Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Olors d'infantesa i futur

joanperello | 02 Agost, 2010 22:15 | facebook.com google.com twitter.com

La publicitat diu que INFANTESA, la novel·la de J.M.Coetzee és crua i deliciosa a la vegada. Potser sí, i no sé si per la primera d’aquestes raons, tot i que he dedicat bona part de la jornada a llegir-la, m’ha costat una mica entrar-hi. De fet hi he pogut entrar-hi gràcies a les lectures d’anteriors llibres de Coetzee, ja que l’interés de les lectures anteriors m’han donat la fe i força suficients per seguir endavant. Naturalment no m’ha defraudat, i potser gràcies a la seva cruesa més que no al factor deliciós. Aquesta novel·la, de la que no en faré una crítica, forma part d’una sèrie de llibres anomenats autobiogràfics i que no he llegit per l’ordre que tocava. En el fons no té gaire importància. No diré que la biografia de Coetzee no tengui gaire interés, però el que realment importa és com ho conta i, a més, té l’afegitó de contar-nos la vida a  un país, Sud-àfrica, força desconegut i carregat de contradiccions que no sé si el darrer mundial de futbol ha aconseguit donar a conéixer. Qui sap si a qualque banda que no han patit l’estrés de les banderes han tengut més facilitat i sensibilitat per entrar a l’entrellat d’aquest estat que ja no és el del nobel Coetzee que s’ha decantat per la nacionalitat australiana.  Algunes de les interrupcions de la lectura han estat força profitoses i agradables. La primera, un bany al mar rapiter, breu, amb el blog de notes damunt les penyes, devora el llibre de Coetzee. No escrivia aquesta nota, sinò que unes altres reflexions, però adesiara m’aturava per mirar l’horitzó i les fites del meu redol. He parat esment a les olors. La pell amb la saladina, els cocons de sal vella, brutícies de gent amb poca educació... He intentat olorar els records, cercant alguna jornada a vorera de mar. Curiosament una de les olors que he recordat no era gaire ecològica, no era sapore di mare, sapore di sale. He recordat l’olor de la benzina de la moto de mon pare, una derbi, i la de les rodes dels autos que fèiem servir de salvavides.  L’interval de l’horabaixa, una passejada amb bicicleta, també ha resultat molt agradable. Des de Sa Ràpita hem pujat pel camí de Sa Vinyola fins al Paraiso, maleït contra-topònim, els colzes rapinyats pel fonoll i, adesiara, una antiga olor d’infantesa, les figueres. El renou d’una exacavadora m’ha deixat intranquil quan ja baixàvem cap a la carretera dels presos. He deixat de pensar en l’olor de la infantesa i he començat a preocupar-me pel futur. Remouen unes pedres i acaben especulant. Difícil és saber com serà l’olor de la marina en el futur.

La vida des de la cadira de bova

joanperello | 31 Juliol, 2010 11:14 | facebook.com google.com twitter.com

 L’amo Andreu Filat seu a la fresca, a la cadira de bova, un capvespre d’agost, mirant com es belluguen les paperines, tot a punt per a les festes. Aplega el diari amb una certa parsimònia, qui sap si perquè n’és ben conscient que el que ha anat llegint, a les lletres grosses, amb les seves ulleres entelades, són coses allunyades del seu quefer. Hem hagut d’aprendre un nou llenguatge de missers. Ha descobert que viu al món de la prevaricació i de la corrupció. Mangarrufes, sempre li havíem dit. Alguns polítics d’avui serien els reis de l’estraperlo. Quan un home no té altra mal de cap que esperar la mort, els drames de la premsa arriben a pesar poc a la romana de les inquietuds. Anys enrera encara s’enfadava amb els polítics. Ara els hi dóna poca importància. Ha doblegat tant el periòdic que sembla com si el preparàs per donar llendera a un ca malcriat. Llendera, picar pedra, veure sortir el sol i pondre’s al mateix jornal. ¿Tornarà el tren a Campos? S’ho demana però com si no s’ho acabàs de creure. Qui sap si d’aquesta manera tendria Palma més avinent i hi podria baixar qualque dissabte. Tanmateix ja no hi ha els mateixos cafès d’un temps, ni els homes fan rotllana devora el banc de s’oli per fer transaccions, ni es fumen els mateixos puros. ¿Com pot canviar tot tant? Fins i tot la gent ja no mira l’hora que és de la mateixa manera que es feia abans. Els minuts compten diferent, i ja no en parlem de les hores. Ara tot torna estantís només durant el temps que dura una aclucada d’ulls. ¿Tornarà el tren? S’ho torna a demanar, com si volgués creure’s, o per ganes a tornar trepitjar el món. El món és més enllà de qualsevol fita del poble. Somriu recordant aquell dia que el seu nét li va demanar si ell també havia fet esclafar monedes de cinc cèntims a les vies del tren, com havia escrit en Damià Huguet a El fum oscur del tren. No, li havia contestat ell. No havia jugat mai a l’estació. Els seus records del tren venen a ser com una lluita per a no enrecordar-se’n de res, una obsessió per oblidar. Tampoc tornaran les vetllades a la pista, aquella remor de les bicicletes, tubulars, les motos stayer, ni les carreres a l’americana. Tampoc tornaran les cançons de picat, les glosses, ni els boleros. Ni les dones tornaran a fer randa. ¿Per què la remor de les paperines, a entrada de fosca, li fan venir tots els records, d’una glopada? Es la por a no tornar. Ja tenc billet, va pensar quan li varen confirmar la malaltia ja fa uns anys. No hi deixa de pensar cap dia i, a les fosques, quan s’estira davall els llençols, li entra el pànic de no despertar-se mai més.  

Encara a la fresca, no s’acaba de decidir d’anar a sopar. Mira les fesomies que passen per davant ca seva, provant de contar els qui realment coneix. Un remuc com a salutació potser és el senyal que indica que el que ha passat és un conegut, encara que ben bé no de la seva quinta, que ja en queden molt poquets. La resta, ombres d’altres continents, d’altres llengües, d’altres colors, que passen callats amb la timidesa de la soledat dels qui es senten estranys. Altra volta els records, com un repic de campana dins el cervell, forns de calç, solls, menjades a fora vila, emprivada, amagar-se darrera un claper, coets dins la mar, jornades de llenya... tota una joventut esmicolada pels records en uns pocs segons. Ara que tothom parla de la crisi, ell se’n recorda dels rovegons de pa i de l’escudella enmig de la taula, a compartir. Ningú no se’n recorda dels excusats, ni de la ferum de la pobresa. La vida li ha passat per davant com un estel fugisser, vist i no vist. La vida, vista i no vista. I mira que n’han vingudes de mal dades. Des de la cadira de bova, no s’assacia d’enyorança, talment un bolero de joventut.

Publicat al Programa de Festes de la Mare de Déu d'Agost, Campos 2010

Canvi de terš

joanperello | 28 Juliol, 2010 12:13 | facebook.com google.com twitter.com

Canvi de terç

Hi ha dies aptes per canviar d’opinió, per enterrar una part de la teva educació. Molta gent del meu entorn mai no s’ho acabat de creure, però a mi sempre m’han agradat els toros – no m’agradat mai anomenar-los corregudes de bous o curses de braus, una manera molt cursi d’anomenar l’espectacle taurí-. Avui, aprofitant l’avinentesa del Parlament de Catalunya i després de la pressió popular que ha encetat el debat, puc declarar que hauria votat afirmativament per la prohibició. Pura contradicció, no ho puc negar, però pesa més la reflexió sobre la tortura dels animals que l’espectacle en si mateix. Deu fer una cinquentena d’anys que no assistesc en directe a una corrida de toros. Perdudes en el records quedaran imatges d’El Viti, El Cordobés, Dominguín, Nimeño, Tomás… Punt i apart. Catalunya una vegada més ens ajuda a la reflexió, tot i que sigui per dir adéu a una part, encara que no essencial, d’una vida. Adéu a les chicuelinas, manoletinas, naturals… Adéu a les armes. Potser Hemingway hi aportaría quelcom més ara que no fa no sé quants d’anys, quan els toros estaven de moda i ell es deixava fotografiar als tendidos. Adéu a Goya, Picasso, Barceló… Adéu als paisatges d’Extremadura. Benvingut el diàleg i la reflexió.

La pluja i els arbres

joanperello | 26 Juliol, 2010 21:14 | facebook.com google.com twitter.com

 Ha arribat la fresca. Una sensació molt agradable a la pell, sense res que t’enfiti. Un oratge que transporta la sensació del benestar. Avui horabaixa, després d’una lleugera pluja, he tengut l’oportunitat de sentir la sensació de la terra mullada a foravila. He hagut de fer un recorregut amb cotxe, inevitablement,  i he cercat els camins perduts, el camí dels ametllers, fugint de la carretera principal, a velocitat mínima, finestres obertes, els braços una mica per defora intentant tocar el fonoll i les tapareres. La bicicleta m’havia fet pana quan, després de la pluja, m’havia decidit a sortir a passejar i he hagut d’anar al mecànic. He fet l’itinerari, d’anada i tornada, sense presses, deixant-me endur per la lentitud. Anar pel món amb cotxe no és la millor manera d’entendre el paisatge, però sempre s’ha de saber triar la millor opció quan les coses venen maldades. La millor opció era, per tant, un horabaixa com el d’avui, cercar l’intinerari manco transitat, una carretera inusual, un paisatge per deixar-se amarar la pell d’essencialitat. No sé si m’acab d’inventar una paraula, però sé ben cert que no m’he inventat una sensació, una sensació essencial. Feia ganes d’aturar-se i mirar als ulls d’un arbre, fitant-lo, demanant-li el seu parer sobre com els homes malmenen el seu entorn. Potser, si m’hagués aturat, hauria vist les seves llàgrimes regalimant pel cos, la reïna d’una pell cansada de patir, tot i viure al millor paisatge possible. Finalment no m’he aturat a parlar amb cap arbre. I ho lament. Ara, a la fresca, interrog els fassers. No vull fer-me cap pregunta. Jo, com els arbres, qui sap si visc al millor lloc dels possibles, i tanmateix ens toca patir.

Adhesiˇ a la declaraciˇ del PEN CATALA sobre la sentŔncia del TC

joanperello | 22 Juliol, 2010 19:20 | facebook.com google.com twitter.com

  DECLARACIÓ DEL PEN CATALÀ   En aquests moments, alhora crítics i estimulants, que viu el poble català, el PEN Català i la Presidència del comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacional volen subratllar que qualsevol projecte polític que es plantegi a Catalunya ha d’expressar clarament el compromís amb la llengua i la cultura pròpies d’aquest país; llengua i cultura a la qual s’han anat incorporant al llarg de la història generacions de nouvinguts i que, per això mateix, constitueix el nervi irrenunciable de la nació. En aquest sentit, situant-nos al costat del que manifesta de forma majoritària el poble català, ens declarem a favor d’assolir les màximes cotes de llibertat per a Catalunya. Només així podrem garantir la cohesió social al voltant de la plenitud lingüística i cultural de la nació catalana. En relació amb la sentència dictada pel Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut de Catalunya, el PEN Català, entitat internacional d’escriptors, que treballa per la llibertat d’expressió i vetlla pels drets lingüístics dels pobles, entre d’altres objectius, i la Presidència del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístiocs del PEN Internacional, volen expressar als seus associats, amics, així com a l’opinió pública en general, que: 1. Cap tribunal, i encara menys un òrgan polititzat i ple d’anomalies contradictòries amb la constitució que suposadament interpreta, no té legitimitat per retallar ni condicionar la voluntat del poble català expressada mitjançant els seus representants electes i ratificada en un referèndum democràtic.  2.  La decisió del Tribunal Constitucional de llevar a la llengua catalana el seu caràcter de “preferent” en l’ús de les administracions públiques catalanes i el mitjans de comunicació de titularitat pública constitueix una humiliació inacceptable per a tots els catalans d’esperit lliure, a part de comportar una fractura social. Per això la rebutgem sense cap ambigüitat. 3.  Qualsevol interpretació que negui ple valor jurídic a l’obligació de conèixer la llengua catalana equival a la seva subordinació legal respecte de la llengua castellana i perpetua una situació imposada per antics drets de conquesta, incompatibles amb la llibertat i la democràcia. A més, el dret a emprar la llengua pròpia és un dret inalienable dels pobles que tot Estat ha de protegir i fomentar com un patrimoni propi. 4.  La llengua catalana ha de ser la llengua vehicular de tots els graus de l’ensenyament públic i privat a Catalunya, sense perjudici de l’aprenentatge d’altres llengües, inclosa la castellana. La transmissió intergeneracional és un dels elements clau d'una llengua i en garanteix l'ús social.El coneixement de la llengua catalana, doncs, és imprescindible per a la bona convivència de la societat catalana, per a la integració dels nouvinguts i situa els ciutadans que no la coneguin en un grau d’inferioritat. Qualsevol altra interpretació no només és contrària a la legislació emanada del Parlament de Catalunya des de fa 30 anys, sinó que posaria en greu perill la supervivència del català i la cohesió social. 5. La llengua catalana és l’eina de l’escriptor català, la que ha configurat una literatura mil·lenària com ho és la catalana, fundacional en l’imaginari europeu. És un deure de l’administració de l’Estat vetllar perquè sigui coneguda i utilitzada amb llibertat i igualtat per tots els seus parlants. 6.  El sentiment d’injustícia derivat d’una sentència irrespectuosa amb la legitimitat democràtica, lluny d’abatre’ns ens esperona a lluitar per la llibertat de Catalunya i pel més alt reconeixement dels drets lingüístics, socials, econòmics i polítics dels catalans en tots els nostres actes diaris. El PEN Català, que des del 1922 treballa en la mateixa direcció, ja va ser una de les entitats promotores de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, aprovada a Barcelona el 1996.  El proppassat mes de maig, va presentar a la seu de les Nacions Unides de Ginebra, en el curs de la sessió oficial de l’Informe Periòdic Anual sobre Espanya, un dictamen sobre la situació precària i minoritària de la llengua catalana en l’àmbit de l’administració de la Justícia, cosa que vulnera els drets dels catalanoparlants reconeguts pels tractats internacionals subscrits per l’Estat espanyol. La present declaració s’inscriu en la mateixa línia: la defensa dels drets lingüístics dels ciutadans de Catalunya.  PEN CatalàPresidència del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacionalwww.pencatala.cat 

Barcelona, 21 de juliol de 2010

El caos polÝtic

joanperello | 20 Juliol, 2010 21:22 | facebook.com google.com twitter.com

El caos polític. Els qui vivim a la intempèrie, nus de qualsevol cobertura dogmàtica, interessats emperò amb el devenir de la nostra societat, no tenim gaire possibilitat de creure que després de cada cruïlla hi pot haver-hi una solució pragmàtica. La darrera vegada que vaig participar a una concentració de signe polític pensava que ho feia per la defensa del meu país. La veritat emperò és que es concentra més gent pel problema del botellot que per la dignitat del país. No és que pensi que el tema del botellot no es mereixi una, o mil si fan falta, concentracions. Contra el renou i la brutor ens podríem manifestar cada segon a cada indret del nostre país. També, per la dignitat del nostre país. El problema és que entre tots no sabem encara a quin país pertanyem. La classe política perd la memòria amb molta facilitat, però també ho feim els votants, i els militants o simpatitzants de cada organització política. A Mallorca, cada persona pot representar un partit polític, excepte els de la dreta. A Mallorca la consciència de la gent d’esquerres és manté amb una pulcritud que arriba a esverar. Ho dic amb ironia, naturalment. Sovint, llegint els diaris digitals amb els comentaris anònims, he arribat a pensar que estam condemnats a patir. Hi ha moments en que tot i estar d’acord s’arriben a insultar.  Si això és debat, el que li falta al país no és debat, sinó educació, i en el sentit més ample. Educar-nos, encara que sigui d’una manera autodidacte, fugint dels dogmes de l’impossible. Educar-nos, per entendre el que és el país. Educar-nos per posar el país per damunt del desveri i d’aquesta increible facilitat que tenim per l’odi i l’autodestrucció. Ja ho sé, vaig malament.

Llišˇ de silenci

joanperello | 18 Juliol, 2010 18:54 | facebook.com google.com twitter.com

 

Som a foravila. Canícula de juliol. Ensumant pletes llunyanes, que deia Damià Huguet, he cercat una ombra, la mateixa dels cans, els animals que trien millor el lloc on romandre quiets sense patir. M’acompanyen dos raters inquiets i àgils, però que fins i tot ells, pur nirvi, no saben que fer amb el seu cos menut, sense grasses, al punt del migdia d’un dia de juliol. Cigales, com un cor acústic d’estridències, inquietes enmig de la pineda. L’horitzó, allunyant-se de les pletes, s’amaga darrera un tel d’humitat. Estic assistint a una magistral lliçó de silenci. La remor insistent del vent i el càntic persistent de les cigales formen part del silenci, qui sap si perquè l’antítesi del silenci és la veu de l’home i de les seves circumstàncies. Llegesc pausadament Antonio Tabucchi, com qui olora un vi portugués, mentre unes formigues s’enfilen per les meves cames. Fins i tot he cregut que qualcú me cridava pel meu nom. Lliçó d’un silenci inexistent, per tant. “No és fàcil fugir de Porto –va dir l’advocat-, però tal vegada el vertader problema és que no és fàcil fugir d’un mateix, perdoni’m l’obvietat” diu un personatge de Tabucchi. Qui sap si jo, obvi, estic intentant fugir de mi mateix, enmig d’aquesta lliçó de foravila i silenci, aparentant saber el per què de la meva persistent ansietat. I mentrestant, molt més important, hi ha vida. Esplendor de buguenvíl·lies. El cactus, mama de monja, ha tret la flor d’un dia. La terra seca esmussa la pell de la punta dels dits dels peus. Moraduix al tacte. Les figueres de moro com un símbol de la vida, i de la terra, que ja no ha de tornar. La llimonera quasi nua. La vinya marca el sender de l’esclat de la bellesa. “A mi que no em treguin dels paisatges on hi hagi vinyes i oliveres. Allà fins on van arribar els romans és el límit de la bona vida”, diu un personatge d’Hèctor Bofill. Lladrucs llunyans fan alçar les orelles dels petits raters. La llunyania sembla una suggerència, fins i tot sensual. Un punt d’inquietud aprop de l’esternó, talment com quan dones per acabada la lectura d’un llibre fascinant. Tanmateix el silenci no existeix.

Aquella educaciˇ francesa

joanperello | 15 Juliol, 2010 13:08 | facebook.com google.com twitter.com

Aquella educació francesa

Vaig rebre, a través de l’IEB, un exemplar de l’antologia de poetes de les Illes Balears que el recentment traspassat Maties Tugores va preparar per a l’editorial Caractères de França en versió bilingüe traduïda per ell, i que va tenir a bé incloure-hi tres poemes meus, la mateixa quantitat per tothom, una trentena de poetes. Adesiara, qualque capvespre d’estiu, abans de retornar al meu retir de Sa Ràpita, faig una volta per les llibreries de Palma i després m’assec a prendre un refresc a qualque café de la plaça Santa Eulàlia, fullejant els llibres. Trii la plaça de Santa Eulàlia per dues raons: una, perquè m’és avinent, i l’altra, per un gest de nostàlgia cap a la joventut perduda. En aquesta plaça s’hi van gestar alguns dels meus primers poemes i, sobre tot, la iniciació a l’etapa de la joventut irrecuperable. Ahir capvespre, a l’ombra , vaig tractar-me de llegir en francés, i tot i l’avantatge que significa enfrontar-te a un text propi, me vaig trobar amb paraules no registrades a la meva memòria ni a la meva pobra educació franciscana. Quan parl de pobre no ho faig en sentit estrictament franciscà, auster i senzill, sinó amb el de paupèrrim, tant en sentit qualificatiu com quantitatiu. En aquelles aules franciscanes m’ensenyaren a aprovar, si és que realment no vaig esser un autodidacte també amb aquest afer, però realment no vaig aprendre res, i això que l’assignatura de francés era la més estimulant, entre d’altres raons perquè el professor que l’impartia era, o semblava esser, el més laic del col·legi. Francés de banda, una educació decebedora en conjunt.

Una certa edat

joanperello | 10 Juliol, 2010 10:50 | facebook.com google.com twitter.com

 Quan arribes a una certa edat... Una certa edat. ¿Com marcam aquesta distància, aquesta fita? ¿Quina és una certa edat? Potser és quan ja comences a comptar els mesos. Aquest és el meu cas. Fa un mes que me’n vaig sortir d’una i això dóna, com diuen, una nova perspectiva de les coses. Ara ja puc dir que tenc una certa edat i les cicatrius vitals comencen a deixar marca, sense exagerar. Fins i tot por resultar imperceptible per molta gent, però a poc a poc, tens una altra manera d’establir les teves preferències, com reparteixes el minuts, les mirades.  Sempre vaig passejar amb orgull el fet d’haver nascut un 10 de juliol, i fins i tot ho vaig fer avinent al meu primer poema publicat en llibre, Es massa difícil, aquell conjunt de poemaris que vàrem publicar en Lleonard Muntaner, Guiem Soler i Damià Pons, amb el títol co·lectiu de Temptant l’equilibri. Un 10 de juliol també va néixer en Marcel Proust. I tanmateix això no significa res. L’horòscop juga amb l’atzar i les coincidències. Els llunàtics, així ens diuen als qui hem nascut sota l’auspici de Càncer, ens desfeim a preguntes sobre el jo, però alhora som un col·lectiu sense respostes.  Quan arribes a una certa edat... agraeixes que quan et feliciten amb un molts d’anys hi afegeixin, i salut!.

Les estacions absurdes (24): El darrer manuscrit

joanperello | 25 Juny, 2010 18:24 | facebook.com google.com twitter.com

A Tomeu Mestre, Balutxo, amb motiu de la publicació de la novel·la El darrer manuscrit, que va d’estacions i trens.  

L’escena es produeix dia 14 d’octubre de 1968. En Macià Gomis, Manacorer de mal nom, s’aixeca lentament del banc de l’estació. Comença el seu compte enrera, i qui sap si el de Mallorca ja definitivament. Durant el temps que s’ha mantingut assegut com si es miràs la feta, sense donar gens d’importància a res, ha vist com passaven pel seu cap milers de records. Potser ara ja s’han acabat els somnis, la violència, el temps de la postguerra, dels militars i falangistes, de les cunetes i parets de cementeris, de vetllades a fora vila, de guitarrons i fogarons, estraperlistes i contrabandistes, herències i terres, capellans i velles... Mallorca s’esforça en canviar la seva identitat i qui sap si no acaba d’encertar el camí. Té el cap a punt d’explotar amb el seu vaivé de records i premonicions. Acluca els ulls amb un intent de retrobar-se, de saber ben bé qui és. Es veu per la serra de Campos, per l’estació de les pedreres, mirant de coa d’ull l’imatge de Sant Salvador. Obre els ulls i, altra volta a la realitat, pensa que ja no li queda res més a fer a l’estació de Ciutat. Tot està en ordre. L’estació té marcat el seu destí.

Les estacions absurdes (23): La fel del tren

joanperello | 25 Juny, 2010 17:32 | facebook.com google.com twitter.com

La nit encalça la festa. Es la revetla de Sant Joan. El tren de la platja va estibat de gent. Molts escolten música i mouen els seu cos a ritme de cumbies, merengues, rumbes... Roba de mils colors, camisetes i jeans ajustats a la pell. La gent va endarrer de la gran festa de la Mediterrània: foc i energia a recer de la lluna, sensualitat a la pell. Però no tots hi arriben d’hora. Els darrers trens encara arriben carregats de gent i música. Tothom s’apressa per arribar aviat a la platja dels somnis, per a compartir la gresca de les fogueres. La gent camina a caramull, qui sap si darrera el guia de la mort, aquell que va endavant i, potser carregat de la valentia més absurda, i que decideix obviar els senyals pels peatons per accedir a l’altra banda de l’andana. La multitud segueix la multitud, sense fer cas omís a l’avís de la providència i travessen per les vies. No hi són a temps per esquivar el tren que s’apropa, el convoi de la mort, aliè a la festa de Sant Joan. L’impacte apaga totes les músiques i trenca els cossos. L’estació, aquesta nit, és més absurda que mai.

Les estacions absurdes (22): L'ensurt

joanperello | 19 Juny, 2010 09:56 | facebook.com google.com twitter.com

Quan desperta, la primera imatge que té davant els ulls és la de dos policies locals, de blau i groc, les mans a la cintura, treient pit. S’examina lentament, com si es trobàs al centre d’un somni, amb personatges que murmuren i que no acaba d’entendre, com si surassin per un paisatge que va reconeixent a poc a poc. Duu la camiseta totalment mullada i hi ha restes de sang a la roba, gotes quasi imperceptibles. Reconeix un infermer que s’agenolla davant seu i li pica un dit. Una nova gota de sang que li estronquen amb un segon, amb el cotó aferradís. Sent com comenten que ja hi ha millora. Una glucèmia de 52, mitja hora després de la de 33. Ja no hi coma. Respon totes les preguntes però no se’n recorda de res. L’han de dur a urgències i l’aixequen del banc de l’estació. Les cames pesen molt i nota la humitat del carrer on l’espera l’ambulància amb les intermitències de les urgències. Prefereix que no l’ajeguin a la camilla, i seu a una cadira de poca estabilitat, observat per un infermer. Tots els estris de l’ambulància sembla que han de rodolar per enterra. No es veu res des de l’interior de l’auto, però sospita que al carrer només hi ha la soledat. Ell sent un buit immens dins la seva còrpora. Un cansament vital. La fluixedat. L’infermera l’informa que té el sucre a 82 i li dóna unes recomanacions per a les properes hores. Pregunta per qui els ha avisat. Un àngel, li diuen. Quan li demanen on vol que el deixen, diu que el deixin a l’estació. Té un llarg viatge per fer. Tota una vida per endavant.

Les estacions absurdes (21): L'esquela

joanperello | 10 Juny, 2010 21:40 | facebook.com google.com twitter.com

M'he cansat de la mort.


Ramon Guillem



S'assembla al personatge de la seva esquela. Les dades indiquen sense confusió que ell és el mort. Potser ho ha fet calladament, com la seva pròpia mirada dels darrers anys, d'ençà que va decidir no viure més, ell precissament, un xarlatà, a qui li agradava escoltar-se pels altaveus de la mediocritat, aquells anys de generacions sense gaire opinió. No va poder ser un bon estudiant de carrera perquè l'afany per viure li va malbaratar els somnis. No va poder ser mai un obrer perquè volia marcar la distància respecte als seus col·legues, sempre amb una paraula treta del diccionari de la ironia i de la supervivència. Va viure amb la contradicció de ser qui no volia esser i de no esser qui hauria pogut esser. Finalment un dia va callar. Va entrar a un bar i es va asseure al final del tasser, amb una gerra de cervesa. Va decidir que, des d'aquell moment, l'horitzó no era al mar. Van passar els anys i la gent es va acostumar al seu silenci i a la seva mirada perduda fins que un dia, i no amb gaire decissió, es va aixecar del tabulet de la seva absència i va decidir que estava cansat de la seva sort. Amb pas insegur va dissenyar com seria la seva mort. Imaginà la seva esquela als vidres de l'estació absurda. Cansat de la mort, es va reconéixer, subtil i contradictori, com tota la seva existència i la seva pròpia absència.

Les estacions absurdes (20): L'espera

joanperello | 04 Juny, 2010 21:28 | facebook.com google.com twitter.com

Desde la plataforma del último vagón

has venido absorta en la huida del paisaje.


Alvaro Mutis



Ell, solitari com una ungla amb dol, arriba puntual cada dia a l'estació. Espera una estimada que no ha de tornar mai i que, tot i els pas inevitable del temps, segur que manté encara una planta immillorable. S'ha arribat a avesar a les esperes infructuoses. La rutina del desamor no li acaba de trencar el cordó umbilical de l'esperança. Llegeix amb molta atenció el "Breve poema de viaje" d'Alvaro Mutis i li agrada saber que comparteix amb el poeta el gust i l'amor per la mateixa dona. Sap que ella, com si s'allunyàs del paisatge, es desembotona amb gest femení la brusa. Ho fotografia mentalment. Les ungles pintades de fosca no escatimen l'essència del gest. Els dits també fan un lleuger moviment per decantar els cabells negres i acaricien les celles. Es pregunta quants d'anys deu fer que l'amada d'ulls negres viatja en aquell tren que no acaba d'arribar mai. ¿Deu, vint, trenta...? Intenta fer memòria. Sí, potser són més de trenta. Ella un dia va pujar a un tren sense mirar enrera. Ell durant molts d'anys va pensar que l'havia vista girar per acomiadar-se amb un mocador als ulls. Després, també durant molts d'anys, ha esperat la tornada del tren. No sap encara si de bades.

Les estacions absurdes (19): Una darrera oportunitat

joanperello | 01 Juny, 2010 21:23 | facebook.com google.com twitter.com

És un home menut, aclaparat per l'estridència dels altaveus de l'estació, atemorit per la cua davant la finestreta de l'oficina de venda de bitllets. Va net, però sense mirar prim amb el planxat de la roba, caducada ja per l'hostilitat de la humilitat d'una vida austera a la força. Va net, però els pèls al nas i a les orelles, així com les celles poblades, en desordre, fan endevinar la seva edat. El poc cabell, gris, només manté una certa vitalitat al rodapeu del cap. La clenxa és com el silenci, inexistent. Té pressa, però sobre tot li guanya la impaciència perquè no n'està molt segur del que ha de fer. A més a més, tot i que des de que s'ha llevat de matinada s'ha esforçat en dur al dia el tema de les orinades, comença a notar una coïtja a l'entrecuix. Mira a cada banda cercant els rètols de l'excusat però li fa vergonya demanar-li a l'estranger que duu darrera que li estotji l'espai de la cua. Sap que a vegades s'ho paga tenir una mica de paciència i que, de cop i volta, la cua farà més via, ell entendrà l'oficinista de la finestreta i que encara li quedaran uns minuts per anar a pixar, tot i que pensa que déunovulguiunmaldeventrearaiaquí. Qui sap si tot anirà bé. Pensa si els estrangers també deuen amollar pets i bufes, mentre mira de reüll l'home de sandàlies amb calcetins. Fins ara no havia maleït la mort de la seva Maria, ni havia notat a faltar els seus cops de colze pels seus gestos inoportuns. Adesiara fa recompte del que duu a la cartera, aquell paperet doblegat fins a la mínima expressió amb l'adreça del seu fill, o la llista de medicaments tot i que ell sempre havia volgut diferenciar-los pel color de les pastilles o per les capses, la loteria de la seva darrera esperança acabada tanmateix en un número en el que no hi manté gaire fe, la llista amb els números de telèfons per a possibles emergències. ¿ I tot això, per què?. S'ho demana mirant l'entorn. Ell no ha decidit res, perquè fa temps que calla i escolta, perquè ja fa molts d'anys que va deixar de dur una vida, la vida. La coïssor va en augment, però el distreu amargament la visió d'un home en cadira de rodes. Agafa aire. Sap que en el fons no està tan malament i que potser al poble del seu fill hi pugui trobar un café amb gent amable, senzilla i austera, que sàpiguen que l'onze de bastos és qui comanda. ¿ I tot això, per què?. S'ho repeteix, amb un remug de barra closa. Es posa la mà a la cartera i separa els papers importants. Un a un els trenca per cada un dels doblegs. Primer, la llista de les medecines. Després, l'adreça del fill. Després, la foto de la dona. Té una llàgrima seca a l'aguait. Sap que té poc tens per plorar si vol que el cop del tren tengui efecte, perquè la velocitat que duu és poca. La força, emperò, potser deu ser suficient per no haver d'admetre una darrera oportunitat.

Llegint J.C.Llop: "En la ciudad sumergida"

joanperello | 26 Maig, 2010 21:09 | facebook.com google.com twitter.com

He llegit els darrers capítols del llibre de José Carlos Llop, En la ciudad sumergida, amb música de Tete Montoliu de fons. Pura coincidència, però hi ha un personatge urbà en el llibre de Llop que és el Bar Bruselas, que de qualque manera tutela part de la nostra memòria i on, de ben segur, que vam compartir bones vetllades. Eren els anys del nostre aprenentatge. Aprendre a viure, a escriure, a llegir... En Llop ha estat un alumne avantatjat dels seus propis mites i, amb una gran cal·ligrafia literària ha recreat el seu món, i no només en aquest llibre. Un món no sempre real. Vull dir que el món que descriu, la Palma que visiona, no sempre s'ajusta a la crua realitat. Diríem que té el perímetre vital i social molt tancat. Això, emperò, no és cap obstacle per endevinar una gran literatura en tots els seus llibres, novel·la, poesia, dietaris... fins aquesta entrega de memòries que he llegit amb un cert apassionament i, fins i tot, com si a qualque moment jo mateix en fos un personatge anònim d'aquesta pel·lícula, un extra, un figurí que passeja pels carrerons de Palma, o s'asseu a una certa distància del narrador a tots i cada un dels bars, escolta la seva música o llegeix els seus llibres, o fa de soldat a les ordres del pare general. Deia que en Llop ha sabut esser un alumne avantatjat dels seus mites, aprenent a viure, a escriure, a llegir... Ho ha fet talment com s'havia proposat fer-ho, sense escatimar res en aquest afany, i amb els millors resultats possibles.

Les estacions absurdes (18): La lentitud

joanperello | 25 Maig, 2010 17:36 | facebook.com google.com twitter.com

Ja no arriba a l'estació amb ansietat ni impaciència. Ha après a respondre a la vida amb lentitud. Potser ho va acabar de comprendre, i aprendre, llegint Milan Kundera: "En aquesta lentitud hi crec reconéixer una marca de la felicitat". S'asseu amb parsimònia, amb un gest inequívocament artrític, al banc de fusta i ferro de l'estació. Sap que no duu cap marca de felicitat, però hi creu obstinadament, des d'aquell dia que va comprendre que no s'ho pagava rebel·lar-se. La meta tanmateix de cada vegada és més aprop i el premi és un càstig. O no. Pensa somrient, amb una busca d'ironia, que l'eternitat qui sap si té el color del crepuscle damunt la mar plana d'un capvespre de maig. Ca barret! L'eternitat només dura un segon, suficient per saber que la mort és inevitable. Se lleva la gorra amb ronseria, només per gratar-se la frontera de la calba. De cada gratada sempre en surt una gota de sang per haver-se encetat la crostera. Mentrestant hi ha gent amb presses, homes als qui se'ls hi surt la camisa per caminar aviat, o dones esveltes a punt de perdre la compostura corrent amb sabates de tacó. I a on deven anar, es pregunta? Ell, que anys enrera va llegir Cioran, sap que l'home corre cap el seu enfonsament i que el devernir és un carreró sense sortida. Potser aquells que corren i corren de pressa no ho saben. Ell sí. I per això, s'amara de lentitud, allargant l'espera a l'estació absurda.

Les estacions absurdes (17): Ell, de bell nou

joanperello | 20 Maig, 2010 17:16 | facebook.com google.com twitter.com

 Es un home estrany que seu a l'estació, silenciós. Té una certa manera de mirar que sembla que vagi més net del que va. Segur que va molt brut, a no ser que de matinada hagi anat per l'hospital i una infermera, na Maria normalment, l'hagi fet passar per la dutxa d'urgències. Una dutxa d'emergència i alguna muda una mica esquinçada. Qui sap! Tanmateix ningú no si acosta per comprovar-ho, tot i que efectivament no fa cara de dolent. La brutor només destorba als qui necessiten canviar-se de roba sovint. La brutor, les taques especialment, és la metàfora del pecat. Lluites contra la temptació, igual que vas alerta amb no tacar-te. Què passa, una vegada que ja duus una taca d'oli a la camisa?. Amb el pecat passa el mateix. Ja no vé d'un quan caus. Una mirada mustia, potser. Ell ja no pensa  ni en temptacions ni en pecats. No pensa en les mans brutes o el calçons tacats. Mira o no mira. Les cadències de les anques femenines, els capells masculins, normalment gorres. Mira o no mira. Qui sap que es veu darrere els ulls mig aclucats, com qui s'enlluerna només amb el trànsit de la ciutat, amb tots els renous a la plaça del Rei Jaume I. A la paperera hi ha una bossa amb deixalles de patates sintètiques. Miques a una bossa oliosa a la que ell mai no s'hi acosta. Ho deixa per a les velles. Qui sap si se li nota un lleuger somriure quan veu arribar alguna d'aquestes velles de cabell oliós culejant pels bancs i les papereres. Elles sí que cerquen les golosies i les patates fregides, tot allò que ell obvia. Fa anys que no es troben rovegons de pa bo. Restes de baguettes com xicles, amb alguna gota de saliva. Bosses de plàstic que un dia van ser transparents, enfitoses ara com un condó usat. ¿És un home estrany? Més aviat és un home de poques paraules, de mirada discreta i de pensaments amagats. Esquiu com els moixos. ¿ La seva història ? Qui sap si un dia va ser un viatger. Qui sap si tot es déu a que un dia va perdre el seu tren i no sap quin és que ha d'arribar ni el que li convé. No fa gestos de dubte, ni es posa nerviós quan es formen gran cues de passatgers al seu davant. Roman impassible amb la seva mirada d'ulls menuts. Hi ha una vella que s'unta els cabells amb la saliva i gesticula com els muts. Una altra duu els llavis vermells, un rouge que no perd mai el seu color, sense caducitat a l'expressió. Morirà entelant les ulleres del forense que l'examina, si es que moren mai aquestes velles de les estacions. Hi ha una altra vella que es manté viva gràcies al gat d'angora que duu damunt les velles maletes. Ell mai no s'acosta cap a elles, com si a la seva joventut n'hagués sortit escalivat. Elles, naturalment, l'obvien des de la distància, com aquells animals intel·ligents que mesuren amb la seva experiència el moment oportú per llançar-se cap a una víctima. Quan ell, a vegades, sembla observar els tickets dels passatgers que s'apressen a desfer-se'n d'ells a la sortida, com si temessin que puguin quedar dins les butxaques, exposats a la violència destructora d'una rentadora automàtica, elles miren cap a la llunyania com si s'observassin a un mirall llunyà. Curiós això dels tickets deu pensar. Quina poca efectivitat. Caduquen amb facilitat i no serveixen mai més. Ni els impostors s'interessen ja per ells. Passa com amb les monedes abandonades a les cabines telefòniques. La de la plaça de l'estació duu setmanes sense que ningú la faci servir. Potser no quedi ni l'aparell o el cablejat. Enterra hi ha els vidres i un rouge als llavis de la protagonista de la publicitat. Tot passat de moda. La caducitat dels viatgers: turistes, immigrants, jornalers... Tots tenen el seu límit. Tots tenen una tornada. A l'estació només hi ha una persona que esquiva les busques del rellotge, avesat a un nou temporitzador. Només la fosca i la pluja poden interrompre el seu gest tranquil. Es quan s'aixeca molt lentament i fa un nou dobleg al vell diari per ficar-lo dins la carreta de la bossa que altres fan usar per anar a la compra. No se sap com era fa uns anys, ni el color ni el material. També falla una rodeta, com si patís d'aneurisme. Ajupit, com qui ja no pot ni amb l'ànima ni l'esquena, enrampades les cames i els peus freds, inicia un nou itinerari. No se'n va molt alluny. Cerca el seu petit racó, arrecerat del fred i la humitat, tot esperant que a les fosques ningú el trepitgi, i que els vigilants de seguredat facin el més fàcil, mirar cap a l'altra banda. Pocs cartrons i la manta d'aquella infermera d'urgències. Ningú no ho sap però ell somriu cada vegada que pensa amb ella, tot i que a vegades el renyi molt fort. La vida tanmateix està feta per aquells qui tenen un sac de paciència i que, a l'adversitat, saben fer una pausa. Una pausa, un silenci a la penombra, no és emperò un acte de contricció. Es, simplement, una alenada, un sospir, un gest de paciència, el cansament al cap i a la fi.

Edoardo Sanguineti

joanperello | 19 Maig, 2010 20:32 | facebook.com google.com twitter.com

    Ha mort el poeta Edoardo Sanguineti, a Gènova, als 79 anys. La notícia m'ha agafat de rampellada, però deixant-me un gest a la cara com qui mig acluca els ulls i intenta retrocedir en el temps. He recordat que la meva educació literària, anant per lliure, bona part me ve donada pel poeta Octavio Paz i, precissament d'una col·laboració entre aquests dos poetes, i uns altres dos, Jacques Roubaud i Charles Tomlinson, vaig conéixer els primers versos d'Edoardo Sanguineti. M'afectaren tant que fins i tot els vaig usar com a epíleg d'un dels meus primers llibres, Baf de Llavis (1976). Si vaig gosar a cloure un llibre amb uns versos d'aquest poeta va ser per l'impacte que me produiren i perquè ja que li havia furtat alguns versos, me veia amb la necessitat de fer-ho explícit. El mateix me passava amb Octavio Paz que vaig usar al mateix llibre per encapçalar-lo amb una cita seva, que començava amb els versos amar es combatir, es abrir puertas.... i acabava amb un contundent en monedas de cobre y mierda abstracta. Dec, i no només això, la coneixença de la literatura d'Octavio Paz al poeta Damià Pons. El poeta mexicà d'alguna manera me va obrir les portes del món poètic, o com a mínim les me va eixamplar. Mai emperò sabem ni podem correspondre i per això me sap greu no haver estat un alumne avantatjat dels escriptors esmentats.

    La col·laboració entre els poetes Paz, Tomlinson, Roubaud i Sanguineti es va concretar en el llibre RENGA, publicat inicialment per Gallimard el 1971 i després en versió espanyola per l'editorial mexicana Joaquin Mortiz l'any 1972. El llibre que els poetes dedicaren a André Breton es va gestar l'abril de 1969 quan els quatre poetes es tancaran al soterrani d'un hotel parisenc. El renga segons explica al pròleg d'aquest llibre Claude Roy és una forma poètica col·lectiva japonesa desenvolupada en diverses épocas des del 794 fins el segle XV. Els poetes que inicien una estrofa obliguen a l'altre a continuar-la, adoptant-ne la forma del sonet, tot i que d'una manera molt lliure com es pot suposar. Poesia a quatre mans o, millor dit, poesia a quatre essències.

     

    Ho segnato sopra la mia fronte le rughe del tuo utero,

    i morbidi anelli del tuo muschio mestruale:

    ho versato lividi liquori dentro le pagine dei tuoi calendari:

    ho coltivato il fungo e la felce sopra le spiagge dei tuoi laghi

     

    Aquesta poesia contundent i experimental, d'enfant terrible segons alguns crítics, era la poesia d'un dels principals I novíssimi (1961). Moltes nits de lectura enyor poesia capaç de mossegar les síl·labes.

Les estacions absurdes (16): El lector inquiet

joanperello | 18 Marš, 2010 21:51 | facebook.com google.com twitter.com

    El lector que seu al banc de l'estació, esperant el tren imprevisible, duu a les mans un llibre de poemes - Vinyoli, potser? Inquiet, se n'adona que des de fa una bona estona els versos boten de banda a banda de la pàgina, les retxes perden claredat com una belluma a la nineta dels ulls, la fusta del banc li aixafa el cul, el tren no arriba... ha perdut definitivament el fil de la lectura. Potser el darrer vers ben llegit és aquell que diu: " Llegim-nos altre cop, si és possible, els ulls". El lector inquiet no troba ningú amb qui mirar-se als ulls. No hi ha proïsme. Intenta tornar al llibre però és impossible. La fosca compareix a la seva mirada. Si abans dubtava de si arribaria el tren, ara ja dubta de si la poesia també ha desaparegut. Comprèn que finalment ha caigut en la trampa i que en passar pel portal de ferro forjat ha entrat definitivament a l'estació absurda, perquè érem dos a contradir la nit.

Les estacions absurdes (15): Alzheimer

joanperello | 11 Marš, 2010 13:31 | facebook.com google.com twitter.com

Avui migdia he vist un home perdre’s víctima de l’alzheimer. Anava camí de l’aeroport però cercava l’estació, aquest món absurd on vivim, trescam i patim. Vestia de manera esportiva, amb una certa elegància en el posat, qui sap si a la manera d’alguns jugadors de golf o de tennis quan arriben a l’edat de prescindir de certs prejudicis. Ha perdut la memòria, emperò, i no sap on va ni d’on vé. Ignora el que passa al voltant de la seva aura. Tresca i tresca, amb un balbuceig quasi inexpressiu d’algunes paraules. Es com si se cercàs a ell mateix. Arribes a vell i ets un dubte per a tu mateix i qui sap si una nosa per a qualcú. Hem telefonat a la família i el resultat ha estat desesperant. “Deixo-ho fer o l’acompanyi a la parada de l’autobús” ha dit una veu a l’altra banda del telèfon. La persona que ha fet la cridada telefònica s’ha quedat sense veu, en blanc. No se podia creure que qui l’atenia era un familiar que li responia amb la mateixa fredor d’una oficinista poc amable. Finalment ha arribat un segon familiar que sí ha atès correctament la crida. Amb lleugeres llàgrimes als ulls se n’han anat plegats, demanant com fer-ho per arribar a l’estació absurda més propera.

Les estacions absurdes (14): El pintor

joanperello | 10 Marš, 2010 19:29 | facebook.com google.com twitter.com

    El pintor ha arribat d'hora a l'estació, amb tot l'ormeig, però li fa vessa desplegar-ho. Fa tant de fred que avui s'ha vestit amb el màxim de roba gruixuda possible, capell al cap i uns guants que li protegeixen de les sedes als dits i que si sortissin no li permetrien pintar. No desfà, dèiem, els bàrtuls. Es queda mirant la neu incipient que cau just al seu davant, al carrer, i que ell contempla embadalit des de la porta de l'estació. No ha pintat mai la neu. Més encara, no ha pintat mai la pluja, ni el fred. A poc a poc aquesta sensació de no haver pintat aquestes coses li crea una angoixa interior. I agafa por. Agafa la por de l'artista, la por a no treure entrellat del que es proposa, la por de l'artista davant el llenç sense màcula. ¿Com és possible haver arribat a vell i no haver pintat mai el fred? S'acusa d'haver-se dedicat a la rutina, a fer-ho fàcil, a pintar sempre els mateixos redols de la ciutat. Sap que avui tampoc pintarà res. En el fons, potser no és un artista, sinó un pobre solitari, un personatge més d'aquests que viuen a les estacions absurdes. Es toca la barba i acluca els ulls i es fa preguntes. Preguntes sense resposta. Els dits, encara dins els guants, toquen el cavallet i la paleta. No hi ha colors avui, en aquest dia de fred, aigua i neu.

Les estacions absurdes (13): Dermatosi

joanperello | 06 Marš, 2010 11:35 | facebook.com google.com twitter.com

    A l'estació avui tampoc hi arribarà cap tren. Els solitaris, que potser ignoren aquest fet, segueixen esperant. Tenen els ulls talment un cocó de sal, amb cruis. Més enllà de la seva mirada només hi ha la rutina. La seva dermatosi és la brutor, aquest safarrí com una crosta de fosca. Ignoren la veritat perquè fa temps que en prescindeixen d'ella. Ni somien ja en la trobada de cap tresor ni les seves mans podrien gratar la terra. La seva música és la remor d'un tren inexistent. No temen cap olor ni els fa assunto el fum de les locomotores. Els insectes caminen imperceptibles per la seva pell, sucant soledat.

Ambiciˇ

joanperello | 27 Febrer, 2010 10:42 | facebook.com google.com twitter.com

    Duc un dies de convalescència a casa. Res d'importància, i qui sap si per això mateix m'ha vingut molt bé aquesta possibilitat de disposar de totes les hores del dia per fer vida de família sense presses, descansar, llegir, escoltar música. La vida política ja no me dóna cap ensurt, tot i que seguesc amb atenció la tirada de la tovallola al ring. Alguns polítics, mediocres des de que iniciaren la seva carrera professional però que han après molt al llarg d'aquests anys, ara ja diuen pus! Alguns d'ells han viscut a un núvol que a la llarga ha demostrat esser molt fràgil, incapaç de poder aguantar el pes de l'aigua. Cañellas, Matas, Nadal, Munar...entre tants d'altres, ja no poden mirar-se als ulls amb ningú, i manco encara entre ells mateixos. En el fons, tot i que hi ha gent de la classe política que ho celebra, és la derrota d'un país. ¿ Per què no hem de poder tenir una dreta, un centre dreta i una esquerra sense corrupció ? Hi ha una possibilitat de que a partir d'ara una opció política d'aquest país desapareixi. Tot i que hi ha gent que com ja he dit ho celebra, potser de cara a un futur proper ho haurem de lamentar. Hem triat polítics egoistes, ambiciosos i hem decantat les opcions de la intel·ligència, la generositat, la cultura. Hem triat l'ambició personal per damunt de les ensenyances de la terra. Tanc internet perquè no vull llegir més comentaris anònims a les notícies. Me refugii altra volta en la música i la literatura. M'oxigena Jean Michel Jarre i, llegint Antoni Marí, " vaig entendre el nom de les coses, / però no vaig poder explicar-ne el significat ".

     

Les estacions absurdes (12): Jubilacions

joanperello | 31 Gener, 2010 23:13 | facebook.com google.com twitter.com

    El diari endarrerit que el solitari llegeix al banc de l'estació absurda duu unes lletres grosses sobre la jubilació dels ciutadans d'aquest país absurd als 67 anys. El lector, neutre, viatger sense rellotges ni calendaris, poc avesat a la lectura de la premsa groga o de l'ocàs, no vol donar-li importància i pensa aquella frase de ja s'ho faran, aplegant de bell nou les fulles del vell diari. I si no fos un diari sensacionalista? I si fos un diari que expressàs la veritat d'una proposta política? Mira al seu voltant, posant especial atenció en el cambrer. Li calcula l'edat, posant esment en els peus plans de tantes passes donades en pocs metres quadrats, les mans a les butxaques comptant les monedes permanentment, deixant de banda ja els tics de la rutina. El cambrer té una edat indefinida, però potser s'acosta a la seixentena, la calba ja consolidada, amb el rodapeus no gaire ben arreglat, amb tot l'excés de pél a les orelles i les celles. El lector extern de la premsa del país pensa que aquell és un home fidel al seu patró, que no fa cara de haver estat gaire de baixa laboral per raons mèdiques, que s'ha conformat amb el seu status, que probablement no ha estat infeliç fent la seva feina... però potser té una data marcada al seu calendari vital. Potser sospira arribar a la jubilació sense haver tastat l'olor d'una malaltia cruel. Potser el cambrer pensa que, quan li arribi l'hora de retirar-se, podrà anar al bar de l'estació a prendre's el tallat. Potser el cambrer, molt probablement, també decidirà no anar mai més al bar de l'estació. El cambrer aspira a no tenir despertador i, enlloc de fer recompte de monedes a la butxaca del davantal, s'estimaria més fer recompte de les hores per badar mirant la merda dels altres, aquells que aspiren a no jubilar-se mai.

Les estacions absurdes (11): El cantiner de Cuba

joanperello | 22 Gener, 2010 21:57 | facebook.com google.com twitter.com

    Arriba amb presses a l'estació per agafar el primer tren, però la música l'atura. Des d'un racó se sent un acordió, tocat per un home de pell trista, mulato potser. Cantinero de Cuba és la cançó instrumental del vell. De cop li fugen les presses i es deixa endur per la melodia. S'asseu, discretament, al banc de l'estació absurda i no posa el fre als records. De cop la lentitud i la calma són el més important. De cop no importaria que hi hagués ni vies, ni trens, ni estació. De cop la música ho és tot. O els records. La pell dels records sua, com si aspiràs el frenesí dels tròpics o es banyàs amb una pluja persistent. L'amor també és suar i als tròpics s'estima. A les cantines les mulates dansen remenant la voluptuositat i els homes s'eixuguen els llavis amb el rom de la vida. La cançó és breu i l'acordionista, lent, s'eixuga les mans amb un mocador estantís, color de colom de parc d'estació absurda. De cop ja no hi ha més música i la vida és rutina. L'home de records fràgils s'arregla les rues de la roba i, seguint el full de ruta de la rutina, puja al tren. Qui sap si a la propera estació hi haurà una cantina, dones de llavis voluptuosos i ritme als malucs, o només un vell acordionista, ranci com la soledat.

Les estacions absurdes (10): El fugitiu

joanperello | 12 Gener, 2010 14:10 | facebook.com google.com twitter.com

Ha pujat al tren amb presses, com si volgués oblidar intencionadament tot el que li quedava enrera, grenant flashos de la memòria. Cerca la finestreta i passa els dits gelats pels vidres, desentelant la fragilitat. El paisatge encara no existeix. Només hi ha l’edifici i la gent de l’andana. Frissa per captar el que serà el seu paisatge a partir d’ara, aquest paisatge que per la finestra sempre va contradirecció. Arbres, sementers, vinyes… ¿Què vol oblidar el viatger? ¿Què cerca a la propera estació? Qui sap si té un missatge a la consigna, o una maleta amb diners o passaports falsos. Qui sap si l’espera només l’altra soledat. La seva expressió impacient és la d’un fugitiu. A vegades és molt més fàcil que tot això. Fuig d’ell mateix. Només d’ell mateix.

╔ric Rohmer

joanperello | 11 Gener, 2010 22:15 | facebook.com google.com twitter.com

Ha mort Eric Rohmer. Record especialment, per haver vist alguns, i també llegit crec que tots, els seus SIS CONTES MORALS: La boulangère de Monceau, La carrière de Suzanne, Ma nuit chez Maud, La collectionnesse, Le genou de Claire i L'amour, l'après-midi. Tardes de cinema dels anys setanta, especialment al Rialto. Ell va escriure que tots aquests films des del primer moment van tenir una aparença decididament literària. ¿Per què filmar una història, quan es pot escriure? ¿Per què escriure-la, quan s'ha de filmar? Cineasta/escriptor subtil.

Les estacions absurdes ( 9 ): El mˇn

joanperello | 07 Gener, 2010 22:10 | facebook.com google.com twitter.com

    Té la mirada fixada a una volta del ferro forjat de l'estació. Quasibé no se n'adona quan entren a l'estació absurda els policies locals i els voluntaris municipals dels serveis socials. Duen aliments i mantes per salvar-se d'una nit gelada. Ell tanmateix no ho entèn, perquè fa temps que va perdre el sentit de l'orientació. Anit intenta recordar la lletra d'una cançó italiana que cantava Fontana, Il Mondo. No se'n surt. Recorda la cintura d'aquella al·lota, el vestit blanc, els ulls com el gest esquiu d'una moixa. Potser ell duia per primera vegada una americana, camisa groguenca a to, qui sap si un rull de l'un contra el rull de l'altra. Aquesta nit, amor, no he pensat amb tu. Gira el món dins l'infinit. Amors, penes, alegries. La cançó és una mentida. El món sí que se va aturar el dia que el pobre solitari va perdre l'orientació, un munt d'anys enrera, i a poc a poc es va escolar-se per les rieres de la soledat. Recorda l'al·lota, les seves galtes, un bes tímid, però no se n'acaba de sortir amb la lletra de la cançó. De cop, quan la voluntària dels serveis socials s'acota per fer li arribar el pa i la llet, ell compren que pot tornar-se a enamorar i, qui sap, si el món tornarà a girar. Ella, aliena a l'amor, voluntària d'una nit de gelades, no pensa en l'infinit com el boig solitari. Vaig obrir el ulls per veure-hi entorn a mi. En el silenci jo me perd.

Present i futur, imperfectes

joanperello | 05 Gener, 2010 10:52 | facebook.com google.com twitter.com

    Darrera la finestra el dia presumeix de gris, amb pluja fina, tènue. Escolt els Adagis d'Albinoni ( Claudio Scimone ) i llegesc Dino Buzzati. Una aturada per llegir la correspondència ( sic ). La correspondència d'un temps, en forma de carta, ara només són informacions bancàries. La correspondència actual és al correu electrònic i a les xarxes socials. Avui emperò, acompanyat d'aquesta música i d'aquesta lectura, amb la pluja equidistant del gris, ja m'aniria bé prescindir-ne una mica de tot. A vegades és necessari fer una aturada i escoltar-se. Aplicar-se la medicina per a cadascú. Ens agrada que els metges ens escoltin. Ens hauria d'agradar escoltar-nos a nosaltres mateixos. Fer de metges d'un temps. A la mar potser han començat les seques de gener després de la darrera ponentada. ¿Tindrem el privilegi d'una segona vida? Ca, barret! Com diu un personatge de Buzzati, El futur no és bo per a ningú. N'hi ha prou que una persona sàpiga quan ha de morir, basta amb aquesta notícia, per enverinar-li la vida. Facem idò que només existeixi el present. Ni somiar amb el privilegi d'una nova vida.

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10  SegŘent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS