és de la ignorància. Només podem defensar amb claredat tot allò amb que hi tenim fe. Jo he perdut la fe amb mi mateix.

   

Al Club Nàutic hi ha verbena. Sonen tangos de nostàlgia.

La mort dels nins llanšats al mar d'Almeria

joanperello | 11 Juliol, 2008 18:18 | facebook.com google.com twitter.com

De les notícies d’avui n’hi ha una que deixa les altres sense importància. Es tracta de la mort dels nins llançats al mar d’Almeria. Aquest estiu he llegit alguns llibres cruels, amb històries de guerra difícils d’entendre. No eren ficció, sino el retrat de la guerra europea. Tens la sensació que t’hi poses una capa de cuiro que te fa possible llegir-les sense escarrufar-te, valorant el text literari. La lectura és un dels principals plaers de la vida, però a vegades no ens queda més remei que llegir sofrint. Els diaris, o les notícies televisives, ens retraten el dolor d’avui, enmig de moltes bajanades de la vida política, social i cultural. El dolor humà és aquí, emperò. No sé si qualcú podrà fer-ne ficció del periple de les pateres. Segur que sí. Jo, de moment, he estat temptat de girar pàgina ràpidament i de no veure el telenotícies. 

Les terrasses: Avalon, Modern...

joanperello | 10 Juliol, 2008 19:08 | facebook.com google.com twitter.com

He superat la prova d'interrompre les vacances rapiteres i haver d'anar a Palma per raons diverses, poc després de les tres. Una vegada fetes les feines que havia de fer, i a l'espera de les que tenia la meva dona que havia d'acabar més tard que jo, he fet el que sé fer millor a Palma: anar de llibreries i perdre'm a qualque racó ciutadà, d'aquells on encara que sembli impossible, es pot prescindir del renou. He comprat un munt de llibres, especialment de poesia i m'he assegut al Bar Moderno de la Plaça de Santa Eulàlia. Fa pocs dies vaig llegir un article d'en Miquel López Crespí sobre aquest bar i aquesta plaça. Anomenava polítics, arquitectes, artistes, escriptors... i entre ells, parlava del grup que vàrem publicar Temptant l'equilibri (1973), en Lleonard Muntaner, Damià Pons, Guillem Soler i jo mateix. Es ver que ens hi reunírem algunes vegades, i una d'elles a mig camí de l'editorial Moll on en Josep Maria Llompart ens havia de rebre per aconsellar-nos: o bé havíem de desistir de la publicació, o bé ens encoratjava a arriscar-nos a l'aventura. Va ser benèvol i el llibre es va publicar alguns mesos després. La veritat és que la Plaça de Santa Eulàlia va lligada a la meva educació sentimental i literària. Les terrasses del Modern formen part del meu historial fins al punt que en certa ocasió un familiar es va arribar a demanar si els avions aterraven en aquesta plaça, per mor de la meva feina aeroportuària. Del caramull de llibres que duia a les bosses de la compra, he triat Les terrasses d'Avalon, de Miquel Cardell. Era el meu homenatge a uns escenaris i a un escriptor: les terrasses des d'on es pot veure el món des d'una perspectiva diferent, sigui una illa mítica o la terrassa d'un bar, o bé a Palma, o bé a la Colònia de Sant Jordi, i a un escriptor que llegesc des del 78 quan vaig tenir ocasió de ser un dels membres del jurat que va premiar el seu primer llibre a la Festa de les Lletres de Campos, Elegia de grumers. Va guanyar per unanimitat. En Llompart, en iniciar-se la reunió de deliberació, ja ho va anunciar. "Supós que no tendrem molts de dubtes". L'horabaixa ha estat millor que les previsions. L'agradable sensació urbana de la plaça de Sta. Eulàlia i la lectura del llibre d'En Cardell ho han fet possible. Rellegiré el llibre a una terrassa de Migjorn.

Cera, i la decadŔncia urbana

joanperello | 09 Juliol, 2008 19:15 | facebook.com google.com twitter.com

Fa poc he tancat el llibre Cera, de Miquel Pairolí, un retrat de la moral i de la sociologia dels anys del franquisme i la seva ombra posterior. Ho diu, així, la contracoberta editorial i no hi veig motius per canviar-ne cap paraula, ni per esforçar-me en descriure aquesta notable novel·la d’una altra manera. He llegit aquest llibre, anit, amb poc llum, a la fresca, còmodament arrecerat devora les buguenvíl·lies, i avui dematí, mal assegut a les penyes, amb la brisa d’un xaloc discret. He tengut la sensació que llegia el llibre a un escenari equivocat i que potser hauria estat més adient llegir-lo a l’hivern, devora un foc. Manies de lector, potser inútils, ja que aquests dies, afortunadament, puc llegir tot el temps que vull. I quan interromp la lectura és per dedicar-me a la resta de plaers de la vida, entre ells les caminades a entrada de fosca. Caminar és un plaer, i el paisatge essencial que me trob aquests dies, encara ho fa més interessant. M’agrada la calma de Sa Ràpita, però.... Sempre hi ha emperons. ¿Per què han de créixer d’una manera tant desmesurada els petits racons de vora mar? Pairolí en fa una bona descripció a la part final del llibre: “Un paisatge caòtic, confús, lleig, esguerrat, sortit del ventre d’una voracitat econòmica galopant i desfermada, parit pel dogma capitalista que no admet excuses ni heretgies.”

La mort i la pluja, de Guillem Frontera

joanperello | 08 Juliol, 2008 17:40 | facebook.com google.com twitter.com

La mort i la pluja, de Guillem Frontera. Qui ara contempli els panorames que envolten Alanària no podrà concebre aquest paisatge cinquanta anys enrera, que ja era el mateix fa dos segles... Durant la tardor, la terra estenia totes les gammes del marró i de l’ocre; l’hivern la cobria dels verds innombrables, que la primavera madurava i esquitxava de vermells, lilàs, grocs, blancs... Pots obrir el llibre per qualsevol pàgina que tamateix alenaràs la dolça derrota del pas del temps. Tot el llibre és una lliçó de literatura i de vida. No crec que a hores d’ara ningú s’hagi sorprès per l’alta qualitat d’aquesta obra narrativa de Guillem Frontera. Des de les pàgines del diari Balears ens acostuma quasi diàriament a una reflexió sobre els avatars de la nostra vida i de tot el que ens envolta, sempre amb dignitat literària i un punt de coent. Aquest llibre de narracions, La mort i la pluja, ben bé podria esser una novel·la, però tampoc no li hem de donar gaire importància a n’aquest fet, perquè no hi ha gèneres menors quan parlam de literatura d’alt nivell: articles, contes, memòries, novel·la... La prosa d’en Frontera és a hores d’ara una de les millors de la literatura catalana, però aquest llibre té altres valors, almenys des de la perspectiva de la meva generació i dels que hem viscut als pobles. Tots els personatges del llibre són fàcilment reconeixedors en la nostra memòria, com tots els fets i, especialment, el paisatge, l’escenari de Mallorca alguns anys abans de la manera de viure actual, a l’estil turístic i renouer. A Alanària només es sent el renou dels carros en tornar a la vesprada, o un lladruc llunyà. Mentrestant, els personatges viuen i passen ànsia, una mica més lentament que els d’ara. Era la primera vegada que vèiem algú a qui tractàvem de vostè embrutar-se la camisa blanca.
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10  SegŘent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS