Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Carta d'Epicur als navegants.

joanperello | 25 Febrer, 2009 23:17 | facebook.com google.com twitter.com

"Qui comet d'amagat alguna de les coses pactades de comú acord per no agredir ni ser agredits, no és possible que cregui que no l'enxamparan, per més que ara com ara deixin d'enxampar-lo deu mil vegades: perquè no és segur que no l'hagin d'enxampar abans no es mori."

Lliçons que normalment no s'aprenen.

LA JUSTICIA

joanperello | 24 Febrer, 2009 22:25 | facebook.com google.com twitter.com

No vé d'avui que els ciutadans tenim poca confiança amb la justícia. De fet, la dimissió del senyor Bermejo a mi personalment me sembla una anècdota, tot i que discrep del seu tarannà. Sembla hipòcrita que els qui posen la mà al calaix dels contribuents aixequin la veu per demanar dimissions polítiques. Voldria creure que, a pesar de la meva discrepància amb les formes, encara no es pot mesurar per igual totes les actituds polítiques. Té mèrit el PP quan aconsegueix el seu ressò mediàtic acusant Bermejo - i ja me va bé! - No té gaire mèrit l'actitud del PSOE, engrillonat quan havia d'engrillonar els seus adversaris polítics. Intentant entendre qualque cosa me refugii amb Epicur: La justícia natural és un acord sobre el que convé per no agredir-se els uns als altres i per no ser agredits. La justícia no era res per ella mateixa, sinó un pacte que es va establir en les agrupacions de gent diversa, tant se val on ni quan, per no agredir ni ser agredits. Epicur va morir 270 a. C. He llegit d'ell que exposa com, fins i tot en temps de corrupció i de crisi, és possible la felicitat. N'estic segur, malgrat el meu pessimisme.

Lagoa Henriques, Pessoa, Lisboa... un obituari

joanperello | 24 Febrer, 2009 14:00 | facebook.com google.com twitter.com

Ahir parlava dels obituaris de premsa recordant Pereira de la mà de l’autor italià Antonio Tabucchi però que ha fet de Portugal la seva segona pàtria. D’aquest país hi ha sempre un referent literari inevitable, Pessoa, però aquest escriptor també forma part de la vida urbana de Lisboa, a la barriada del Chiado just a les portes del cafè A Brasileira, on hi ha una escultura de bronze que el recorda, com si fos un client més de la bona cafeteria. Doncs bé, llegint els obituaris de la premsa, m’assabent de la mort de António Augusto Lagoa Henriques (Lisboa, 1923-2009). Desapareix l’escultor que anirà a romandre el seu infinit qui sap si a prop d’allà on descansa Pessoa. Per nosaltres quedarà el record d’aquesta obra que, en el meu cas particular, és potser la única que tenc d’ell. Seguiran, emperò, els turistes fent-se fotografies devora l’escriptor, un homònim de bronze de Pessoa, qui sap si fins i tot ignorant tot el que va escriure.

Obituaris i els llibres o autors d'una vida

joanperello | 23 Febrer, 2009 21:54 | facebook.com google.com twitter.com

Pereira, el personatge de Tabucchi que amb tant d'encert va interpretar Marcello Mastroianni, dedicava molta part de la seva tasca com a periodista a la redacció de necrològiques, i fins i tot s'avançava a la mort.  Fa pocs dies me demanaren a una televisió quin era el llibre de la meva vida, en aquest joc de preguntes i respostes ràpides que s'ha vingut a anomenar qüestionari Proust. L'atzar va fer que aquell dia contestàs, Justine de Lawrence Durrell. L'aniversari de la mort de Julio Cortázar em va fer venir a la memòria Rayuela. L'aniversari de Palau i Fabre em fa recordar Els poemes de l'alquimista. Escriure anotacions a un blog et fa ser una mica redactor de necrològiques. Cada mort, cada aniversari d'una mort, et fa recordar allò que vares llegir i que rellegiries. Com deia Pessoa, escric aquestes línies com qui almenys vol saber que viu. Al mateix qüestionari, el vers més important per mi. Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, de Cesare Pavese. Massa mort per anit. A la manera de Canetti, tem un contagi pòstum de la mort.

Illes CanÓries

joanperello | 18 Febrer, 2009 19:25 | facebook.com google.com twitter.com

Des de dimarts torn a ser a les illes Canàries. Vaig anar a l'aeroport Reina Sofia, al sud de l'illa. Altra vegada vam anar a dinar a Casa Avencio, a El Médano, on ens serviren molls i un pámpano a l'espatlla, amb un vi blanc ecològic Frontos de la part sud de l'illa, a terres volcàniques. Com que un dels comensals és un veterà de l'aviació, i xerraire, el dinar va passar molt aviat. Vaig passar l'horabaixa ja a la capital, Santa Cruz, una ciutat vitalista que se prepara pels seus carnavals. Vaig aprofitar per visitar el TEA (Tenerife Espacio de las Artes) on hi ha una exposició del poeta i pintor Roland Penrose (1900-1984) anomenada Mirar de reojo, Roland Penrose y el surrealismo. Al mateix edifici també hi ha una altra exposició centrada en l'obra de l'artista Oscar Domínguez (Tenerife, 1906-París, 1957), també surrealista. No només hi ha obres seves, sino que s'aprofita el seu entorn en tres àrees: Figuras reclinadas/cuerpos tumbados on destaca una escultura d'Henry Moore, Amigos y allegados i Ideas de partida amb propostes actuals. Potser seria bo, donada la relació de Penrose amb Joan Miró, acostar l'exposició a Palma. Ja de nit sopàrem a El coto de Antonio, bona carn acompanyada de Matarromera. Afortunadament ja han llevat tots els noms de carrer amb significat franquista.

A mitjan dematí, després d'unes feines a Los Rodeos, l'aeroport del nord, m'he desplaçat cap a Gran Canària. Llegesc que al nord feia més de quinze anys que no feia tant de fred. Prop de l'aeroport hi ha un restaurant familiar per a molta gent del sector, de fet es diu Costa Aerea. Xot i Arzuaga. Ara, ja a la capital, escric ara des de l'hotel, amb vistes al mar, a l'avinguda marítima de Las Palmas. He passejat pels barris de Triana i La Vegueta, observant els portals amples i les balconades de fusta. Ha enfosquit mentre escrivia aquestes notes. Potser és l'hora de tornar a sortir a fer una caminada i sopar.

Morir

joanperello | 10 Febrer, 2009 20:50 | facebook.com google.com twitter.com

Digne és un adjectiu difícil. La dignitat és allò que s'exigeix al proïsme i que ens negam a incorporar a la nostra realitat. Dignes són els polítics i els capellans, tota aquesta colla de malsufrits que no miren cap a l'horitzó perquè saben que poden travelar amb la pedra, sí, aquella mateixa de la saviesa popular, la de l'animal que travela dues vegades amb la mateixa pedra. ¿No faig distincions? Sí que en faig, però esper cada dia el gest oportú del que no m'ha de decebre. Els qui me coneixen saben prou bé que faig distincions. Saben que quan faig una aseveració tan crua, la dels polítics i dels capellans, no hi pos a tots ells al mateix cabàs. Saben, però, que amb el nom d'aquests polítics i capellans, hi pos la gentussa que els segueix a ulls cecs. Com deia al principi, dignes són els polítics i els capellans. Ho són perquè així es fan la foto, perquè així és el seu eslògan, el seu sermó. Ho dic amb la ironia que pertoca sense voler ser mal educat. Diu el poeta Màrius Sampere que no és pas de tu / que tinc por, oh mort, sinó del temps de morir. M'escarrufa la paraula dignitat darrera la de mort, sobre tot usada en fets com el d'Eluana Englaro. Hauria preferit saber que una persona així mor envoltada dels seus, sense la pressió mediàtica, per la convicció ferma dels familiars i dels professionals de la sanitat. M'escarrufa la campanya que s'orquestra a cada bàndol, tot i que sé molt bé en quin me trob. No esper cap mort digna, sinó la dignitat de viure. ¿Com era la vida d'Eluana? ¿Pensava, estimava, llegia, anava a veure obres d'art, escoltava música, votava a les eleccions...? Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, que deia Pavese, ell que va triar una manera de morir perquè no acabava de viure, o com Sandor Márai, com ens recordava en un article recent en Josep J. Rosselló, de qui ara podem llegir els seus diaris on va anunciant també com renuncia a una manera digna de viure: Espero l'ordre d'incorporació a files; no estic impacient, però tampoc no ho vull ajornar. Ha arribat l'hora.

Dubtes

joanperello | 09 Febrer, 2009 21:18 | facebook.com google.com twitter.com

Diumenge, 3 de febrer

Tot i que vaig anunciar en un post d'aquests darrers dies que estava a punt d'iniciar la lectura de la novel·la de Joan F.Mira, El professor d'història, he de confessar que no hi vaig pegar una estirada llarga. Això no vol dir que no m'interessi, hi duc una cinquantena de pàgines. El que va passar és que, en un moment determinat, vaig deixar la lectura qui sap si inquiet per alguna de les coses que hi llegia, qui sap si per mor que en Mira ens retrata a tots, qui sap si em vaig veure com el vell professor, travelant per mor d'haver topat la seva mirada el bes de dues joves lesbianes a l'institut, qui sap si perquè reflexiona sobre el seu pas per les velles aules franquistes, amb l'olor rància de les sotanes, qui sap si perquè arriba una edat en que es fa realitat el vers de Gil de Biedma que ens recorda que ara la vida ja va de debò, qui sap perquè tenia ganes de recuperar un vers que havia escrit de manera automàtica, plagiant la meva joventut, i tenia interès en retrobar-lo per corregir-ne l'excès, l'ímpetu, qui sap si perquè hi havia el partit del Barça, un partit amb cert tel de nostàlgia per allò de n'Enrique Castro, Quini, ara amb discretes seqüeles de càncer de gola, assegut a la banqueta, envellit com tots nosaltres, qui sap si hi havia assumptes de rutina domèstica, qui sap si amb tot plegat i malgrat la victòria futbolística em quedava un mal cos de no haver aprofitat les hores del diumenge. Potser, tornant a Mira, o al seu personatge, ens queden massa rastres d'una educació religiosa on el sentiment de culpa ens fa febles. Amb cinquanta pàgines mal comptades el professor Mira ja m'ha fet un fresc de tota una generació. Els seus personatges, com jo mateix, caminam abatuts per la vida quotidiana. Hi ha una gran explossió a qualque lloc del món i no acabam d'entendre res del que passa al nostre entorn. El millor que pot passar-te és seguir mantenint dubtes. Vivim a un país sense capacitat de lideratge com ens feia avinent en Guillem Frontera a un dels seus articles de fa pocs dies. "Una persona és un líder quan el ciutadà, en un moment de dubte, es pregunta què deu opinar aquesta persona". Tenc el meu dubte i no sé a qui preguntar.

DESCONEXIONS TELEVISIVES (TV3, C33, IB3...)

joanperello | 08 Febrer, 2009 11:49 | facebook.com google.com twitter.com

Seguesc amb el cap de setmana casolà: lectura, escriptura i televisió (retransmisions esportives i notícies, només). A les 12.15 he començat a veure un partit de bàsquet al C33, Regal Barça- CAI Saragossa. A les 12.30 ha desaparegut la imatge del 33 i ha comparagut TVCI perquè a IB3 començava el bàsquet, Pamesa València- Vive Menorca. Total m'he perdut el partit del Barça. La meva idea, davant la coincidència d'ambdos partits, era la de simultanejar. A les retransmissions de bàsquet no es gaire difícil fer el seguiment de dos partits, ja que hi ha moltes interrupcions i amb els quinze minuts de diferència horària era previsible poder veure les parts més interessants. Els capricis i els interessos comunicatius m'ho han impedit. M'he sentit com a un televident censurat, igual que anys enrera ens censuraven les pàgines d'un llibre. Potser qualcú m'ajudarà a entendre això de les desconexions, però sigui quin sigui el motiu, potser proteccionista de la televisió menor, potser els drets d'algun patrocinador, els acords dels partits polítics, és igual. Al cap i a la fi el resultat és que no puc veure la televisió que vull quan fa el programa que vull, el dia que puc. Misèries de la vida quotidiana.

FACEBOOK, BLOGS, FICCIONS...

joanperello | 07 Febrer, 2009 18:21 | facebook.com google.com twitter.com

Dies dolents per als cossos destrempats. Fred, vent i pluja. Un dissabte sencer a casa. Si vols, pots no avorrir-te. Només de posar-te al dia amb els blogs que més t'interessen ja en tens prou. I el facebook. Al darrer número de la revista El Temps hi ha un ampli reportatge sobre aquesta nova dèria internauta. Personalment, tot i que hi particip d'aquest muntatge per mor de no sé molt bé quin rebot, a vegades tenc els meus dubtes sobre l'ús que en feim de la nostra vida privada. Naturalment me preocupa més l'ús que en puguin fer els altres d'aquesta vida privada meva. Només em mancaria que a partir d'algun moment, la publicitat - per exemple - entràs a les meves comunicacions noves, com ja ha passat amb el telèfon particular, el correu electrònic, o la bústia de casa. Qualsevol dia a un dels comentaris d'un post hi trobarem aficada publicitat d'una companyia de telefonia mòbil. El facebook, en petites dosis i amb un cercle tancat de persones, els amics amb qui no comparteixes el dia a dia, té una certa gràcia i interès. Hi ha gent amb 5000 amistats en aquesta xarxa. ¿Com podem ser tan amics? ¿Com podem compartir les mateixes il·lusions, les mateixes lectures, els mateixos afanys? Jo, pessimista vital, no voldria tenir tantes amistats. Passen les hores d'aquest dissabte i m'adon que no he llegit ficció. ¿Quedarà substituida la ficció? De moment ho intentaré evitar. Potser començaré a llegir El professor d'història, de Joan F. Mira. Admir, si me permeteu el joc de paraules, aquest intel·lectual.


 

El matÝ, la rÓdio al cotxe

joanperello | 28 Gener, 2009 19:30 | facebook.com google.com twitter.com

Les flors del jardí parlen en veu tan baixa que es fa difícil e

Escolt sovint la ràdio al cotxe, però he de confessar que, a excepció de la primera hora del matí, procur sintonitzar programes de música perquè me cansen bastant els programes on es xerra molt. M'agrada, emperò, la ràdio informativa de primera hora, al cotxe, camí de la feina. La veritat és que no faig trajectes gaire llargs però faig zàpping de ràdio: Catalunya Ràdio, IB3 i Ona Mallorca. Si les tres coincideixen amb anuncis publicitaris o amb informació del trànsit, faig una escapada cap a la COPE. La veritat és que l'adulteri radiofònic i polític me dura poc. Les seccions que tanmateix m'agraden més d'aquesta primera hora del dematí no tenen res a veure amb les notícies de darrera hora ni amb la política. Cerc no perdre'm l'Enigmàrius, de Màrius Serra i El conte de Joan Barril. L'obra d'aquests dos escriptors està prou diferenciada, però tenen en comú que un dels seus mèrits és la brevetat, la xispa de l'escriptura. Màrius Serra juga amb les paraules i en Joan Barril amb els personatges quotidians,. a penes uns minuts per crear una ficció, sovint de derrotats, aquesta gent que mai saps ben bé que hi fa a la vida, o potser són ells qui no ho saben. Es una pausa per després seguir amb l'actualitat i, sobre tot, amb les atrocitats. La distància entre el café de ca teva i el primer de la feina, tot sapiguent que no hi ha qui aturi ni les guerres que hi ha en marxa, ni els casos de corrupció, ni la destrucció del paisatge, ni la crisi que han provocat els nostres gestors econòmics. 

John UPDIKE

joanperello | 27 Gener, 2009 21:31 | facebook.com google.com twitter.com

Ha mort  John Updike, un d'aquests escriptors a qui l'acadèmia sueca els hi ha negat el Nobel. Potser ara no és el moment de retrets, ni fins i tot el moment de tenir en consideració els premis. La vida és una cosa que supera les banalitats de l'èxit. O hauríem de dir la mort, potser? Com que el meu ofici no és el de crític, sino de lector, vos deix amb un brevíssim fragment de l'autor:

 

Ningú ens pertany, llevat de en la memòria

Jaume Matas a El PaÝs

joanperello | 27 Gener, 2009 18:31 | facebook.com google.com twitter.com

Quasi m'havia passada desapercebuda la carta de Jaume Matas Palou al director del diari El País d'avui. La veritat és que no som gaire bon consumidor de les cartes al director que es publiquen als periòdics, però són molt respectables ja que és un fet que el qui les escriu sempre va mogut per un tema pel qual es sent dolgut. Crida l'atenció que un ex-president de una comunitat autònoma hagi de fer aclariments a possibles denúncies a través de les cartes al director d'un diari, encara que sigui de tirada estatal i que en moltes ocasions ha actuat quasibé com un butlletí oficial del PSOE. Es clar que Jaume Matas ja no té altres tribunes, excepte els jutjats. No pinta res. Així ho ha declarat la seva continuadora com a capdavantera en la direcció del PP de les Illes Balears. Matas és història passada, diu Rosa Estaràs. Hem acabat amb el problema. El PP mata la seva història a mesura que sorgeixen les dificultats o passen per comissaria. L'any passat ens vam cansar de sentir que els corruptes ja no militaven en el PP perquè s'havien donat de baixa, com si això els netejàs la culpa. Ja no són dels nostres, deuen dir. Ja no hi ha responsabilitats i tenc la sensació que tanmateix no es passarà factura a les urnes. He de confessar que dins el caramull d'atrocitats comeses per gent del PP me preocupa manco el palauet de l'ex-president o el pis de Madrid qui sap si sponsoritzat per alguna constructora. El problema és Mallorca, així com la resta d'illes balears. Es el camp de la derrota. Han governat els qui han pogut gràcies al vot dels illencs i n'han abusat del seu poder. Terra conquistada, terra cremada.

Perec, Vila Matas, Esperanša Camps...

joanperello | 26 Gener, 2009 21:10 | facebook.com google.com twitter.com

Les flors del jardí parlen en veu tan baixa que es fa difícil e

Diu Esperança Camps al seu article d'avui que ha quedat penjada d'un article de Vila Matas publicat a El País dissabte passat. No m'estranya. Vila Matas és un dels millors narradors en llengua castellana i no només ho demostra als seus llibres, sinó també als articles de premsa com l'esmentat. El seu món, emperò, sempre és el mateix: la literatura, els escriptors. Qualcú em va dir en certa ocasió, defensant jo l'obra de Vila Matas, i ell dejectant-la, que les novel·les d'aquest autor només interessen als escriptors. Potser hi ha una part de raó però jo crec que la lectura de Vila Matas ens obri més els horitzons perquè cita molts autors i fa créixer l'interés cap a molts d'ells. Potser és vera que molts d'aquests escriptors siguin a la mida de Vila Matas, però jo personalment no en record ni un que, una vegada llegit, no m'hagi interessat per un o altre concepte. Una altra de les virtuts és el de fer-nos fer memòria de les nostres pròpies lectures. Hi ha un caramull d'autors dels qui ja no ens recordam mai. Avui, gràcies al blog d'Esperança Camps he llegit l'article esmentat i un dels noms que hi surt és el de Georges Perec (1936-1982), un escriptor que vaig llegir a finals dels vuitanta i del que avui a penes en sent parlar ni veig als prestatges de les llibreries. Es clar que no és un escriptor comercial. Més aviat podem dir que és un escriptor de risc. La seva principal obra és La Vie Mode d'Emploi (1978). M'ha agradat recordar aquest autor i molt especialment, aquest llibre que qualcú va definir com a llibre en moviment. Diu Vila Matas, a l'article d'El País, que l'obra de Perec té vocació de catàleg. També és un puzzle d'una casa i amb tots els personatges imaginables, així com un homenatge als grans creadors i no se n'amaga gens al post scriptum d'anomenar a tots aquells a qui ha citat, alguna vegada amb modificacions. Per damunt de tot, la paraula. Joc de paraules. Paraules per recrear la imaginació.

LA NOVA POESIA MALLORQUINA ( Poetes de 1984 )

joanperello | 23 Gener, 2009 21:27 | facebook.com google.com twitter.com

Les flors del jardí parlen en veu tan baixa que es fa difícil e

Anit s'ha presentat el primer llibre de Joan Tomàs Martínez Grimalt, Els jorns, un aplec de poemes que ha publicat edicions del salobre, i que previament han estat guardonats amb el I Premi Costa i Llobera per a poetes inèdits. Aquest poeta, que també és músic i que participa a altres esdeveniments artístics com el teatre, forma part de la nova generació que ha donat la poesia mallorquina, i amb molt d'èxit, perquè van guanyant tots els premis literaris i, polèmiques incloses, bones crítiques, al costat de Pau Vadell, Jaume C. Pons Alorda, Pau Castanyer, Emili Sánchez...i un llarg etcètera que hem pogut llegir a l'antologia Pedra Foguera. No he pogut assistir a l'acte de presentació del llibre, però ja l'havia llegit fa unes quantes setmanes, però no havia comentat encara aquesta edició perquè per diverses raons havia deixat en stand by aquest blog.


Potser siguin Blai Bonet i Miquel Bauçà els autors més citats per aquests poetes nascuts la majoria devers l'any 84. No m'estranya, naturalment, ja que és normal que escriptors d'aquest calibre deixin petjada a les primeres lectures dels joves poetes mallorquins. Esper que la recent edició de les obres completes de Damià Huguet i d'Andreu Vidal facilitin l'acostament d'aquesta generació cap aquests autors.


L'alba i la posta / comparteixen la mentida.


Cada vegada que hi ha una nova generació d'escriptors que sorgeix amb força automàticament es genera una polèmica dins el mateix entorn. Fa uns anys va passar amb els anomenats imparables (Alzamora, Bofill, Forcano...) i sembla que ara es repeteix amb alguns dels citats. El fet que alguns d'ells hagin guanyat els darrers premis literaris sembla com si els hagués posat en un punt de mira crític. Sorgeixen veus que discrepen d'ells i dels seus mestres, però sembla com si aquestes mateixes veus sortissin del seu mateix nucli. La concessió del Joan Alcover, Ciutat de Palma, a Jaume C. Pons Alorda ha generat una estranya polèmica a la versió digital del diari Balears. Alguns dels qui han posat en dubte els mèrits de Pons Alorda per guanyar el Ciutat de Palma de poesia són els mateixos que també discrepen de la concessió del premi de crítica a Bartomeu Fiol. La polèmica no ha fet més que començar i benvinguda sigui, sobre tot si ens indueix a llegir més per aprendre més.

PSEUDĎNIMS, ANĎNIMS...

joanperello | 22 Gener, 2009 20:26 | facebook.com google.com twitter.com

Les flors del jardí parlen en veu tan baixa que es fa difícil e

Amb els canvis que s'han produit a les comunicacions amb motiu de l'entrada d'internet a les nostres cases, ara és molt més fàcil opinar als diferents fòrums, com la premsa digital o els blogs. A cada un dels articles de la premsa, o als dels blogs, s'hi van sumant un caramull de comentaris normalment sucosos. Me crida l'atenció el fet que, majoritàriament, no es vagi amb la cara descoberta i s'emprin pseudònims. Naturalment l'anonimat no és exclussivament un producte d'internet perquè ja el teníem a les cartes al director que, a pesar de la nova tecnologia, no han caigut en desús. El fet d'anar amb la cara tapada qui sap si té l'avantatge de dir el que realment volem dir i no necessitam esser tan educats o discrets. Les acusacions són així molt més fàcils i necessiten mesurar-se menys. També hi ha un vell costum entre els escriptors d'usar un pseudònim, o lema, en presentar-se als certamens literaris. Hi ha dues opcions. La primera, la d'escriptors amb un cert renom que no volen córrer el risc de que se sàpiga que una obra seva pugui no ser premiada. Una segona, la dels escriptors pocs coneguts que sovint també s'amaguen darrera un lema perquè temen que si el jurat no reconeix el nom pugui tenir el llibre amb menys consideració i, davant un lema o pseudònim, poden dubtar i esser menys manipulables. Tot val per obrir-se camí o per llançar els dards. Avui m'he entretingut en llegir comentaris a diversos llocs de la premsa i dels blogs, així com a fer un seguiment a les enquestes que també s'han posat de moda als diaris digitals. ¿Som més sincers si no hem d'identificar-nos quan demanen la nostra opinió sobre un afer? No posaré en entredit ara l'ús dels pseudònims, sobre tot tenint en compte que algun d'ells han donat pàgines molt bones a la literatura de ficció i al periodisme. Aquests que donaren pàgines de qualitat, emperò, es pensaven dues vegades les coses abans de posar-les per escrit, cosa que els jugadors de dards enverinats no sempre fan.

blog abandonat, blog atacat

joanperello | 20 Gener, 2009 21:13 | facebook.com google.com twitter.com

Patesc un atac de missatges als meus comentaris. Ho sofresc amb paciència i, sobre tot, amb molta impotència. No me'n puc avenir d'aquesta facilitat que tenen per atacar-me. Em faig preguntes  i no hi veig motiu. Crec que no he agraviat a ningú. No m'he pronunciat sobre el temps que durarà l'efecte Obama. No m'he pronunciat sobre la guerra a Palestina. No m'he pronunciat sobre el bus dels ateus. No m'he pronunciat sobre les festes de Palma. Qui sap si el motiu real és la meva manca d'opinió. Fa por equivocar-se. Fa por esser negligent. Mentre escric aquestes notes els spam m'han dirigit un altre centenar de missatges il·legibles. Tem el virus, igual que el constipat en sortir d'un lloc tancat. Me tap la boca i observ la serena dels carrers. Anit torna a fer fred de bon de veres. Obama és president, i no puc deixar de confessar que n'estic molt content. Si un dia l'hem de criticar, ja ho farem. Avui és la seva festa. No trenquem abans d'hora les il·lusiones i les expectatives. No tenc fe ni amb el govern d'Israel ni amb les decissions de Hamas. Lament aquesta guerra que no acabarà mai. Potser és un bon dia per fer front a les adversitats i tornar a encetar les pàgines d'aquest blog abandonat.

Terrades, Canet... Palma

joanperello | 05 Novembre, 2008 21:52 | facebook.com google.com twitter.com

La tardor ens ofereix un temps meteorològic desigual. Anit passada els vidres de les cases tremolaven amb la tempesta de trons i llamps, mentre la pluja esquitxava de valent i avui capvespre la placidesa meteorològica convidava a la passejada lenta. Fa uns dies el vent fa arribar a ser insuportable, tot i que oferia un bon espectacle visual a vorera de mar, si no fos per les pèrdues humanes especialment, al marge de les materials. Entre i entre suren pel calendari de novembre dies o capvespres tranquils, sense vent, amb una humitat que alena fondo. Llegesc Perejaume, L'obra i la por, bellament editat per Galàxia Gutenberg: El paisatge és pell, diu. Qui sap si quan veim la interpretació que fan alguns pintors del paisatge que tenim més acostumat poguéssim ser capaços de sentir-lo com a propietat nostra. La textura, els colors... ¿Podem estimar el paisatge vist pels pintors?¿Podem, fins i tot, sentir-nos gelosos? ¿Es possible la seducció, la topofília, d'un paisatge? ¿Quantes vegades hem sentit la pregunta, mar o muntanya? Avui toca, emperò, el barri urbà. Andreu Terrades exposa al Museu de Mallorca la seva visió urbana, un barri sense nom ni adjectiu, amb molts de personatges i estris casolans. Ara mateix em venen a la memòria dos pintors de paisatges urbans totalment diferents l'un a l'altre, Edward Hopper i Miquel Brunet. L'un pintava la soledat. L'altra, a més dels dibuixos onírics, va crear un paisatge d'alamedes i façanes de les que me'n vaig quedar impressionat quan el vaig descobrir, a principis dels anys setanta. No s'assemblen gens ni mica l'un a l'altre, però tenen el seu caire misteriós. A les teles de Hopper, adesiara, hi sorgeixen personatges subtils i silenciosos, que semblen tenir una història personal molt peculiar al seu darrera. Als quadres urbans de Miquel Brunet que m'agraden no hi ha personatges solitaris. Hi ha només l'ambient dels carrers sense vida humana, tot i que la presents potser darrera la penombra d'un arbre. L'obra que exposa n'Andreu Terrades al Museu de Mallorca no s'assembla gens ni mica a cap dels esmentats, però afegeix una nova manera d'entendre el paisatgisme urbà. La quarentena d'obres, en diferents formats, representen la vida d'aquest barri imaginari. Hi surten tots els personatges possibles, quasibé d'una manera narrativa. M'han fet ganes de somiar amb rompre el format del temps, tenir paciència, badocar indefinidament davant cada un dels quadres i escriure'n una història de cada un. No ho he fet, en primer lloc perquè no hi ha manera de rompre el format del temps, però sobre tot perquè cada un d'aquests quadres ja duu escrita la seva història i fa del tot inútil que l'escriptor en faci la seva versió. A vegades s'ha identificat a l'artista Andreu Terrades com a poeta visual. Ho entenc, però vista l'obra Barris li escau millor identificar-lo com a narrador visual, tot i que al cap i a la fi el que realment és un pintor, un dels grans de la Mallorca actual. Després de visitar aquesta exposició, i tornat a la meteorologia de Palma, la passejada pels vells carrerons s'agraïa. Palma, en sortir del trui, quan pots arrecerar-te lluny dels cotxes i les presses, adquireix una dimensió espectacular. Si n'Andreu Terrades és un dels pintors més importants, no ho és menys en Ramon Canet que, pels mateixos carrerons, exposa la seva darrera obra gràfica a 6A. Espectacular, també. I ho és perquè en Canet sempre es mostra molt fidel a ell mateix sense renunciar, emperò, a redescobrir el per què de la pintura. El darrer traç de Ramon Canet ara és molt més serè, com si hagués reflexionat sobre la lentitud i hagués aparcat la impaciència. En menys de vint metres s'ajunten dues maneres d'entendre la pintura. La personalitat d'un i altre no segueixen camins semblants, però són capaços tant des del realisme cru i colorista, com de l'abstracció reflexiva de l'altre, generar el seu propi món, aliens a les modes. Palma, fins i tot, m'ha semblat aquest capvespre molt més bella i humana. He caminat més lentament que mai, segur de no haver de triar entre dues maneres d'entendre la pintura. Muntanya, mar, urbà... Triem qualitat de vida.

Tenerife

joanperello | 21 Octubre, 2008 17:40 | facebook.com google.com twitter.com

He viatjat de Gran Canària a Tenerife (Los Rodeos) amb avió d’hèlix, l’habitual als desplaçaments entre aquestes illes. Record que fa uns anys es va generar una certa polèmica per aquests aparells, ja que sembla que només podem volar a les Balears amb jet. Es com un mal vici de nous rics. Lamentablement, una vegada a Los Rodeos, no m’he pogut desplaçar a fer un volt per La Laguna, probablement la ciutat més bella de les Illes Canàries, perquè després de les feines que tenia a l’aeroport m’havia de dirigir a l’altra aeroport, al sud de l’illa, el Reina Sofia. Poc més de seixanta quilòmetres separen ambdós aeroports, amb una autopista que d’ençà que la conec està en obres. A vegades tenc la sensació que el president de les Islas Canarias és Jaume Matas. El creixement desmesurat, sense control urbanístic, així com les obres de gran envergadura, ho dóna a entendre. Fluixet fluixet es comenta que els fiscals anti-corrupció no gosen a venir a fer feina a aquestes illes de l’Atlàntic. Als panells informatius de l’autopista el termòmetre marcava 28º. El meu acompanyant, en Rainer, un alemany afincat a Güimar, mena l’auto respectant escrupolosament els indicatius de velocitat. Ho agraesc perquè aquesta autopista és molt perillosa per diversos motius: sempre hi ha obres, els tinerfenys corren i fa vent normalment, tot i que avui era molt moderat. Hem dinat a El Médano, una platja que han fet famosa els windsurfistes, a Casa Avencio. Ens hem repartit un bocinegro acompanyat d’un vi blanc sec de les vinyes de les muntanyes, ecòlogic, anomenat Frontos, de bon bevent. Altra vegada llegesc i record Juan Cruz:

 "Al llegar al Médano quise ir a la orilla de la playa menuda, rústica y descuidada que hay ante mi casa; había bajado la marea, y me gusta ver allí los charcos, el tono de las piedras cuando atardece y se vuelven de oro y de plata las aguas chiquitas que van y vienen en los charcos. Hay una roca que tiene la forma de una mano, que yo llamo la mano de Chillida, ante la que me gusta estar en un rato. Mientras lo hacía ayer sentí que me estaba despidiendo de agosto y del verano, y sentí el aire melancólico y febril del viento en la playa como una mano que cerraba definitivamente la ilusión con la que siempre se abre el verano, la ilusión de que el sol, el tiempo y la vida que se hace junto al mar le dan a la existencia un aire detenido y eterno. No es así, viene septiembre, como si volviéramos al examen."

Ara, després dels nous seixanta i tants quilòmetres, som a l’hotel de Santa Cruz. Sort que hi havia habitacions per què a l’agència m’havien fet la reserva per dia 21 de novembreAra, una passejada per les Ramblas, el parc Sanabria i pels carrers cèntrics plens de gom a gom. Santa Cruz, diferent a Las Palmas, menys multicolor i multicultural, alena d'una manera diferent. Té, en aquestes hores de l'horabaixa una vida intensa. 

Las Palmas

joanperello | 20 Octubre, 2008 18:25 | facebook.com google.com twitter.com

Escric des de Las Palmas, des d'un hotel a la platja de Las Canteras, una platja urbana, cèntrica i cosmopolita. A totes hores s'hi veu gent. Com me sol passar amb l'arquitectura urbana de les ciutats turístiques he de confessar que tenc una sensació ambígua allà on som. D'una banda, mirant l'entorn no humà, he de confessar que me sent comodíssim mirant l'Atlàntic des d'aquesta platja, però tenint en compte que també es veu el que ha construït l'home hem de convenir que el resultat és desastrós. Tenc per costum llegir el blog de l'escriptor Juan Cruz i, no fa gaires setmanes, hi va penjar una entrada que me complau copiar

 Entrar en la playa

La playa de Las Canteras es uno de los acontecimientos de la humanidad. Entrar en ella, pisar su arena, adentrarse en el mar propiamente dicho, acariciar su orilla con los pies desnudos, es para mi un acto hondo y bello que tiene íntimas resonancias poéticas. Ayer, cuando hice todo eso, cuando volví a la playa de Las Canteras, en Las Palmas, recordé de nuevo esas emociones que me produce este lugar popular pero mágico, sencillo e íntimo, la playa de Padorno. Al final del hilo de arena, cerca del auditorio, ahí vi su casa blanca, la casa de su sueño, desde donde miró y escribió hermosos poemas de mar. Le eché de menos en los paseos y en las plazas, y en los bares que frecuentamos juntos, pero le sentí en la playa, en el mar y en la arena, como si no se hubiera ido nunca. Luego paseé por Vegueta, y fue también como si él me guiara por la belleza de su ciudad, cuya noche adoro.

D'aquí a una estona sortiré de l'habitació de l´hotel i cercaré l'intinerari de la meva rutina de Las Palmas, des de Las Canteras fins a La Vegueta, deixant me amarar per totes les sensacions de comospolitisme que ofereix aquesta ciutat que visit des de fa uns set anys un parell de vegades cada any. Cada visita me fa sentir-hi millor. Avui, potser, era la més difícil. No hi havia vingut d'ençà de l'accident fatídic de l'avió d'Spanair. He cobert la mateixa ruta amb un avió idèntic. Ningú pot presumir de no estremir-se quan l'avió agafa el punt de no tornada i s'enlaire. De rampellada la gent mira les deixalles que encara queden d'aquella catàstrofe. El vol d'avui ha estat perfecte, tot i un endarreriment a la sortida de Madrid. El comandant d'aeronau, emperò, era a peu d'avió ajudant a agilitzar l'embarcament i, una vegada als comandaments de l'aparell, tots els comentaris que ha fet, tant de disculpa per la demora, com pels llocs per on volàvem, han demostrat la seva qualitat humana i professional. Tot i estar avesat a volar, tenia una certa angúnia aquesta dematinada. En aterrar m'he sentit bé i, potser gràcies al professional que menava l'avió. Demà aniré a l'illa de davant i visitaré dos aeroports de la mateixa illa: Reina Sofía i Los Rodeos. Dos climes i dos ambients diferents. Tanmateix els habitants de cada una d'aquestes illes, a un moment de la jornada, me diran que lo millor de l'altra illa és precissament l'illa d'enfront. Els hi contestaré amb un altre tòpic. El millor de Canàries, a part de l'atracció de l'Atlàntic, és la seva hospitalitat.

Feliu Formosa

joanperello | 16 Octubre, 2008 13:27 | facebook.com google.com twitter.com

Tenc sempre a la boca el nom de Feliu Formosa (Sabadell, 1934) quan em demanen alguns dels noms dels meus poetes preferits de l'actualitat. Aquests dies li reten un homenatge al festival de Poesia de Sant Cugat al que m'hauria agradat assistir. Ahir mateix, a la nit, a un programa televisiu de redifusió el vaig sentir. Ell, com a bon home de teatre i excel·lent escriptor de poesia, maneja molt bé el recitat dels poemes. La seva filla Ester no queda, emperò, endarrera. Es declara autor d'una poesia despullada, però no simple ni fàcil. I aquest és el seu mèrit. Poesia sense concessions, amb les atribucions que li pertoquen. Per fer-ho fàcil hi ha altres professions. La del poeta és fer poesia. Això no vol dir que no s'entengui la poesia de Formosa. Tot el contrari. Diríem que aplica a la poesia l'experiència del dramaturg: un gest, unes ombres, una música, el to de veu adient. La poesia és també una representació amb dramatúrgia. El poeta és un actor que recita els dubtes. Després dels signes d'interrogació o d'exclamació, cerca la metàfora, una imatge, la mètrica. Fa preguntes i quasi mai dóna respostes.

Toussaint, Vila-Matas....

joanperello | 15 Octubre, 2008 21:50 | facebook.com google.com twitter.com

Llegesc, amb interès, el Dietario voluble d'Enrique Vila-Matas. Quan duc un centenar de pàgines ja he perdut el compte del nombre d'autors que hi surten. Vila-Matas és com el poeta Ponç Pons que, tot i la seva capacitat de crear el seu propi món i de descriure el seu entorn, necessiten de la literatura per a la creació. Jo mateix n'he estat una mica perseguit en algun moment. Mitificar la literatura i alguns autors sovint és com prendre un estimulant. Si a les pàgines d'aquests autors hi trobes una referència a un autor per tu desconegut frisses d'anar-lo a cercar. La veritat és que no ho podem llegir tot i molt menys les novetats, però encara ens queden referències possibles per a noves lectures. També passa que dins aquestes cites hi trobes referències que t'havien quedat a l'oblit. Es així com, en aquest punt de la lectura,  cap a la pàgina que fa el centenar, hi trob dues referències a Jean-Philippe Toussaint i en concret a la seva novel·la El cuarto de baño, en castellà a la cita de Vila-Matas. Ostres - pens - jo vaig llegir algunes novel·les d'aquest autor. A prop de la butaca de lectura, a la meva esquena, tenc la lletra T, la de Tabucchi, Trakl, Tàpies-Barba, Tolstoi...Toussaint. Passa el que m'ha de passar. No hi ha El cuarto de baño. I le llegida. L'atzar la feta fondre a un lloc desconegut i no crec haver-la deixat a cap amic lector. Trob, emperò, La màquina de fer fotos i La televisión. Mir la data de compra d'aquestes novel·les i, en aquest cas, ha de ser molt coincident amb la de la lectura. La primera du la meva signatura del març de 1990 i la segona del setembre del 1999. Passen els anys amb excessiva velocitat. M'agradaren i tanmateix havien acabat al pou de l'oblit. La seva brevetat no les fa difícils de rellegir per recuperar la meva memòria, però el dèficit lector és tan gros que potser és millor quedar-me amb el record de fa onze o devuit anys, llegir-ne algun fragment a l'atzar, per acabar cercant noves aventures literàries, sempre al marge de les modes a ser possible.

Abans d'abandonar el pont, vaig passejar alguns minuts per la borda i em vaig recolzar un moment a la barana. A l'horitzó, no es dibuixava cap terra, el cel era immens dins la nit i el mar semblava haver-se estès cap al cel. Sí, de vegades trobava a faltar la mort.

Quasibé estic decidit a rellegir aquests llibres que retraten alló que s'ha anomenat els anti-herois de la nostra societat.

 

Els homes a les fosques

joanperello | 13 Octubre, 2008 21:17 | facebook.com google.com twitter.com

Fa, segur, més de déu anys que llegesc Paul Auster. El reivindic des de llavonses, però mirant els llibres seus als prestatges de ca meva, puc afirmar que l'any bàsic meu com a lector de Paul Auster és el 1995/6. No m'he entretengut en mirar el per què, però segur que es per mor d'haver llegit un llibre que me semblàs definitiu de la seva obra i me va fer recuperar la resta que no havia llegit, poesia inclosa. De llavonses ençà el llegesc cada vegada que surt una novetat literària que duu el seu nom. Precissament a un dels seus poemes diu: som com èrem, tot / ha canviat en nosaltres, si parlem / del món / només és per deixar el món. A converses privades, a lectures de blogs, a articles de suplements literaris, he tengut la percepció que s'acabava el mite Auster, com si aquest escriptor ens hagués traït, convertint-se en un escriptor d'èxit que no podem perdonar. Aquestes dues darreres vetllades he llegit Un home a les fosques i, he de confessar que amb certa prevenció, tanta que fins i tot cap a la pàgina 50 he pensat en plegar. Una pausa i, després, continuar. De llavonses ençà tot ha estat més fàcil i he acabat llegint tota la novel·la. ¿ El pitjor Auster ? ¿ El més comercial ? Jo diria que si li llevàssim algunes pàgines sense cap trascendència aquesta no és ni la millor ni la pitjor novel·la de l'autor. Es la seva perllongació, qui sap si aquella on arrisca una mica menys, però de cap manera podem donar el mite Auster per acabat.

En el cafŔ de la joventut perduda

joanperello | 12 Octubre, 2008 18:37 | facebook.com google.com twitter.com

He llegit, de dues tirades, la novel·la de Patrick Modiano, En el cafè de la joventut perduda, publicada a Proa, amb traducció de Joan Casas que sembla molt bona, i que la revista Lire va considerar com a millor llibre francés del 2007. Hi havia rumors que apuntaven cap aquest autor com a nobel d'enguany, però la sort ha anat cap a Le Clézio, una mica menys conegut que Modiano, però tampoc podem dir que aquest sigui un habitual de les nostres llibreries. No he llegit totes les obres d'aquest autor però pel que record sempre me queda un bon gust a la memòria. En el cas de la que coment avui he de dir que l'he llegida frissant, però no per acabar-la, sino amb el plaer de llegir amb interés. Les dimensions del llibre són perfectes.

Diuen que Modiano escriu sempre sobre París i els records de la seva infància o adolescència o joventut que potser no van ser gaire fàcils. Si escriu sobre París no ho fa minuciosament ni descriptivament. Diríem que escriu sobre l'atmosfera dels cafès i dels petits hotels de París, amb la soledat i el silenci dels seus personatges que sempre es cerquen a ells mateixos. A mi me sembla una bona opció narrativa. En aquesta novel·la, sense excessives descripcions d'ella ni abusant de la morbositat que altres autors haurien afegit a les peculiaritats d'aquest personatge, Louki va omplint la densa atmosfera del llibre, tot i que de poques pàgines. Tenc la sensació que si anàs a París podria trobar el fictici café Condé. El mèrit no seria de la meva capacitat d'orientació. El mèrit és de Modiano, l'escriptor que crea l'atmosfera d'alló que vol escriure.

Joan Margarit, premi nacional de poesia

joanperello | 07 Octubre, 2008 21:34 | facebook.com google.com twitter.com

Per què hauries d'escriure cap poema

sobre una vida com la pluja?

 

Han concedit el Premio Nacional de Poesia a Joan Margarit pel seu llibre Casa de Misericòrdia. N'estic content perquè s'ha premiat la qualitat. Sempre he mantingut una certa prevenció cap al sentimentalisme en la poesia, perquè sovint  s'ha defensat la sincerat i els bon sentiments com a clau bàsica per a la bona poesia i, lamentablement no sempre és així, però com que el món dels dubtes i de les discrepàncies està fet per a les excepcions, el poeta Joan Margarit n'és l'exemple d'alguna d'aquestes excepcions, perquè és capaç de transmetre sentiments i emocions amb el més alt rigor poètic. A més a més llegeix molt bé la seva poesia, com si l'escriptura i la veu formassin un únic cos. Potser és Sam Abrams qui n'ha fet una bona definició de la seva obra poètica: "Es una poesia realista en la qual mai les paraules mai no deixen de ser les habituals de la parla, però sense que els versos deixin de tenir la severa bellesa, que és el motor creatiu del seu autor. En el fons es tracta del vell camí cap a la bellesa a través de la veritat."

 

Fins i tot la fosca

té coses a amagar.

Miquel Angel Riera, obra narrativa completa

joanperello | 06 Octubre, 2008 20:55 | facebook.com google.com twitter.com

Anit s'ha presentat l'edició de l'obra narrativa completa de Miquel Angel Riera que, com ja es va fer el 2004 amb l'obra poètica, duu el segell de les edicions del salobre, actualment dirigides per Jaume Mesquida i Antoni Xumet. S'ha escrit en diverses ocasions sobre l'eficàcia d'aquesta petita editorial que té una capacitat extraordinària per encertar, tant pels autors com pel disseny dels seus llibres. Quan un s'atreveix a publicar les obres completes d'un autor del nivell de Miquel Angel Riera no ho pot fer sense l'elegància que l'autor hauria volgut. N'estic segur que l'escriptor Riera aprovaria el bon gust de l'edició d'aquestes recopilacions. Si editar bé, amb gust, és fonamental per afavorir l'accés a la lectura, no podem obviar la tria dels autors. S'ha dit durant l'acte, però potser hi hem d'insistir. que els llibres passen de moda a una velocitat de vertigen i, fins ara mateix, tot i la qualitat de la seva obra, els llibres de Miquel Angel Riera pateixen la voracitat de la destrucció de les editorials. Es difícil trobar l'obra de Miquel Angel Riera a les llibreries. No tenc criteri suficient per valorar quin és el pes d'un escriptor com aquest als instituts i a les universitats. Si m'hagués de regir per l'afluència de públic estudiantil a la presentació d'aquesta nit diríem que nul. ¿Es que no té vigència aquest autor? Tot el contrari. Té la vigència dels autors que estan per damunt de les modes. Per aixó mateix cal valorar la tasca de l'editorial. El vers més conegut d'aquest autor diu:  T'estim, però me'n fot.  Amb tots els respectes cap al mestre, jo escriuré:  Te llegesc, però me'n fot.

Coral romput, al Principal de Palma

joanperello | 05 Octubre, 2008 19:46 | facebook.com google.com twitter.com

El director teatral Joan Ollé ha duit a Palma la versió de Coral Romput, de Vicent Andrés Estellés. No era una tasca fàcil fer-ne una versió dramatitzada, ja que la primera de totes la va fer Ovidi Montllor amb música de Toti Soler que, ara de bell nou, participa del projecte d'Ollé. Ovidi Montllor em va fer un disc doble l'any 1979. Cada vegada que de llavonses ençà l'he sentit no he pogut deixar-me d'emocionar. En primer lloc per la poesia d'Estellés, un escriptor que malgrat la seva monumental producció poètica, és un dels grans autors de poesia catalana. No era fàcil per ell, redactor en aquells anys difícills a Las Provincias de València, el poder editar amb normalitat fins l'aparició de la seva obra completa, llavonses, Recomana Tenebres a l'editorial 3i4. A Mallorca el vam llegir de la mà, com no, de Josep Maria Llompart. Deia que no era fàcil llançar-se de bell nou a n'aquest projecte perquè, ho saben bé tots els que hi participen, és molt difícil superar la manera de dir poesia i d'interpretar-la de n'Ovidi Montllor. Joan Ollé, comptant amb la col·laboració musical de Soler, com ja havia fet amb Montllor, se'n surt prou bé ja que ha demostrat tant a la televisió com al teatre la seva capacitat creativa. No entraré a comparar veus i diccions. Ovidi Montllor era espectacular. Els qui participen a Coral Romput també ho són: Farelo, Anguera, Carulla, Arquillué. Sense les millors veus catalanes aquest projecte no s'hagués pogut fer. Ells són els millors d'ara. Enhorabona al Teatre Principal de Palma una altra vegada

La rialla (El Tricicle)

joanperello | 02 Octubre, 2008 21:23 | facebook.com google.com twitter.com

Tenc una difícil predisposició cap a l'humor. De molt jove vaig llegir un assaig de Bertrand Russell sobre la rialla, per pur atzar, ja que anava enmig d'una col·lecció de textos d'autors guardonats amb el Nobel de Literatura. Seguint les rutes amb l'atzar m'he trobat amb una cita de l'escriptor-matermàtic que diu: " L'humor bo és la qualitat que més necessita el món". Ho llegesc avui que duc una malsofridura que fa por, i me deman si Russell parlava de l'humor quotidià, del bon humor com a qualitat per afrontar els problemes de la vida o si es referia a l'espectacle. Anit passada vaig assistir a una representació d'humor amb El Tricicle. Tot i que no hi anava motivat, per l'apunt de l'inici del comentari sobre la meva poca predisposició a prendre'm les coses amb rialles, també vaig riure i somriure com la majoria de la gent. ¿Vol dir això que don per bo l'espectacle? Crec que no. Els actors d'El Tricicle duen un caramull d'anys en el sector i han sobreviscut gràcies a la seva capacitat de gesticulació i mímica. L'absència d'expressió oral els fa menys banals i vulgars que la resta de còmics. De fet, pel meu gust, sobren totes les ajudes orals de l'espectacle. En conjunt me vaig dur la sensació que havien optat pel camí fàcil i havien arriscat molt poc, fent moltes concessions. En qualsevol cas hem d'agrair que les possibles concessions a la vulgaritat no puguin comparar-se al que es veu a les televisions. Tanmateix, a l'hora de la veritat, Bertrand Russell va triar el coneixement per damunt de l'humor.

└ngel Terron, Art Breu

joanperello | 01 Octubre, 2008 17:38 | facebook.com google.com twitter.com

Les edicions del Salobre acaben de publicar una antologia de poemes d'Angel Terrón, una antologia que abasta des de 1973 fins ara mateix ja que hi inclou material inèdit. La selecció l'ha feta el propi autor i aquest, que a més a més, és un home de ciència, deu haver tengut uns criteris prou fiables. De fet en fa una explicació acurada de com ha triat els poemes als mots inicials. Escollir, diu, els propis poemes és un acte que provoca una gran dosi d'humilitat.Anit passada se'n va fer la presentació a la Llibreria Agora, que darrerament sembla esser un excepcional cau de presentacions de llibres importants, amb intervencions del responsable editorial, n'Antoni Xumet i d'en Guillem Frontera, el qual va optar pel diàleg amb l'autor, a més d'uns apunts generals sobre la poesia i la persona de l'autor. L'hermetisme potser va ser el nucli central d'aquest diàleg entre autors. En qualsevol cas, com afirma el poeta, si és hermètic no ho fa aposta, sino que és natural. També diu que no ha reescrit cap dels poemes perquè el seu pols ja no és el mateix. Naturalment el meu com a lector tampoc. No oblidem que hi ha poemes dels anys setanta. El que és cert és que mantenen vigència, per aquesta passió absurda per escriure.

Les MÓximes, de La Rochefoucauld

joanperello | 29 Setembre, 2008 21:47 | facebook.com google.com twitter.com

Afortunadament, a Mallorca, a més de les crisis dels partits polítics, normalment mal resoltes, i de sortir una vegada més a les primeres planes dels diaris de més tirada estatal, o als informatius de totes les televisions, com succeeix novament amb un altre cas de detinguts per corrupció al govern Matas ( ara és el torn d'Antònia Ordinas ), també es gestiona cultura i, dins aquest sector, n'hi ha un que curiosament destaca. Me referesc al món editorial. Tenc a les meves mans un exemplar bellíssim del llibre Màximes, de La Rochefoucauld, amb una selecció a cura de Gabriel de la S.T. Sampol. L'edició, en petit format, és esplèndida com la totalitat del que edita enSiola. Editar bé ens fa més asequibles els escriptors que no figuren a les prestatgeries estàndards de les llibreries. Potser jo mateix, segur, no m'hauria acostat a l'escritpor parisenc François de la Rochefoucauld (1613-1680) si no fos per la qualitat de l'edició. Me n'oblit de la política i pas lentament els dits per les pàgines d'aquest petit llibretó de reflexions o sentències i màximes morals. M'atur a una d'elles. Tots tenim prou força per suportar els mals d'altri. Després d'aquesta sentència un s'empegueeix del que escriu dia a dia i, sobre tot, de no llegir correctament els clàssics. Gent com la d'enSiola ens corregeix del nostre error.

Crisi polÝtica a Mallorca (2)

joanperello | 29 Setembre, 2008 21:03 | facebook.com google.com twitter.com

Buils ha dimitit. Es va equivocar posant messions allà on no es podien posar demostrant poca experiència política, desconeixement de com se la juguen al seu partit que al cap i a la fi és qui el va anomenar per a càrrec polític públic i, després, ha allargat la seva agonia política durant més de vint-i-quatre hores. Nadal serà regidor de Palma i Conseller de Turisme, com si la política fos un joc de billar a tres bandes. Quan èrem al·lots sempre n'hi havia un que deia: " si jo no som es capità, no jug". Sembla que no hem crescut. Per explicar-se la crisi d'UM es deu haver de viure des de dedins, cosa que no he pogut fer mai, però sentint gent propera a aquest partit, i llegint les cròniques dels mitjans de comunicació, sempre tenc una pregunta a fer-me. Si ningú d'UM vol en Miquel Nadal, com és que comanda ? En Buils  parlava de l'equilibri entre els diversos sectors. Podríem pensar que hi ha una consigna perquè comandi el manco dolent. N'estic segur que n'hi ha d'haver de millors, personalismes a part. Si no és així, que apleguin. La consigna hauria d'esser mantenir la credibilitat de la capacitat de governabilitat i, com a mínim, fer creible que tenen  un model per aquesta terra. 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10  SegŘent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS