Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Pluges de setembre

joanperello | 15 Setembre, 2009 18:08 | facebook.com google.com twitter.com

He hagut de renunciar a la meva caminada diària perquè, tot i que ja m’havia fet una mica enfora, no anava preparat per a la pluja. Hi ha dies que els telèfons mòbils fan un bon servei, sobre tot quan l’altra persona que hi ha a la comunicació pot venir al teu rescat. En vint minuts que duia caminant, per les urbabitzacions in crescendo de Sa Ràpita només m’he topat amb una persona, una senyora que caminava amb el seu cusset. M’ha cridat l’atenció per la seva vestimenta, esportiva, però quasi bé d’hivern. Ho he trobat una mica exagerat, tot i que el vent que bufava de terra, no era gens càlid. Me refugii al porxo per llegir. Faig una ullada a alguns llibres, ja llegits, especialment dietaris –darrerament Pavese i Márai, perquè els tenc molt a mà en aquesta casa-. Es com si abans de llegir un llibre, recuperant fragments d’autors com aquests, me fixàs com a objectiu no llegir res que no es pugui comparar amb aquests. Després d’unes frases, com un uep! o un advertiment perquè no caigui en convencionalismes literaris, puc cercar un llibre per a una nova lectura. Escrivia Sandor Márai, el setembre de 1986, no és bo tornar-se vell en la vellesa, però romandre jove artificialment és molt pitjor, uns mesos després de la mort de la seva parella i quan ell té molt clar que ja no suporto la tortura dels dies i em voldria adormir. Però encara no estic preparat per a la mort. Es va prepararant permanentment per a la mort fins que ho va decidir, per incorporar-se a files, com deia ell. Per aquest capvespre gris de setembre he triat un llibret molt curt, bellament editat per El Gall de Pollença. El títol segueix la ruta dels pensaments de Márai, Te’m morires, del portugués José Luis Peixoto traduït per Antoni Xumet. Potser direu que hi ha massa mort en aquesta anotació, però no l’hem de témer. Es igual que quan a un infant que té por en veure alguna pel·lícula li feim veure que no ha de témer res, que allò és simplement ficció. Això és simplement literatura. L’altra mort ja és una altra cosa. L’inici del llibre promet: Avui he tornat a aquesta terra ara cruel. La nostra terra, pare. I tot com si continués. S’ha aturat de ploure i potser podria reiniciar la meva caminada, però hi ha quelcom que em diu que he començar ja la lectura d’aquest llibre. De nit tonarà a tronar insistenment, com la passada. Es temps de pluges. Som a setembre. I tanmateix tornarà a fer una mica de calor, presumiblement.

Carrer de les Botigues Fosques

joanperello | 14 Setembre, 2009 21:14 | facebook.com google.com twitter.com

He caminat pel carrer de les botigues fosques. Jo no sóc res. Amb prou feines una silueta clara, aquell vespre, a la terrassa d’un cafè... Durant unes hores he canviat la meva dèria de lector per la de director de cinema. M’he posat darrera una càmera, he enquadrat carrers de París, Niça... He intentat crear el clima. He cercat la fotografia adient per escolpir els meus personatges. He imaginat cada un dels gestos, masculins i femenins, fins i tot els dels vells marietes maquillats i demacrats. He estat pendent del despatx del vell investigador privat i m’he entretingut amb els seus papers i, sobre tot, amb els anuaris. No he oblidat posar-hi música, Que reste-t-il de nos amours, sisplau. He investigat la identitat perduda d’un home a l’etorn dels anys quaranta i que no es capaç de recuperar-la. He conegut barons bàltics, flamencs, jueus de Salònica, què sé jo... tots ells dibuixats amb una línia trascendent, però lineal, suggerents, sense concessions a la moral, a les creences, a les pàtries... França 1940-1965. Quina època. El meu film és gris. Les fotografies de tots els personatges també han envellit, agafant el color del crepuscle. El Sena passa per Mirabeau com els personatges que s’amaguen sota una gabardina i un capell, anònims, turbulents, tèrbols. Són homes i dones que tenen passat, perden el present i acaben per no saber qui són. Ah!, el que volia dir és que he llegit una gran novel·la de Patrick Modiano publicada fa uns mesos a Proa amb traducció de Joan Casas. Ombres i personatges color gris malva, o atmosferes misterioses com diu la propaganda editorial.  

Cr˛nica inacabada d'un cap de setmana

joanperello | 13 Setembre, 2009 09:50 | facebook.com google.com twitter.com

Podria dir que el cap de setmana va començar amb una telefonada que m’anunciava la dimissió de Rosa Estaràs com a presidenta del Partit Popular de les Illes Balears. Internet me confirma la notícia, però me sap greu, ja que la dimissió no té res a veure amb la política, ni amb el desgavell intern d’un partit polític, ni amb la resolució dels presumptes casos de corrupció, ni amb la ineficàcia gestora de la política Estaràs, la de l’aire net que havia de fer entrar a les institucions. Dimiteix per problems de salut, cor i tiroides. Una pena. De tot d’una m’imagin com pot afectar la salut d’una persona el ritme de la vida política, els viatges a Brusel·les, dematinades, hores d’aeroport pendent del telèfon i de l’ordinador, menjar fora a hores intempestives... La salut és el primer. Sense salut no podem viure la vida com ens pertoca. La sorpresa és que malgrat aquesta mala salut el metge només li aconsella que deixi la presidència del partit, però que pot seguir dematinant, viatjant, menjant fora casa, etc. etc. El metge té en compta dues coses primordials a la vida, anteriors fins i tot a la salut, l’aforament i la nòmina. El substitut no és cap sorpresa, un home net –com a mínim la seva vestimenta així ho fa veure-, perquè ningú el té present a cap dels casos de corrupció que hi ha en marxa als jutjats, ni als que encara han de venir, però que té com a primera llengua el castellà però que, com n’Aznar, sap utititzar el català en la intimitat. El qui aspira a presidir les Illes Balears a les fotos dels diaris d’avui, José Ramón Bauzá, sembla com si dugués una polsera amb la bandera espanyola. No ho crec. Deu ser un efecte òptic. Potser no mir la vida amb bons ulls.  D’anada cap al recital de Raimon al Principal, divendres vespre, vaig fer una aturada a la plaça Major i durant uns minuts vaig seguir l’Orquestra Simfònica. Llàstima, perquè m’hi hauria quedat més estona, tot i que ho havia de seguir de dret, perquè l’aforament de cadires de plàstic ja estava ocupat. Ja al Principal l’actuació de Raimon, com ja vaig pronosticar en aquest mateix blog, no em va decebre gens, ans tot el contrari. Raimon es manté en forma, discret i elegant, mesurant molt bé el temps del recital. Bo en els temes més nous i eficient en els antics, sense escatimar res físicament ja que el seu crit segueix fent enveja. L’acompanyen molt bé baix, guitarres i clarinet i, com no, un públic gairebé contemporani que necessita d’unes dosis de nostàlgia però que valora els temes d’amor, així com les versions dels grans poetes March i Espriu.  Dissabte dematí, després de l’anada a plaça, a Campos, com gairebé és de rigor, i a la peixeteria, de tornada a Sa Ràpita vàrem anar a nedar a les penyes, devora l’esbucat escar de Cas Notari. Vaig tenir la sensació que aquella era la darrera nedada de la temporada. Vaig assaborir tot i que per uns instants breus el valor de l’aigua saladíssima i neta del meu racó. Duia un llibre per llegir, però no el vaig obrir. Me vaig decantar per mirar el color del mar, la seva netedat. Era com si volgués que no allò no s’acabàs. El bon temps climatològic no em feia pensar que unes hores després cauria una barrumbada, posant en perill les figues a secar. Sa Ràpita, almanco al meu redol, es va convertir en Sa Ràpita d’un temps, sense llum, igual que passava fa unes dècades cada vegada que hi havia un llamp. L’horabaixa, amb l’olor de la terra banyada, tanmateix ha quedat espectacular. Benvinguda la pluja. No he pogut veure el Barça per televisió perquè al bar, tot i que ells sí tenien electricitat, encara no tenen clar el tema dels nous canals i l’he seguit per ràdio, quan ha tornat la llum, al porxo de ca meva, amb la retransmissió d’en Puyal. Una victòria per seguir tranquils, mirant el futur futbolístic. La fosca, després d’unes pàgines del Tractat de Geografia d’Isidor Cònsul, m’ha duit cap a un sopar de llampuga, acompanyat de verdejo. Després he sabut que per TVM retransmitien un programa de la Diada del Consell, i he vist o sentit alguns temes de Paco Ibáñez. La veritat és que he tengut mala sort ja que quan he conectat tocava una cançó sobre aniversaris i m’ha decebut, a més la seva imatge amb poca cura i els seus alens espessos quan xerrava me feien presagiar un fiasco. La cosa s’ha compost i, finalment, ha aconseguit emocionar-me quan cantava el poema de Goytisolo, Palabras para Júlia. Tot i això no acab de veure que sigui el cantant pertinent per dur a una vetllada commemorativa d’una anomenada Diada de Mallorca. El cap de setmana continua. Toca lectura i caminada, i ja de nit, veure el que ha passat, a Arenys de Munt, per exemple.

Raimon

joanperello | 11 Setembre, 2009 12:09 | facebook.com google.com twitter.com

Aquesta nit, si no hi ha res de nou o el desgavell sobre l’hora d’inici de l’acte no ho impedeix, seré un dels afortunats que podrà anar al concert de Raimon al Teatre Principal. Obvii el tema de les commemoracions i les diades. Que cadascú brufi les seves victòries o les seves derrotes com vulgui i en trii la jornada que consideri més pertinent. Aniré a sentir com canta Raimon una mica a la manera de l’article de Guillem Frontera al Diari de Balears de fa uns dies, i ara potser hauria de posar entre cometes tot l’article sencer, perquè si no fos un artista, ja faria molt de temps que no ens emocionaria. Jo som d’aquells que encara s’hi emociona escoltant les seves cançons, la tria dels seus poetes. Fa una pila d’anys que va intentar-se una polèmica sobre el seu valor musical. Sempre hem de triar entre dues opcions. Se’ns fa difícil valorar cada una d’ells per separat. O ets dels Beatles o dels Rollings. Idò no. Diguem no. N’hi ha que volem cada cosa per separat. Anit voldria sentir-me pàl·lid amb un vers d’amor i envermellir-me amb un crit de protesta. Anit voldria sentir Ausiàs March, Espriu… i la veu de la consciència de la meva generació. Voldria sentir les notes d’una música suau com una carícia lenta dels dits, però no voldria perdre’m una forta gratada a les cordes, tant de la guitarra com de la gargamella d’en Ramon Pelejero i Sanchís.

InfÓncia

joanperello | 10 Setembre, 2009 20:38 | facebook.com google.com twitter.com

Deia Pavese: “no és bonic ser infant: és bonic, quan som vells, pensar en quan érem infants”. Sec a un dels bancs de consultes externes de l’hospital de Son Llàtzer i els meus veïnats són una jove parella, potser sud o centreamericans, que espera a la mateixa consulta. Duen el seu fill, quatre anys potser, juganer, actiu, simpàtic. ¿ A qui se li ocorre anar de metges amb el fill? Segurament no tenen a on deixar-lo. Pare i fill vesteixen idèntics, polo blanc i calçons fins a mitja cama, de quadres grossos. La mare de la criatura, molt jove, és atractiva de cara però ja té el cos feixug. Mirant els tres membres de la família jug a endevinar quin dels tres és el que ha de passar consulta. El fill, descartat, no perquè no hi hagi nins de tres o quatre anys malalts, per desgràcia, sino perquè hauria anat a la part de medicina infantil. El pare té aspecte esportiu, fort. La mare és la que té més números a la rifa. ¿I per què? Ja ho he dit, és atractiva, però amb tendència a l’engreixament. O la diabetes de l’embaràs. O vés a saber. No som dels qui fan tertúlia a les sales d’espera dels hospitals, tot i que sempre has de respondre alguna pregunta. L’espera es fa llarga i l’infermera informa a tots el qui ho demanen que van endarrerits. Tenc paciència i llegesc premsa, fins i tot qualque article d’aquells que no me desperten gaire interès. L’infant, el fill de la Linda, que és com l’han anomenada quan havia de entrar a consulta, perquè tanmateix ella era la predestinada a veure’s cara a cara amb la doctora, es porta molt bé. Potser per això mateix han quedat al passadís esperant la mare, enlloc de jugar per defora. ¿Què deu pensar un nin d’aquesta edat quan veu aquest caramull de gent que espera asseguda a les cadires de plàstic mirant amb ànsia i inquietud el rellotge i els papers que duu? ¿Deu saber que a qualcú dels qui l’envolten li poden diagnosticar una malaltia greu? No sap el que és la cirurgia ni la medicina, però igual si s’acostuma a anar d’hospitals, en demanar-li el que voldrà ser en tornar gran dirà que metge o infermer, o millor encara i més adient per a la seva edat, conductor d’ambulàncies. ¿I què record jo de la meva infància quan tenia la mateixa edat del fill de na Linda? De bades ho intent i només reconec intermitències. Se’m fa difícil un retorn al paradís de la meva infància. Poser no ho era paradís. Després de na Linda, és el meu torn.

Existeix la pluja?

joanperello | 09 Setembre, 2009 20:52 | facebook.com google.com twitter.com

Existeix la pluja? El meu cos no la necessita, però hi ha alguna cosa dins meu que me fa sospitar que ens convé que ja arribi. Foravila, crepuscular, te fa sentir molt bé si n’ets un caminant, amb una temperatura agradable. No sé si en pensen el mateix els pagesos, o la mateixa terra, sàvia ella tota sola i que sap entendre el per què de cada crui per mor de la sequera. Per on he caminat aquest horabaixa no he vist rastre humà pendent dels ametlers o les figueres. On són les siluetes d’esquena arrufada que trescaven pel camp? Gallines, rates, serps... i vells somiers que fan de barrera, o un vell dos cavalls color de monja abandonat... La paret que duia cap a l’agre dels esclatassangs ara dóna a una nova urbanització. Tanmateix no n’hi haurà enguany diuen els qui en saben. Tampoc han anat bé los tomàtigues. Problemes amb la llet i les vaqueries. Acluc els ulls per facilitar evitar mals pensaments. Sobre tot perquè tanmateix jo no hi entenc del camp. Tampoc entenc d’especulació i m’entretenc mirant un cartell que anuncia la venda d’una finca, amb casa. Una casa en runes, mig esbucada, però pot ser un paper com mentres sigui possible fer-hi una bona reforma. A pesar de tots aquests dubtes he de reconèixer que en el fons aquest és l’estiu millor de la meva vida, per la sensació de bon temps que duc aferrada a la pell. Camp i mar no sé si en pensen el mateix, com ja he dit, però per als qui tenim per vocació l’alenada a l’aire lliure des de maig fins a octubre, ja sigui per caminar, llegir, sopars, etc. no podem demanar res millor. Setembre, que sol esser un mes cruel, no com l’abril d’Eliot, per aquells que tenen problemes d’adaptació després de les vacances, és també el mes de la felicitat pels qui ensumam les fulles del silenci i gaudim de la lectura quan es fa fosc. Es com si el muetzí enlloc de cridar-nos a l’oració, ens cridàs a la lectura. En el fons deu ser el mateix. La pluja, si existeix, ja vindrà. Potser tendrà els nostres ulls.

Intensitat

joanperello | 08 Setembre, 2009 19:37 | facebook.com google.com twitter.com

M’agrada el llapis com a eina per escriure, però amb el temps aquesta escriptura perd intensitat. Els meus darrers llibres han començat a plaguetes de paper en blanc, regal de fills, i han acabat a l’edició després del procés de correcció amb l’ordinador. Potser era Hemingway qui treia punta als seus llapissos abans de començar el procés de creació. Si no aconseguia escriure alguna pàgina potser s’acostava al rebost i en treia una botella de calvados. Ves a saber. Deia que l’escriptura a llapis perd intensitat. Potser és millor així perquè ens obliga a un procés de recreació, de reescriptura. No hi ha res pitjor per a la literatura les frases que continuen a la primera. Aquesta sempre ha de ser bona, però després ens deixam endur per la rutina o la facilitat. Parescut als polítics, que sempre comencen amb bon peu i acaben desencisant. Parlam del Pacte de Progrés? Millor que no. Potser és que de cada cop som més conservador. Mirau si ho som que ara mateix escolt Dean Martin. Conservador? Potser s’ho paga. No a la manera de la classe política conservadora, per si per uns moments havieu pensat que la màquina de fer punta al llapis m’havia fet de broca al cervell. Conservar el sentit d’intentar assaborir els instants amb intensitat, fins i tot aquells instants més fràgils i més efímers. La vida, emperò, és com l’escriptura a llapis, que perd intensitat amb el temps i a vegades no entens el que has escrit o el que has viscut.

El retorn

joanperello | 07 Setembre, 2009 20:12 | facebook.com google.com twitter.com

 Avui m’he hagut d’acostumar a la nova vida després del parèntesi vacacional. No queda més remei que acceptar les regles del joc i fer feina, posar el despertador a les sis del dematí i començar el joc de la rutina, des de prendre les pastilles fins a beure’t el cafè. A la carretera no hi ha hagut gaire diferència respecte a principis d’agost en quant al número de cotxes que circulaven, sino que la gran diferència ha estat la fosca. Les cadenes de ràdio mallorquines que acostum a escoltar al cotxe quan vaig a la feina a primera hora del dematí no donen informació, sino que encara es dediquen a la música i la veritat és que no resulta gaire agradable sentir música estrident quan encara no són les set del matí. A llevant hi havia un foc però quan finalment els senyals horaris han permès l’inici de les notícies radiofòniques cap d’elles n’ha donat fe, supòs que per ser una cosa molt recent. Durant tot l’estiu les estrelles radiofòniques del dematí han estat els portaveus dels comerciants mallorquins. Sembla com si fossin els únics en tenir criteri respecte a la crisi i, la veritat, les seves declaracions no es diferencien gaire de quan no n’hi havia. Són els motors de la societat, però en queixa permanent. En època de bonança no se’ls ha vist fer de mecenes, sinó tot el contrari, ja que alguns d’ells han participat de la lluita contra la llengua catalana. He superat les hores de feina amb nota. Vull dir que no he patit massa. Però no és el mateix. El ritme no el marca ni el paisatge ni la lectura. A la sortida de la feina, enlloc de tornar de pressa cap a Sa Ràpita, unes feines m’han duit a Palma i, com a mínim, he aprofitat per anar de llibreries, tot i que sense pausa. M’han escurat la tarja de crèdit, però sempre tenc sentències preparades per a consolar-me. Quan he tornat a Sa Ràpita, el mar tenia aquell color del crepuscle que tant me fascina. Al corral, damunt la taula, he estès la premsa que no havia tengut temps de llegir, així com alguns exemplars de revistes endarrerits que reb a Palma. La sort és que també hi ha escriptors que fan articles que estan per damunt del fet immediat i que superen la prova d’un endarreriment en la seva lectura. Un d’aquests és en Joan Francesc Mira. He pogut llegir uns records sobre el Kabul dels anys 70 i un altre sobre el fet de mirar el mar, aquesta filosofia d’estar per casa i de perdre el temps, que són les que , en aquests païssos de voramar, tenen algun valor permanent. Almenys mentre dura l’estiu. La llàstima és que el temps del treballador té una durada. No he pogut fer la caminada, però mentre sopàvem, encara afortunadament al jardí, hem escoltat Billie Holliday que encara sóna mentre redact aquestes notes de dietari. La sort del treballador, a més de flastomar contra la política de corrupció del PP, és que llegint les notícies pots passar per alt les que fan referència al PSOE. N’hi ha prou en veure les fotografies als diaris, punys en alt a la manera de no sé quantes dècades enrera, mocador sindicalista al coll blanc, acudits de Guerra sobre els xoriços i promeses de Zapatero, als talls informatius radiofònics. La jornada d’un treballador és tan curta que no mereixem que ens facin perdre el temps escoltant-los. No tendrem temps de refugiar-nos en el paisatge, la lectura, la música i l’amor.

Inestabilitat

joanperello | 05 Setembre, 2009 12:07 | facebook.com google.com twitter.com

S’anunciava el canvi de temps, una certa inestabilitat. El canvi de llebeig a gregal va fer augmentar el soroll de les palmeres a foravila. Tot com si fos un presagi de que les coses no sempre poden rutllar finament. Gisquen els sentiments i qualsevol comentari pot provocar una espurna. Un gest mal calculat pot fer anar en orris un sopar a la fresca. Quatre gotes que no arriben a banyar enterra no aconsegueixen que la sentor de la terra banyada calmi els ànims inquiets. Passes pàgina tot i sabent que a la pàgina anterior hi has deixat una rua, una fulla plegada com un punt, el lloc que no vols oblidar on has de tornar a començar. Després del sopar vetlles la lluna plena. Qui sap si ella hi ha influït! Un whisky de malta damunt la tauleta de la terrassa davant la mar, o un gin tònic d’essències safires, són com una pregunta de difícil resposta. Has de triar tanmateix. La conversa s’allarga cap a la matinada, reconduint els ànims dels qui romanen davant la mar. Esperem la medicina del salobre que ho cura tot.

Estopeig de llebeig i maltractaments a joves i llengua

joanperello | 03 Setembre, 2009 11:33 | facebook.com google.com twitter.com

Hi ha estopeig de llebeig. I humitat. El cel poc clar, de setembre. Les xarxes socials, els correus electrònics, la premsa, donen una nova noticia sobre un maltractament a l’aeroport de Palma. Les víctimes, uns joves i la llengua catalana, estopejats per la guàrdia civil. ¿Fins quan el delegat del govern romandrà impassible veient que els seus subordinats no li fan gens de cas? No crec que en Ramon Socias sigui insensible al tema de la llengua, però ja hi ha massa casos de la seva manca d’autoritat. Es va comprometre fa uns anys a erradicar els mals usos a les casernes sobre l’ús de la llengua catalana. De tant en tant a qualque subordinat se li’n va la mà i colpeja un jove. De tant en tant no li fan cas quan dóna instruccions sobre l’ús dels grillons i tothom campa per on vol. Ja sé que si se canvia el delegat de govern no impedirem que se segueixin succeïnt fets com aquest, però convé que els cossos de seguredat sàpiguen quin és el seu paper a la societat. Deia que hi ha estopeig a la mar. Els pescadors de raors de la meva zona deuen estrènyer les celles. Després d’unes quantes setmanes de mar plana i neta, ara que s’aixeca la veda per la pesca fa mal pescar. No es veu Cabrera. També hi deu haver estopeig, malgrat la unanimitat, al si del grup municipal del PP de Palma. Hi deu haver estopeig a les conselleries amb tanta rumorologia de canvis i reduccions. Un dels presumptes sacrificats en aquesta crisi de govern se sent fort perquè és l’home que decideix el govern de Cort. Me deman quina capacitat de decissió té Francesc Antich en aquests afers.

Una nit d'agost a les festes de Campos / relat

joanperello | 02 Setembre, 2009 19:41 | facebook.com google.com twitter.com

L’amo Andreu Filat seu a la fresca, un vespre d’agost, mirant les paperines, i es venta amb un programa de les festes. ¿Com pot una cosa tan senzilla com les paperines penjades canviar la fesomia d’uns carrers? Tot sentint la seva remor, encara que faci calor, nota com se li posa per uns instants la pell de gallina. S’estremeix. Les paperines són també el ressó de la nostàlgia. Per a ell no passen els dies, i manco encara des de que va enviudar. La mort de na Miquela l’ha deixat tupat. Ara el que manco importància té són el mal d’esquena, el sucre i el colesterol. La pena és grossa i, a més a més, fa dies que no venen els fills. Ves a saber què els hi ha passat pel cap per embarcar-se. Enguany no vendran ni per passar les festes de la marededéu d’agost. Són a fer un creuer per la mediterrània, i fins i tot l’havien convidat, dient allò de que”vos anirà bé distreure-vos”. Potser sabien que ell tanmateix els hi havia de dir que no, que ja li està bé passar-se l’agost a la fresca del corral, o davant la portassa. Està entretingut amb un dragó de coa curta a l’aguait d’un insecte vora la llum tènue. Niça, Marsella, Roma, Nàpols... S’imagina que si hi hagués anat a bord del vaixell potser en baixar a un d’aquests ports, només sentiria música francesa o italiana d’aquell temps, de quan ballaven aferradets a la verbena de la plaça, lleugers com el tacte del vestit de Na Miquela o aquella camisa que solia estrenar molts d’anys. Les seves cames no anaven tan tortes ni eren tan feixugues en aquell temps. No era el millor ballador, però era un dels dies que més li agradava sentir el cos de la seva dona entre els braços, ella amb la rialla oberta, els llavis pintats de vermell gairebé l’única nit de l’any. Té la mirada fixada en un crui de la paret, com si ja no estàs pendent del dragó de coa curta. De jove fa fer una temporada a Marsella, eren els temps del contrabàndol i sovint havia d’anar a Tànger i a Marsella, l’únic dels ports pel que se sentia atret del viatge del seu fill i la nora, amb una certa gola enyoradíssa. Sense acabar de voler reconéixer-ho, muda els pensaments, i se veu passejant per la Rue de la Canebière, deixant enrera els carrerons del port i l’olor de bullabesa i els ulls negres de les joves algerianes.  Acluca els ulls i es reconeix jove, fort, amb els braons dels qui no temen posar call. Passa gent pel carrer i ara no és com abans ja que no sempre reconeix les fesomies. No sap ni si l’han saludat amb un bon vespre o una aixecada de celles, austera, com la roba que duen. Ell roman amb les mans a la barra, assegut a la cadira de bova ¿Com era aquella cançó que cantaven, abeurats d’anisats, els mariners marsellesos, a entrada de fosca? No era com les cançons franceses de les verbenes. Era com un cant a l’exaltació. Res a veure amb el que es cantava per Campos. ¿Deuen passejar-se aquelles joves morunes pels carrerons amb pixum de mariners? No fa cap gest però amaga els pensaments com si n’estàs empegüeit,. Coses de joves. Aquells ulls negres, emperò, els va dur en el seu record durant molts d’anys, gairebé com una obsessió. Hi ha coses que no se duen a la cartera. Qui sap si passejant pels carrerons de Marsella, allunyant-se dels fills si hagués anat finalment amb ells, hauria topat la mirada estremida d’una d’aquelles algerines, potser velles i demacrades, com unes flors mustiees. ¿Com poden mesclar-se en una nit com aquesta les imatges d’un ball amb la seva dona amb les abraçades furtives amb una jove de Marsella, d’ulls negres i olor de pensió humida? Segueix sense fer cap gest, però agrena mentalment els seus records. Sent un buit a l’estòmac. Sap perfectament el què és. Es un mal de tota la vida. Potser s’espassarà amb un tassó de llet i unes galletes. Tanca la portassa i no fa esment de res mes. No té ni inquietud per la televisió. No sap si, finalment, divendres anirà a fer un volt per la revetla. Si ho hagués de decidir ara seria un no rotund, però tot pot canviar en un parell de dies. Les festes són les festes, i per qualque cosa. El darrer que li van dir els fills abans de partir era que no quedàs tancat a ca seva, sinó que sortís. Els focs allunyen els mals esperits. Potser tenen raó. La darrera imatge de la nit és la de na Miquela amb els llavis vermells somrient, potser quaranta i tants d’anys enrera. El darrer tacte, aquella pell, davall el vestit estampat, just estrenat. 

  Publicat al programa de festes de la Mare de Déu d’agost de l’Ajuntament de Campos, 2009

Pintura rÓpida

joanperello | 02 Setembre, 2009 10:59 | facebook.com google.com twitter.com

L’Ajuntament de Palma, a través de la regidoria de Participació Ciutadana, ha convocat amb motiu de les festes de Mare de Déu de la Salut un concurs de pintura ràpida. Ho rellegeixes, però no te’n surts de la perplexitat. Un concurs on es premia el que acaba més aviat un quadre? No m’extendré en detalls crítics, ja que avui ho ha fet al Diari Balears en Guillem Frontera, amb el seu rigor i, sobretot, amb una elegància extrema. Un ajuntament no hauria d’entrar en aquestes foteses. El tinent de batle Grosske és el responsable d’aquest programa de festes, i s’ha de considerar que se tracta d’una nova relliscada del polític.  Repetesc, perplexitat. Com podem posar l’art al mateix nivell que un concurs de menjar més ous estrellats amb el menor temps possible? Palma, mentrestant, reclama una acció decidida sobre la convivència. Pel que respecte a la participació ciutadana potser a tot l’equip de Grosske li manca una mica de reflexió. No li haurien d’acabar dient el regidor SISI com algú li deia al batle Fageda incapaç de dir que no quan s’entrevistava amb qualque grup. La crítica no va cap a cap d’aquests grups que visiten periòdicament les institucions amb la voluntat d’aconseguir alguna resposta a les seves reivindicacions, i alguna subvenció. La crítica va a la regidoria municipal sense programa clar.

Primer de setembre

joanperello | 01 Setembre, 2009 17:32 | facebook.com google.com twitter.com

El primer dia de setembre, pensant que ja hi hauria manco gent per les carreteres de Mallorca, he trescat amb cotxe per mitja illa. Des de Sa Ràpita he anat a Cala Tuent i Sa Calobra per l’interior, via Sancelles, Inca... No sé que en diuen les xifres dels diversos estaments del món turístic, però a Sa Calobra hi havia una gentada, un munt d’autocars plens i també de cotxes de lloguer. Això sí, tots amb pic-nic. La meva dona i jo érem els únics turistes indígenes, sense menjar prefabricat. Lamentablement l’accés al Torrent de Pareis encara ara no està disponible per a discapacitats i he pogut comprovar com una al·lota s’havia de quedar a mitjan camí, sense poder accedir a la platja de pedres. Tan fàcil com és afegir-hi una rampa i un caminet de fusta. Vivim d’esquena al món. La senyoreta discapacitada supòs que avesada a patir i a topar-se amb contrarietats d’aquesta mena es mirava el mar des de la distància. Dia de bell nou esplendorós. La mar, al nord de l’illa, ja no podia estar més plana. He disfrutat des de tots els miradors. A Deià, ja a l’hora de dinar, no hem pogut aparcar l’auto a cap lloc autoritzat i hem hagut de passar de llarg, sense poder dedicar el meu minut de reverència al poeta Graves. Llàstima. Hem dinat a Valldemossa on, per cert, si consideram el número de persones que s’hi passejaven a les tres de l’horabaixa podem afirmar que no hi ha crisi. Ja sé que probablement no diuen el mateix els propietaris d’alguns comerços i que la gent no compra. Diríem que això és un turisme que ens ho hem guanyat a pols. Després d’una aturada a Esporles, tornada a Sa Ràpita. La mar aquí està més moguda, però l’horabaixa és exemplar. He disfrutat del dia. He disfrutat del paisatge. A qualque moment, entre els cims de la serra nord, he pensat que podia tocar amb un dit el cel, sobre tot quan he vist volar un avió a menys alçada d’allà on jo me trobava. Ara, de nou conectat a internet, me reincorpor al món: fa anys de la guerra mundial, no-solucions per a la grip, el PP de Palma tornarà a tenir la mateixa portaveu dels darrers no sé quants anys, la que no se’n va tèmer de res del que feien els seus subordinats, i no sé quantes notícies més. Vull tornar cap al cel!.

Final d'estiu

joanperello | 29 Agost, 2009 19:03 | facebook.com google.com twitter.com

Ni acab les vacances ni tenc previst deixar Sa Ràpita, però tenc una trista sensació que l’estiu pot acabar-se. El cel encapotat del dia, la sensació de fosca quan encara no són les nou de la nit, les converses de la gent i els preparatius de molts per preparar un viatge de tornada a casa, fan que aquest dissabte doni aquesta sensació de final d’estiu. El futbol també hi ajuda, sempre lligat a la resta d’estacions de l’any. Sé que no és així i que el setembre és un mes molt bo, però de qualque manera sembla com si me deixàs endur per les vibracions de la resta de gent. He caminat aquest horabaixa per foravila per un redol que encara no coneix la pluja que ha aparegut a qualque indret de Mallorca. Terra seca, cruixent. No sé quants de porcellets he comptat aferrats a les mamelles de les seves mares. Les ovelles pasturaven amb el seu renou peculiar. Caminava per uns indrets on fa uns anys només hi havia vaques. Avui, al llarg de deu quilòmetres, no n’he vista ni una. No ho puc valorar, però ho lament. Me comenten, mentrestant, que IB3 en donar una notícia sobre un incendi a Sa Colònia de Sant Jordi la situa al municipi de Campos. Potser les pregàries i queixes del batle d’aquest municipi han tingut efecte i les autoritats l’hi ha donat aquesta zona de Migjorn. Hem perdut les vaques. Hem guanyat els hotels. Es el joc del món a l’inrevés, o més senzill, a IB3 TV no acaben de saber on som.

Des dels Peregons fins a la dimissiˇ de Duran

joanperello | 27 Agost, 2009 21:55 | facebook.com google.com twitter.com

Aquest dematí sí que he fet la caminada per la platja amb els amics, des de Sa Ràpita. En arribar als nius d’ametralladora d’Es Trenc, ells s’hi ha quedat per nedar i jo he continuat fins a Sa Colònia de Sant Jordi. En arribar a les platges dels Peregons ( la platja del francés ) he mirat les instruccions que hi figuren per si et trobes enmig d’una d’aquestes correnties i et veus en perill, tal com havíem comentat amb el meu amic Pere, que ell sí és observador i ho sabia, mentre que jo no m’hi havia fixat mai en el detall. Es com les instruccions d’un avió. Per molt que hagis volat, si ha un ensurt, no crec que te’n recordis de res. Ja està bé, però, que com a mínim hi hagi a la platja un gràfic que t’indiqui els perills en que pots trobar-te. Aquesta zona és on solen romandre els vaixells perquè també és la més arrecerada de l’entorn. En Cosme Aguiló ha estudiat aquesta toponimia amb pulcritud. Li tenc una gran enveja, ja que d’alguna manera és qui millor entén cada un dels racons del litoral de Migjorn. Sap cada racó quin nom té, i n’estudia la procedència de la paraula. La seva tasca és com la d’un orfebre, detall a detall. De tornada, en topar-me de bell nou amb els meus acompanyants, he fet una nedada. L’aigua, com sempre. M’estalviaré descripcions. I a les dotze, després de tres hores i mitja de platja, de bell nou al cau rapiter, per llegir Indignació, de Philip Roth. A l’horabaixa he hagut de pegar un bot a Palma on, mentre menava per l’autopista, en un punt informatiu radiofònic, m’he assabentat de la dimissió de Duran com a portaveu del PP a Palma. Me sembla poc. Crec que no té dret a cobrar de l’administració. Ja sé que el jutjaran per això, però una persona que s’ha autoinculpat d’inepte, per no llegir contractes milionaris que afecten a l’administració dels ciutadans, ha de poder ser jutjat i condemnat per la gent del carrer, demanant-li la seva dimissió no com a portaveu, sinó com a regidor. La justícia, després, que faci el seu camí.

Cap a Can Prunera, desprÚs de llegir EstarÓs!

joanperello | 26 Agost, 2009 18:19 | facebook.com google.com twitter.com

El dia d’avui estava previst dedicar-lo a una caminada per S’Arenal de Sa Ràpita fins Es Trenc amb uns amics, però finalment hi ha hagut canvi de plans. Després de berenar, a penes pa torrat amb un raig d’oli, he estès el diari damunt la taula. Una coberta amb una frase espectacular de Rosa Estaràs: “El PP és un partit honrat”. Com qui està molt de moda a Mallorca la defensa de la presumpció d’innocència, tot i que amb molta desconfiança, potser hem de donar per bones les declaracions de la presidenta balear, honoríficament exilada a Brussel·les. Vull creure que parla d’un partit en que la gran majoria de gent que li dóna suport és gent honesta, senzilla, treballadora, que no posa la mà al calaix, que no abusa de l’absentisme laboral, etc. etc. Si quan parla del PP es refereix a la maquinària de gestió i clientelisme polítics, hem de començar a tenir dubtes. Cap de l’equip de Matas i Cirer no hauria de tornar anar a una llista electoral. A Rosa Estaràs ara ja no se la creuen, i potser ni se l’escolten, ni els seus. Es un nom a un organigrama però sense idees ni poder, i sobretot sense possibilitat de regenerar-se. He aplegat el diari i hem fixat l’itinerari del dia, cap a Sòller. No sé quants de quilòmetres separen Sa Ràpita de Sóller, però hi vaig amb gust perquè hi tenc una especial predilecció per aquesta població, elegant, serena, cosmopolita, bella... Ara hi té un punt especial d’interés amb Can Prunera, de recent estrena, una casa plena d’elements modernistes tant a la construcció com al mobiliari, destacant les rajoles que si no vaig errat han tengut l’aportació de Can Huguet de Campos, i amb la incorporació d’una important mostra d’art contemporani. Tot plegat un conjunt excel·lent, ideal per a consum d’un turisme a l’alçada i dels indígenes d’aquesta petita illa que no està gaire avesada al bon gust. Tots plegats potser aprendrem una mica. Després de la passejada pel carrer de La Lluna i per la plaça, hem agafat el tramvia cap el Port. Sembla, durant aquest curt trajecte, com si aquests darrers anys s’hagués produït un cert abandonament a la zona de sortida cap el port. Una llàstima, perquè veure els corrals amb els tarongers i les llimoneres ben cuidats també fan més agradable la passejada. I així com el centre de Sóller no me deceb, el port crec que va en decadència. La massificació de les muntanyes esqueixa la mirada. Sembla com si als gestors econòmics del Port de Sóller se li haguessin acabat les idees, contagiant els petits comerciants. Sembla com si Sóller i el Port parlassin llenguatges diferents. Sé que hi ha qualque bon restaurant a la zona, i en record d’un a la zona del far que ens va fer gaudir del peix i de la vista del port fa dos anys, però a la zona portuària l’oferta és magre. El restaurant on tenia decidit anar ha estat tancat, no sé si per descans del personal o per la crisi. M’ha caigut l’ànima als peus, però he cercat una mica. Al primer m’han dit que no ens podrien atendre, i eren a penes les dues del migdia. No acostum a arribar tard a dinar. Al segon, sense mambelletes ens han acceptat i hem dinat rinxo-ranxo, però els següents clients que han entrat després de nosaltres se n’han anat una vegada feta la comanda cansats d’esperar, o aconsellats pel propi personal del restaurant, perquè els hi anunciaven que haurien d’esperar més d’una hora. Al tasser, no és una exageració, ajudava una padrina de més de vuitanta anys. Què significa tot això? Fragilitat laboral, ni més ni pus. No contracten personal. No adeqüen els locals. He agafat el tramvia de tornada a Sóller amb un cert desencís, però el paisatge m’ha recuperat, amb l’esplendor de les muntanyes. He tornat per les voltes del coll i abans d’arribar a Palma m’he desviat cap a Santa Maria, com si seguís una ruta vinícola ara que es temps de vermar, Santa Eugènia, Algaida, Llucmajor i, finalment, Sa Ràpita. El turisme a Mallorca necessita una posada a punt, una mandrinada que diríem. No tot serà efecte de la crisi o dels atemptats. També hi ha altres responsabilitats. Crec que venen d’enrera.

Sequera d'agost

joanperello | 25 Agost, 2009 22:49 | facebook.com google.com twitter.com

Me costa molt escriure aquestes darreres setmanes, precissament a una de les èpoques climatològiques en que acostum a fer-ho amb més intensitat, l’estiu. Record el procés de creació dels meus darrers llibres de poemes i, essencialment, han estat creats entre maig i octubre, deixant per a l’hivern el procés de revisió. El llibre de poemes que duc entre mans, tot i que adesiara mir d’entrar-hi, se’m fa difícil. Es un camí cap a un turó però amb poca capacitat d’alenar. El blog, i ja veurem aquesta nit, roman com la pols d’un prestatge, sense que ningú li passi el dit per damunt. Potser és que, com diu un personatge de Haruki Murakami a El meu amor sputnik, -“en aquest punt de la teva vida no crec que escriguis res que valgui la pena”-  Ho diu un personatge que ha patit molt a un de molt més jove que necessita patir i esser escriptor. La vida a vegades és molt més fàcil que això. Aquest dematí he anat a l’hospital a fer-me una prova radiològica, un TAC per a seguir l’evolució del meu goll. Qüestió de prevenció. Tot i no passar gens de pena per passar una prova d’aquest tipus, els passadissos d’un hospital te generen molts de dubtes. Ets a una llista d’espera al costat d’un home que a penes pesa quaranta quilos i que, serè com tu mateix, espera que s’obri la porta de la cabina 17 i el cridin. Mires les seves faccions, demacrades. Te cerques a tu mateix i fas càlculs de diferència de pes. De cop passa un poeta pel passadís, en Biel Florit. Parlau de les vicisituds de la vida als hospitals i de poesia. Avui te llegiré, me diu. No sé si pensa que necessit que m’animin. Ell va estar fotut de veres fa uns anys, però ara ho duu molt bé. Revisions. Prevenció. Bonda. Els seus articles al Diari de Balears són una reflexió sobre els petits detalls de la vida, amb un dels  llenguatges més vius de la literatura mallorquina. La seva poesia escaina sintagmes d’expressivitat popular. Surt l’home que m’anava davant a la màquina del TAC i també està molt demacrat. Llueix el patiment per les galtes. Si no fos perquè el meu goll necessita regularment de la revisió a través de les màquines, pensaria que és una grolleria estar en aquella butaca vestit amb una bata de malalt, esperant tombar-me, i que en aquest món de prioritats a mi no me correspondria estar allà. Me palp la gargamella com si volgués convence’m de que el tamany del nòdul fa indispensable seguir fent proves. Me sotmet per tant a les instruccions de l’especialista. Acluc els ulls i, tot i no soportar gaire bé els espais tancats, reflexion sobre la necessitat de superar-ho sense estridències i seguesc les instruccions que se’m donen. Agaf molt d’aire quan m’ho demanen i l’amoll també segons les instruccions. El resultat va directament a l’endocrina, me diuen, després d’assegurar-se que no m’he marejat. La millor opció per recuperar l’instint vital després d’unes hores a un hospital en dia de vacances és cercar l’alè dels teus. M’he refugiat a Esporles i Banyalbufar, on he dinat de calamar amb tumbet,  i he seguit feliç la conversa de la meva dona amb la nostra filla. De tornada a Sa Ràpita alguns tràmits a Palma i Llucmajor, especialment dedicats a la intendència i la jardineria. Després de sopar he seguit l’itinerari que aquestes darreres setmanes faig amb Murakami. Al capítol 11 de la seva novel·la Al sud de la frontera, a l’oest del sol hi ha una impecable descripció del que és la corrupció en el món de l’especulació urbanística i la contrucció. Aquesta tarda, seguint una de les varietats dels meus itineraris de caminada per Sa Ràpita, he comptat fins a tres vivendes amb presumpció d’innocència. La veritat és que a certes hores de la nit començ a frissar que acabi l’agost, i molt a pesar meu, però esper que el veï de darrera se’n torni a Madrid. El seu ca lladra a deshora i ell dirigeix els negocis donant instruccions pel mòbil a les dotze de la nit. La seva veu ressona entre brucs i buguenvíl·lies. De tant en tant fa una pausa i parla del Real Madrid. Sort que les novel·les de McCullers i Murakami que he llegit aquestes vetllades m’han fet possible superar la conversa d’un estùpid. La sequera, tot i aquest petit interval al blog, segueix, com un crui al cossiol poc regat.

IB3, de bell nou

joanperello | 14 Agost, 2009 19:01 | facebook.com google.com twitter.com

Ja som a mitjan agost, els dies de la Mare de Déu d’agost, i amb festes a mitja Mallorca. He anat de compres per Campos i si no fos per les tanques que prohibeixen l’accés al poble als vehicles, i per les paperines, ningú no diria que ens trobam enmig de festes. Per què paperines de plàstic? Poca gent pels carrers. Poca gent a un comerç on precissament sempre hi has de fer coa, un d’aquests comerços que tenen de tot i amb molt bon servei. Escolt per la ràdio, de tornada cap a Sa Ràpita, un tall de les declaracions del director de IB3, Antoni Martorell, que no s’avenen amb la realitat. Diu que dignificarà la llengua amb les retranmissions de futbol. Costa creure-ho. Entonses, pués, desdeluego... S’aferra a una dita erudita però molt popularitzada, fins i tot a una barriada de l’eixample de Palma, aquella que diu que quan el savi apunta a la lluna la xusma mira el dit. En Jaume Mateu a través d’un comentari al facebook m’ha fet veure que no hi ha incompatibilitat entre TVE i IB3 ja que ambdues televisions públiques podien simultanejar una retransmissió esportiva de Rafel Nadal. Amb TV3 no es pot fer. El savi ens ho hauria d’explicar una mica als enzes. Mentrestant seguim sense TV3 sencera, ni amb el C33. La veritat és que som la persona menys indicada per fer una crítica de televisió perquè deu fer tres mesos que no la mir ni de reüll. Me’n fii emperò d’algunes veus que ho han comentat i que diuen que la programació d’IB3 es troba a un nivell baixíssim, fent competència a la programació més grollera de les televisions privades. Sé que diumenge ja donen un partit oficial del Barça. No sé encara per on es podrà veure. En qualsevol cas esper que en Puyal hagi arreglat el difícil tema de que la seva narració sigui coincident amb la de les imatges televisives, desdeluego.  

Gris damunt Mallorca

joanperello | 10 Agost, 2009 13:39 | facebook.com google.com twitter.com

Guait per la finestra de l’oficina, mirant cap a tramuntana, amb un cel lleig, empapat de farina gris, nuvolosa. Avui dematí ja abans de la sortida definitiva del sol hi havia el presagi de Cabrera, desapareguda dins la mar. No es que me desagradi quan comença a destrempar-se el temps en aquesta alçada d’agost, però efectivament és el primer dia amb un cert canvi i en que també he notat la curtor del dia, ja que he hagut de fer el trajecte des de Sa Ràpita fins a l’aeroport amb els fars del cotxe encesos. A qualque lloc poser ja ha fet olor de terra banyada, però això ho deix per a la passejada d’avui horabaixa per foravila. Mallorca segueix, mentrestant, essent primera notícia arreu del món mediàtic, amb la demostració d’invulnerabilitat d’ETA i les imatges dels presumptes implicats amb el cas Palma Arena, engrillonats. Sembla com si aquest fet fos el que més importàs tant als detinguts com al seu entorn. No n’hi ha per menys. A ningú no li agrada veure’s a les portes de comissaria amb els grillons posats. Diuen que els matalassos feien olor de pixum. Són els mateixos matalassos i els mateixos grillons per tothom pel que sembla. ¿N’hi havia per tant? Potser no, sobre tot si després el comparam amb la resolució final del cas. La veritat, emperò, és que han de ser iguals per a tots. Està bé que reivindiquem millores a les instal·lacions de les dependències policials. Sembla com si els polítics haguéssin de tenir un tracte de preferència. No n’han de tenir. I si remuguen fort quan no els treuen a la foto els dies de presumpta glòria política, ara no han de remugar si n’hi fan a les seves hores baixes. Una de les experiències per la que no voldria passar és la de ser membre d’un tribunal popular que pogués decidir la culpabilitat o no, no només en casos polítics, sinó de tota casta. Me costaria molt decidir-me. Per aixó no acús, ni a tribunes de poca difusió com aquesta. El que me queda clar, emperò, al marge de si han posat la mà al calaix o no, és la certesa de la seva irresponsabilitat política, i per la qual cosa som del parer que, havent demostrat la seva inutilitat com a gestors, han de dimitir de tot allò d’on cobren salari públic, encara que ara estiguin a l’oposició com Duran i Cirer. El cel gris de Mallorca, trist, encapotat, a més amb l’endemesa provocadora d’ETA no ens dóna lloc a l’esperança.

LA M┌SICA SECRETA

joanperello | 07 Agost, 2009 22:08 | facebook.com google.com twitter.com

L’atzar escriu contínuament les seves pàgines. Duc un quants dies que, sopant o a la vetllada, escolt un tipus de música que ha protagonitzat molta part de la història cultural del nostre país, tant pel que significa com a producció pròpia, com pels que han influit moltíssim en la nostra vida diària des de l’exterior, com Dylan, Stevens, Young. etc que he comentat els darrers dies. L’atzar, deia, ha fet que també a la meva vida professional hagi hagut de dedicar part de la meva feina del dia d’avui a supervisar l’arribada d’un avió de càrrega, provinent de Turquia via Bulgària,  transportant 9000 kgs de material de Leonard Cohen per a la seva actuació a Mallorca que, naturalment, me perdré. No hi aniré, no perquè no m’interessi Cohen, sinó perquè som un animal de costums molt conservadors i tenc la meva vida social planificada, especialment a l’estiu, en base a la família i les amistats. Lament que Cohen, un home d’aspecte sobri, literari, que semblava poc afectat per la combustió del món econòmic, ara s’hagi vist obligat a retornar als escenaris per recuperar el que ha perdut invertint als negocis de gent com Madoff. Esper que a l’escenari mallorquí pugui transmetre aquesta alenada certament poètica que tenen els seus temes musicals i que, pel que he pogut saber avui mentre veia la descàrrega del seu material, avorreix a un bon grapat de gent, pels comentaris que en feien. A mi m’agrada el seu to i la seva música de fons, com m’agrada especialment la música que he triat per a la vetllada d’anit, per acompanyar el sopar: Isidor Marí, Bob Dylan, Joan Bibiloni i Maria del Mar Bonet. Què voleu que vos digui?. Ja ho haurieu de sospitar. L’escenari, un raconet de Sa Ràpita sota un fasser, llum tènue, escorbai a l’espatlla, chardonnay, la sensació de tenir dret a ser feliç. Com diu el poema de Miquel Angel Riera, musicat per Joan Bibiloni i cantat també, a més, per Maria del Mar Bonet: m’atreu anar sense rumb, aquest no tocar en terra.

Robert Graves: El paÝs que he escollit (edicionsdelsalobre)

joanperello | 06 Agost, 2009 17:22 | facebook.com google.com twitter.com

No tinc por de la mort,
sinó només de la compassió, i de l’oblit
del vocabulari perdurable de l’amor
i de la fi de la poesia.


   No havia llegit mai Robert Graves les primeres vegades que el vaig veure fa un caramull d'anys, però la seva presència al centre de Palma m’impresionava amb el seu aspecte poc curat, cabells enlaire, la senalla a l’espatlla. Miraves aquell home, jo aleshores com un jove que pensa que un dia serà escriptor, i li veies quelcom diferent. M’hauria agradat fer una copa amb ell al Formentor o al Miami, els bars desapareguts. No estàvem avesats a veure homes al final dels seixanta amb posat lliure i un cert aire de despreocupació. I he de confesar que les primeres lectures no me varen atreure especialment, supòs que influenciat per la poca atenció que he dedicat a la novel·la històrica i a la mitologia. La ignorància ens fa molt febles. Tampoc vaig seguir amb entusiasme la sèrie televisiva basada amb el seu “Jo, Claudi”. Aquests vespres d’estiu, a prop d’una buguenvil·lia, amb no gaire llum, me vaig reconciliant amb la seva poesia, gràcies a la magnífica tasca editorial de edicionsdelsalobre, que ha recopilat la seva obra poètica amb el títol “El país que he escollit”, amb traducció de Jaumà. No m’agrada tot, però adesiara me top amb qualque poema, o amb qualque vers, que me fa aturar l’alenada. El rellegesc i prenc aire. Tem el final de la poesia. Tem la pèrdua de la memoria. Tem per la vida. Robert Graves, El país que he escollitEdicions del Salobre, 2009Traducció de Josep. M. Jaumà

Palma Arena

joanperello | 05 Agost, 2009 20:43 | facebook.com google.com twitter.com

Al dietari de Cesare Pavese, L’ofici de viure, a una entrada corresponent al mes d’agost de 1946, s’hi llegeix: “Les lliçons no es donen, es prenen”. ¿Podríem interpretar millor la humilitat de la saviesa? Els mitjans de comunicació no aturen perquè avui hi ha noticia nova, una d’aquelles que se sap que han de venir i que esperes qui sap si per setembre, però  -ai las!- no queda més remei que fer-les avançar. Parlam del “Cas Palma Arena” de nou lligat a la presumpta corrupció de la gent de l’entorn del PP. Sembla que el cercle es tanca, però sorgirà potser un nou miracle. Els detinguts d’avui, Ballester, Duran... Per damunt d’ells ja només hi ha Cirer i Matas. Ja se sap, unes llàgrimes de costurera i un sopar de peix fresc a la Colònia de Sant Jordi. Una de les millors visions que es poden tenir de la Colònia, des d’una certa distància ( a la mallorquina ) l’he poguda contemplar aquest horabaixa des del far de s’Estalella on hi he anat caminant des del meu raconet de Sa Ràpita. Aliè, afortunadament, al món dels presumptes implicats, el caparrí tanmateix hi donava voltes. ¿Me deman si els que se senten del PP deuen sentir vergonya? Qui sap si viuen, ulls clucs, pensant que no n’hi ha per tant. Mirant el mar del meu redolet, de tornada a casa, m’he preguntat com estarien tots aquests temes de la corrupció si no hi hagués hagut canvi de govern. No me n’amag de moltes decepcions del govern de les Illes Balears, però la satisfacció de veure que no governen els del PP me fa feliç. Faig un capfico vora un dels escars esbucats de Sa Ràpita. Ja no me’n record d’haver-me cansat de caminar. Un trempó a la fresca. Per arrodonir la vetllada, escolt Cor de crom, de Falsterbo Marí, amb les magnífiques versions que Isidor Marí, traductor de clàssics però també del folk americà, va fer de peces de Cat Stevens, Neil Young, The Beatles o Bob Dylan. La nit magnífica, casi de lluna plena, com la de la cançó de Cat Stevens: Sé que em persegueix una ombra de lluna... Fas nit amb mi sota aquest cel?. Els dirigents del PP, que van voler fer una Mallorca a la seva mida, sense escrùpols, no saben que les lliçons es prenen. Aquests dies els sentirem encara volent donar lliçons. No sé d’on treuen pit.

IB3, TV3, SPANAIR: FOC A DISCRECCIO...

joanperello | 03 Agost, 2009 21:39 | facebook.com google.com twitter.com

Comença a haver-hi foc a discrecció, tot i que sense gaire discrecció, entre els diversos partits polítics de Catalunya i les Illes Balears: l’estatut, el finançament... especialment a les Illes Balears el tema principal de divisió entre els partits nacionalistes és per dos altres temes, la televisió en català que es pot veure en aquesta comunitat i Spanair, una empresa que quan tenia capital nòrdic podia tenir la seu a Palma, ara amb capital català aquesta seu ha de partir cap a la metròpoli peninsular. La divisió està servida, especialment a Mallorca amb motiu de les elecciones al parlament europeu. Pocs dies després d’haver-se fet aquestes eleccions, amb resultats decebedors per al nacionalisme de les Illes, un dels millors articulistes de Mallorca feia una crida al sentit comú i a l’experiència. En Guillem Frontera reclamava un sanedrí per posar una mica d’ordre. No li faltava raó. Cas, emperò, ningú no n’hi ha fet. Els partits polítics de Mallorca han decidit tirar cap endavant, sense mirar gaire prim en el número de cadàvers electorals que poden deixar. La raó? Potser ho hauríem de demanar al sanedrí inexistent, ja que com va batiar el nostre país l’escriptor Antoni Serra, vivim a la terra inexistent. En qualsevol cas, la televisió que a les Illes Balears podem veure, és deplorable, especialment IB3, amb l’agreujament que enguany tampoc podrem veure ni el C33 ni els partits del Barça. El tema de Spanair, a hores d’ara sembla inevitable. Tots hi hem fet tard, i qualcú encara no hi ha arribat. Les crítiques a ERC des de Mallorca en aquest tema són inevitables, perquè sembla un partit diferent a cada una de les comunitats on hi té presència. L’escenari polític, amb responsabilitat de govern, podríem dir que té una certa semblança. La gestió, emperò, segons d’on bufa el vent.

Notes de jazz i, potser, de literatura.

joanperello | 02 Agost, 2009 20:24 | facebook.com google.com twitter.com

«Sentimos el vacío de Thelonious apartado del borde del piano, el interminable diástole de un solo inmenso corazón donde laten todas nuestras sangres, y del piano, el oso se balancea amablemente y regresa nube a nube hacia el teclado, lo mira como por primera vez, pasea por el aire los dedos indecisos, los deja caer y estamos salvados, hay Thelonious capitán, hay rumbo por un rato». Julio Cortázar. En haver sopat, tumbet en pèl, aprofitant la climatologia estant a la fresca del jardí, pos música. Potser feia un any que no escoltava aquest disc de Thelonius Monk, acompanyat de Gryce,Hawkins i Coltrane als saxos, Colepand a la trompeta, Ware al baix i Blakey a la bateria, qui en el moment d’engegar el portàtil per començar a escriure aquestes notes inicia un solo. El jazz es pot associar a la literatura de molt diferentes maneres, però potser un dels grans que millor ens hi ha acostat és Julio Cortázar. O potser és el jazz qui ens duu a Cortázar. En qualsevol cas hi ha una bona combinació, i ja n’he parlat en altres ocasions citant Jazzuela, un disc amb els temes que van sortint a la novel·la de J.C.  Sovint, amb el silenci d’una nit d’estiu, només amb la remor de les fulles dels fassers visitats pels ratolins inquiets, o els dragons que vetllen les seves víctimes a prop d’un llum, acrobàticament aferrats a una paret, no me queda més remei que tancar el llibre que llegesc. La música té dret a guanyar a la literatura, o la literatura es mereix un parèntesi. La veritat és que així com ho duim, per mor de la velocitat del temps que se’ns tira al damunt i no hi ha manera de complir amb els objectius cap dia, no llegim ni escoltam música com hauríem de fer. Sort que la televisió és absolutament prescindible i no crea un conflicte en aquestes hores nocturnes d’esplai.  Ara mateix la corneta de Beiderbecke m’ha interromput, tot i que preferesc la música que pos a continuació The Kansas City Six: Coleman,Wells,Young,Bushkin i Simomons tocant un dels millors temes de la història del jazz Four 0’Clock Drag, de Milt Gabler. Parlam de l’any 44.  Potser, tenint en compte que en el cas de la música a penes hi ha opció, i has de tirar dels clàssics permanentment, amb la literatura hauré de fer el mateix. L’edat duu cap a la relectura. Es el moment de veure els clàssics des de la perspectiva de l’experiència

Cabrera, d'Andreu Terrades

joanperello | 02 Agost, 2009 10:21 | facebook.com google.com twitter.com

Els diumenges surt poc de casa, sobre tot els dematins, per evitar aquesta sensació d’overbooking que s’escampa arreu de Mallorca. Evit els llocs d’aglomeracions, als supermercats dels oblits o els restaurants plens de gom a gom. L’anada a la compra dels diaris, en bicicleta, me permet veure la mar, el perfil de Cabrera, una visió que no s’assembla gens a la del pintor Andreu Terrades que ha plasmat al seu llibre que duu precissament aquest títol, Cabrera, pulcrament editat per la Conselleria de Cultura. En Terrades també es un estiuejant de Sa Ràpita i solem coincidir en alguna ocasió. Mantenim converses breus, de veïnats, però també sobre la pintura i la literatura. Ell és un pintor molt interessant que no defuig la reflexió. Precissament la lectura d’un llibre probablement esquerp, com és Cinq ans de captivité à Cabrera ou soirées d’un prisonnier d’Espagne (1853) de l’abbé Turquet, el van fer meditar sobre l’angoixa d’aquest captiveri a uns personatges i en va fer una versió de dibuixos que es van publicar a El Turó, sota el títol de Silencis de Migjorn. L’edició actual de Cabrera duu un esplèndid pròleg, i aclaridor, de Pere Rosselló Bover que ens introduexi en els dos llibres, el de l’abat captiu i el del pintor dels Silencis de Migjorn. Haureu entès el comentari sobre el fet que la meva imatge de Cabrera no es correspòn amb la de n’Andreu Terrades, quan aquest plasma en la literatura visual l’odi dels bergants. N’estic ben segur, emperò, que aquesta imatge que tenim de Cabrera, quan no revisitam la història cruel dels que patiren el captiveri entre 1809 i 1813, és ben coincident. Pels que vivim a Sa Ràpita, el perfil canviant de Cabrera és una fita que fins i tot ens ajuda a entendre la climatologia i ens fa a tots una mica meteoròlegs. Esperem que l’illa mai més sigui una presó i que la poguen gaudir en el seu estadi més natural, des de la visita esporàdica fins a la mirada quotidiana.

La lluna

joanperello | 20 Juliol, 2009 21:42 | facebook.com google.com twitter.com

Als qui sovint passam llargues estones a la lluna, llunàtics fins i tot, i que volent o sense voler ens deixam endur per la seva influència, ens comença a emprenyar tota aquesta llarga jornada mediàtica sobre l'arribada de l'home a la lluna fa no sé quants d'anys. Si no va ser un efecte òptic aleshores, ho és ara. La lluna per als llunàtics!

IB3 censura el C33

joanperello | 12 Abril, 2009 10:47 | facebook.com google.com twitter.com

Avui, una altra vegada, hi ha hagut censura a IB3 TV, censurant el bàsquet del C33, quan a IB3 no en donen. Crec que no podem seguir aguantant aquesta situació. Es intolerable. Acabaré per no mirar ni les notícies.

DiÓlegs poŔtics a la UIB amb l'AELC

joanperello | 25 Marš, 2009 21:41 | facebook.com google.com twitter.com

Diumenge, 3 de febrer

Demà dijous particip als Diàlegs pòetics a la UIB, que és una col·laboració entre el Vicerectorat de Projecció Cultural de la Universitat de Les Illes Balears i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana que s'està organitzant des del passat mes d'octubre i que conclourà el mes de maig. Es tracta, segons llegesc al prospecte editat, d'un cicle de lectures poètiques comentades que ha d'acostar l'obra de vuit poetes contemporanis en llengua catalana al públic universitari en particular i als lectors en general. Avui capvespre he estat repassant la meva obra, llegint poemes escrits fa més de trenta-cinc anys. ¿S'ho paga llegir demà poemes d'aquells temps? Suposem que hi ha alumnes joves a la trobada. ¿Són les seves preocupacions d'ara igual a les meves quan jo tenia devuit anys i començava a publicar els meus primers poemes? Situem-nos una mica: Franco encara era viu, a penes hi havia universitat a les Illes Balears, etc. etc.... Si opt per no llegir poemes dels meus primers llibres publicats potser no és perquè pensi que ja no interessen a l'alumnat d'avui, sinó perquè realment ja no m'interessen a mi. No puc, emperò, renegar-ne. Qualcú, en un moment determinat d'aquells anys, va confiar en mi i vaig tenir l'oportunitat de publicar molt prest. Entre aquests que confiaren en mi hi havia en Rafel Jaume i en Josep Maria Llompart, precissament els qui donen nom als Premis Cavall Verd que atorga l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana aquest cap de setmana, a la millor traducció poètica i al millor llibre de poesia publicat en català durant l'any 2008. A hores d'ara no sé qui són els guanyadors, però repassant l'historial i si es segueix el mateix criteri d'anys anteriors, no hi haurà dubte que en seran mereixedors dels guardons. Tornant a la lectura comentada dels meus poemes que tenc per demà dijous, he de confessar que tanmateix tenc decidit llegir-ne qualcun de la meva joventut. Feia molt de temps que no me rellegia i pens que és un bon exercici d'autocrítica. Diria que fa el mateix efecte d'un manual d'autoajuda. He trobat a uns d'aquests primers llibres, concretament a Baf de Llavis tot un material que encara m'interessa. En aquell temps, l'any 1976, vaig arriscar una mica amb aquest llibre, ja que es tractava de poemes en prosa sense cap tipus de puntuació, sota la influència d'Edoardo Sanguinetti i, especialment, d'Octavio Paz. Eren, potser, papers als adoquins de la carn.

Son Baco, recordant Es Trenc

joanperello | 17 Marš, 2009 20:55 | facebook.com google.com twitter.com

Campos torna a trobar-se ben enmig de la polèmica per la defensa del paisatge. O per la destrucció. Hem de posar en primer lloc la defensa perquè en aquest municipi ja s'hi va guanyar, fa molts d'anys, quan alguns dels qui en sortiran guanyadors o esquitxats, encara no eren al món polític. Fa trenta anys les platges de Campos van simbolitzar la lluita per l'entorn. Ara vivim el cas de Son Baco.

¿La meva posició? Semblant a la de trenta anys enrera.No a la construcció d'un camp de golf amb oferta complementària.

 No a les compensacions polítiques i econòmiques per aquesta decisió. No podem gestionar l'urbanisme en funció d'on bufa el vent o de les crisis polítiques. El qui governen han de planificar i, dins aquest procés de planificació, han d'aconseguir que un municipi con Campos tengui el que es mereix. Avui, els turistes quan arriben a Mallorca per via aèria, la primera imatge que veuen d'aquesta illa que els ha d'acollir durant les vacances, és una bella postal de les platges de Campos, conegudes bàsicament com Es Trenc, a unes fotografies a l'aeroport. Si els venem que han arribat al paradís, bé ho paga que aquest paradís sigui reconegut per la gestió política del govern. Res, emperò, de compensar sense planificació. Res de sortides fàcils cap endavant!

No puc evitar tenir, per avançat, un cert sentiment de derrota.

 

 

 

 

┐QuŔ hauria votat al PaÝs Basc?

joanperello | 02 Marš, 2009 21:16 | facebook.com google.com twitter.com

¿Què hauria votat al País Basc? Vista la llista he de confessar que no ho sé i vull creure que no ho sé perquè no hi visc ni conec prou bé el funcionament polític d'aquest territori. El meu vot, en tot cas, lluny de l'anomenada esquerra abertzale, lamenta la manca d'oportunitat d'expressió política d'aquest sector a les urnes. Els resultat electoral dels qui no han pogut votar, sense comptar la seva pròpia abstenció ni el seu vot útil cap a altres formacions, els situen com a quarta força política que, si s'hagués traduït amb escons podrien tenir alguna cosa a dir al futur parlament. Ara, amb l'opinió nula d'aquestes opcions, potser decidiran el futur govern del País basc els editorials dels diaris de l'estat. Sembla que molta gent ho té decidit, però no acab d'entendre com ho podran explicar. Al cap i a la fi han estat unes eleccions espanyoles al territori basc.
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10  SegŘent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS