Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Cartes des de Caubet, de Josep-Joan Rossellˇ

joanperello | 12 Juny, 2011 17:01 | facebook.com google.com twitter.com

He deixat la lectura d’uns diaris d’Andrés Sánchez Robayna, La inminencia, per llegir un altre dietari, aquest de dues tirades, Cartes des de Caubet, Di(et)ari, de Josep-Joan Rosselló Cuní, publicat a la col·lecció Maregassa, de Lleonard Muntaner. Els llibres que publica aquest editor sempre tenen molt bona presència. En aquesta ocasió l’editor també s’hi ha implicat ja que observ que la coberta, els envoltoris de plàstic d’unes medicines, és d’una fotografia del propi Lleonard Muntaner que de ben segur també passa algunes hores capficat a qualque dietari, reflexionant sobre llibres i malalties. El dietari, directíssim, de Josep-Joan Rosselló, està escrit entre el febrer de 2007 i el febrer de 2008, des del dia en que va ingressar a l’hospital Joan March, o sanatori de Caubet com prefereix anomenar-lo l’autor, en un departament especialitzat en desintoxicació alcohòlica, tot un any de superació de la malaltia, o malalties hauríem de dir en plural. No és fàcil sortir a la llum pública i exposar les teves malalties i el per què de les teves malalties. Josep-Joan Rosselló, sense amagar res, té prou cura de no entrar dins el terreny de la morbositat i de l’autoinculpació. El tema és dur i l’autor se’n surt perquè se’n va més enllà de la literatura del jo que pateix. L’autor dóna protagonisma a la societat que l’envolta. De fet l’autor des de la seva joventut és un cronista  cultural i polític de la Mallorca d’aquests darrers trenta anys des de les pàgines de diversos periòdics de Palma. Ara, enmig de la seva recuperació, ens narra fins i tot des de la soledat de l’habitació de l’hospital, la vida política i ciutadana de Palma.  Havia aturat la lectura de “La Inminencia” de Sánchez Robayna a la pàgina 98 en un paràgraf d’una sola línea: “Ha ardido un día mas hasta la muerte”. I el llibre llegit anteriorment havia estat el poemari de Pere Rovira, “Contra la mort”. “Se’ns farà llarg el temps. Jo, a l’altre costat / de la frontera fosca; tu, dintre de la vida; / esperant que la mort ens digui una mentida: / que, al final del futur, tornarem al passat.” En Josep-Joan parla de malalties però poc de la mort. Potser el seu moment més intens és en el post “Fa un any vaig veure de prop la cua d’en Barrufet”. Aleshores, i ell ho recorda en el llibre, li vaig escriure transcrivint una cita de Sandor Márai: “No m’havia guarit de la nit al dia, senzillament m’havia escapat de la mort”. Davant el fet inevitable al que no ens hi podem enfrontar tenim el camí a recórrer, guarint-nos, escapant de la mort. L’autor ens ha donat una lliçó. És curiós, però en el fons, tot i ser un dietari escrit enmig d’un llarg procés de malalties i de recuperació, és un llibre vitalista. Com diu l’autor, a veure si en traiem l’entrellat.

Juny de gavines i rates

joanperello | 10 Juny, 2011 21:33 | facebook.com google.com twitter.com

Finalment sembla com si el mes de juny pugui recobrar la seva autèntica fesomia, juny de juny. Hi ha quietud als fassers anit, fins i tot en els ferits pel becut vermell i cap fulla se mou, però has de romandre a l'aguait, atent a qualsevol renou, a qualsevol psímptoma de l'aparició de les rates. Ara n'és el temps. Fan niu i haurem d'aprendre a conviure amb elles. Mentrestant marquen territori, eixamplen els seus horitzons, alenen ambició i es preparen per a la devastació. Potser aquest estiu tendrem l'oportunitat d'aprendre a esser humils i a ser capaços de mantenir la mirada dels ulls vermells dels mamífers. Aquests dies passats, de pluja i niguls, als horts i als camps de garbes es veien les gavines, a vol rasant, allunyant-se dels ports. Senyal inequívoc del mal temps. Ara, que la meteorologia ens anuncia la seva millora, la presència de les gavines és una mica més discreta, però ningú no pot evitar la presència de les rates. Els vells ho diuen, xiuxiuejant a la fresca: les gavines i les rates s'assemblen. Nosaltres, els escèptics, ens indignam però elles, les rates i les gavines van fent la seva. Temps d'ambició. Temps de derrota. La devastació.

Les barques de la boira

joanperello | 17 Maig, 2011 21:06 | facebook.com google.com twitter.com


 

He llegit el llibre de poemes de Miquel Cardell, Les barques de la boira, editat per Moll a la col·lecció Balenguera i que va guanyar el darrer premi Ciutat de Palma Joan Alcover. Sabia d'antuvi que el llibre m'agradaria per dues raons. Conec i admir l'obra de Cardell des dels seus inicis, l'any 1978, i perquè en vaig conéixer un tast un dia que el poeta recità algun d'aquests poemes. Llavonses ja me vaig quedar amb la suggerència particular que jo sospitava que el poeta ens volia transmetre.


Vaig tenir la sort de ser membre del jurat que va premiar el primer llibre de Miquel Cardell, Elegia de grumers, a Campos l'any 1978. Crec que era la primera vegada que jo formava part d'un jurat literari. Ara encara faig igual que llavonses quan reb els originals. Els mir un a un, passant els fulls ràpidament i llegint un breu text de cada un. M'agrada cercar la primera suggerència, la primera sensació. Record perfectament com amb aquell manuscrit m'hi vaig entretenir més que amb els altres en aquella primera presa de contacte. S'hi detectaven un ventall d'imatges valentes. Al cap d'unes setmanes, després d'haver rellegit unes quantes vegades tots els originals, me'n vaig anar decidit a la reunió amb la resta de membres del jurat disposat a defensar aquest llibre. Presidia la reunió en Josep Mª Llompart que abans d'iniciar-la, crec que ens trobavem totsols ell i jo, me va enflocar la frase: Supòs que no hi ha dubtes? Es referia naturalment al llibre de Cardell, el guanyador finalment d'aquella edició del premi Andreu Roig, que també jo havia guanyat amb el llibre Baf de llavis. D'aquella època record un horabaixa que jo estava malalt i que vaig rebre la visita del poeta. Passàrem unes hores, potser esvaint la febre amb glopades de gin, parlant de poesia, fins que es va fer fosc i el poeta de Llucmajor va perdre l'exclusiva que l'havia de tornar a casa. El vaig acompanyar amb el menut 850, per la vella carretera que junta Palma i Llucmajor a través de la costa de S'Aranjassa. Segur que parlàrem encara més de Damià Huguet, Vicent Andrés Estellés i Blai Bonet entre d'altres. Ni ell ni jo, tot i que amb algunes pauses, no hem traicionat mai la poesia.


No es pot dir que des d'aleshores Miquel Cardell s'hagi prodigat massa: Magazine (1983), Instamàtic (1990), Material de calendari (1993), Tebeo (1992), Sota la volta de ferro (2000) i Les terrasses d'Avalon (2008) són les obres que s'avancen al llibre que acaba de publicar i que ja ens mostren l'itinerari d'una poètica contundent, sense concessions. Avui mateix, al diari Balears, en Bartomeu Fiol diu d'aquest autor: "Hem de concloure que la ja dilatada carrera de Miquel Cardell en l'exercici de la parenta pobra, que es va produint lentament però de manera molt consistent i del tot imparable, ha de merèixer el nostre major respecte."


El llibre es divideix en quatre parts: Les crosteres de l'erm, Informacions meteorològiques, De la boira i 9 poemes. De la primera part també ja en coneixíem la seva intenció ja que són textos que acompanyaren una exposició de Guillem Nadal l'any 2001, amb Damià Huguet i el seus paisatges com a protagonistes principals. Si alces els ulls veuràs passar les barques / carregades de pols i calabruix / per un cel de rostoll. El paisatge, i no només en aquesta primera part, jo crec que té un protagonisme importantíssim i el posa al servei de la poesia, sense escatimar encara que amb contenció el seu homenatge a alguns poetes essencials, com Wallace Stevens. El llibre és una road movie per carreteres secundàries, turons i carrerons de fanals amb poc llum a la serena. Poetes, records i el paisatge essencial, senzill, amb la banda sonora d'una generació. Un llibre que he rellegit amb molt de gust.

 


Visca el meu Barša!

joanperello | 11 Maig, 2011 22:10 | facebook.com google.com twitter.com

La copa de cava damunt el meu escriptori és quasi una anècdota. La mir, tractant de veure-hi a través de les bimbolles l'essència del barcelonisme. Diuen les cròniques que Guardiola, un cop més, ha estat magistral a la roda de premsa, posant per davant la solidaritat amb les víctimes del terratrèmol de Lorca que s'ha cobrat unes quantes víctimes mortals. He vist el partit que sentenciava la lliga de futbol espanyola a un bar i ara ho celebr a la meva casa de Palma, just a una barriada on no es prodiguen gaire les botzines ni els coets quan guanya el Barça, i amb una televisió, potser mutilada, on aquesta victòria, guanyada pam a pam, amb pedagogia, no es mereix cap mena de retransmissió. ¿I on som? Me conect a les xarxes socials i, amb la mínima expressió possible, intent mostrar el meu estat d'ànim. Potser he pecat de pessimista, o de negatiu, però al partit d'avui, sense desmeréixer el que significa com a premi de tota una temporada, a mi m'hi ha faltat una mica de passió i més ambició, amb l'excepció d'una passada de Xavi, la rematada de Keita, els minuts d'Abidal i unes quantes jugades magistrals de Messi mereixedors del premi del gol. Potser m'he contagiat de l'ambient del bar. Com que no tenc gaire interés amb les retransmissions perquè no puc triar els que m'agradaria sentir, a vegades me perd escoltant els meus veïnats de taula. Encara hi ha un home major que recorda l'èpica del temps franquista, dels arbitratges de Guruceta, i pateix cada vegada que la pilota enlloc d'anar endavant recula fins a Valdés i recorda com Bakero ja ho feia sempre. Un altre client no es cansa de repetir que ja se sabia que els dos equips jugarien a empatar. Hi ha una taula amb dos madridistes, aferrats a l'esperança dels impossibles, que romanen inquiets a la seva taula cada cap de setmana fins que el Barça marca. Després, decebuts, conscients que mai arribaren a aconseguir la fita del seu somni, veure perdre el Barça, marxen. Hi ha també alguna conversa sobre la contradicció de preferir veure els partits del Barça enlloc del Mallorca, i qualcú ho aprofita per fer sucós proselitisme polític, sovint amb l'altra llengua, la dels defensors de la llibertat d'elecció de centre d'educació i altres etcèteres. Hi ha també una taula que, per parlar en àrab, no puc seguir, però a qui se'ls hi nota la seva preferència pel joc del Barça i alguna referència a Afellay. Hi ha també un negre de parla catalana que me recorda molt Guillem d'Efak i, sovint, li he vist teràpia pedagògica, perquè té molt bona comunicació. L'al·lota colombiana és especial, tot i que no esmenta mai Shakira, per la passió que hi posa en els seus comentaris, detectant-s'hi una especial predisposició per Puyol. Abans hi havia un cambrer que volia jugar a provocador però que mai no encenia els ànims, ni a favor ni en contra. El cambrer d'avui s'ha mostrat diligent i ràpid, servint el gin-tònic just a la manera de les vuit de la tarda, just a l'hora en que el campió de la lliga de futbol es disposava a entrar en acció. Un altre client no ha aturat de parlar durant la retransmissió i se n'ha fet un fart de contar anècdotes de Mourinho i m'ha semblat, a estones, com si me trobàs davant d'un video de youtube. Ara, de bell nou a casa, la copa de cava, les xarxes socials, etcétera, llegesc que qualque comentarista, potser de la central lletera, encara hi veia possibilitats perquè la lliga no s'havia acabat. Si el Llevant.... - era el Llevant qui jugava contra el Barça avui?- marcàs un altre gol. Salut i sort per a dia 28. De moment, brufem l'èxit de la lliga!.

Wembley, de bell nou!

joanperello | 03 Maig, 2011 21:14 | facebook.com google.com twitter.com

Sense paraules, només amb aquesta imatge de l'Sport

 

La cuadrilla de subalterns (Fageda i Huguet)

joanperello | 02 Maig, 2011 12:26 | facebook.com google.com twitter.com

Els subalterns Fageda i Huguet.
No tenc cap anidmarversió al toro d’Osborne, ni me molesta la seva presència com a publicitat d’un conyac que, a hores d’ara, me sembla que a molts de llocs ja té l’estatus de caducat. Potser el que no caduca mai és la nostàlgia, els records d’aquella botella de veterano i les copes menudes, amb una ratlla vermella com a senyal de la dosi. Tampoc hagués pintat mai el toro amb els colors de l’arc de Sant Martí, ni li hauria pegat destralades a tort i a dret. L’hauria deixat al seu lloc, talment tantes coses que hi ha a la vida. No tot el que veiem ens agrada però tampoc ens passam la vida intentant canviar-li la fesomia. El que no m’ha agradat gens és veure uns presumptes senadors en representació de les Illes Balears, poal de pintura en mà, intentant pintar de negre, el color original, el toro que marca una de les fites de la carretera d’Algaida . Faig memòria i no record cap altra gest d’aquests polítics del PP durant el seu mandat com a senadors. La seva gestió ha passat desapercebuda, i fins i tot ja ni se conten anècdotes personals, senyal inequívoc que pinten poc actualment. A Fageda i a Huguet potser se’ls hi acaba la vida política i cerquen recer a la venda ambulant. El seu futur és la venda de banderes tricolors a tres euros la peça. Poc currículum. Així és la vida dels subalterns, la gent de cuadrilla, que cerquen moments de glòria sense que els importi fer el ridícul més espantós.

la meva adhesiˇ a la polÝtica cultural del PSM

joanperello | 28 Abril, 2011 20:28 | facebook.com google.com twitter.com



MANIFEST DEL MÓN CULTURAL

EN SUPORT DE LES CANDIDATURES DEL

PSM-INICIATIVAVERDS-ENTESA


Mallorca viu una situació política, social i econòmica de notable gravetat, sacsejada de ple per la crisi econòmica internacional, per l’esgotament del model turístic de masses i per la fi de la preponderància de l’activitat constructora.


Aquesta situació de gravetat s’uneix als nombrosos casos de corrupció que han provocat el PP i UM durant anys dins les institucions d’autogovern, cosa que ha comportat no tan sols dificultats per dur endavant les imprescindibles polítiques progressistes en clau de país, sinó que també han creat molta frustració i indignació entre la ciutadania.


Enmig d’aquest panorama, els homes i dones que han representat el nacionalisme progressista, l’esquerra oberta i l’ecologisme transformador dins les institucions públiques (Parlament, Govern, Consell i molts d’ajuntaments) han destacat com a polítics honrats, gestors eficaços i representants institucionals acostats a la ciutadania.


Com a ciutadans que ens sentim responsables del present i el futur de Mallorca, pensam que:


  1. Cal fer una gestió honrada, eficaç i participativa de les institucions públiques, cosa que seria impossible amb un retorn de la dreta al capdavant del Govern, el Consell i els ajuntaments.


  1. Cal desplegar una política de lluita contra la crisi en clau progressista i, per tant, en favor de les classes mitjanes i populars de Mallorca, cosa que no és factible amb els plantejaments neoliberals al servei de grups de pressió privilegiats ni amb les polítiques dictades des del centralisme.


  1. Cal aprofundir en l’autogovern de les Illes Balears i cal defensar-lo davant les temptacions centralitzadores que tenen els partits espanyolistes. És imprescindible que les Illes Balears tenguin una fiscalitat justa que acabi amb l’espoliació de recursos que patim.


  1. Cal millorar la vida dels ciutadans de les Illes Balears fent un pacte de drets i deures de la ciutadania i un desplegament de serveis socials i sanitaris, amb la potenciació de transports públics eficients, amb el manteniment de l’entorn urbà i la protecció dels recursos naturals i el medi ambient. L’atenció a la població nouvinguda ha de ser una prioritat de les polítiques públiques, amb l’objectiu de perseguir la integració econòmica i cultural i la cohesió social. Per aquest motiu, s’han d’impulsar iniciatives d’acolliment cultural i lingüístic.


  1. Cal fer un gran esforç de millora de l’educació, atès que les Illles Balears no podran sortir de la crisi ni afrontar un futur més just i millor si no invertim en formació en tots els àmbits i totes les etapes, inclosa la formació permanent. L’educació és fonamental per lluitar contra la crisi i les desigualtats que provoca, i per augmentar el nivell cultural i formatiu del país.


  1. Cal treballar per la cultura, ja que és una peça clau de les polítiques públiques a favor de les persones i del país normal, civilitzat i amb personalitat nacional que volem. Mallorca té uns reptes culturals als quals no es pot renunciar i per això cal treballar en tots aquests camps: la preservació del patrimoni monumental i històric; l’impuls a la creació en tots els camps; el foment de la investigació i la ciència; el manteniment de la cultura d’arrel tradicional; la col·laboració amb els gestors culturals i les institucions de referència per a la conservació, investigació i difusió de la cultura; el suport a la independència i qualitat dels mitjans de comunicació. És necessari un pacte entre institucions, creadors i públic per desplegar els equipaments culturals necessaris.


  1. Cal potenciar el turisme cultural i ecològic. El gran motor de la nostra economia s’ha d’adaptar a la personalitat geogràfica, mediambiental, patrimonial i cultural de Mallorca, i n’ha de saber treure partit econòmic. L’activitat turística ha de convertir-se en aliat del manteniment de l’equilibri ecològic, de la qualitat del paisatge i d’una vida cultural rica, variada i viable econòmicament. Aquest és l’únic camí per sortir del model turístic de masses ja caducat.


  1. Cal tenir sempre present que la nostra personalitat col·lectiva està indestriablement lligada a la llengua catalana. Per això és necessari convertir-la en l’eix central de la vida pública, defensant la lletra i l’esperit de la Llei de normalització lingüística i tota la normativa que se’n deriva. S’han de donar les garanties perquè tothom sàpiga i pugui usar el català en tots els àmbits i s’ha de fer incidència en l’aprenentatge de la llengua de Mallorca entre els nouvinguts. Els mitjans de comunicació públics han de ser elements actius en la promoció de l’ús social del català.


Per tot això, demanam al PSM-Iniciativaverds-Entesa que dugui endavant:


  1. La regeneració democràtica de les institucions públiques.

  2. La defensa i aprofundiment de l’autogovern que ens reafirmi com a país.

  3. La lluita contra la crisi i la defensa de l’Estat de benestar; l’impuls als emprenedors; el suport a persones i grups desvalguts.

  4. La millora de l’entorn natural i de la qualitat de vida de les persones.

  5. L’impuls a una política educativa integral i de qualitat.

  6. El compromís per una política cultural i lingüística ambiciosa i pactada amb la societat que sigui eix central de les polítiques públiques.


Com a persones implicades en el món de l’educació, la cultura i el patrimoni històric

  • Atesa la nostra convició que la materialització d’aquestes polítiques passa per l’èxit electoral del PSM-Iniciativaverds-Entesa,

  • Atesa la confiança que ens mereixen els seus candidats i les seves candidates,


Donam suport a les candidatures del PSM-Iniciativaverds-Entesa al Parlament de les Illes Balears i el Consell de Mallorca en els comicis que se celebraran dia 22 de maig de 2011.





Mallorca, maig de 2011

l'espera l'oblit (llegint Blanchot)

joanperello | 22 Abril, 2011 21:03 | facebook.com google.com twitter.com

No sempre és un bon dia per llegir llibres difícils. Raons estrictament familiars, de felicitat familiar per ser més exactes, fan que mantengui una certa inquietud a mesura que passen les hores. Emoció continguda. Així i tot aparent donar-li una nota de normalitat al meu comportament. El dia també és presenta difícil, climatològicament parlant. He llegit fragments de L'attente l'oubli de Maurice Blanchot. Ho repetesc, amb inquietud. No és dolent, literàriament parlant, mantenir aquesta situació d'inquietud. Jo, tot i que patesc llegint alguns textos, ho agraesc perquè m'agrada topar-me amb literatura que sàpiga sortir-se'ns dels marges establerts i que, tot i que a costa de perdre continuïtat, exposi la seva creativitat per molt fragmentària que sigui. Exposi? Quan dic exposi pens en dues línies d'actuació diferents. La primera, naturalment, és la d'exposició narrativa, però potser la que més m'interessa és la d'exposició al perill, la d'arriscar-se. Seguir parlant d'aquest llibre seria entrar en contradicció amb mi mateix. Parlar d'un llibre, més enllà d'esmentar-lo que és el que a mi realment m'agrada fer, és fer el paper de crític, un paper que no sóc capaç d'assumir. De la literatura m'agraden dues coses sobre tot: la lectura i la suggerència. Fins i tot a vegades, si me veig estret a l'hora de triar, preferesc la suggerència. El llibre de Blanchot, fora de moda, tot i que no he arribat a la meitat, me suggereix moltes coses. Fins i tot el llegesc en clau de dietari, o de teatre... El mateix Blanchot va escriure que no podia facilitar la lectura de les pàgines del seu llibre expressant de manera simplificada el que proven de dir. Honestament, deia, no podia. I jo, som honest, quan parl bé d'un llibre que no puc explicar? A través de les paraules encara hi passava una mica de llum.

il·lustració: Eduardo Estrada

Present, passat, futur

joanperello | 21 Abril, 2011 10:29 | facebook.com google.com twitter.com

Mir el dibuix infantil conscient que a partir d'ara li donaré molta més importància al traç dels infants, que una altra volta em capficaré al seu món, que llegiré i rellegiré els contes de sempre i, sobre tot, que els llegiré en veu alta. Me queden pocs dies, qui sap si poques hores, per esser padrí. De cop, sobre tot ara que ja hi som al damunt de la data de naixement del meu nét, tenc la sensació que alguna cosa va canviant dins mi. Aquests darrers dies no puc estar sense mirar, una mica d'amagat, els gestos de la meva filla, aquesta futura mare. Avui, a l'habitació, amb el telèfon a mà per si criden, paesc millor que mai la derrota del Barça i la victòria del Madrid al partit de futbol, serenament, trescant pels calaixos i posant una mica d'ordre als papers. La música me fa fàcil el dematí. Escolt Bach Jazz, amb Manel Camp i Ludovica Mosca. Fantàstic.


Damunt la taula dos llibres recents: Josep Maria Llompart: Un home polifacètic al servei del país.Una biografia de Pilar Arnau per a la col·lecció de Biografies de Mallorquins,que edita l'Ajuntament de Palma. Ahir, a Can Alcover, se'n va fer la presentació, de la mà de la regidora de Cultura Nanda Ramón i del professor Damià Pons que, com sempre, ens fa fer una aproximació de rigor al llibre i a la figura de Josep M. Llompart. Me va agradir compartir la vetllada amb dos veterans amics meus i de Llompart, n'Antoni Serra i en Jaume Adrover. He rebut també el darrer opuscle de Retrats que edita l'Associació d'Escriptors Catalans, en aquesta ocasió dedicat al també amic Damià Huguet. Llompart i Huguet són dues de les grans personalitats de la vida cultural de Mallorca de la segona part del segle passat. Cada dia que passa, la seva obra enlloc d'escolar-se dins l'oblit, revifa. Senyal inequívoc de la seva importància i qualitat.


Dissabte, dins els actes que es fan per la Diada del LLibre, convidat pel Consell de Mallorca i representant el PEN Català a Mallorca, participaré a l'acte Paraules al vent que vol retre un petit homenatge a dones escriptores cabdals de la literatua universal dels segles XIX i XX com Doris Lessing, Virginia Woolf, George Sand, Simone de Beauvoir, Mercè Rodoreda, Maria Antònia Salvà, Víctor Català (Caterina Albert), Marta Pessarrodona i Maria Mayol, entre moltes altres. M'han demanat que jo llegesqui uns fragments de Jane Austen i Isak Dinesen.


Aquests dies es succeeixen els actes al voltant del llibre. Potser la data en que ha caigut al calendari ha fet que les entitats s'hagin volcant en fer-ne més actes que mai. El llibre hauria de ser present cada dia, tot i que ja va bé aquest esforç de divulgació. A les paredetes sempre hi trobarem qualque cosa que sigui del nostre interés, coses noves per a la nostra existència. Jo, dissabte, pararé especial esment a la literatura infantil.





Cruel abril de futbol

joanperello | 06 Abril, 2011 21:14 | facebook.com google.com twitter.com

El mes d'abril, futbolísticament i fins i tot més enllà del futbol, ens tendrà ben entretenguts. Fins i tot els qui es declaren aliens a la passió d'aquest esport (sic) en patiran les conseqüències. Hi pot haver un caramull de partits durant el mes d'abril enfrontant el Real Madrid.es amb el FC Barcelona.cat. A mi, que m'agrada tant el futbol com la poesia, tant si els resultats ens van bé com malament podré recòrrer a T.S. Eliot, amb el seu poema L'ENTERRAMENT DELS MORTS, del llibre LA TERRA GASTADA, amb la traducció de Joan Ferraté:


Cruel arriba el mes d'abril, llevant

lilàs en terres mortes, barrejant

memòria i desig, estarrufant

amb la pluja les arrels ertes.


No ens avançem, seguint l'estil prudent de Josep Guardiola. Esperem al mes de maig per saber per què i per a qui han reservat la crueltat del mes d'abril. No sé si és un presagi o la meva esperança, però el lila és el color complementari del Real Madrid. Potser escombrarem les fulles del lilàs. Si no es així patirem la crueltat d'un abril color mourinho florentino.

De senectude

joanperello | 28 Marš, 2011 21:32 | facebook.com google.com twitter.com

il·lustraciÖ: El triomf de la mort, Brueghel El Vell.

 

¿Per què Aznavour aquesta nit? Hi ha una lleugera compareixença de la millora del temps i això podria entrar en contradicció amb l'elecció de les cançons d'Aznavour, més aviat entintades de tardor. La vida, els petits detalls de l'atzar, ja ho duen aixó de les contradiccions. La vida no seria vida, sino una ximple fulla de càlcul. Hi ha una pila de llibres a punt per llegir, així com una llarga llista d'uns altres llibres per rellegir. En canvi m'entretenc escoltant música de tardor i revisant articles de diaris passats, setmanaris, suplements... sotmesos a una lectura dispersa, a vegades impacient. Els autors citen Pavese, Roth, Nabokov, Perucho, Rodoreda... i jo, educat cristianament en el sentiment de la culpabilitat, tenc una sensació d'haver perdut el temps durant molt de temps. Però es fa tard. Massa tard per a reconduir la situació. Entre article de literatura i article d'opinió també mir, amb un cert sarcasme si he de ser sincer, les notícies pre-electorals amb les inauguracions a la correguda i faig, solitari, qualque comentari groller en veu alta sobre l'aparença d'alguns polítics, amb la clenxa feta pels seus assessors. Aznavour, incombustible, segueix sonant al fons de l'habitació i jo he acabat per ignorar-lo. Ell, només, ara és la meva nostàlgia i voldria rebel·lar-me una mica. Llegesc, per acabar de compondre-ho, Vicenç Villatoro al seu poemari/dietari Sense Invitació el text De senectude:


­Si pogués tornar a començar,

però sabent ja tot el que he arribat a aprendre

al llarga d'aquesta vida,

podria aconseguir cometre

unes equivocacions radicalment diferents.

 

La primavera de LÝbia

joanperello | 21 Marš, 2011 22:12 | facebook.com google.com twitter.com

imatge: Reuters/Diari Ara

 

Cada vegada que sorgeix una nova guerra, sigui quina sigui la causa, m'apunt a la llista dels incrèduls. Intent comprendre la legalitat. Intent fer avinent el pensament de la defensa de l'ordre, la llibertat i la justícia. Els meus dubtes augmenten quan es detecten errors en els punts de mira de les armes -tant dels soldats, com dels estrategues o dels polítics. Els meus dubtes augmenten quan queda sense explicar la complicitat d'ahir d'uns atacants amb els atacats d'avui. Mir les imatges pels mitjans audiovisuals i el meu cos queda fred com si pensàs que mai no arribarà la primavera. No intent destriar de les imatges qui són realment les víctimes, perquè tots ho són, d'alguna manera. Fins i tot els que comanden, els ideòlegs o els qui aspiren per aconseguir el poder, i també els mercenaris. Tots tenen un punt de derrota a la seva ànima. Ens omplim la boca parlant de la cultura mediterrània. Ningú es renta la boca parlant de la nostra ignorància sobre el que està passant a l'epicentre de les revoltes. Voldria dur a la butxaca el DNI d'un estat que no ven armes. I ho tenc clar? Es clar què no! Vacil·lar i dubtar a vegades és el meu credo particular. Llegesc Georges Steiner: "El pensament duu a dins un llegat de culpa."

 

Llegint els "Amors i laberints" d'Antoni Vidal Ferrando

joanperello | 17 Marš, 2011 21:31 | facebook.com google.com twitter.com

Sam Abrams, Antoni Vidal Ferrando i Joan Perelló

 

 

Un dels darrers grans llibres que he llegit aquests darrers mesos, Amors i laberints, d'Antoni Vidal Ferrando he tengut l'ocasió de compartir amb l'autor la seva presentació, sempre envoltats de llibres en català, a la XXII Setmana del Llibre en Català que es va fer al Pati de la Misericòrdia de Palma i a l'Espai Mallorca. He de començar desitjant una llarga vida als dos escenaris. Mentre hi siguim, any rera any, voldrà dir que tant les institucions com el públic de Mallorca no li donen l'esquena a la cultura i llengua catalanes. Es ver que no podem ser gaire optimistes perquè sembla com si la meteorologia política ens vaticini un fort temporal. Patirem, però ens en sortirem perquè al cap davant de tota aquesta aventura encara hi ha gent disposada a escapçar-se les ungles i fins i tot a escapollar-se els dits escrivint i fent de l'edició un art. Es per això que voldria començar retent un homenatge a les editorials independents que sobreviuen en aquest món de pressió i crisi, crisi econòmica, política i cultural. L'editorial Ensiola n'és una de les capdavanteres: Universalitat, cultura i país. Qualitat d'edició, però sobre tot, qualitat en el seu catàleg. Aquest és ja el segon llibre que l'autor, Antoni Vidal Ferrando, publica en aquesta editorial. L'anterior, la novel·la, L'illa dels dòlmens, va sortir a la llum l'any 2007, al número 7 de la col·lecció Narrativa. Això ens demostra la confiança que es tenen entre ells, editor i autor, per a benefici de tots nosaltres.


Presentam una novetat, i no només perquè sigui un llibre que hagi sortit recentment, sinó perquè fins ara estàvem avesats a veure com l'autor publicava essencialment llibres de poesia, tres novel·les i alguns treballs d'història. Ara, l'autor, se'n surt d'aquests marges i s'ha aplicat amb un nou gènere. L'editorial, amb un criteri més que raonable, l'ha incorporat a la seva col·lecció Testimoni, i és molt adient perquè n'Antoni Vidal Ferrando, a través d'aquestes dues-centes pàgines ens dóna el testimoni de la seva visió del món, i no és fàcil des d’una taula d’escriptura. Qualcú el podria anomenar dietari, i de fet el títol del llibre és Amors i laberints, dietari 2008-2010, però com ell mateix ha dit a una entrevista, frega els límits de l'assaig. La majoria de dietaris solen estar emmarcats en una franja de temps amb uns límits molt concrets. N'Antoni Vidal Ferrando no es cinyeix gaire a n'aquests límits. Tira pel camí del mig i fa literatura. El que és important, emperò, és que tota la seva vida s'hi veu reflectida. Ells és capaç, amb breus pinzellades, de contar-nos com ha anat passant la seva vida, quins són els seus temors, quines són les seves grans passions. La novetat també es troba en el final de cada un d'aquests articles, assaigs, o apunts de dietari. Tots acaben en un poema en prosa. Potser l'autor ens ve a dir que la poesia és la síntesi i, en el seu cas, el punt breu on es concentra tota aquesta visió del món que dèiem abans. Per això la poesia és part essencial d'aquest llibre, més enllà de l'anècdota de que sigui la segona part de cada capítol. Si n’extraguéssim els fragments poètics tot el material en donaria per un bon llibre de poemes, però l’elecció que ha fet l’autor, aquesta combinació de dietari i poesia, a més d’original, està molt bé perquè ens ajuda a entendre un poc més l’autor, ens fa conéixer una mica més el seu humanisme, la seva lleialtat, la seva inquietud davant totes les manifestacions de l’art i el devenir social al nostra planeta. Mai, n'Antoni Vidal Ferrando, quan escriu, encara que sigui prosa oblida la seva condició de poeta. Es com la pell dels mariners, que duen la sal de la vida amarada. La poesia -diu- requereix un estat de gràcia, uns tocs d'entusiasme, una credulitat que només són coses pròpies de la primavera de la vida. La poesia -segueix més endavant- és incompatible amb els que no somnien i amb els que ja no esperen.


Dit això, una primera constatació. N'Antoni Vidal Ferrando brilla en qualsevol de les facetes esmentades d'escriptor. Jo, personalment, seria incapaç de decantar-me per una d'elles. Potser, en el fons, és que ell hi dóna el millor de sí i que s'entrega amb passió a la literatura. Segur que ell també ho ha dit en qualque ocasió. La literatura és passió, o, sense passió no hi ha literatura. De fet, jo diria que Amors i laberints, és un manual de passió, passió per l'art, per la literatura, per la vida realment, o si voleu, el relat apassionat i apassionant de l'art i la cultura. Trescar, que és una paraula molt humil. Trescar per les pàgines dels mestres, trescar pel paisatge que estimam i que forma part del nostre sentit de la vida, trescar visualment per les obres mestres de la pintura.


En alguna ocasió li he sentit contar, a l'autor, que ell va començar a publicar ja una mica granat perquè tenia dubtes de la seva qualitat literària, i de no estar a l'alçada dels seus mestres o fins i tot dels seus contemporanis. Es ver que als anys seixanta es publiquen a Mallorca tres llibres de poesia cabdals: Poemes a Naí, de Miquel Angel Riera, Calaloscans de Bartomeu Fiol i Una bella història de Miquel Bauçà, avui encara difícils de superar. Aquest fet ho hem comentat alguna vegada i Na Susanna Rafart també se'n fa ressò al la introducció del llibre Allà on crema l'herba, publicat per Edicions del Salobre i que recull l'obra poètica de Vidal Ferrando des de 1986 fins a 2007. Darrera els llibres esmentats va sorgir també una important generació coetània de l'autor amb una aportació literària també de primer ordre. Eren doncs uns anys que van ser molt importants pel devenir de la literatura mallorquina. Potser el seu caràcter tímid no el va deixar donar l'empenta necessària per sortir a l'escenari poètic, i no és que no tengués mestres ben a prop de casa, com en Bernat Vidal i Tomàs o en Blai Bonet. La veritat, emperò, és que ara mateix, des de la perspectiva d'aquests anys d'escriptura contínua, podem afirmar que la seva obra sí que ha estat sempre a l'alçada dels seus mestres i contemporanis, des d'aquell primer poemari, El brell dels jorns, publicat l'any 1986, fins al llibre que presentam avui. En canvi ara no se n'amaga de reproduir el seu primer poema, un sonet ni més ni manco, com a tasca d'escola. En diu que cada vers que aconseguia lligar era com aquella bengala que encens en els moments d'apoteosi d'un concert del teu cantautor preferit. Era la celebració d'un descobriment: a força d'intuïció, d'intrepidesa, de malaveigs es pot aconseguir que les paraules -tan propenses a la volatilitat i a la insubordinació- transcendeixen el seu significat habitual. Aquell dia ja vaig començar a veure que la literatura és una malaltia. Però també bellesa, llibertat, dissidència, ritu, coneixement. Es aquest un magnífic fragment per explicar la seva experiència iniciàtica, i el seu compromís amb la literatura ja de per vida. Com ja s'ha dit, cada capítol acaba amb un poema en prosa, la síntesi. El que fa referència a El meu primer poema, duu per títol Quasi una poètica, i acaba amb aquest versicle així de contundent: Des d'aleshores tenc més fred, aquesta por de no saber-ho escriure. Crec que deu ser difícil plantejar el fet de l'escriptura d'una manera superior a la d'aquest versicle. Sovint sentim molts de tòpics sobre el fet d'escriure, o sobre el fet de no poder escriure, la pàgina en blanc, etcètera, però poques vegades es deu haver suggerit d'una manera tan contundent, sense alarmismes ni victimismes, la fragilitat de l'escriptor, malmès per l'ímpetu dels dubtes.


Ací intente descobrir-me a mi mateix, que potser seré un altre demà si un nou aprenentatge em canvia. No tinc suficient autoritat per a ser cregut ni ho desitge, ja que em sent instruït massa malament per a tractar d'instruir ningú. Així comença el llibre, amb aquesta cita de Michel de Montaigne en traducció de Vicent Alonso, acompanyada d'una altra, traduïda en aquest cas per Maria Antònia Oliver, de Virginia Woolf, Les paraules li eren com vi encara que no les entengués. Ignor en quin moment de la redacció del llibre l'autor va decidir incorporar aquestes cites, o fins i tot si el començament del llibre ve d'haver recuperat aquestes retxes estotjades a qualque calaix o subratllades des de fa temps en la primera lectura d'aquests autors, però aquestes cites ens encaminen cap el que serà el llibre i el que l'autor projecta. Descobrir-se a un mateix. Potser aquesta és la finalitat de molta literatura. Antoni Vidal, ho fa amb molta humilitat, segur que amb més humilitat que la de Montaigne, quan els dos autors afirmen que es senten massa malament instruïts com per a tractar d'instruir ningú. Els escriptors no han de tenir com a objectiu la instrucció, sinó la suggestió. Els escriptors tenim com a responsabilitat la nostra capacitat de fer propostes. Investigar els nostres intestins, la nostra ànima, i suggerir als lectors com poder esser les ànimes i els sentiments del proïsme. L'altra gran responsabilitat és escriure bé. Les paraules! I aquest és un do d'Antoni Vidal Ferrando i jo diria que una obsessió. La paraula és l’únic instrument vàlid per a un creador literari.


N'Antoni Vidal Ferrando també ha tengut la faceta d'instructor, com a mestre i professor d'història, i me consta, que amb una dedicació extraordinària. L'escriptor, emperò, és un aprenent, un lector, un artesà que al seu escriptori recull el món del seu entorn, o el que s'ha imaginat, i ens ho conta. En el cas de Vidal Ferrando, primer com a poeta, després alternant amb la prosa amb tres de les novel·les més ben escrites de la narrativa catalana actual, i ara, les seves metàfores, els seus personatges, són aquesta permanent reflexió sobre el món que li ha tocat viure, records d'infància, adolescència, joventut, l'amor, els anys a Menorca, l'ensenyament, els pintors, els pensadors, la literatura i l'art en general.


Amors i laberints. El llibre comença recordant una escena de la seva infància, en aquells anys en que, en paraules de l'autor, el general hi posava la lletra i l'església catòlica, la música. El primer capítol duu per títol Com la terra de Moriah però tot i que arranca d'una escena d'infància, s'hi traça el retrat de l'Espanya franquista, la inquietud d'un pare tancat al penal - i hi ha més entrades al llibre sobre l'estada del pare a la presó de Cartagena-, la religió d'un Déu sever, Isaac a la terra de Moriah, saber que el món és injust. Diu l'autor en aquest capítol, Si existeixen els meus llibres és perquè, abans, va existir aquell nin, amb el seu cor innocent. També hi ha l'infant que s'extasia davant la neu, l'any 56. A vegades la felicitat són aquests petits moments. Aquell matí començava en la tebiesa del cos de la mare i anava a culminar en l'alegria dels borrallons de neu, immensos i bellugadissos, que queien com una pluja d'assutzenes. Per cert, en parla en més d'una ocasió de la mare i les assutzenes, i de les ortigues que deu ser un tema molt santanyiner . La vida als pobles de caràcter mariner ja ho duu això de viure envoltat de dones. Els homes són a la mar, pescadors o contrabandistes. Les dones tenien un hivern llarg. Els mariners d'aquell temps naufragaven. La família de l'escriptor ho ha patit de prop. L'obra narrativa de Vidal Ferrando deu molt a les sensacions que li suggerien les històries dels homes de la mar. Aquest fet el duu a reflexionar sobre l'autobiografia dins la ficció. També hi ha el pas pel campament de la Victòria a Alcúdia, com a passa prèvia per aprovar l'asignatura de Formación del Espíritu Nacional. Jo també hi vaig sucumbir a aquella temptació i no record molt bé qui me va convèncer. Supòs que era la inèrcia dels companys de curs, uns infants que la majoria es deixaven endur per l'estètica dels uniformes. N'Antoni Vidal Ferrando en va tenir a bastament amb quinze dies de campament a la manera falangista per entendre que el seu món no era d'aquell regne, tot i que ja ho va intuir el dia que li donaren l'uniforme paramilitar. Als quinze anys es va traslladar a Palma per estudiar magisteri. Va anar a viure a un carrer a prop de Sa Llonja. Hi ha una magnífica descripció de la barriada i d'aquells anys. Quan sorties de casa, t'arribava tot d'una, una discreta barreja dels seus efluvis d'aigües mortes, de barques avarades, de mercaderies maltractades per les grues, de tintura de les xarxes esteses al sol. Per a un fill, nét i besnét de mariners no crec que sigui una mala opció anar a viure a Palma precisament per la zona de les drassanes, de fet hi vivien altres santanyiners. La mort no els feia por. Es tatuaven amb ganivets cremats... Travessen la mar gran amb les mateixes veus.


Aquell nin, en arribar a l'adolescència, tímid, magritxol, insegur, troba el seu millor mestre, l'apotecari Bernat Vidal i Tomàs. ¿Què és el que el fascina d'aquell home? La seva capacitat de lectura. ¿I quin és, probablement, el primer gran poeta que llegeix el nostre autor en aquesta època? Sens dubte, Federico García Lorca. Després, Antonio Machado o potser Pablo Neruda. La joventut de l'escriptor també va lligada a Menorca on l'autor hi va destinat com a mestre. Es el temps de Joan Fuster, Salvador Espriu, Raimon, és el temps d'entusiasmar-se, de rebel·lar-se, és el temps del Cuirassat Potemkin, és el temps d'aprofundir en les amistats. Es temps de viure profundament l'amor. Per mi, va ser una època d'una bellesa incontestable perquè era molt jove, estava enamorat i creia en la utopia.


Si a Santanyí, en Bernat Vidal i Tomàs, és el mestre en el sentit cultural més ample, pel que fa a la creació, a la litúrgia de la literatura, el gran mestre és Blai Bonet, paradoxal, genial. Tan genial que, com recorda en Toni, encara no s'han publicat les seves obres completes. Potser aquest escenari és un bon lloc per seguir reivindicant-les.


A partir d'aquest punt m'agradaria concentrar-me en dos apartats del llibre: l'art i la literatura. La llista de pintors, actors, escriptors, pensadors... és inacabable. Vaig tenir la temptació de fer-ne un índex, però en vaig desistir. La lletania de mestres de l'art no s'acaba mai. Només el que no coneixen en Toni Vidal Ferrando podrien pensar que hi ha esnobisme a la seva tria d'autors, cites i referències, o que l'autor premeditadament ha volgut fer una exhibició erudita o que es deixa endur per la mitomania. En el llibre, Amors i laberints, tot hi és natural i sorgeix de la passió de l'autor pels artistes, i del coneixement de la seva obra. No escatima una crítica o una decepció si és el cas. Els pintors i els escriptors són els extres d'aquest llibre. Un dietari és l'expressió de l'escriptor sobre el seu entorn i sobre les coses que el fan pensar, reflexionar, i que l'ajuden a entendre una mica millor el món que l'envolta, que el fa més fàcil dur.


Hi ha una reflexió que me va cridar molt l'atenció, parlant de Joan Miró quan conta que en Blai Bonet, amb motiu d'una foto del pintor amb el rei, diu " Quan Joan Miró es retrata amb el rei, el que hi guanya és el rei i el que hi perd és Miró. Els artistes devora el poder fan poca planta". Segurament no anava gaire desencaminant en Blai Bonet. En Toni Vidal Ferrando, reafirmant la tesi, diu que El poder i l'art són incompatibles, des del moment en què, d'una manera o l'altra, el primer esclavitza, i el segon allibera". Jo no hi afegesc res. Me qued amb les dues asseveracions dels poetes santanyiners i també coincidesc amb en Toni quan diu que per fer art s'ha de tenir una mena de sisè sentit... que habita les profunditats de l'inconscient.


Jo crec que en Toni Vidal és un homo que es deixa fascinar quan troba alguna cosa que li toca la veta. L'imagin trasmudat el dia que va llegir un poema que li feia pensar que aquella lectura li podia canviar la vida. L'imagin reflexiu i apassionat, emocionat, davant algun quadre a un museu. Diu pintura i poesia vénen a participar de la dinàmica d'aquest moviment continu. Ben mirat, tot això funciona per afinitats. O encara més. En algunes ocasions aquestes afinitats es poden convertir en entusiasme i, fins i tot, en una autèntica història d'amor. Es el que, a mi, em va passar amb el tríptic de Hieronymus Bosc El jardí de les delícies. Crec que me'n vaig enamorar des que el vaig contemplar per primer cop, i m'he mantingut fidel tota la vida a aquell compromís. En el llibre Cap de cantó, publicat a Proa el 2004, el poeta dedica al pintor i al quadre un poema també en forma de tríptic, que és una delícia, com no podia ser d'altra manera un homenatge al Jardí de les delícies. Aquest poema, conta al llibre que comentam avui, va ser escrit en defensa del fervor i de la llibertat. L'escriptor hi veu en el quadre, l'amor, la mort, la culpa, els excessos dels sentits, el pas del temps, etc. Ves a sebre si el títol del llibre, en part, no surt d'aquest món laberíntic del pintor Bosch.


La reflexió sobre l'art sura al llarg de tot el llibre. No sé -diu- separar l'art del plaer. A l'art li deman que sigui nou, original, i fins i tot profètic; li deman d'una manera especial que m'estimuli i que m'emocioni.


No és que vulgui destacar cap capítol l'un per damunt l'altre, però voldria fer una aturadeta a un de concret que duu per títol La tomba dels pares. Per mi és una autèntica lliçó de literatura. Amb dues pàgines, no només pel que diu, sinò per com ho diu, hi és tot. La mort no vol ostentació, però tampoc no vol indiferència. Això ja seria suficient per ser un capítol, un aforisme a l'alçada dels millors, Cioran o Canetti per exemple. Parla, amb una frase, de la mort, però explica la vida. La passejada pel cementeri de Santanyí el duu a la reflexió. No pot explicar el que hi cerca, però hi troba pau, una mena de contacte religiós amb allò que no és visible, l'harmonia que em demanen el cos i l'esperit. Cita Plató, Paul Valéry, però destaca la preferència que té per Marguerite Yourcenar quan escriu sobre la seva mort. Aquesta escriptora forma part del seu cànon literari. Ho ha dit i escrit en diverses ocasions. A ella hi va dedicat el poema que tanca aquest capítol, a l'estimada Marguerite, que ja coneixes les rutes blanques de l'eternitat.


Tothom dubta a l'hora de definir la literatura, però en Toni Vidal Ferrando no balbuceja gens per definir el que és un escriptor: un homo que té fe en les possibilitats de les paraules. L'escriptor Antoni Vidal Ferrando, emperò, no només és un home que té fe en les possibilitats de les paraules, que es fascina davant l'art, que sent l'humanisme recórrer les seves venes, sinó que reflexiona permanentment sobre el que succeeix al planeta, entristit per la desaparició de paisatges físics i culturals. No crec -diu- que es tracti únicament del dret legítim de defensar el que és teu o de defensar l'ànima esperançada d'un poble. Parl de defensar el món, que, en essència, és pluralitat i exuberància. Cada vegada que es perd un costum, una llengua, una espècie, s'empobreix el planeta i s'empobreix el cor de l'home. L’autor, i crec que és una cosa inevitable, viu decebut per tot el que ha anat passant per la nostra terra, on la mediocritat política i la corrupció, encara en un estat superior, formen part del nostre estil de viure. Ara mateix un baf irrespirable aquesta illa –diu. Un baf que crema les bones intencions i mata els ocells. Fosqueja i no ens queda res pur: ni un verd ni una arrel ni una mica d’aigua. La corrupció s’ha convertit en una de les nostres senyes d’identitat. Què n’hem de fer, del nostre cor fenici? Mallorca ja és un femer de consciències. Els somnis, la decència, els ideals, matèria d’enderroc. Tenim aquest perfil tan poc honorable i gens de memòria. Per desgràcia de tots nosaltres ningú li pot discutir a n’Antoni Vidal Ferrando la seva raó en aquesta dràstica i contundent denúncia, en aquesta descripció de la nostra terra.



Si les cites del començament del llibre són importants, què n’hem de dir del final. El llibre acaba amb un vers de Czeslau Milosz: I amb tot, la Terra mereix tendresa, encara que sigui poca. N’Antoni Vidal Ferrando no dóna treva al lector. Ens obliga a repensar el nostre món i la nostra intimitat. I no escatima en donar-nos les eines.


Miquel Campaner, Antoni Vidal Ferrando i Joan Perelló

 

Amors i laberints, d'Antoni Vidal Ferrando

joanperello | 22 Febrer, 2011 21:49 | facebook.com google.com twitter.com

Seques de febrer, temps de foganyes

joanperello | 14 Febrer, 2011 22:12 | facebook.com google.com twitter.com

Per si qualcú no s'ho acabava de creure, els meteoròlegs afirmen que l'hivern no s'ha acabat. L'anticicló s'allunya, deixant convulsió a la política catalana per mor de la velocitat a les autovies/autopistes/vies... A Mallorca no acabam d'aclarir el projecte de nova circumvalació urbana. Les minves/calmes/seques de gener se'n van definitivament. Llegesc Antoni Vidal Ferrando, el seu magnífic dietari Amors i laberints (Ensiola): Per amables que siguin els hiverns a Mallorca, en arribar el febrer cobren la contundència del que vol passar a exercir els seus drets amb severitat.... Els ulls són incapaços de penetrar el misteri d'aquests núvols tenaços... Però el cor sap que és temps de silenci i cautela. O de exili i de foganya. El foc ens manté sempre amb la mirada fixa com qui posa cucales a la política exterior. De l'alegria pels esdeveniments a Egipte passam a la por pel futur d'Egipte. El mal temps ens torna a les telenotícies amb imatges de Jaume Matas i el seu missèr. No sé amb quin interés es filtra la notícia que Jaume Font no farà cap coalició amb UM. ¿I això, a qui convé?. L'entrenador de futbol del Girona, nascut a l'anegat poble de Mequinensa, pot patir una nova ofegada per la seva defensa de parlar en català als mitjans catalans a terres hostils. El cinema en català triomfa a la gala de l'acadèmia de cinema espanyol. Bons directors, bons productors, bons guions, bons actors... i una mala indústria o la por a trobar el seu públic. La pitjor indústria que tenim és la que només es sotmet al poder de l'especulació. Aquest darrer cap de setmana el teatre de Manacor s'ha vist ple a vessar de públic amb la representació del Siuau qui sou de Guillem d'Efak, però el seu teatre mai no podrà dur el seu nom. Amors i laberints, diu en Vidal Ferrando al seu darrer llibre. Si jo fos mariner, aplegaria les veles, davant el que ens cau damunt. Ja ho dèiem abans. Es temps de silenci i cautela. O d'exili i de foganya. Ho sent molt, però tenc males vibracions.


EL CAIRE

joanperello | 10 Febrer, 2011 21:47 | facebook.com google.com twitter.com

 (Segueix)

SYLVIE VARTAN

joanperello | 10 Febrer, 2011 18:59 | facebook.com google.com twitter.com

Aquesta nit Sylvie Vartan actua a Barcelona, al Palau de la Música. No hi podré assistir, però m'hauria agradat esser-hi. Em conformaré escoltant les seves cançons des de l'habitació, i rellegiré aquell poema que vaig publicar l'any 2001 dins La set del viatger ( Col·lecció Balenguera, Editorial Moll)


"Tal vegada, en entrar a un bar, el cambrer somnolent et preguntarà què vols prendre. Et vindrien de gust unes fulles d'arbre de bulevard de París. Ell, professionalment impassible, et preguntarà si ho vols sec o amb gel. Tu, amb carussa d'enyorança, fas avinent que ho voldries amb unes gotes de Sylvie Vartan."

Les dreceres invisibles (4): La lectora

joanperello | 01 Febrer, 2011 21:59 | facebook.com google.com twitter.com

Balthus



Arriba a casa i es posa roba còmoda, una pollera colorá com li agrada dir tot i que no hi tengui res a veure, una camiseta lila poètic, femení com la roba interior i s'asseu a la butaca mariantonieta, descalça. Cerca un llibre per no mirar les parets nues, potser la darrera de Paul Auster és la que més s'hi escau, Sunset Park, i pensa que potser és Ellen o Alice... La veritat és que no pot esser cap d'elles. Duu la cicatriu de la seixantena a les bosses dels ulls i als bíceps. Amb la mà que no sosté el llibre es passa els dits pel coll, acariciant-se les rues. Podria endur-se les mans als pits, però es manté al coll, amb un moviment cada vegada més lent. No pot llegir emperò. Hi ha una imatge que fa unes hores no es pot llevar del cap. A darrera hora del matí, a punt de dinar, a punt del menú de la soledat, amb una única companyia d'alguns missatges telefònics dins el desordre d'una bossa plena de coses inútils, ha pensat que era ell aquell home que travessava impacient pel semàfor encara en vermell. Feia els mateixos gestos de sempre. Ella l'hauria pogut atropellar, més pendent de trobar aparcament. Un cop sec de clàxon l'ha espavilada. Primera marxa i una mirada cap aquell home que, segur, era ell. ¿Però, per què aquest desfici? S'ho demana quan duu unes línies de la novel·la sense treure'n entrellat, les retxes oblícues, enterenyinades per la distracció. La fesomia d'aquell home segueix rodolant pel seu cervell des que l'ha vist al semàfor, durant tot el dinar, les hores de la tarda a l'oficina, al carrer retornant a casa mirant els mostradors i les fesomies de la gest adusta. Amb una intermitència de molts pocs instants, però contínua, ha pogut recordar aquells capvespres, aquelles nits, quan aprenien a deixar l'adolescència i que fins i tot ja no volien esser considerats joves del caramull. Mai més podrà oblidar aquells capvespres com un vici que no comprenia. Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, aquesta mort que ens acompanya des de l'alba a la nit, insomne, sorda, com un vell remordiment o un vici absurd...els teus ulls seran una paraula inútil, un crit callat, un silenci. Recitava Pavese cada dia, hora foscant, després de fer l'amor. Deia que aprenia l'ofici de viure, mentre bevia cervesa, nu, assegut al llit. Ella ara recorda aquell temps quan li feia creure que s'assemblava a Anouk Aimée mentre ell posava cara de Jean-Louis Trintignant, amb l'obsessió de madurar amb urgència i a costa de cerveses i gins, de vetllades cruels. I tanmateix avui migdia quan l'ha vist travessant aquell carrer, al semàfor en vermell, encara li han tremolat les cames i se li han enrevenat els pèls dels braços. Era ell però no en quedava res d'ell. Ara, incapaç de llegir, acluca els ulls, la falda se li puja deixant les cuixes nues, i pensa per un moment com hauria pogut esser la vida amb aquell tímid lector de Pavese que volia assemblar-se a Trintignant i no semblar mai jove.

Carta a Antoni Serra

joanperello | 31 Gener, 2011 20:36 | facebook.com google.com twitter.com

Estimat Toni:


No vaig poder anar a l'homenatge que te feren uns amics dissabte passat i em vaig quedar amb les ganes de saludar-te efusivament, que és com a tu t'agrada anar per la vida. Vaig haver de quedar a Sa Ràpita, en aquell mateix indret on passàrem anys enrera una nit de cap d'any, una nit que no va acabar tan feliçment com ens havíem proposat. Ja no hi ha aquell bar ons ens beguèrem l'ànsia, però pels carrers de la nit encara hi ha una humitat que congela els sentiments. A entrada de fosca la mar remuga amb monotonia i plora un plugim de llàgrimes. Tot i que ara ja no ens veiem tant realment hem passat prou hores plegats. Record les estones passades al soterrani de la Llibreria Tous on configuràrem aquella revista de poesia que finalment es va anomenar Domini Fosc i que havíem d'editar quasi clandestinament, en ciclostil. En Rafel Jaume, aquell singular amador de la poesia, hauria preferit que li possàssim El pou de Judith, però finalment es va imposar l'homenatge a Rosselló-Pòrcel, el nostre primer poeta contemporani. Les reunions preparant el Congrés de Cultura Catalana, aquelles nits fredes amb quatre gats, a Can Moll potser, on hi vas tener un paper destacat, no només per l'organització d'aquell esdeveniment sinó pel teu propi abrandament. Els diumenges horabaixa, a Son Rapinya, on ens rebies amb una copa de vi negre, em feies descobrir Chandler, Hammett, jo que sé, i jo mirava aquelles plaguetes on hi escampaves les primeres notes de les teves novel·les, deixant-me endur per l'enveja. Anàvem cada setmana al cinema i acabàvem sopant al Palace de Gomila, al que també anomenàvem Can Terrassa, no sé si perquè ens ho deia en Pere Carlos o en Carlets. Un bistec anglès per acabar la setmana. Des de llavonses hem anat menjant manco bistecs anglesos, de fet ja no en queda rastre del Palace ni de la plaça Gomila que vam estimar, però jo he seguit llegint els teus llibres i els teus articles, i agraesc els comentaris que sempre has fet dels meus llibres. Mentre escolt boleros pas la mirada pels prestatges de la llibreria i la secció Antoni Serra sembla no acabar-se mai. Es una sort haver pogut escriure tant i no perdre la dignitat. Me'n record també d'en Joan Boira, estòmac, sexe i cul. Me'n record del mul mort. Me'n record dels teus personatges que es conformen amb el que tenen, que quasibé és res. Me'n record de tantes coses. La novel·la, i no només la novel·la negra, et deu molt en aquesta terra que tu has anomenat inexistent. Ens veurem qualsevol dia d'aquests, potser pels carrerons de Palma antiga que és per allà on ens hem vist les darreres vegades. Potser tendrem temps de fer un cafè al Modern o al Bosch, o coincidirem a la fira del llibre, o la presentació d'un amic comú. Mentrestant, una aferrada forta! No afluixis.

ASTERISC ( Homenatge a Joan Mirˇ )

joanperello | 28 Gener, 2011 19:01 | facebook.com google.com twitter.com

a Joana Maria Palou


Seguir una gran disciplina en el treball, però passar ensems hores i hores en

la meditació i contemplació, aliment de l'ànima.

Joan Miró



L'artista seu a un tamboret, pensarós, dissenyant el cosmopolitisme dels colors: un bloc de notes, unes cartes, uns carnets, unes retxes efusives, la mirada a les teles nues amb els ulls del silenci de l'estança, la seducció del paper blanc... Al jardí els macs no es reconeixen entre ells, sinó que només miren les mans d'un jardiner agosarat, aquell home capaç de pintar el crepuscle amb el lila obsessiu que amenaça una jornada de vent. Els macs, com els pinzells bruts, reconeixen el tacte humà de la vanitat i es deixen abeurar de saliva, aquella saliva que expressa la cadència de la lentitud, com qui deixa passar pàgines, pensa i, amb un cert temps, resol mots encreuats. L'artista resol permanentment els mots encreuats de la tela. L'art és el laberint de l'expressió.


París és el record, la tristor amable de la nostàlgia. Cafès i cinemes. Jazz i llibreries. L'elegància sovint s'escriu amb el color gris de la tardor, i París és una tardor persistent de bulevards adients per a una abraçada, amb anuncis de cerveses poc conegudes i amb els gossos que lladren a la lluna i compixen el llindar de la casa d'un poeta, l'André Masson, al 45 de la rue Blomet.


L'escala de l'escapada. L'evasió dels colors. El blau és insensat, com la força d'un traç hàbil. L'horitzó és una mentida difícil de pintar. Groc? Vermell? Un marró tèrbol? El verd ingrat? Cap a on mena l'escala de l'evasió?


L'artista seu al tamboret i dubta. Voldria treballar la materia quotidiana, tallucar els instants en mil bocins, crear el paper, fondre's a un espai de cendres, dibuixar un cos amb una canya damunt les ombres de l'espai enlluernat de la sorra. L'artista dubta i crea signes. L'artista assumeix un espai difícil, una estrella senzilla i inaccessible, com un avió desconegut o una libèl·lula de disseny fàcil.


Els grafismes evoquen la capacitat per discrepar. Una paret nocturna ens acosta a la revolta, oferint-se com un espai capaç de suggerir, capaç de transmetre el murmuri feliç de la matinada. Joan Miró estudia la calç i els crulls de la paret. Carasses de traçades enèrgiques. Fetitxisme de paraules i gestos comuns. Escriure i transmetre obscenitats a les parets d'una vella possessió. Taques i símbols. El carisme dels signes abstractes. La màgia. La poesia, com l'aventura d'un somni o el risc de pintar sense futur.


La vida com a panoràmica. Eines, pedaços, fregalls, pinzells, estris per emblanquinar... L'any 1940 sorgeix com un record, com una improvisació de constel·lacions. L'artista capta el paisatge i crea el mar. L'artista potser enyora la fragància subtil d'un cos nu a l'arena. De la sal dels cocons i dels silencis de la platja, qui sap si en sorgeix una pedra de Santa Llucia o una estrella de mar, com un asterisc a una pàgina nua, capaç de fer ombra i companyia als siurells de Mallorca, aquests personatges extravagants i desconeguts que, immbòbils als prestatges, donen color de vida, com el blanc de les mans seques, capaces de donar forma al món. Qui sap si aquests personatges van ser creats per a representar els desbarats o l'atzar escrit per un artista. Desbarats quotidians. Una evasió. La màgia a les fosques. Personatges senzills que compareixen a l'escenari.


Joan Miró, des del tamboret, contempla els detalls imprevistos, les coses invisibles i els materials en desordre. Hi ha un asterisc a un caire. Es com un punt i a part de la puntuació de l'escriptura de la pintura. L'asterisc, l'estrella, imita el color blanc. El capgira de dalt a baix. L'asterisc escomet l'atzar i també el gapgira de dalt a baix. Arrisca el gest i, com no, el capgira, de dalt a baix.


Joan Miró bada a la finestra de Son Boter. Potser és una finestra insensata, qui sap si oberta cap el món banal. Les bellumes del mar podrien dissenyar maragdes i rubins. Des de la finestra també es veu un lloc habilitat per als exrements humans, com un homenatge a Rembrandt. La finestra de la vida. L'espai per crear. Parets i pàgines en blanc. Un traç, un dubte. Un traç, l'energia.


Joan Miró contempla l'al·literació del paisatge. El caràcter extremadament torbador de la pàgina escrita. Leiris, Breton, Miró. Trair la pintura amb la poesia. Signes d'una escriptura imaginària. Signes i constel·lacions. La grafia subtil per crear l'univers. Les parets blanques de Son Boter són com un llibre de poemes en blanc. Cal·ligrames inútils com llàgrimes desolades que contemplen el que queda de la ciutat. Son Abrines gemega l'arquitectura en desordre. La Seu reclama els vitralls en ordre. La fosca fa callar el silenci. A la constel·lació dels signes hi ha un asterisc humil que contempla la bifurcació dels dubtes.





Color de clarinet per un capvespre r˙fol

joanperello | 27 Gener, 2011 18:41 | facebook.com google.com twitter.com

Va vessa sortir a caminar aquest horabaixa de pluja i fred. Preferesc que l'hora foscant agafi color de clarinet, escoltant Buddy de Franco, com un film inacabable. A vegades pens que la música és l'art més complet. No assacia i arriba a molta gent. M'agrada sentir-me acariciat pel jazz. Tot plegat l'acompanya a un perquè s'afanyi a negar la realitat, o a anegar-se dins la realitat. Més enllà de la finestra els neons, llums de benzinera, intermitències policíaques, la gent fuig del carrer per amagar-se del mal temps. El silenci infinit existeix si llegeixes Leopardi, però en cas contrari el silenci no existeix, sobre tot si escoltes Buddy de Franco, i l'infinit és un dubte, un dubte raonable. La pluja té un cert aire expressionista. O figuratiu? O abstracte? Lover man ( oh, where can you be? ), escolt mentre guait per aquesta finestra una mica cínic mentre la gent que corre i fuig té l'amenaça de la seva no jubilació. La vida laboral s'allarga com l'infinit. El clarinet de Buddy, tenaç i contundent, dibuixa un gest de tristesa. Escric amb un llapis que tremola, fingint una mirada absent, deixant de mirar per aquesta finestra des d'on només es veuen els llums de la benzinera i els semàfors intermitents, observadors de la realitat. Tot és aquí, i jo no sóc res és la cita de Goethe que Peter Handke va triar com a final del seu llibre Tarda d'un escriptor. El seu personatge tenia por a emmudir. Potser ha arribat ja l'hora de passar de les novetats i començar el procés de relectures. Veure la vida dels llibres des d'una perspectiva diferent a la de fa déu, vint o trenta anys enrera. I començar per la lletra H? Handke, Highsmith, Hemingway, Hrabal, Homer, Holderlin, Hammett, Holan, Huguet... Mentrestant If I should lose you potser m'ajudarà a decidir per decantar la mirada de la finestra. Música i lectura per aquest capvespre rúfol.

Les dreceres invisibles (3): Una mort vulgar

joanperello | 05 Gener, 2011 23:50 | facebook.com google.com twitter.com

Rivera Bagur

 

 

La lluna, vulgar, es reflecteix en els bassiots del carrer. A l'entrada del bar hi ha gent que fuma cigarrets agres. Hi ha personatges, perdedors, jugadors de màquina, que desapareixen, capcots, fugint de qualsevol escenografia. Qui sap si són homes avesats al mar i a la beguda. Potser saben que l'atzar pot trabucar el seu destí. No se'n queixen més del que és realment necessari. La mecànica dels seus dits traça el gest d'un suïcidi amb la mateixa naturalitat que un ganivet desembulla les fulles aferrades dels llibres que ja no s'usen. Si parlàssim de cinema, els operaris recollirien l'utillatge fredament, sense parar esment del que manegen, avesats també al dia a dia vulgar. La diferència és que, just ara mateix, al carrer, allò que podia ser l'ombra d'un personatge indiferent és realment un embalum que supera la cinematografia. Just a la cantonada hi ha un cadàver, fred, inesperat, amb uns llavis luctuosos que reflecteixen la ira de la derrota. Altres personatges, xafarders, en volen dir la seva. La ferida mortal del cadàver, emperò, no és ni de bala ni de ganivet, ni tan sols ha sofert un robatori. Mort d'oi, simplement. Ho deia André Breton, fugir fins allà on sigui possible d'aquest tipus d'home als que tots ens assemblam.

 

Les dreceres invisibles (2): L'escriptor

joanperello | 25 Desembre, 2010 22:13 | facebook.com google.com twitter.com

Picasso

 


Si pogués li agradaria ensumar el mar o detectar una discreta bellesa de nit urbana, emperò només veu les ditades als vidres de la finestra quan, inquiet, hi guaita tot pensant que és l'únic personatge despert en tot el barri. Escolta les notícies de qualsevol hora en punt i apaga l'aparell amb afany d'obviar la realitat. El que pot ensumar, emperò, només és el cendrer ple de llosques perquè no hi ha mar visible ni la perspectiva d'una ciutat bella al barri on viu. La seva companyia és un elefant d'ívori, inútil, que hi ha damunt la taula, obsessionat en recordar-li les tasques pendents a realitzar i un caramull de factures pendents de pagar, alguns números de telèfon i unes anotacions inintel·ligibles, tot penjat als ullals de l'animal. Les ditades als vidres podrien suggerir-li una imatge d'art abstracte, retxes sense dogmes, una mirada cínica, qualsevol cosa per poder començar a escriure. Però no escriu. Aixafa un cigarret fins a consumir el darrer fum. Ha posat una música que té sabor a carn i desig i que li fa aclucar els ulls cercant la somnolència. La lluna podria apropar-se una mica i li podria posar una mà damunt, lenta. Uns vehicles amb desmesurada velocitat arranquen al semàfor de la cantonada i trenquen la vaga somnolència. Intenta acaramullar paraules de la mà de l'atzar però els papers acaben a la paperera. Trenca una fulla en mil bocins, esqueixant allò que havia escrit de tal manera que no es pugui recuperar mai. Juga amb l'estilogràfica imitant la força d'un imant, atraient els minúsculs paperets que han quedat dispersos per damunt de la taula després de la trencadissa. Aviat no en quedarà vestigi de tot el que ha escrit al llarg del dia. Es com si hagués passat la jornada contemplant-se el ventre o les ungles, badant a la finestra sense vistes al mar, mirant com s'alcen els avions cap a la distància desconeguda. Fuig de la taula i s'asseu a una butaca després de servir-se un rom de Macorís. Es condorm amb el preludi de Debussy La terrasse des audiences du clair de lune i el gel es fon dins el rom. No hi ha literatura.

Les dreceres invisibles: (1) El retorn

joanperello | 24 Desembre, 2010 10:01 | facebook.com google.com twitter.com

oli d'Antoni Mas

 

Va obrir la porta de la casa tement les ombres. Un cert rovell a les claus, la fusta de la porta, les persianes, tot una mica desencaixat. Un mobiliari tapat per llençols amb pols. La sensació d'un dèja vu. La percepció d'un temps que no ha passat de bades. En el fons, pensa, mai deixam de perdre-ho tot. La vida és un caliu que es manté, tot i que a vegades esborrant certs rastres. A mesura que s'obrien portes i finestres, a mesura que es renovava l'aire, que hi havia una certa sensació d'olor a excrements d'animals al corral, la humitat a les rajoles del pati, les fulles mortes, la inquietud anava en augment. En el fons ja no queda ni temps per a equivocar-se. Es va espolsar les mans amb exagerada lentitud i va posar l'americana damunt una cadira. Damunt l'aparador hi havia un rellotge tancat dins una bolla de vidre, aturat. Les hores tanmateix han anat passant, inflexibles. De cop va sentir la necessitat casi violenta d'esbucar totes les parets del seu passat, de fer llenya, acaramullar-ho tot i pegar-li foc. Prescindir del passat per recuperar-lo des d'una altra perspectiva. Cada una de les peces del mobiliari eren el seu passat, just abans del parèntesi que va significar la fugida. Va decantar la tela que amagava el piano i en va aixecar la tapa. Quasi amb temor hi va anar deixant passar els dits. La melodia del passat en un sol gest. La fotografia d'ella, certament bella, observava des de la seva perspectiva en blanc i negre de més de vint anys enrera. Aquells cabells negres, la fesomia una mica greu, un posat d'artista. Res a veure amb la realitat dels seus darrers anys. Les seves passes arreu de la casa deixaven petjada damunt la pols de les rajoles. El testimoni d'un retorn. Passes més feixugues i lentes que el dia que va partir. Ara que començava la darrera part de la seva vida, encara no sabia si volia esborrar certs fragments del passat.

 

Amistats perilloses al Facebook, NOLTROS

joanperello | 21 Desembre, 2010 15:34 | facebook.com google.com twitter.com

 Fa uns dies vaig rebre una petició d'amistat, a una xarxa social,  d'un grup anomenat NOLTROS. No sé quin criteri tenen per fer amistats, però amb jo s'han equivocat. No acostum a refusar amistats, encara que hi detecti interessos comercials o polítics aliens a la meva manera d'entendre el món, però en aquest cas no els hi he pogut estendre la mà, aquesta mà virtual, ja que més enllà de la seva opció política hi veig unes ganes terribles de fer mal a la cultura d'aquesta terra. Lamentablement hi he pogut detectar amistats comunes que alguna raó tendran per esser-hi en aquest fòrum de mallorquinisme anticatalanista, tot i que tenc la sensació que hi són més per desconeixement d'allà on s'han aficat que per coincidència social, cultural o política amb ells, NOLTROS. Vet-ací els seus interessos i les seves activitats com a mostra del seu quefer cultural i polític. Una ullada al seu mur acaba de complementar la seva aposta político-cultural. Si teniu més curiositat podeu guaitar al seu perfil del Facebook.

 

 

Activitats i interessos

Informació general

Sobre el NoltrosSomos una plataforma que nace para aglutinar a todos los isleños, para luchar contra el desmantelamiento de nuestra identidad como pueblo diferente y único.

NOLTROS.COM es una plataforma que nace para aglutinar a todos los isleños, sin distinción de ideología ni clase social, con el fin de luchar contra el desmantelamiento y venta de nuestra identidad como pueblo diferente y único. Nuestro compromiso es el del esfuerzo en poner al alcance de todos los datos, argumentos, documentos, informaciones y opiniones y así abrir el debate de nuestra identidad: nuestra lengua (balear), nuestros orígenes, y así nuestro futuro...

Es necesario para que este proyecto no se quede en trabajo baldío que todo el que tenga algo que decir hable, sin limitaciones y con libertad, sin miedo, ya que no es nuestra intención que este proyecto sea un discurso unilateral. Nos comprometemos asimismo a que se respetarán de la misma forma las opiniones discrepantes con nuestro ideario básico.

Hagamos de una vez por todas algo más por nuestras Islas Baleares.

Sˇc alg˙ que va ser

joanperello | 15 Desembre, 2010 21:58 | facebook.com google.com twitter.com

Sóc algú que va ser, resa un vers de Carles Duarte, d'un llibre que duu el títol El silenci (2001). Ho llegesc dins aquesta magnífica edició d'obra completa S'acosta el mar que recull la seva poesia des de 1984 fins al 2009 ( Poesia 3i4 ). Alguns dels llibres que hi van dins aquest volum ja els vaig llegir en el seu moment, quan s'editaren per primer cop, però crec que ara en llegir-ne el corpus poètic complet, l'obra hi guanya. A mesura que vaig passant pàgines de mars, silenci, infinits, déus... més còmode me sent en la lectura. Aquesta poesia m'ajuda a pensar, tot i que jo sóc un lector que més aviat es deixa fascinar pels versos concrets, per les imatges contundents. El vers citat m'ha fet aturar una estona. M'ha fet asseure'm davant l'ordinador, amb la música persistent de Ludovico Einaudi, per fer-me una fotografia. La literatura del jo, una vegada més, sóc algú que va ser, pàgines llegides, música sentida, pintura observada, política viscuda, la família, el cos cansat... Darrera una frase com aquesta hi ha la pel·lícula de la vida, des dels millors moments fins a les situacions de màxima tensió. No s'ho paga, emperò, recular ni aturar-se. Després del fred, que també ajuda a recollir-se dins un mateix i a mirar-se al mirall entelat de la humitat, vendrà la primavera. Ho diu el poeta: El que he après i el que mai no sabré.

└nima de gos

joanperello | 14 Desembre, 2010 18:25 | facebook.com google.com twitter.com

Hi ha un paisatge desolat a qualque barri de la ciutat desconeguda. A entrada de fosca el personatge d'una novel·la es deixa perdre pels carrers, acompanyat del seu gos. El ca, talment un observador distret, segueix les passes de l'amo. Avança i s'atura al ritme del caminar pesant i derrotat de qui mana. Es l'únic, a més dels lectors, que sap ben bé el que passa a l'entorn. Els personatges humans d'aquesta història es deixen endur pel ritme de la vida grisa, de la rutina, fins i tot quan es permeten alguna alegria. La vida duu a moltes contradiccions. La vida vulgar és la contradicció permanent. Un crit contra la rutina. Auxiliars d'hospital, xineses de botiga clandestina, sindicalistes en temps de crisi, venedors de solars falsos, higienistes, pintors i traginers pocs feiners, doctores reconvertides al món espiritual... Els fills ho observen i fan com qui no fa cas dels seus majors. El ca espera el senyal per sortir al carrer i es deixa endur. L'escenari és el drama de la vida. N'Antònia Vicens ho conta en aquesta novel·la breu però punyent on el narrador és un gos i el seu amo un home que anava pel carrer escombrant el terra amb els ulls i si trobava una llosca, l'agafava. Era un home amb les butxaques buides. Un home, emperò, en el fons dels seus ulls i dels seus records, que estava disposat a tot.

Liu Xiaobo: a part d'una mentida, no tinc res mÚs.

joanperello | 10 Desembre, 2010 21:23 | facebook.com google.com twitter.com

Llegint Cioran, amb la remor de la llenya a la foganya, aquest foc que fa mirera i que fa alçar el cap adesiara, en aquest temps de tardor de climatologia variable, una reflexió sobre el porvenir. Diu que a mesura que ens feim majors, ens formam una imatge més ombrívola del futur perquè l’home només sap posar remei als seus mals agreujant-los. L’any 1936 va ser el darrer en que un premi Nobel de la Pau no pogués recollir-lo per mor d’un règim nazi. De res ens ha servit creure que la democràcia anava consolidant-se arreu del món. Hem bastit somnis, com qui atia el foc, però la realitat ens retorna al caliu antic. ¿ És possible una condemna d’onze anys per la signatura d’un manifest? ¿ Què li podria caure a Assenge si el jutjassin a la Xina ? ¿ Quina és la resposta de la societat davant aquestes situacions ? Miram educadament cap a l’altra banda. Feim una capada d’incomprenssió quan observam les escenes per televisió. Incrèduls i ingenus llegim les lletres grosses dels diaris i ens recream amb l’anècdota. Manejam una gran quantitat d’informació i sembla com si no tinguéssim capacitat de reacció. No podria parlar gaire de Liu Xiaobo però el seu cas, la seva absència a la cerimònia d’entrega del Nobel de la Pau, el seu empresonament, m’han deixat en situació de desfici. El diari ARA ha obert l’edició d’avui amb un poema seu, inèdit, des de la presó de Jinzhou. El text té més de testimoni que de poema, però per desgràcia en algunes ocasions hem d’assumir que també a través de la poesia es pot fer denúncia. Els dos darrers versos, tanmateix,  li donen realment credibilitat poètica. A part d’una mentida, / no tinc res més. Nosaltres tampoc. Vivim dins una gran bimbolla. La bimbolla de la mentida. Només participam d’una manera figurativa en el gran teatre del món. Som uns extres. Els qui comanden, fan i desfan. Diuen i, sobre tot, amaguen. Creen la mentida.

Palma, Patrimoni de la Humanitat?

joanperello | 06 Desembre, 2010 10:49 | facebook.com google.com twitter.com

M'he aixecat del llit d'hora, en sonar el despertador com un dia feiner, com qui s'abstèn d'un dia festiu. Assaborint el primer café del dia m'he afegit a través d'una convidada d'una xarxa social a un nou grup, Volem el Casc Antic de Palma com a candidat a Patrimoni de la Humanitat. Potser acabarem banalitzant aquestes fites, no perquè una ciutat com Palma amb un dels millors cascs antics d'Europa no s'ho mereixi, sinó per l'ús una mica frívol en que s'acaben convertint, com el Dia del llibre, Dia de la Pau, dia del Pare... He sortit al carrer per anar a comprar el diari Ara, amb el que me sent representat i això vol dir molt a l'època de les comunicacions. M'agrada la seva línia informativa, posant per damunt l'opinió i el debat sobre l'anècdota i fins i tot per sobre les notícies, ja que aquestes ben aviat perden protagonisme per mor de les pròpies inèrcies de la comunicació digital, de la ràdio i de la televisió. Les notícies caduquen aviat. El diari Ara amplia el temps de comunicació, allarga el temps de reflexió. Passejant pel casc antic de Palma he pensat que convendria que si un dia venen uns pèrits per avaluar l'estat del casc antic amb la voluntat de declarar-lo Patrimoni de la Humanitat, ens convendria que la nit anterior no hagués plogut, per mor de la llacor damunt les rajoles recents que lleneguen com un maltetocpesta. Potser tampoc podrien valorar molts d'elements de l'arquitectura ja que no podrien alçar la vista perquè haurien d'estar pendents de les cagarades dels cans. Me deman si ja no hi ha gent educada que passegi pels carrerons de Palma, que es deixi fascinar pels patis, o senti un gust de passió nostàlgica en sentir les campanades de Santa Eulàlia, just en aquella plaça on em vaig creure ja esser adult. Palma, en aquest dia d'abstenció, és una ciutat que pidola. ¿Me permite una pregunta estúpida, buenos días, no tendría treinta céntimos? Unes passes més avall la petició s'havia rebaixat a vint cèntims. No me'n desdic de la petició de la candidatura al Patrimoni de la Humanitat, però costa mirar als ulls dels ciutadans que passegen per Palma. La bellesa dóna pas a la pobresa i no sembla que ningú hi pugui posar remei.


fotografia: Pere M. Carlos

El tercer home

joanperello | 05 Desembre, 2010 18:04 | facebook.com google.com twitter.com

Tarda de diumenge, somnolent, fredoler. Una imatge inquietant, en el millor blanc i negre, me deixondeix. Per la Televisió de Mallorca [ M ] donen El tercer home. Deia Graham Greene, l'autor literari del guió que serviria per fer el film, que la majoria de novel·listes duen dins el cap o a les seves agendes les primeres idees de contes que mai no s'escriuen. El tercer home és, però, un treball d'encàrrec. Potser l'havia iniciat però fins que no va rebre l'encàrrec no el va tirar endavant. També va reconéixer, en el pròleg del llibre, que hi va haver canvis entre el texte i el film, fins i tot esmenades per ell mateix, a base de llargues converses amb el director. Afirma Greene que el film és millor que el conte perquè és, en aquest cas, el conte en la seva forma definitiva. No he vist sencera la pel·lícula, condormit com estava a la butaca, i que ja havia visionat fa anys, ni recordava gaire la trama del llibre també llegit encara fa més anys, però he passat molt de gust amb algunes escenes per la fosca de Viena i l'expressió d'Orson Welles i Joseph Cotten. Poc m'arribava a importar el per què de la trama, ni el contrabàndol de penicilina, ni les històries de britànics i russos a la Viena ocupada. En el cinema no tot és una història, sinó que l'ambientació, l'expressivitat, el color ( en aquest cas les tonalitats negrenques i grisàcees ), la música, la manera de fumar fins i tot ara que això esdevindrà un efecte impossible, cada gest, agafen la seva particular força. La veritat és que en aquest film tot això pren un notable interés, encara que sigui a través del clavegueram d'una ciutat tan bella com és Viena. Una bona aportació de TVM [M] en aquest diumenge, per una persona com jo que mira poca televisió i que vol sobreviure a les bajanades televisives.

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10  SegŘent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS