Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Tot Ús silenci (Hist˛ria d'un tret)

joanperello | 03 Desembre, 2010 19:00 | facebook.com google.com twitter.com

Tenc la sensació de passar una nova convalescència, aquests dies d'estar per casa, sortint el mínim, l'indispensable per sobreviure. Escolt Xavier Ribalta cantant cançons de Léo Ferré, després d'haver llegit durant algunes hores, mentre escric aquestes notes. Ni gris ni verd, com a Ostende... si val la pena aquesta vida. L'horabaixa, almanco des de la finestra, ha tengut millor aspecte que el dematí, amb la claror d'un cel esqueixat pels niguls de la fredor. S'ha escurçat massa el dia i, quasi de cop, la fosca entra a l'habitació. Todo é silencio, és el títol de la darrera novel·la de Manuel Rivas que llegesc en la versió espanyola. Gris de Galícia, penya-segats amb cops d'onades, cafetons amb sergents de la guàrdia civil, adolescents que aprenen les lliçons de la vida a mar i terra, contrabandistes altius, mà d'obra humil als secrets del contrabàndol de la matinada, descarregant fardells de tabac i licor. M'ha fet entrar en unes altres vides, diu un vers de Joan Margarit al seu darrer llibre No era lluny ni difícil. Fa anys vaig tenir la temptació de fer una novel·la de contrabandistes, però aviat vaig trobar suficients excuses per obviar el tema. Record el que hauria pogut esser una primera escena al primer capítol. De nin, vaig acompanyar el meu pare pels penya-segats del Cap Blanc. M'ensenyà el que era un secret, i a disparar. Hi ha dies que he arribat a pensar que això no m'havia succeït mai, sino que era un somni. Toda la vida había sido adiestrado para lo imprevisible, diu d'un personatge el narrador de Todo é silencio. La coberta del llibre, amb l'infant a punt de disparar la pistola, m'ha capficat a un abisme, entotsolat.

 

Coses de la tardor

joanperello | 03 Desembre, 2010 12:08 | facebook.com google.com twitter.com

A Sebastià Verd, I.M.



Potser m'hauria agradat topar-me amb una imatge semblant a la que il·lustra l'article en guaitar per la finestra aquesta matinada, just quan un telèfon d'emergències ha sonat a casa. Eren les 5,06 A.M. Feia temps que no rebia un ensurt a la mala hora, segurament des de la darrera angina de pit de mumare. Falsa alarma, afortunadament, però ningú me lleva les palpitacions dels primers moments. He quedat guaitant per la finestra, cercant el rastre del fred i de la pluja. No hi havia cap petjada humana pels carrers amb neu, ni els arbres s'havien tenyit de nostàlgia, ni els bancs de la plaça perdien caràcter humà. He tornat al llit i, en aixecar-me, la primera notícia ha estat la mort d'En Sebastià Verd. De cop se m'han succeït un caramull d'imatges, a una velocitat de vertigen, superposant-se aquella de bonhomia, pàl·lida, d'En Sebastià Verd, devora la d'uns altres, Damià Huguet per exemple, o la meva mateixa, potser fa més de trenta anys. Llegesc aquests dies Joan Margarit, No era lluny ni difícil: Es un temps que només em deixa l'horitzó/ com a mesura de la soledat./ El temps de la tristesa protectora. També llegesc Carles Duarte, la seva antologia que arreplega poemes des de 1984 fins el 2009, S'acosta el mar. Versos com: Vençuts de solitud,/ cerquem refugi al temps/ que se'ns havia quedat,/ amb els rellotges, damunt la tauleta. Ara, al refugi dels llibres i la música, qui sap si davant l'absència, cercaré Brel, Brassens, Piaf... Potser, equivocadament, cercaré que el temps s'aturi. Són coses de la tardor. Tristesa i absència. En Sebastià Verd ens deixa un record de dignitat periodística.

 

Temps de tempesta

joanperello | 09 Novembre, 2010 22:19 | facebook.com google.com twitter.com

Hauria volgut parlar de la problemàtica sahrauí i no me'n surt. Queden en el meu cap les imatges no professionals que es veuen als programes televisius de notícies filmant la devastació de la humilitat, o el comentari dels periodistes que no poden acostar-se al llocs dels fets, o l'entrevista amb un nin sahrauí que comparteix barri i escola amb marroquins i sap - ho diu molt clar- que aquests no són els seus enemics, sinó els governs, així en plural. De pena aquesta incapacitat pel món de la política per donar solucions als conflictes i aquesta facilitat per donar l'esquena a la responsabilitat. En voldria parlar i no me'n surt. En acabar els tele-notícies he apagat la televisió, potser més pessimista que uns minuts abans, i més incrèdul. A l'habitació, llum tènue, es sent la música de Chopin quasi com una ombra espectadora del meu escepticisme, i llegesc poemes de Marzal, uns relats de Pitol, les darreres reflexions de J.F. Mira al setmanari El Temps. Es temps de tempesta.

Els carrerons del fado

joanperello | 21 Octubre, 2010 19:27 | facebook.com google.com twitter.com

M'he perdut un altre pic pels carrers del silenci. Les lliçons de la vida no escatimen a vegades brutor o una certa estètica de la contraestètica. Només aquí ho pot comprendre tot el ca que guaita, qui sap si pendent d'una rata o dels personatges anònims que tresquen perduts pels carrerons. Darrera la manta estesa segur que hi ha la figura austera d'una dona despentinada pendent d'escatar la pell de la flassada i de llevar-li la pols. La roba estesa amb la humilitat de l'artrosi i la humitat, segurament. La granera que no acaba mai de fer net. L'antena parabòlica, qui sap si amb l'únic objectiu de poder mirar partits de futbol. Els baixos de les cases, l'empedrat irregular, l'absència de fesomies somrients, murs de contenció que mai emparen la dignitat. Darrera aquest silenci, emperò, hi ha la màgia de l'instant, l'ull dels espectadors de la vida. Potser, si hi possàssim so a la imatge, escoltaríem un fado, d'aquells que ens posen a prova sobre les contradiccions de la vida, perquè la humilitat i la tristesa també poden formar part de la nostra felicitat.

fotografia: Juan Alfonso Pérez Salazar

El conco En Barret, quan governi el PP

joanperello | 13 Octubre, 2010 21:13 | facebook.com google.com twitter.com

Ahir, mirant els camps anegats, envermellits per un fang sense mirament, pendent de les teulades i de les fulles dels fassers, inquiet per un nosequé que s'ajunta a un punt de la boca de l'estòmac, les bimbolles a les fulles de les figueres, el cel encabronat amb la fosca d'un gris que amaga la força dels fiblons, no sé per què em va venir a la memòria una imatge familiar, de quan era nin, dels anys de matances o de bolic amb albercocs i raïm quan era l'hora per recollir a la parada de l'exclussiva, dels anys que encara no saps ben bé per què i per qui et trobes a una rotllana de ties pendent d'un fogó amb les mans aplegades damunt el davantal amb les rialles d'un nosapsquepassa, aquella olor d'arròs salat, la coa del porc penjada a l'esquena d'una cosina, les bísties quasibé dins la casa, aquella llenya humida que fa mal d'encendre, el fum color de butifarrons, una història de porquerets i forns de calç, aquell que va perdre una mà tirant coets a la mar per pescar, la neu al Pirineu, els grifons aragonesos congelats, una fotografia d'alemanys i maquis, la fotografia d'un pastor alemany que va mossegar el pare, l'entrada de fosca a una caserna de guàrdies civils, les rutes dels contrabandistes, els xots que descobreixen els cadàvers per l'olor al fons dels pous, la pell del porc escaldada, els escaldums, tòrcer el coll de la gallina o un tall sec per fer sang damunt un ribell, l'aigua sempre bullint, aquell oncle de mostatxos esgrogueïts pel tabac pendent només de la caça de perdius i d'una tímbola, aquells dies de primeres comunions quan la vestimenta ja comença a fer nosa i prefereixes anar a jugar a futbol, la fotografia amb tota la família, mudats amb el gris de la postguerra... Ahir, mirant els camps anegats, i l'horitzó gris d'un futur magre, de poca esperança, em vaig adonar que qui sap dins la meva memòria ja no hi haurà lloc per recordar el meu oncle Toni, el conco en Barret, aquell home magre i eixut d'ànima, d'expressió viva que a l'àlbum de records es mescla dins qualsevol de les jornades infantils que bullen dins la meva memòria. Me deman com l'hauré d'anomenar. Si governa el PP amb el llicenciat José Ramón Bauzá al davant, la paraula barret haurà desaparegut dels diccionaris. Ningú m'entendrà quan els hi digui que jo vaig tenir un conco que li deien Toni Barret. Quan hagi de recordar el tio Toni Capell potser m'hauré adonat que definitivament m'han robat i que han esborrat part de la meva història, aquesta humil biografia. Que el meus néts no ho vegin!

Mites dins la boca

joanperello | 09 Octubre, 2010 18:48 | facebook.com google.com twitter.com

Antoni Vidal Ferrando escriu des de la passió. Es un home de gestos austers, senzill, d'actitud familiar, però que transmet una profunda passió por la literatura, tant com a creador en poesia i novel·la com a lector. Parla com si miràs la mar, uns ulls grisencs estimats, o uns penyasegats amb vent de llevant a la cara, o l'empedrat de l'enyorança, o la quietud dels seus ports... El seu to tranquil, amarat d'imatges, vessa aquesta passió per les paraules i per tot allò que estima. En el seu univers literari no tot és bellesa, emperò, perquè sap que si s'ha de clamar contra una injustícia, ell també aixeca la veu i arrufa les celles. Tenaçament pica pedra i basteix una obra que, ara ja, se pot considerar de les més importants de la literatura catalana.

 

Ara, Entreveus, un grup de música santanyiner format per Antònia Suau Sbert, Francesca Suau Artigues i Silke Hamann, ha treu un CD musicant alguns dels seus poemes. Divendres passat, al teatre Xesc Forteza de Palma, ple a vessar, vam poder gaudir de la presentació. La poesia d'Antoni Vidal Ferrando es basta per ella mateixa per anar pel món, però fa goig sentir també els seus versos cantats per aquestes entreveus.

 

Del Danubi a Lima

joanperello | 07 Octubre, 2010 21:03 | facebook.com google.com twitter.com

 ¿Quina cara deu posar Claudio Magris aquests dies quan veu per les notícies de la televisió el Danubi, avui vermell, enverinat per la mà de l'home i qui sap si de la ciència, conjurats amb una diabòlica malmenada de la climatologia? Ja fa anys escrivia Magris: "Es possible que l'escriptura no pugui realment posar veu a la desolació absoluta". ¿Quina cara deu posar la ciutat de Lima quan veu el seu novel·lista per excel·lència, Vargas Llosa premiat amb el Nobel de Literatura? Per internet, només amb una ullada, hi ha gent que rovega claus, especialment a la geografia de parla catalana. Poca gent, tot i reconéixer el valor de la seva prosa, li perdona els habituals exabruptes contra el catalanisme. Sucà de Barcelona, deixà caure una referència sobre Joanot Martorell, i s'alineà amb el castellanisme. Avui, amb els micros que li migtapen la fesomia, defensa amb fervor la llengua espanyola. Per ell, defensar la llengua catalana és provincianisme. Defensar la llengua espanyola, en canvi, és el progrés cosmopolita i liberal. Res a dir, i que cadascú ompli el seu cove amb el seu propi atzar. Tampoc el Nobel no sempre repareteix a gust de tothom. No hi ha espai per Modiano, Cabrer, Magris...

Un sopar amb Joan Fullana

joanperello | 05 Octubre, 2010 21:24 | facebook.com google.com twitter.com

Agafam aquesta paraula, i aquesta altra, i aquesta altra paraula, i també aquesta, paraula, paraula, paraula, i les sofregim. Després les ajuntam amb aquesta línia, i amb aquesta altra línia, i aquesta, i també aquesta, línia, línia, línia, i ho feim bullir tot a foc lent, fins que faci un bon brou. I a taula. Au, seu i sopa!


No és fàcil fer poesia de i des de la quotidianitat. El fet de cuinar, servir el menjar o menjar-s'ho, i de cada vegada més, es vol associar a un art. No ho negaré jo, ara i aquí, però el fet real és que sopar per a la gran majoria de gent és un fet més del dia a dia, sovint patint perquè no ho podem gaudir com voldríem, unes vegades per la mala salut que passejam i unes altres per la precarietat de la vida i de tots els seus components socials i econòmics. Els sopars de Joan Fullana es mantenen al marge d'aquesta dicotomia. La seva proposta literària sorgeix amb el format d'un llibre de poemes d'aparença convencional, amb i·lustracions de Tonina Matamalas, a una jove col·lecció de l'Editorial Documenta, la intrèpida La Cantàrida que dirigeix Pau Castanyer i que, tira a tira, va mostrant especialment quina és la poesia dels joves autors del país, però la de Fullana, probablement degut a la seva formació teatral, trascendeix aquest àmbit i arriba al seu millor moment, i fins i tot la fa més intel·ligible, quan es mostra en públic, en pla perfomance. L'escenari, ja ho deveu sospitar, el conforma una taula amb una greixonera, dos plats, dos tassons, un pitxer i un platet per les olives. Un cambrer, que per cert imita molt bé un poeta maldestre, serveix el brou i la beguda. De fons es sent la veu del poeta recitant la poesia de la quotidianitat i de l'atzar de la vida humil. L'acompanya la música excepcional de Gori Matas. Els comensals són invisibles, qui sap si com una metàfora dels lectors de poesia, pocs i invisibles. A poc a poc vessa tot el brou dels plats i el vi de les copes fins enterra, embrutant severament les estovalles. La màgia de la poesia és que tanmateix està per damunt de la quotidianitat i és capaç de sorgir fins i tot en els hàbitats més adversos, provocant fins i tot l'atzar. Els versicles, com més brou hi ha a la taula, sorgeixen impressos a les estovalles, surant. La màgia de la poesia. El públic, futur lector, s'hi pot acostar per participar i fer-ne una lectura. Si La Cantàrida havia obert una porta a la poesia oral, ara n'acaba d'obrir una altra cap a la poesia escènica. Tot un encert.

Cr˛nica d'un estiuet de Sant Miquel

joanperello | 04 Octubre, 2010 21:24 | facebook.com google.com twitter.com

La meva incapacitat per entendre les coses de la ciència no invalida la capacitat d'emocionar-me davant certs paisatges i de ser sensible a la climatologia variable d'aquest inici de tardor conegut com l'estiuet de Sant Miquel. Divendres, a entrada de fosca, no tenia preu una passejada en bicicleta a ran de mar, a Sa Ràpita i, dissabte dematí, de prestet al mateix indret fascinava una altra vegada aquest mar, amb una calitja severa més aprop que l'horitzó, negant la visibilitat i amagant l'arxipèlag de Cabrera. Pocs minuts després, anant cap el mercat de Campos ha comparegut la boira als camps de garbes. El perill de la boira a la carretera no nega la seva particular bellesa. Al mercat la verdura encara estava humida per la rosada. Poques hores després he anat a foravila, amb tot el seu esplendor tot i el patiment de la pagesia. Hi ha verema a les vinyes d'Algaida. La ciència de la meteorologia potser explica el per què de la bonança la setmana de Sant Miquel.


Mentre anava en cotxe d'una banda a l'altra d'aquests escenaris paisatgístics escoltava música francesa, Françoise Hardy, Jean Ferrat, Montand, Aznavour... En arribar a la casa només es senten els ocells i de tant en tant els renous intermitents d'un tractor llunyà i dels avions que travessen el cel impecable. He escrit a mà, sense les comoditats dels avanços tècnics. Les pàgines amb correccions tenen una estètica més apropiada per gent com jo que la perfecció immaculada d'una pàgina word. Per això mateix disfrut del paisatge irregular de foravila.


Com deia Sergio Pitol: "Un buen día advertí que mi tiempo y mi espacio se habían saturado y contaminado por el mundo exterior y que el estrépito reducía de modo lamentable dos de mis placeres mayores: la lectura y el sueño". Ho llegesc davall d'un ginjoler. Santa raó la del mexicà!

 

 

La fotografia

joanperello | 29 Setembre, 2010 10:44 | facebook.com google.com twitter.com

Mira la fotografia amb atenció. Li hauria agradat allunyar-se per un carreró anònim, com qui es disfressa de viatger i es cerca a si mateix cercant el món. Li hauria agradat tenir ulls de pintor i memoritzar la quietud, o músic per compondre la simfonia del silenci, o arquitecte per estudiar la densitat de la humitat. Li cremen els peus descalços damunt les llambordes i el tacte dels dits damunt el guix de les parets l'esmussa. Descalç de paraules s'allunya de l'objectiu de la càmara fotogràfica. Sap que només té dret a una seqüència. Es conforma amb la fotografia. Ha d'aparcar el somni de viatger anònim i retornar a la realitat. Hi ha més gent als carrers i no hi ha privilegis dins la rutina.

 

fotografia: Juan Alfonso Pérez Salazar

 

Ofrena de tardor, a la francesa

joanperello | 25 Setembre, 2010 18:29 | facebook.com google.com twitter.com

Qui sap si cada vegada que aixec la vista i veig una fulla que cau d’un arbre somii que me trob a unes golfes de París, estret enmig d’un caramull de llibres, sota la làmpara, potser amb unes dècimes de febre, guaitant adesiara per una petita finestra que dóna a un carreró de poc llum amb persontges existencials, vestits de gris i negre, lents com un dubte o una pregunta. Me deix guanyar per la sensació de que definitivament ha arribat la tardor i ho faig llegint novel·les d’autors francesos, de casualitat, amb uns llibres que ara mateix són d’actualitat als mostradors de les llibreries i que destaquen a les entrades de les xarxes socials i a les pàgines de cultura dels mitjans de comunicació. Pierre Michon, Patrick Modiano, Jean Echenoz, escriptors d’una mateixa generació, nascuts devers 1945, i que ara mateix triomfen amb llibres de petit format, pocs diàlegs, pots personatges, però amb una densa càrrega. Els onze, L’horitzó, Còrrer. Tres novel·les bones, diferents cada una d’elles, potser només amb l’indicador comú a les tres, la soledat del personatge. El llibre de Michon, Els Onze, és el més difícil i fa vergonya fer-ne cap comentari de tres retxes quan llegeixes que l’autor s’hi ha esmerçat durant disset anys de la seva vida en la redacció de poc més de cent pàgines. A cada una d’aquestes, emperò, t’adones que estàs llegint un gran llibre que tu, com a lector –jo, naturalment en aquest cas- qui sap si no mereixes. La imaginació al poder! Quan et perds creus que no és possible estar a l’alçada de l’autor, però hi ha alguns fragments que, de tan bons, t’obliguen a seguir esforçant-te. El qui sembla que no s’esforça és Emil Zátopek, el personatge de la novel·la de Jean Echenoz, a Correr, un atleta de la Txecoslovàquia dels anys 45 que quasibé sense voler acaba batent tots els rècords mundials possibles d’atletisme. Es un home que corre i corre, sense bon estil ni bones condicions per a la pràctica de l’esport. A Txecoslovàquia qualsevol dia d’una primavera els triomfadors poden acabar grenant els carrers. L’atleta viu la seva pròpia soledat durant totes les hores d’entrenament i a les maratonianes curses. Són  moltes hores per pensar. Curiossament he tengut una coincidència de personatges aquestes darreres  setmanes, perquè a la novel·la de José Luis Peixoto, Cemetério de pianos, el personatge principal també és un corredor de fons, també humil com Zátopek, guanyador com ell, que arriba al capcurull fins que el cos diu prou! Si deia que la soledat és un punt en comú d’aquestes novel·les, el que millor la recrea és, sens dubte, Patrick Modiano. Amb L’horitzó he visitat París, un París no turístic, de carrers de barris no cèntrics necessàriament, de gent amb gabardina, com a un film en blanc i negre, amb personatges sotmesos a la llei de l’atzar i que apareixen i desapareixen, sense acció encara que el fet que no succeeixi res no vol dir que no deixi una inquietud en el lector. No hi ha glamour, només personatges inquietants, inquiets per un passat difícil i un futur que es disol dins la incertesa. Una bona entrada de tardor, una ofrena com el títol de l’oli d’Antoni Mas que il·lustra aquestes notes de dietari, no crítica de llibres, per a un com jo que comença a assumir que se li acaba el temps de convalescència. A partir d’ara els dies seran més curts. Vull dir que, al marge de la llum solar, tendré manco hores per llegir. Per una banda ho he d’agrair ja que això significa que m’he recuperat, però de l’altra, quina pena no poder llegit tant com vols, encara que siguin històries de perdedors, de solitaris. Tanc els llibres i guait cap a l’exterior. Això no és París, però també cauen les fulles com a qualsevol cançó a qualsevol boulevard de fosca i ombres intermitents.

il·lustració: Ofrena de tardor, oli d'Antoni Mas

De la novelĚla al cinema, Pa negre, de Teixidor a Villaronga

joanperello | 24 Setembre, 2010 10:21 | facebook.com google.com twitter.com

Quan feia bon temps, des de Pasqua Florida fins a principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres. Aquest és l'inici d'una de les millors novel·les que he llegit aquests darrers anys, Pa negre (Columna, 2003), d'Emili Teixidor i que ara, sembla per les notícies que dóna la premsa, amb èxit al Festival de Donòstia, ha duit al cinema el director mallorquí Agustí Virallonga, el mateix que ja va dur a la gran pantalla una de les grans novel·les de Blai Bonet, El mar. Sovint el cinema es pren moltes llibertats a l'hora de versionar una obra literària, tantes que certs autors n'han renegat de la visió cinematogràfica. A mi, de veritat, el que m'agradaria és que aquesta versió s'acostàs molt a les pàgines escrites i que els espectadors que encara no han llegit la novel·la surtin amb ganes de llegir-la, però segons aquestes cròniques Villaronga no adapta la novel·la homònima sinó l'esperit literari. Me deman com deu fer-se això i no ho acab d'entendre. La millor manera d'adaptar un esperit liteari és deixar-se endur per la meravella del llenguatge i de les descripcions. Jo, mentrestant, fris d'anar al cinema i, si és necessari, rellegir la novel·la. Les conclusions, després.

La soledat ens fa irreals (Crist de 200.000 brašos d'A.Bartra)

joanperello | 22 Setembre, 2010 16:43 | facebook.com google.com twitter.com

Guait per la finestra aquest horabaixa en que la climatologia vol coincidir amb l'estació que ja pertoca, la tardor. S'anuncia temps variable, malgrat que encara s'imposa la calor, per als propers dies i guanya la perspectiva d'una certa tristor. Potser influeix en el meu estat d'ànim la lectura d'una novel·la molt ben escrita com és Crist de 200.000 braços d'Agustí Bartra que Lleonard Muntaner, editor, va publicar el 2008. Tot un encert per part d'aquesta editorial en recuperar un llibre publicat l'any 1968. El llibre narra els dies que van passar a un camp de refugiats d'Argelers i d'Agde un grup d'exilats catalans. Es un llibre, per tant, de derrotats. D'aquí, m'imagin, aquest punt d'angoixa que ha fet un nu al meu interior. Bartra, emperò, no és un llacrimògen ni un moralista. La seva literatura, nítida, carregada de magnífiques descripcions, és un monòleg a diverses veus d'uns joves que estan a punt de perdre-ho tot, especialment la llibertat. La soledat ens fa irreals, diu un dels personatges. Coneixia part de l'obra poètica de Bartra, en concret, Ecce Homo i Els himnes. Tenc versos d'aquests llibres subratllats als quals, gràcies a lectura de la seva prosa, he volgut tornar. Vet-ací uns exemples: Sintaxi de la bala sobre els murs de la mort. Destraler del silenci a les cimes unànimes, o aquest altra que ben aviat sentirem en passejar per certs llocs amb arbres. Tristesa de fulles a les sines de la tarda. Són versos triats a l'atzar d'aquest subratllat que vaig fer en el seu dia. Ara, llegint la novel·la, puc tornar a agafar el llapis i ratllar el llibre. L'enyorança és com una quieta aigua de sèquia és una frase en prosa de la novel·la esmentada que ben bé podria estar situada en un poemari.


Per tenir una maduresa cal tenir una història darrera. No negaré la meva. Madurar, en darrer terme, significa tenir consciència dels propis límits, personals i de temps històric. Madurar és tenir una mena de tradició d'un mateix. (A.Bartra)

Petit format

joanperello | 20 Setembre, 2010 18:04 | facebook.com google.com twitter.com

 

Potser, per culpa del defecte de la impaciència, no tenc gaire tirada cap els llibres de moltes pàgines i preferesc els de petit format. No sé quin escriptor, crec que sudamericà, deia que era impossible fer una novel·la dolenta si tenia moltes pàgines. Crec que de ben jove me vaig botar fragments de quasi un centenar de pàgines llegint El Don apacible, o potser era Guerra i Pau. Deman perdó humilment, i reflexion sobre el que va dir Julien Gracq al respecte: Una novel·la de Balzac -per exemple- en la que qualcú s'entretingués en alleugerir-la de descripcions amb la única intenció amable d'aprimar-la no evocaria de cap manera una casa on s'hi han fet algunes reformes i guanyat espai, sinó més bé una nau gòtica de la que se n'esbucarien per economia els arcbotants. Massa contundent per rebatre'l, però darrera les obres actuals de gran format hi veig una mà de marqueting editorial. Com a mínim crida l'atenció que els bestsellers actuals siguin de tant de pes. Aquests dies, en canvi, he gaudit de dues obres de petit format, Perder teorías d'Enrique Vila-Matas i La bicicleta estàtica de Sergi Pàmies. Creer en una sola teoría siempre sería algo totalmente suicida y, además, ligeramente estúpido, porque para un tímido como yo nada podía existir tan necio como pensar que precisamente la teoría de uno era la válida. Faig, com el personatge de Vila-Matas i prescindesc de creure en una sola teoria i me deix fascinar pels textos que m'agradin, al marge de la llargària. Un viatge que m'havia confimat que la imaginació pot ser tramposa i fascinant i que, per sort, els llibres no són com els trens i els pots deixar escapar per recuperar-los ( o no ) més endavant, i que, si més no en el planeta on visc, l'essencial és perfectament visible. Seguint també el fil del personatge de Pàmies, massa sovint he perdut el tren d'alguna lectura i me propós esmenar-ho i no deixar la lectura de cap llibre recomanable per al futur. Al cap i a la fi no hi ha futur, només present. La vida és molt curta.

La novelĚla de Dickens

joanperello | 20 Setembre, 2010 10:15 | facebook.com google.com twitter.com

No he tengut mai la necessitat de rellegir Dickens des del temps de la meva adolescència i qui sap si m'he equivocat. Ara l'escriptor se m'ha colat dins la meva sala de lectura, no com autor, sinó com a personatge dins una nova novel·la de Neus Canyelles titulada precissament "La novel.la de Dickens". La presència d'autors com a personatges de novel·les actuals, metaliteratura a vegades li diuen, sol esser com a homenatge dels autors actuals als seus clàssics, alguns d'ells contemporanis com succeeix a la literatura de Vila-Matas, per exemple. Jo també patesc una mica d'aquest mal, perquè m'agrada aprofitar qualsevol contexte per citar els meus escriptors favorits, els qui m'han ferit amb les seves armes literàries. La presència de Dickens a la novel·la de Canyelles no és innecessària, sinó tot el contrari, ja que li dóna a la una certa originalitat a una història molt convencional amb personatges standars de la novel·la realista, urbana, de perdedors i passadors de pena. Ja a una novel·la anterior, L'alè del búfal a l'hivern, l'autora s'havia inspirat en la vida de l'escriptora Jean Rhys. En el fons els personatges principals de les novel·les de Neus Canyelles no poden viure sense la literatura, com en el cas de la protagonista, Blanca, una reponedora de supermercat i alhora ressenyadora de llibres, una dona que pateix forts atacs de migranya i es relaciona amb un Dickens exclusiu per ella, de qui n'ha llegit "Grans esperances" vuitanta quatre vegades. Dins aquest món de velocitat de vertigen potser ens convé aturar-nos una mica, respirar pausadament, passar el sedàs de la literatura i quan tot estigui ben purgat, rellegir els clàssics, com Tolstoi, Balzac, Proust fins a Calvino, Faulkner... ¿Tendrem temps suficient per una aventura d'aquest calibre?.

 (Segueix)

Estopeig al mar de la tranquilĚlitat

joanperello | 18 Setembre, 2010 11:22 | facebook.com google.com twitter.com

 Poc a veure té la història que ens conta en David Castillo (Barcelona, 1961) amb l’arribada de l’home a la lluna excepte que li serveix per donar títol al seu llibre El mar de la tranquil·litat (Proa, 2010). En aquest cas la lluna té uns altres cràters i els personatges no són astronautes, sinó gent d’un barri perifèric de Barcelona nascuts els anys 60 i que varen créixer aprenent de la vida pels carrers urbans, humils, fent-se la seva biografia moltes vegades amb la mesura de l’autodestrucció. La generació retratada per Castillo és la que coneix l’èxit de la heroïna, se n’enganxa i acaba amb l’exitus per sobredosi. Un més a la llista de baixes en combat. Van ser tots aquells finals incessants els que ens van erosionar lentament, anar i tornar, tot així d’immediat i efímer Aquests personatges, joves que s’incorporen al món laboral com a botones de banc o operaris de l’editorial Bruguera, més apropats al món llibertari que a l’esquerra convencional, sovint dotats per a futurs èxits en el món del futbol, la boxa o fins i tot la universitat, la literatura o l’economia, acaben per no deixar el seu barri i, ja més enllà de la trentena, segueixen al mateix bar de semprei amb les mateixes discussions, al voltant de cerveses i carajillos, extenuats per l’excès, passejant el color de la derrota a la mirada. La novel·la comença amb aquesta frase: “Encara no érem capaços de diferenciar l’avorriment de la tristesa. El nostre paisatge preferit s’obria davant l’abocador”. El personatge principal de la història sí que va sortir del barri i, d’alguna manera, aconsegueix triomfar tot i que momentàniament, ja que arriba un moment en que perd la feina i la seva parella. Es aleshores quan decideix el retorn als seus escenaris vitals, de sempre, fugint de la justícia. Al barri hi sobreviu malament la gent major i alguns dels seus coetanis. La història transcorre en temps real i en passat, recordant els vells temps de malifetes infantils que van pujant de to en l’adolescència i que arriben a la joventut. A partir d’aquí envelleixen depressa, amb la mirada perduda a un tasser de café o als solars de les cases esbucades. No hi ha lliçons de moral, sinó la constatació d’uns fets, una realitat que tothom sospitava que podia haver anat d’una altra manera. Els somnis s’assemblen als somnis només dins els somnis. La vida és, en essència, una paradoxa. En David Castillo és un magnífic escriptor, conreant diversos géneres, com la poesia i el periodisme, a més de la novel·la, i és un excel·lent comunicador en directe, ja que les seves conferències són d’una gran amenitat. Ha sabut crear un món, des del paisatge pobre d’una altra Barcelona, amb la banda sonora de tota una generació, Dylan, Doors, Gainsburg, Rollings Stones, Lone Star... “La pàtria dels meus personatges són les seves sabates”. La seva lluna, els solars abandonats de Valcarca i el Carmel, el seu cràter el bar del Siscu... He llegit en algun lloc que aquesta novel·la és una oda a l’amistat i a l’amor. No ho pos en dubte, però per mi és la història d’aquella generació just posterior a la meva, que va posar el llistó de la vida a una alçada impossible, de vèrtigen, sense escatimar cap medi. Molts d’ells ho contemplen des del seu cràter, reincidents de nostàlgia. El lector tanca el llibre pausadament, amb una certa angoixa entre els pits.

Palma, i cementeris de pianos

joanperello | 15 Setembre, 2010 09:59 | facebook.com google.com twitter.com

Passeig per Palma, de prestet, cercant els espais més tranquils possibles. Dalt Murada, naturalment, tot i que sempre hi ha operaris treballant, trencant el silenci, o les mares i padrines que amb cert nerviosisme acompanyen al·lots en aquests primers dies d'escola, emmotxillats a l'esquena i la clenxa encara banyada, deixant crits, o una sirena d'ambulància a l'autovia del port amb els seus vaixells. Hi ha dones magres amb ca magre, amb el testimoni de la heroïna als ulls fondos, joves ja indefensos mig condormits als bancs de la rutina i l'oblit, velles amb bastó passejant la diabetis, turistes dematiners, jardiners enfilats a les palmeres. Cerc les ombres i me veig solitari, passejant uns somnis que ja comencen a envellir, fins arribar al Born. M'assec a la zona d'observació del centre de Palma, el Bar Bosch. La ciutat, qui sap si lamentablement per mi, comença a viure. Hi ha un fragment d'aquesta ciutat que me fascina, especialment quan no hi ha gaire trull, quan es pot passejar com un moix villalonguià. El renou i la brutor són el punt negre de la ciutat. Distret pel pas continu dels vianants deix de cercar la meva sinceritat i m'entretenc en mirar les fesomies i la manera de vestir de la gent, a vegades uniforme, a voltes plural. De tornada a casa, la ciutat ja no és igual. No hi ha ombres sensates, els operaris manegen l'estruendós martell de les obres que no acaben mai i la policia fa sonar les sirenes de la pressa. Si puc, si tots aquests renous m'ho permeten, m'endinsaré dins el cementeri dels pianos per seguir les darreres penes d'unes quantes generacions dels personatges de José Luis Peixoto per la humilitat del barri de Benfica que, segur, és més que un club de futbol, dels temps mítics d'Eusebio.

 

 (Segueix)

Lit˙rgia de setembre

joanperello | 14 Setembre, 2010 11:30 | facebook.com google.com twitter.com

fotografia Pere M. Carlos

Conscient dels pocs dies d’enguany que queden amb una climatologia com la d’avui, i segur de les meves forces en aquests dies de convalescència, he aprofitat per llevar-me d’hora i anar a fer una passejada per la platja de Sa Ràpita. A penes m’he topat amb mitja dotzena de persones, algunes de les quals tenen temps per fer aquesta caminada gairebé tots els dies de l’any. Es difícil descriure la quietud del mar amb un xaloc quasi imperceptible encara, l’olor de l’alga com una essència no ja de natura sinó de naturalitat, les petjades de les rates de la mar a l’aguait del menjar invisible, les barques que s’endevinen alluny, potser ja ha passat un cavall de lent trot, el rastre del tractor que deixa l’arena artificialment plana i falsament neta, les deixalles per mor d’una ventada recent, els peus dins l’aigua freda... No puc sentir gens de dolor, ara, enmig de tanta serenitat. Com diu Vicenç Villatoro al seu article de l’AVUI, sempre ponderat, “per posar signes de puntuació, per subratllar els moments importants, cal crear litúrgies”. Més enllà d’alguna connotació d’aquesta paraula, m’agrada fer-ne una litúrgia d’aquest passeig matinal on, miserablement humà, qued empetitit enmig de la immensitat d’uns horitzons sense fronteres, casi. S’acaba l’estiu i sembla com si el setembre atiàs la força dels records. Llegia ahir vespre, sota un llum de jardí, la novel·la de José Luis Peixoto, Cementerio de pianos, la temperatura agradable, quietud a les fulles de les palmeres, la buguenvíl·lia com a una espectadora muda de la serenitat. Després de la passejada i de la volta per internet per mirar premsa, blogs i xarxes socials, m’hi he tornat a endinsar, a pler, amb uns personatges carregats d’humanitat de gent senzilla a cases amb olor de silenci estantís, vi de taverna i pols de fusteria, però amb bona mà d’escriptor. La climatologia va canviant. Els niguls s’ennegreixen i torna l’ansietat al cos per un final d’estiu. Bona passejada, bon llibre... Litúrgia de setembre.

Les estacions absurdes (25): Somni

joanperello | 13 Setembre, 2010 14:35 | facebook.com google.com twitter.com

 Es desperta a la cadira amb dolor de cervicals i una certa angoixa que dura uns pocs segons, com un mareig o el sentiment d’incertesa. El cos suat com a senyal inequívoc de no haver dormit a pler. Té tots els ossos amb la sensació d’haver ajegut a una llitera de fusta, artesana, com un ferit d’una guerra inexplicable d’un país llunyà. La nàusea des de la tràquea fins a la punta de l’estòmac, amunt i avall, com un bitllet d’anada i tornada, a punt de glopada. S’incorpora lentament amb el gest de dolor com un estrany enmig del desig de beure aigua o, com a mínim, de banyar la punta d’un mocador per passar-s’ho pels llavis, el front, el coll. A poc a poc s’adona d’allà on es troba, a l’estació de trens més llunyana on havia arribat la seva imaginació. Treu la plagueta de la seva bossa de viatge i rellegeix fins on havia escrit. Ara ja sap una vegada més que no passarà cap tren per aquesta estació absurda. Amaga els papers de bell nou a la bossa. Fa uns estiraments i dóna unes passes observadores per l’estació. Definitivament, és un bon lloc per seguir somiant. En tornar a la cadira ja s’ha esvaït el somni. Pot asseure’s una altra vegada i escriure la seva ficció. L’aigua que es duu als llavis té el gust de plàstic d’una garrafa convencional i ell no és cap passatger etiòpic.

fotografia: Juan Alfonso Pérez Salazar

Tiroidectomia, o la literatura del jo

joanperello | 12 Setembre, 2010 09:13 | facebook.com google.com twitter.com

Aquests dies per Mallorca hi ha festa literària amb les Converses de Formentor. Pel que llegesc es tracten dos temes que a mi m’interessen, el de la literatura del jo i l’escriptura als blogs. No sé gaire de les aportacions que han fet els ponents sobre aquest tema, excepte les breus ressenyes de la premsa. A mi, ara mateix, els dos temes se m’arrepleguen en un de sol, perquè estic intentant escriure un article per a la pàgina del meu blog. D’una banda, si el blog és allò més directe, allà on s’hi expressa literàriament el que no feim a la poesia o a la narrativa convencional, potser pot arribar a confondre’s amb el dietari, amb la diferència que el gènere dels dietaris sol tenir un temps de repòs bastant llarg abans de ser publicat, no com l’escriptura de blog, que es deixa dur per la imminència i una certa impaciència. Es diu, i es repeteix mai suficientment, que no s’ha de confondre la veu del narrador ni la del jo poètic amb l’autor. Hi ha lectors a qui els costa entendre aquesta situació, però també és ver que els autors tenim una certa tendència a l’ambiguïtat, a jugar amb la fragilitat de les coses que contam o els sentiments que expressam. Potser magnificam l’expressió del dolor. Aquests dies he passat pel tràngol d’una intervenció quirúrgica (tiroidectomia) i, ja d’abans d’ella, durant tot el llarg procés de la malaltia, he tingut la temptació de narrar-la. ¿Tenim dret a marejar els nostres lectors, al marge de si són pocs o molts, amb les vicisituds de les nostres penes? La resposta és clara. Sí, si som capaços de donar-li el to narratiu que correspongui i d’allunyar-nos d’un dietari privat sense ànim de publicació, la qual cosa pot induir a crear-ne un estat de ficció que ens allunyi de la realitat, i per alguns lectors això significaria perdre autenticitat. La resposta seria no si ens limitam a una narració convencional on, per damunt del fet literari, primi el fet personal, l’autenticitat. Tornant a la meva temptació, ara mateix m’agradaria trobar el to per recuperar amb molt poc espai, un procés de dos o tres anys de malaltia, amb un gest sever, de literatura nua, transparent, una mica potser a la manera de l’Albert Camus de L’estrany. Recordar, potser, la primera sensació un dematí a l’hora d’afaitar-me allà on no em deix créixer la barba quan notes que al coll, sota la pell més fràgil, hi ha un nòdul, i detectes que la por recorre el teu cos sense concessions, fins arribar a les sensacions d’aquests dies ja convalescent a casa, després d’uns dies on aprens a l’hospital a conviure amb les dificultats dels afegits que han fet al teu cos, sèrums, drenatges, vies... i, especialment de nit, quan l’hospital ronca i gemega, es senten passes d’infermeres, i només tens la llum tènue d’una certa inquietud, tota una nit per pensar i repensar. Deixes la vida, els records per tant, una mica a mitges, com la història d’aquest apunt del blog. Ni contes la història ni l’esborres. Ja ho dèiem: és la dificultat de distingir la literatura del jo de la vida real, o l’inconvenient de la impaciència de l’escriptura i de la imminència de la publicació, sense revisar. El blog és una nova manera d’escriure el jo.

La rata

joanperello | 04 Setembre, 2010 09:21 | facebook.com google.com twitter.com

La claror extraordinària que s’intuïa per la finestra, a pesar de la son, m’ha animat a aixecar-me una mica més prest del que pensava. Aquesta nit, al redol de Sa Ràpita, no ha fet gaire calor i, després d’una agradable vetllada familiar al jardí de casa una estona després d’haver degustat peix fresc a Ses Covetes, he dormit amb la necessitat de tapar-me els peus per la fredor que s’escolava per la finestra. Tot d’una en sortir al jardí, decidit a empapar-me del primer sol i de la vista d’un cel blau sense fisures, amb uns lleugeríssims niguls, escampats com un fum blanc que anuncia la quietud, m’he topat casi sense acabar de creure-ho amb una rata moribunda, fent les darreres alenades, enverinada per la conxorxa dels veïns. Davant la seva quasi total quietud, abans de retirar-la, l’he examinada una estona. Una certa curiositat per la seva anatomia, ja que és un animal que tens molt familiaritzat a foravila, jardins, travessant carreteres a la seva manera suïcida, trescant amb una agilitat espectacular per les palmeres i les parets, però que mai no acabes d’entretenir-te en seguir-li les seves fesomies. Record un dia, després d’una jornada de feina dels jardiners, podant les palmeres, es trobaren un niu a dalt del fasser. Hi va haver escampadissa de ratolins. Record pefectament la mirada d’un d’ells desafiant-me, amb uns ulls molt expressius. He recordat tot d’una l’obra d’un dels escultors que més m’agraden, En Ferran Aguiló, a qui vaig poder visitar al seu estudi de foravila, a Campos, entre els horts. Una de les seves especialitats són les escultures de rates, de les que en podeu veure una diminuta mostra a la figura que il·lustra aquest article. Potser ell ha pogut estudiar la seva fesomia i la seva anatomia, quan fan corredisses per les parets i herbes que envolten el seu estudi. De la rata n’ha tret art escultòric. Jo, literat, un breu article i un cadàver recollit amb una certa aprensió.

A cegues

joanperello | 25 Agost, 2010 20:52 | facebook.com google.com twitter.com

Escric a cegues. Llegesc un llibre difícil, Alla cieca, A cegues, de Claudio Magris en versió catalana d’Anna Casassas i editada per Edicions de 1984, amb un personatge múltiple i un monòleg de monòlegs. Un, qui sap quin dels derrotats i lluitadors que naveguen per les pàgines denses d’aquest llibre, diu: “I tot gràcies a una ploma i a una mica de paper, en el qual es reordena la vida”. Al paper també es menteix, fins i tot en els papers íntims que ningú més que l’egoisme pot llegir. A vegades es menteix per salvar-se. Salvar-se? De qui i de què? Salvar-se de la llei de l’atzar i del poder de la providència. El personatge de Magris, o els personatges, lluita aferradissadament i pateix molt, navegant per la mar enfurismada, rebel contra ell mateix, o a les presons del món, als interrogatoris sota la làmpada de la intimidació. “Viure és navegar. El mar és la vida, la pretensió arrogant de viure, d’expandir-se, de conquerir, per tant és la mort, la incursió que depreda i destrueix, el naufragi”. A les pàgines de A cegues hi ha crueltat, fragments repugnants, vils, escrits amb la precissió de gran literatura. Podem quedar fascinats davant la descripció de la humiliació i la tortura? Tenim dret al gaudi veient el dolor? Es pot llegir un llibre arribant a prescindir de saber el personatge del que es narra i del seu temps? Pas pàgines i pàgines, exhaust, astorat, sense poder deixar la lectura, sense saber si la narració ara és de Jorgen, Tore, Jans... qui sap! Prescindesc de les històries i me deix endur pel tacte sublim de la narrativa. No me preocupa perdre la noció del temps narratiu, del temps de l’acció, ni saber si som a Tasmània, Islàndia, Cap d’Hornos, Iugoslàvia... perdent el rastre. Podria llegir el llibre sense estar pendent dels capítols, o tornar enrera per rellegir una escena, o llegir un fragment només. Som un reclús del llibre, d’aquesta epopeia de la rebel·lió i la derrota, d’aquesta crònica d’un naufragi des del mascaró de proa. “Qui pot narrar la vida d’un home millor que un mateix?, es pregunta el personatge. Claudio Magris, per exemple, encara que estigui vint anys per fer-ho.

Trons i llamps a Migjorn

joanperello | 19 Agost, 2010 21:42 | facebook.com google.com twitter.com


Ha comparegut finalment la pluja al sud de Mallorca, just a l’hora de preparar uns calamars en la seva tinta i de beure un sec, i tranquil, blanc de blancs. Vos podria recordar quina és la sensació de la pluja damunt l’envelat, o caient des de les fulles dels fassers, o la remor de la canal, o l’olor de la terra que s’emmalaltia de sequera. Si un no fós tan sensat ara mateix se n’aniria a la pleta per ensumar i alenar dins la fosca tot aquest oxígen de força i vida. Fang fins els garrons. La pluja fins els ossos. Un llamp a la llunyania. Essència de segona quinzena d’agost. Un tel de pluja confonent-se amb una llàgrima inútil, imprevista. Després de sopar m’he arrecerat a un raconet del porxo on la xafogor i la humitat s’amaren a la meva pell. La pluja, persistent ara, me convida a deixar de llegir. L’alternativa no pot esser millor, amb un quintet format de músics com Miles Davis, John Coltrane, Red Garland, Paul Chambers i Philly Joe Jones, en un enregistrament datat el 1956. I could write a book, If were a bell, You’re my everithing... El jazz també deu ser una pàtria. Com a mínim és el racó on deixar-se endur per fer més amples cada una de les nostres fronteres. “El sur es un desierto que llora mientras canta”, deia Luis Cernuda. Acaramull pàtries i me podria fer un embolic sota el resplendor d’aquest llamp que ha enlluernat la nit sense soroll, dibuixant ombres i figures de la tempesta, la línia dels núvols. Tard arriba el renou dels trons, dispersos per la mar de Cabrera, però apropant-se amb la velocitat d’un piano, “tecleando un secreto” que deia Gabriel Celaya. Magnífica tempesta a Migjorn, que ha agafat un to d’autenticitat, suficient per sentir, ara sí, la frescor a la pell.

fotografia: Pere M. Carlos, Sa Ràpita

Exercicis d'admiraciˇ i coincidŔncies. (De Mauriac a Cioran)

joanperello | 19 Agost, 2010 12:00 | facebook.com google.com twitter.com

L’altre dia citava a un article un escriptor que m’havia arribat per atzar, a l’època de la meva infància i que llegiria després, d’adolescent i que deixaria de llegir per sempre, François Mauriac. No sé perquè he emfatitzat el tema de que m’havia arribat per atzar a la meva infància, quan els únics llibres realment m’arribaren així, pels cops de sort i de desgràcia que dóna la vida, i mai per l’educació. Avui, coincidències de la vida de lector, rellegint E.M. Cioran, torn a topar-me amb el record de Mauriac. Exercicis d’admiració és el títol que Cioran li va donar a una sèrie de textos sobre diversos escriptors, admirats o no, potser mai venerats, com Saint-John Perse, Beckett, Zambrano, Borges, Celan, Fitzgerald... Bona. Molt bona llista. Bona i eclèctica com ha de ser la vida dels llibres. Mauriac vs Cioran és un duel entre el creient i l’escèptic al voltant de la tortura de Déu. Rellegiré alguna vegada més Mauriac, després d’aquelles lectures de fa una quarentena d’anys? Segur que no. L’atzar i el caramull de llibres que com a novetats es mostren arreu de les llibreries fa que que sigui impossible la lectura amb un cert ordre. A més, ja fa temps que me vaig alinear a la banda dels escèptics. Una certa curiositat sempre queda perquè, com diu Cioran, “rellegint un escrit de fa més de trenta anys, intent tornar a trobar la persona que jo era aleshores i que s’esvaeix, que se m’escapa ara, almenys en part”. Que ho decideixi l’atzar.

una ilÝada particular

joanperello | 18 Agost, 2010 09:18 | facebook.com google.com twitter.com

El meu primer contacte amb La Ilíada vé d’alluny, de la meva infància. El meu conco Miquel Ginard Garí, fuster de professió, va finir de mort sobtada als trenta tres anys, ara ja en fa una cinquentena. Record que aquest fet, dolorós especialment per a la meva mare, va tenir una incidència religiosa en la vida familiar. A partir d’aquesta mort els pares, no gaire fervorosos ni practicants fins aleshores, tornaren a anar a missa durant una temporada, temerosos de la ira dels déus, sempre implacable. El cristianisme té aquest vessant de patiment i sentiment de culpa. A mí, també, aquesta mort me va agafar quan vivia l’espiritualitat de l’anomenada Primera Comunió. La por a la mort i als déus aviat va deixar de pesar en la vida religiosa dels meus pares i a mi no m’acabava de minvar per mor de l’efecte de l’escola de frares. Mentrestant havia comparegut a casa un cofre ple de llibres i, entre ells, La Ilíada, un extensíssim volum de fulles primíssimes – de missal, que en dèiem – Tot i que jo aleshores encara no comprenia res del món ni de la literatura, quan en aquell moment no acabava d’entendre com es pot morir tan jove sense cap preavís de malaltia, vaig notar com si aquest fet pogués tenir alguna repercussió en mi. Record perfectament el caramull de llibres. Se’n feren, a l’atzar o a pes, dues parts, per a cada una de les germanes, Na Margalida i Na Miquela, mumare. No era gaire habitual que un fuster de poble, de poca lletra tengués tants de llibres i, sobre tot, tan bons, en el Campos – i Llucmajor, perquè allà s’hi establí en casar-se – de les peroles de llet pels carrers de poc llum, les entrades de fosca amb l’arribada dels carros, els estables, el trespol d’aquelles cases, l’olor dels animales, els excusats casi a la intempèrie. Què hi fa la gran literatura en aquestes cases de calç on no hi s’hi acostumen a veure-hi prestatges per a llibres? La meva família, amb l’excepció del meu germà gran, també finit de manera sobtada, no n’estava molt al cas de la qualitat d’aquells llibres que ens havíen tocat com a record o herència de l’oncle Miquel. En el caramull de mumare, i alguns han acabat a la meva biblioteca, hi havia llibres de Tolstoi, Balzac, Mauriac, Huxley, Baum, Somerset Maugham... a més de l’esmentada Ilíada que feia col·lecció amb La Odissea i La Divina Comèdia, a més d’altres volums d’art, història, astronomia, matemàtiques, medicina, higiene i vida sexual sana. A poc a poc jo sí vaig comprendre que tenia un petit, minúscul, tresor i qui sap si li dec al conco Miquel la meva dèria per la literatura.  

Ara, que ja sé més coses de la vida però que encara no puc comprendre la mort sobtada, tot i que ja res no m’agafa per sorpresa, torn a trobar-me amb Homer i aquest cop de la mà, de la visió i de la literatura d’un dels escriptors que més m’han sorprés en la darrera dècada, Alessandro Baricco, amb llibres com Oceà o Seda. Fa uns anys va rellegir i reescriure La Ilíada amb la pretensió de fer una lectura coral. Hauria necessitat d’una quarentena d’hores i un públic molt fidel i entusiasta per a dur a terme la representació. Per aliviar el dolor als espectadors/oients/lectors, va anar treballant el text fins a redimensionar-lo al lector d’avui en dia, fent tantes retallades com calgués. Diu Baricco, per exemple, en referir-se als talls de les aparicions dels déus, que La Ilíada té una ornamenta fonamentalment laica i que es pot prescindir de l’aportació dels déus. No seré jo qui en discutiré cap dels talls. De fet, jo he tallat quan no he pogut pus. 

De dia passeig pel litoral de la meva terra, aquest traç dels dits o el pam d’atles que va de Sa Ràpita fins el terme de Manacor. Els calons d’En Busques i d’En Boira, Cala Figuera, S’Amarador, Mondragó... El paisatge també fa l’olor de la pell que estimes. Te podries aturar a cada racó, remenar cada una de les pedres, destriar una fita de contrabandista, cercar el topònim de cada alenada... La mar gran, des dels penya-segats de Santanyí, me recorda el que llegesc, aquest camp de batalla homèric. La fusta de les embarcacions pateix. Els pescadors examinen la barca i amb el tacte de la rutina treballen contra la força del salobre. Al paisatge del temps d’ara, la guerra és l’atur. Els déus no fan nom als vents ni a la climatologia, sinó a la crisi. Parlam de crisi econòmica, però també, davall l’envelat de l’estiu a la fresca, parlam de la crisi de la identitat. Qui som? On anam? Les nostres embarcacions naveguen sense rumb a un mar sense topònims ni fites. A Ulisses, l’astut, l’angoixa li menja el cor. Tem sempre el destí de la mort o el desig de sang al camp de batalla. A mi, diferent la mar a les penyes de S’Amarador, també me tremola el cor. Podem refusar les virtuts que els déus ens han donat? S’ho pregunta Paris abans de desaparéixer en el no res, i li ho demana a Héctor. Són tractats de pau i tractats de bellesa. Els tractes de la guerra. Herois a les tombes de la mar gran. Helena és el premi o la derrota. Hi ha fletxes que no acaben d’endinsar-se a la pell i no totes les ferides són mortals. Els intrèpids no acaben de morir al paisatge desolat. Moren i pateixen homes sense audàcia i, sobre tot, sense glòria. Llegesc i llegesc i no sé que hi faig en aquesta guerra. Els ulls pesen i les línies del llibre no sempre van en paralel. Vocables de dispersió. La pàgina és un dubte i jo estic a punt de la rendició. Lament la meva poca sensibilitat cap a Troia, però me’n vaig a la recerca d’un llibre més útil per a la meva passió literària. Ho sento molt, Homer, però Baricco me va dir que podia fer els meus propis talls.

 (Segueix)

En els mars del sud

joanperello | 14 Agost, 2010 10:01 | facebook.com google.com twitter.com

Llegesc el llibre de Robert Louis Stevenson, En els mars del sud, que l’autor no va poder veure publicat mai, ja que la primera edició és de 1896 i ell havia mort a Samoa l’any 1894. Ho faig de la mà de la inquieta i pulcre editorial del Port de Pollença, Edicions del Salobre, amb traducció de Dolors Udina. Jo, que no som gaire dels viatges d’aventures, ni a la vida real ni a la literària, i que mai no he tengut a les meves prioritats una anada als mars del sud, ho faig amb passió, gairebé com qui llegeix una enciclopèdia redactada per un bon escriptor, i una bona traductora en aquest cas. El primer capítol del llibre és espectacular, com si es tractàs d’un manual de memòries des l’òptica de la millor literatura, “em semblava que havia arribat a l’últim acte de la meva vida i que no em quedava res més que esperar la infermera i la funerària”. Tota una lliçó de com assumir el declivi, i per afrontar el futur, un viatge llarguíssim als mars del sud, per acabar definitivament la vida.  Hi ha el mar enfurismat, el confort dels blancs, l’absenta, l’opi, gent que viu a la platja com un indigent, lliçons d’antropologia i lingüística, el trencament de l’alba, la bellesa dels cossos exòtics, penya-segats i boscos, gent que estima no amb seny sinó amb excés, com els personatges shakespeareans, els alisis, gent excèntrica, reis, déus, caníbals, esclaus, servents, favorites... Llegesc el testimoni d’Stevenson a un jardi convencional de palmeres, ficus, buguenví·lies, cintes, corones d’espines, cereres, clívies..., tot poc exòtic però natural per mi, el que tenc a mà. El vent si que venia del sud, des de Cabrera, poc inquietant, però ahir va canviar a gregal, més fred i intens. Cabrera és l’illa més propera si descomptam els illots de S’Estanyol i de la Colònia de Sant Jordi. No és que el mar d’aquí, al Migjorn de Mallorca, no hagi viscut les seves aventures o tràgics naufragis. I tant! Tots els pobles de vorera de mar tenen testimonis de la mort a la mar gran. No són molts llunyans el temps de les aventures, amb els contrabandistes navegant cap a Alger i Tànger. Més recent encara, però d’allà cap aquí, tenim les aventures de la travessia dels immigrants magrebins amb petites pateres, tot i que no se’n divisen aquest estiu. Llegesc i escric, doncs, des d’un paisatge de rutina, però qui sap si fet a la meva mida. Els meus mars del sud són a la literatura, Segarra, Somerset Maugham, De Foe i, aquests dies, Stevenson. Aquí no hi ha caníbals que comandin una comunitat, però déu ni do l’adjectiu que els podríem donar a alguns dels polítics que han governat aquesta terra. La Terra Inexistent, deia n’Antoni Serra. A hores d’ara l’amic Serra es deu plantejar trobar un altre nom, més selvatgí potser. En els mars del sud la pell i els tresors es veneren d’una altra manera. Aquí hi ha polítics aclamats que de la comandera n’han fet un modus vivendi, amb una gran facilitat per passar les factures d’una taula a l’altra. Són els caníbals de l’administració pública. I, com en els mars del sud, hi ha gent que mira cap a l’altra banda o fins i tot els venera i els vota.  Els caníbals d’Stevenson es llegeixen des de la llunyania, tant de la distància com del temps. Ja no existeixen. Fascina el paisatge descrit i estremeixen els costums humans. Hi ha altres personatges, una mica extres de la filmació, galvanitzats per la ginebra. La mort i els esperits també són part important de la trama. Els boscos esdevenen els llocs on s’hi viuen molts d’aconteixements. Les ànimes dels morts sobreviuen a les fulles dels arbres. No tot és mar a les illes del sud.  

Avançant en la lectura un es va demanant sobre la vida de la família Stevenson, ja que fins i tot les referències a la seva esposa són mínimes, tot i que ella se sap que també escriu el seu dietari de viatge. Tota la geografia humana i paisatgística es mou a través de la seva mirada literària. L’autor mira, i descriu, estremit, tot el que l’envolta, però sense exagerats trascendentalismes i, malgrat l’estupor, amb molta condescendència. Not a faltar certa quotidianetat. L’escriptor està per damunt la nimietat de la vida o, qui sap, si als mars del sud no ha res nimi des de l’òptica occidental. Tot és una aventura, al mar enfurismat, als boscos tremolosos, a les cases i als cementiris. Només una frugal escena a un casino amb pocs parroquians, capitans de vaixell o comerciants, però el temps d’oci del narrador no té pèrdua: “treballàvem en una novel·la, llegíem en veu alta, tocàvem el flageolet, rascàvem guitarres, fèiem fotografies a la llum del sol, de la lluna i del magnesi, de vegades jugàvem a cartes. La caça per a la sopa ens ocupava part del temps de l’oci.” Una vida excel·lent, no hi ha dubte, per a qui viu professionalment de la literatura. Stevenson, al cap i a la fi, es passeja amb els aires de superioritat habituals de la gent de raça blanca, atret i enfurismant a la vegada amb els indígenes, però tot plegat des de l’esplendor d’una bona prosa i de la incertesa de l’aventura. La literatura també subjuga, qui sap si com alguna de les danses de la Polinèsia.

carn vol dir desaparicions

joanperello | 08 Agost, 2010 11:24 | facebook.com google.com twitter.com

La poesia a Mallorca es troba en auge ara mateix, de la mà, del vers d’alguns joves que han vingut a rompre la uniformitat del discurs poètic de les generacions anteriors, tot i que no renuncien a elles, especialment Miquel Bauçà, Blai Bonet o Andreu Vidal, i que tenen com a element bàsic el viure i escriure versos, com si tot fos una única còrpora, sense fisures. Ho fan des de la imaginació i la contundència, una mica eufòrics i, sobre tot, incontinents com els hi agrada a ells mateixos definir-se i no en tenen prou a bastament amb el format dels tradicionals llibres de poemaris, sinó que aprofiten qualsevol escenari, o bé teatral o bé de qualsevol plaça o casal per cridar amb eloqüència el ritme de la seva versificació. La densitat ara mateix de poetes i, sobre tot, de publicacions poètiques a Mallorca no és de fàcil quantificació. Potser, amb la sal del temps i passant el sedàs de la consistència, així com el vital i la seva vitalitat d’aquests joves cossos, podrem valorar el pes espcífic d’aquests poetes efervescents i eclèctics, que sovint han trobat recer en la metàfora de la carn i la seva descomposició. De moment no aturen ni baixen el nivell de qualitat que ells mateixos han establert. El darrer testimoni és el llibre d’un dels més creatius i prolífics, en Jaume C. Pons Alorda amb el volum Carn vol dir desparicions. El títol, naturalment suggerent, condensa una mica l’èpica lírica d’aquesta generació de creadors d’imatges potents i punyents. Llegesc el llibre escrit al laboratori de l’ombra, allà on els homes ploren, un escenari alquímic de silenci, destruït però intacte, anhelant l’excès i coneixent la sordidesa de la llum. L’home és l’horror fet carn i la carn sempre vol carn. Així és la poesia de Pons Alorda (1984) que ha publicat labreu edicions. En la lectura he subratllat molts de vesos. Per mi és un senyal inequívoc de l’interés en que l’he llegit. El poeta, l’ambaixador de la fosca, vol condensar l’eternitat de l’ombra en un sol vers i romandre-hi. Contundent!

Tristano es mor

joanperello | 08 Agost, 2010 09:23 | facebook.com google.com twitter.com

Tristano, sé que et mors. La mort s’assembla per tot per igual, tant a una vella casa de la Toscana com a una de Mallorca, en ple estiu. Ja se sap, l’esplendor dels ametlers, les figueres, les vinyes, l’olor del món, la carn. Ara ja no s’emblanquina quan un es mor. També la vida és així, com el mes d’agost que caduca amb facilitat, com sempre m’has acostumat a dir, amagat darrera la fesomia d’unes cortines, allargat al llit d’una lenta elegia. Els teus records, com un balbuceig de vell, trastoquen els plans d’aquest dia de llebeig. Fa vessa mirar cap alluny quan saps que tota la vida és aquí, en aquest lent i llarg torpedeig de records. A l’agost de dia també fa fosca si et tanques contra el món i unes velles cortines color ala de mosca, qui sap si ja passades de moda, romanen enfosquint la cambra i tapant l’oxigen del sol i la claror. Els records dels vells potser dubten però tenen la clarividència de la paraula. Els vells encara usen la paraula que toca per definir cada situació quan els joves s’estan quedant sense capacitat narrativa oral. Tot i el balbuceig s’ho paga escoltar l’oratòria senil, amb un punt de saliva als llavis i el tremolor dels músculs facials. Sovint, Tristano, me perd, però només recordant els teus ulls, la teva mirada d’experiència, torn a agafar el fil de l’agonia. L’agonia d’ara és la culminació d’una trajectòria vital, l’ahir. La vida en ordre alfabètic, malgrat els teus remucs amb olor de gangrena i la carn esquinçada, sense articulacions. Saps quina cosa m’impressiona molt? Les armes, el tacte de la mà al fusell. Fins i tot quan no tens la mort que t’està mirant de prop com passa a la guerra, quan tens una arma i n’acaricies la textura rebel, hi ha una certa emoció en el fet. Un calfred de dubtes. Pots no néixer per matar però l’atzar et pot posar en el lloc dels fets. Déu es troba en els detalls. I l’atzar. I, per què? Potser la covardia també és obra minuciosa de l’atzar. I l’altivesa de les medalles dels militars. Com fugir de les malmenades de l’atzar? Millor llegir Cavafis, des de l’abisme de la distància. Comprendre la vida és envellir. Sé que te fa por aclucar els ulls. La mort, a l’aiguavés de darrera, és no veure-hi a través de la finestra, pensar que que les cortines amaguen la llum, i no despertar-se mai més. Tot com un somni. Un somni malèvol. La mort és fer la prova del nou i no trobar-hi solució. Esperar amb paciència la sequedat dels ulls i deixar se sentir com s’estremeixen els cartílags. A partir d’aquí es pot valorar la densitat del silenci i del dolor. Es el moment de l’estupor, i de somriure agrament contra la providència. Un sabor d’ametla amarga. Hauries preferit la veu d’un poeta però qui sap si el que compareixerà serà un viró damunt els teus llavis quan facis el darrer alè, Tristano. El silenci és teu.

llegint Tristano es mor, d'Antonio Tabucchi 

Un llapis sense pes se'm posa a escriure

joanperello | 06 Agost, 2010 09:57 | facebook.com google.com twitter.com

Un llapis sense pes se’m posa a escriure. Aquest vers de Felícia Fuster (1921) m’ha fet aturar la lectura d’avui dematí, iniciada ahir a la nit d’aquesta antologia que ha fet Proa (Obra Poètica 1984-2001) de la mà de Lluïsa Julià. Els llibres bons es divideixen en dues categories. Una, no els pots amollar encara que se’t faci tard. L’altra, t’ajuden a aturar-te, a observar amb més deteniment un fragment de la vida. La poesia de Felícia Fuster permet ambdues possibilitats. Ahir a la nit, que havia refrescat molt amb un vent exigent, se’m feia difícil deixar de llegir els poemes, especialment a partir del volum “Aquelles cordes del vent”. Avui dematí, una vegada represa la lectura del volum, quan m’he topat amb el vers que encapçala aquest escrit, un llapis sense pes se’m posa a escriure, quasi amb un gest impulsiu i impacient, així com imprevist, les mans han cercat un paper i un llapis imaginari. M’hauria agradat posar-me a escriure poesia, potser amb la mateixa intensitat humana de la poeta Fuster, calcant versos tan especials i de gran impacte com Escric. / I em travesso./ La pàgina és la pell,/ el temps que el temps no em dóna.” Impacient esper poder endinsar-me pels seus senders orientals, apropant-me a la brevetat dels haikús i de les versions de poesia japonesa, així com als pròlegs i estudis que l’editora ha tengut a bé posar al final del llibre, com a complement i no com a distorsió del llibre, tot i que saber que els qui opinen són Maria Mercè Marçal, Francesc Parcerises, Albert Ràfols-Casamada i Sam Abrams, ja ens dóna una pista sobre la qualitat de l’obra literària de Felícia Fuster.  

Faig memòria i tract d’enrecordar-me’n si qualque mitjà de comunicació ha recomanat per aquest estiu cap llibre de poesia. Segur que no. Hi ha una certa tendència a fomentar pels dies de calor lectures livianes tot i que a vegades amb formats molt gruixuts. Poc m’importa tanmateix, perquè no hi crec en les lectures de temporada. L’opció millor és triar llibres bons per a qualsevol època de l’any. L’obra poètica de Felícia Fuster ho és.

Escenaris en blau, d'Antoni Mas

joanperello | 04 Agost, 2010 13:33 | facebook.com google.com twitter.com

 

Escric des d’un dels escenaris en blau del pintor Antoni Mas, un dels reals que compartim i no només des de vessants artístiques. Paisatge i pàtria. I com pod arribar a sonar tan malament aquesta paraula! Hi ha mots que, per malmenats, sovint han perdut el seu caràcter, o que poden fer desviar l’atenció o donar lloc a un malentés. No en parlem ja dels casos en que la pàtria, o per la pàtria, pugui vessar-se sang o acabar en guerra. Res més lluny ara mateix, perquè escric, deia, des d’un dels escenaris en blau d’Antoni Mas, a les penyes de vorera de mar, a Sa Ràpita, amb l’embat girant-me els fulls del bloc de notes, a prop d’un escar esbucat, els peus dins un cocó de sal, aquestes ribelles de la nostàlgia, i amb la remor del mar morint a les tenasses verdes, les catifes a l’entrada de casa, el mar. La pàtria és la llengua i el paisatge que hem triat. L’escenari: la platja de Sa Ràpita fins a la Colònia de Sant Jordi, passant per Ses Covetes, o Siracusa en la metàfora d’una de les teles d’Antoni Mas, Cabrera, embarcacions per un horitzó dissenyat per la distància, fins el far de S’Estalella, seguint cap a S’Estanyol, Can Mandana, Na Voltora, i torna a començar. La pàtria també són els topònims que hem triat per rescabalar-nos de l’interés general per fer-nos perdre la identitat. El pintor, pulcrament, en fa la seva versió a la tela i la realitat es confon amb els somnis. Cada color és a punt per a cada una de les instantànies, com si l’artista es convertís en un científic de la precissió, o un matemàtic de l’exactitud. L’escenari ocupa l’amplitud de tot el gest de la nostra mirada. I si els paisatges i les figures perfectes d’Antoni Mas són un retrat i un reflexe just de la realitat, ens podríem demanar si es tracta només d’un artesà copista, fidel a la rutina de la realitat. No és així, però tampoc passaria res. Darrera cada pinzellada hi ha una lectura emotiva, humanisme ancestral, l’obviar la fragilitat de les modes. Hi ha una reinvidació permanent per una manera d’entendre l’harmonia entre l’home i la seva obra, l’home i la seva economia, l’home i la natura. L’artista va i vé per la seva Ítaca particular com un animal que segueix un rastre, ensumant el perfil del silenci i la latitud de la quietud. Mirar (viure als), els escenaris en blau d’Antoni Mas és no posar mai el punt i final a la vida, sinó aprendre a escandir les síl·labes de l’horitzó, és a dir, aprendre de la remor lenta d’una onada que ens duu des de la mar gran l’essència de l’avior i l’ensenyança dels déus. Mir els llaüts i la distància és la lentitud, com la metàfora dels miratges, anar i venir des d’Ítaca. La pàtria és la distància que abasten els ulls, encara que sigui per un instant, o  de per vida, contemplant els olis damunt tela d’Antoni Mas. L’artista ens posa a prova, com si en mirar cada una de les seves teles haguéssim de recapitular sobre les nostres vivències o no poguéssim deixar-nos de fer preguntes. De cada pinzellada sorgeix una inquietud, la remor de l’ànima, el cuc verinós de les entranyes. Ens mereixem aquest escenari? Qui sap si la pregunta és, podríem emigrar d’aquest escenari? No vos penseu que parl només d’un localisme. Parl de l’univers, però sovint m’agrada usar escales petites, i com el pintor, fer-lo a la mida de la nostra mirada i del nostre pensament. No puc deixar de pensar en una frase de Guillem Frontera al seu treball País i paisatge: “Es en l’art on batega el paisatge que va ser, on el paisatge encara és patrimoni comú, mentre que en la geografia se l’han apropiat uns pocs i, per al seu benefici, han maltractat el que era de tots”. Si un dia, els déus no ho vulguin, arriben les excavadores i, amb mirada ruda i posat xaruc, començassin a malmenar una altra volta els racons més íntims del paisatge de Migjorn, no ens quedaria altra cosa que reafirmar-nos, mirant l’escenografia d’Antoni Mas. Exagerat? Si qualcú pensa que encara podem subsistir sense l’enginy depredador de qualque polític és que no sap mirar al seu voltant. Ja en tenim proves de la capacitat humana de malmenar l’entorn, fins i tot a Sa Ràpita, un lloc de privilegi vist des del punt de vista dels qui han patit d’aprop l’excés, com els coloniers, els arenalers, etc... Només un cop d’excavadora a un escar ja significa una traició al sentit comú i a la sensibilitat. Contra aquesta destral de la destrucció, n’Antoni Mas ens ofereix el blau orgullós d’una temàtica des d’un punt de vista artístic. Conec gent, i no és exageració, que s’han aturat d’alenar davant alguns dels quadres d’aquest artista. També sé de gent que quan ha vist un catàleg s’ha pensat que es tractava d’una exposició de fotografia. Si els escenaris en blau, com a paisatges, són d’una precissió tan artesanal com emotiva, no manco perfectes són els interiors, les natures mortes o els bodegons. Als interiors d’En Mas, a més de l’esplendor de la idea general, del conjunt de la temàtica, hi tenen especial rellevància els petits detalls, les rues de les teles, les irregularitats, la textura dels fruits, els reflexes dels vidres, la naturalitat perfecta d’uns texans, totes aquestes imatges que al llarg de la seva trajectòria han fet d’Antoni Mas un pintor amb una personalitat pròpia, el genuí exemple del realisme de l’art no convencional. Anys enrera no hauria gosat a usar aquesta teminologia, aquestes definicions, com natures mortes, bodegons, etc... perquè d’alguna manera estava contaminat per algunes creences que poden arribar  a afirmar que aquests conceptes pictòrics corresponen a una manera desfasada de fer pintura. A poc a poc podem discernir la qualitat a cada un dels estils pictòrics, abstracció, expressionisme, realisme... i sabem que tots plegats poden conviure dins l’art de progrés a Mallorca i que, en canvi, cert art abstracte, expressionista i hiperrealista, pot arribar a ser vulgar i repetitiu i no representar cap novetat. Cada artista imposa la seva personalitat a cada una de les facetes, com Ramon Canet, Menéndez Rojas, Miquel Barceló, Andreu Terrades o Antoni Mas, per posar uns exemples dels que jo consider més representatiu de l’art pictòric a Mallorca i amb estils prou diferenciats. Els mediocres sovint tenen capacitat per, només enmig de la voràgine de les modes, atreure l’atenció. Els artistes de debó, primmirats a cada una de les seves facetes, sobreviuen en aquest món tumultuós i deixen la petja de l’honestedat. Vivim sota l’amenaça de la banalitat, però hem d’encomanar les nostreas oracions perquè les noves generacions puguin sortir dels bassal de la mediocritat. Serà possible? No, taxativament, però per això hi ha el recurs de les oracions i la fe. Mentrestant els olis damunt tela d’Antoni Mas que s’exposen al Casal Can Pere Ignasi de Campos fins el 3 de setembre, ens conviden a participar de la capacitat de crear un món a la nostra mida.Testimoni, oli d'Antoni Mas (2006)

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10  SegŘent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS