Administrar

No me puc perdre mai. Visc al carrer de la br˙ixola. Com diu Dino Buzzati, de vegades tenc la impressiˇ que la br˙ixola del meu ge˛graf s'ha tornat boja i que, tot pensant que avanšÓvem cap el sud, en realitat segurament hem estat fent voltes sobre nosaltres mateixos. http://www.escriptors.cat/autors/perelloj

Nit de l'Ónima, de SebastiÓ Alzamora

joanperello | 07 Gener, 2008 20:55 | facebook.com google.com twitter.com

¿ Es possible escriure una novel·la obscena i provocadora amb un alt nivell literari ? Crec que des d'Henry Miller no havia llegit res igual, amb tanta qualitat literària obscena s'entèn. Si he de posar un emperò a la perspectiva comtemporània de la novel·la, aprofitant la frase de la contracoberta, és precissament el tractament d'alguns personatges contemporanis. ¿ Es possible, torn a demanar-me, una novel·la culta, farcida de referències culturals i no només literàries, amb un llenguatge que combina el tractament  més barroer del sexe amb el llenguatge més ric que es pugui trobar entre els narradors catalans d'ara? Parl de Nit de l'anima, de Sebastià Alzamora, publicada a Proa.

 El mite de Faust, la irreverència religiosa i política, la identitat, la recerca d'una manera de viure... l'obsessió per ser escriptor, per ser un dels grans. Diu En Sebastià Alzamora que ell no ha volgut ofendre ni provocar. Jo ho dubt. Els qui facin lectures incompletes o se'n fiin només d'alguns titulars, segur que se sentiran ofesos. La polèmica està assegurada.

També tenim assegurada la continuïtat de la literatura mallorquina. Si ara parlam de Sebastià Alzamora (1972) que compta els seus llibres, tant de poesia com de narrativa com a èxits, també hem de fer esment a altres de la seva generació, com Pere Joan Martorell. Els qui, encara més joves, venen darrera, no quedaran darrera. Hi ha una nova saga nascuda als 80 que està demostrant tenir moltes coses a dir, com Pere Antoni Pons o Melcior Comes, que acaba de guanyar aquesta nit passada el premi Josep Pla i que, no fa gaire, ens va donar una novel·la excepcional, El llibre dels plaers immensos. Uns bons hereus de Villalonga i Porcel. Tots tenen un denominador comú: viure per escriure. I aquesta ambició és molt bona.

Elogi de DamiÓ Pons

joanperello | 06 Gener, 2008 20:03 | facebook.com google.com twitter.com

Avui, al Diari de Balears, en Damià Pons m'ha fet un gran favor publicant l'article "Elogi del PSM". Per aquest motiu m'atrevesc a manllevar-li el títol per retre-li un petit i discret homenatge des d'aquest humil bloc. Conec en Pons des de 1972 quan qualcú ens va posar en contacte per parlar de literatura. Acabàrem fent un llibre plegats, amb en Lleonard Muntaner i en Guillem Soler. Des de llavonses la meva admiració i el meu respecte ha anat en augment. Plegats dedicàrem moltes hores a la poesia, ja que no només editàrem el volum TEMPTANT L'EQUILIBRI si no que també fèrem els quaderns de poesia DOMINI FOSC, homenatjant amb el títol en Rosselló-Pòrcel. Afortunadament per a la societat mallorquina en Damià Pons no només ha exercit de poeta. La seva tasca com a professor tant a instituts com a la Universitat no ha estat mai discutida. Es un intel·lectual compromés sense concessions a la frivolitat. En política també ha estat sempre així, tant des de la militància com quan ha hagut d'exercir des de la primera línea. Avui ens ha donat una nova lliçó amb aquest contundent article publicat al Diari de Balears.

Salvatore Quasimodo

joanperello | 05 Gener, 2008 10:43 | facebook.com google.com twitter.com

Vaig començar a llegir el poeta Salvatore Quasimodo l’any 1973, concretament el 13 de juny, almenys així està datat al llibre. No era una edició exclusiva del poeta, sinò que formava part del volum IX d’una col·lecció anomenada “Los premios Nobel de Literatura”, publicada per Plaza Janés l’any 1969. Compartien l’extens volum de 1702 pàgines amb paper de missal altres guardonats amb el Nobel: Gerhart Hauptmann, Karl Gjellerup, André Gide, Ivo Andric, John Steinbeck, Saint-Jhon Perse, l’extraordinari poeta nascut a Guadalupe l’any 1887. En algunes époques aquest premi de literatura no ha gaudit de gaire prestigi a certs sectors intel·lectuals, qui sap si per certa prevenció als èxits de venda. No crec que es pugui dubtat de l’encert del jurat precissament els anys 1959 i 1960, quan van ser atorgats a aquests excepcionals escriptors. Sembla que els aspirants de 1959 eren Moravia, Malraux i Ezra Pound. Quasi res.

Al cap d’un any, el setembre de 1974, vaig adquirir, i llegir, el llibre “Poetas italianos del siglo XX”, publicat a l’editorial de Librerías Fausto de Buenos Aires, una edició a cura de Horacio Armani, i amb poemes entre d’altres de Marinetti, Saba, Campana ( ara feliçment editat per manera doble a Mallorca a través de Muntaner i de Moll), Cardarelli, Ungaretti, Montale, Penna, Pavese, Pasolini, Sanguinetti i, naturalment, el poeta de Siracusa Salvatore Quasimodo. Del 2006 hi ha una extraordinària versió de Dia rera dia, en català aquesta vegada, de la mà de Ponç Pons a la col·lecció Els Jardins de Samarcanda de l’editorial Eumo de Vic. També me consta una versió a Bromera (València) del llibre El fals i vertader verd. Segur que en trobaríem d’altres. Ara, gràcies al bon saber fer de la gent de edicions del salobre del Port de Pollença arriba la OBRA POETICA de Salvatore Quasimodo, amb traducció de Susana Rafart i Eduard Escofet i amb una introducció de Francesco Ardolino. Serà una molt bona ocasió per rellegir aquest poeta humanista per uns i hermètic per altres, però sempre poèticament trascendent.

Jo pujava aquell turó un matí

amb altres companys trescant

silencis interns. Encara

m’havia d’inventar la vida.

 (Segueix)

Les rates

joanperello | 31 Desembre, 2007 16:34 | facebook.com google.com twitter.com

Acab de donar per acabada la lectura de la novel·la Firmin, de Sam Savage. No sé si l'hagués llegida mai si no hagués estat perquè es tracta d'un obsequi. Qui va tenir el bon gust de fer-me aquest regal me va dir, "jo no l'he llegida, però fa bona pinta". I tant. Serà un best seller de Seix Barral. Malgrat aquest fet de ser un llibre de bones vendes comercials, no deixeu que els prejudicis vos vencin. Es un llibre excel·lent. Un homenatge a la literatura i a la música. Un llibre, emperò, de perdedors. Els personatge és una rata però la novel·la té molt de real. La plaça Scollay de la ciutat de Boston és on passa tota l'acció. Va ser enderrocada per política municipal de renovació, més o menys com sol passar-nos a tants d'indrets de ca nostra. Podríem dir que és un dels relats més trists que hàgim pogut sentir.

Carta a Blai Bonet

joanperello | 21 Desembre, 2007 22:01 | facebook.com google.com twitter.com

Blai, avui, a moltes fulles grogues d'aquell desembre de mil nou-cents noranta set, juro, damunt la teva calç, que espero la pau únicament de la terra agra. Estic amb tu en aquesta humilitat que no té fi, del guix, la sorra blanca del marbre i la mar, en l'alegria definitiva de la cendra. Me perdonaràs Blai que hagi començat aquesta carta manllevant-te'n una que vares escriure a n'Antoni Tàpies i que es va publicar l'any 60 als Papeles de Son Armadams. Crec que va ser l'any 71 quan et vaig conèixer, humil físicament, sota una pell transparent, a la camilla del carrer de Palma, 74, a Santanyí. De bades vaig cercar les llebres obertes, amb el ventre ple de mata. Res no delatava el pas dels caçadors. Llibres de pintura: Tàpies, Cuixart... i un rellotge que sempre marcava la mateixa hora: ginebra i cinc. Anit també plou quasi en vers darrera aquesta taula on escric, aquesta taula que aquests darrers mesos ha contemplat el meu silenci literari i que avui, a cops de lectures breus, inconnexes en fan venir escriguera. Com que ja no s'usa la ginebra, i ja no hi sou ni tu ni en Damià Huguet ( tenc set de tu i bec ginebra) per fer-ne versos, m'assec a la butaca amb un primmirat tassó amb whisky de malta. He llegit durant una estona Vicente Aleixandre i, de molt de fons, casi com si no compartís la vetllada amb nosaltres, hi havia na Madeleine Peyroux, descalça com un sentiment. Ebrio en la música secreta de tu aliento. Labios de muerte bajo nocturnas aves. Labios larguísimos, membranosos avances de un amor, de una sombra, de una muerte besada. Labios turbios. Espadas como labios. Tu també, Blai, llegires Aleixandre. No sé quin estrany atzar m'ha duit cap a vosaltres dos. Tocava llegir Blai Bonet com a homenatge al teu desè aniversari mortuori i he preferint transgredir l'ordre establert, començant per Sombra del Paraiso. Però com que la transgressió no va gaire amb les meves formes he acabat llegint L'evangeli segons un de tants, i Comèdia... i entre els llibres i papers arrenglerats entorn a la lletra B, he trobat un retrat que li feres al poeta que nasqué als jardins calents de la magnòlia oberta, a Màlaga, on el mar és jardí de les cases, al poeta alt i estés com la fusta. No sé si mai vares anar a Màlaga, però segur que ens ho haguessis fet creure, o a New York o a qualsevol indret d'aquest món que, tanmateix, mai va voler esser el teu. T'he escrit aquesta carta i tanmateix no t'he contat res del que passa per ca nostra. Te'n faries creus. Veig que no em preguntes per què vaig deixar el mal sense explicar. En el nostre silenci hi ha el penediment que sap fins a l'arrel com varen ser creades les cavernes dels nostres pulmons. Bona nit, Blai. Ja ens escriurem una altra volta si aconseguim passar full al calendari que assenyala dia vint-i-tants de ginebra.

Madrid, Toledo

joanperello | 03 Desembre, 2007 20:27 | facebook.com google.com twitter.com

Cap de setmana breu, però intens, a Madrid i Toledo. Madrid és una ciutat excepcional si hi viatges sense prejudicis. Es veritat que no he agafat cap taxi ni he sentit cap emissora de ràdio o tv ( Cope, TV Madrid o les altres estatals). Aquests darrers mesos hi ha hagut polèmica a Catalunya i Balears pel tema del transport i les infraestructures. S'ha de reconèixer que a Madrid això funciona, i així i tot, la circulació pels carrers és un caos. Potser he tengut sort, però els trajectes des de l'aeroport a la ciutat, o viceversa, així com entre diferents punts de la ciutat, han estat impecables. Un punt i a part, en positiu, és el tren des de Madrid a Toledo, ràpid, net i silenciós, amb una tarifa en consonància a les prestacions esmentades.Trenta minuts dura el trajecte. No fa gaires setmanes vaig visitar Lisboa ( revisitar, com escrivia a un anterior post) on es fa palesa la importància de tenir un transport públic eficient i que, en el cas d'aquesta ciutat, encara li dóna un valor afegit per la seva tradició i encant. A Catalunya i a Balears encara li haurem de donar una mica de temps per a fer una valoració.

Es la primera vegada que vaig a Madrid per raons personals i no professionals, si exceptuam un viatge d'allò que s'anomena d'estudis fa quasibé quaranta anys. Des de l'any 1976 fins a mitjan dècada dels noranta, visitava anualment aquesta ciutat assistint a cursos de formació de l'empresa on treballava. Record amb certa nostàlgia aquells anys de restaurants de menú, quan a Mallorca encara no s'usaven, o aquelles llargues caminades dels horabaixes recorrent tota la ciutat. De nit, la cerveseria alemana de la Plaza de Santa Ana, o el Central a la Plaza del Angel, amb les seves sessions de jazz que, pels cartells que vaig veure, encara mantenen. Després he seguit anant a Madrid per raons de feina però sense arribar casi mai a la ciutat, sinó que des de l'aeroport m'he dirigit a llocs de reunions a la perifèria, especialment al Parque Empresarial de la Moraleja a Alcobendas. Taxistes? Es clar que sí. Sense excepció tots escolten la COPE, però no m'he topat mai amb cap que m'hagi fet baixar del taxi per sentir-me parlar en català pel mòbil.

Aquesta opció que vaig prendre per visitar ara Madrid des d'una òptica diferent a les anteriors, sense els horaris establerts per les meves reunions professionals, sinó com a turista, no m'ha decebut. La veritat és que la fesomia de Madrid, tot i les obres de l'equip d'En Gallardón, no ha canviat sustancialment en aquests quaranta anys, almenys no tant com a altres indrets.

Toledo té l'avantatge, si hi vas amb tren, del propi viatge com ja he comentat per la seva comoditat, però també l'arribada a la seva estació de principis de segle, on ja es fa palès que la cultura d'aquesta ciutat no parla un únic llenguatge. Toledo és una ciutat que mostra arreu les seves influències, tant cristianes, musulmanes o jueves. Per cert, al centre d'interpretació del judaïsme, hi ha un cartell que anuncia que s'hi parla català, devora altres llengües europees. No sé quina cara hi posen els espanyols quan passan per davant aquest centre. A mi, tot i no entrar-hi, em va fer sentir bé. Tal vegada me va ajudar a una millor valoració d'aquesta ciutat històrica que avui s'ha convertit en un lloc de pelegrinatge turístic, especialment espanyol. M'ha donat la impressió que la figura del Greco ja no és la base d'aquesta ciutat, tal com m'havia donat la impressió durant aquell primer viatge d'adolescent, al viatge d'estudis d'aquells anys seixanta. La veritat és que qui ha canviat més de llavonses, tant d'aquell Madrid de la calle Arenal o de la Plaza Mayor, o del Toledo de espases i Greco, he estat jo mateix. Que la vida va de debó un ho aprèn massa tard, com diria el poeta Gil de Biedma.

GELMAN

joanperello | 29 Novembre, 2007 21:37 | facebook.com google.com twitter.com

Feia molt de temps que no tenia notícia de Juan Gelman, el recent guanyador del premi Cervantes ,aquest poeta argentí de 77 anys i ulls llagrimosos que me recorda una mica en Joan Fuster amb el seu posat. M'han agradat especialment les seves primeres declaracions:

"vivo para escribir poesia"

"más que una vocación es un vicio"

Crec que, per altres declaracions que li he llegit, que no sempre s'ha sentit còmode amb l'etiqueta de poeta polititzat. En alguna ocasió ha afirmat que s'equivoquen els qui parlen de la seva poesia com a política, perquè els poetes viuen la realitat les 24 hores del dia i no tot ens desperta la necessitat d'escriure. Afirma que, com a ciutadà, sent responsabilitats, compromisos que no necessàriament han de trobar-se a la poesia. Crec que això és un bon senyal. Malament d'aquells poetes que només tenen la política com a art literària. Una cosa és la política i l'altra la literatura. Tanmateix ell no se'n desfarà mai d'aquesta etiqueta. Potser no li va quedar més remei. La dictadura argentina el va obligar a alçar la veu política.

Fa uns dies vaig penjar en aquest blog uns comentaris sobre Lisboa. Per aquells que no coneixen l'obra de Juan Gelman he triat com a mostra de la seva poesia uns versos inspirats en aquesta ciutat

Añoro la ternura

inexplicable de las calles de Lisboa

y el sol, ese sol, y el Tajo o río

que habla con la ciudad.

El mundo está nublado menos allí,

donde se adensa la tristeza del mundo.

Juan Gelman, a més a més, exergeix de blocaire, tot i que això no és cap garantia, ni de bona escriptura ni d'honestedat política.

No respectar lĺhome i envejar-lo.

joanperello | 26 Novembre, 2007 17:56 | facebook.com google.com twitter.com

Je ne respecte pas l’homme; cependant, je l’envie.

He llegit pocs poemes de Michel Houellebecq i no m’han dit gaire cosa, però entre ells m’he trobat amb aquesta joia. A mi m’agraden molt els versos que poden viure sols, per ells mateixos, independents del seu poema o del seu llibre. Aquest n’és un cas. En aquest mateix poema hi ha un altre pensament d’interés quan el poeta es planteja que hi deu haver una altra manera de viure, qualque cosa que no se troba en els llibres. Es curiós: un no gaire bon poema amb dos pensaments de molt d’interés. La vida de l’escriptor al marge de la literatura. L’enveja cap al proïsme encara que no el respectem. Potser s’ho pagarà llegir les seves novel·les, diuen que provocadores. No respectar l’home i envejar-lo.

Miquel Morell

joanperello | 25 Novembre, 2007 18:16 | facebook.com google.com twitter.com

Recentment s'han publicat alguns articles sobre l'escultor Miquel Morell. Va encetar el tema en Tomeu Fiol i s'hi han afegit escrits de Biel Florit, Pep Rosselló i López Crespí. Parlen de la soledat de l'artista a una residència d'Albacete, lluny de la seva terra. Me l'imagin arrufat, acariciant-se permanentment la seva barba blanca, amb els ulls entristits, però no me puc imaginar el paisatge que es veu des de la seva finestra. En Fiol reivindica una residència per aquells artistes ja majors que han quedat sols. Potser tendrien estímuls per seguir treballant artísticament. Vaig conéixer en Morell fa més de trenta anys. Podria haver-se semblat a alguna de les seves escultures. Podria haver fet un autoretrat permanent. En aquell temps no es perdia cap acte cultural. Arribava lentament a la sala de conferències, o a la galeria d'art, amb boina a l'hivern. El vaig tractar molt a una tertúlia que fèiem a can Rafel Jaume. Ells dos m'acostaren a la pintura mallorquina: Rivera Bagur, Brunet, Fraver, Mercant... i no hi podré fer mai cabal. En un país que no s'ha distingit massa per aprofundir en l'art, sinó que les classes dirigents i els qui podien comprar art més aviat estimulaven la mediocritat, aquesta casta de gent va fer un esforç generós per salvar la dignitat artística a Mallorca.

Lisboa, Pessoa

joanperello | 22 Novembre, 2007 22:13 | facebook.com google.com twitter.com

Nao: nao quero nada

Ja disse que nao quero nada.

Nao me venham com conclusoes!

A única conclusao é morrer.

Aquests versos de Fernando Pessoa, o d'Alvaro de Campos si tant voleu, es poden llegir a la tomba del poeta al claustre del Mosteiro dos Jerónimos situat a Belém ( Lisboa). No fa gaire he passat uns dies en aquesta ciutat, revisitant-la si se'm permet usar la paraula que dóna títol precisament al poema esmentat ( Lisbon revisited ) i qui sap si hi ha una certa influència del poeta per fer-me sentir molt a gust a Portugal. Pessoa també es present a la ciutat com a personatge a la terrassa de la cafeteria A Brasileira, a la rua Garrett on hi ha l'escriptor en una escultura de bronze, a una taula. Aquí els turistes ens hi feim fotos, més que a la tomba on, curiosament, passa més desapercebut. Els qui hem llegit Pessoa, emperò, se'ns fa més avinent també a altres llocs de Lisboa, especialment pels cafés de La Baixa o a les voltes de la praça do Comércio. Aquest Pessoa que intueixes als carrers del Chiado és més el del personatge Bernardo Soares del Llibre del desfici que el dels poemes, la Lisboa dels personatges que no esperen res perquè és perfectament inútil esperar. Diu, també: "sóc els voltants d'una ciutat que no existeix. No sóc ningú, ningú. No sé sentir, no sé pensar, no sé estimar. Sóc una figura de novel·la per escriure". La Lisboa té vistes al riu Tejo, ancestral i mut. Diuen que Pessoa es va enyorar de la seva ciutat durant els anys que va viure a Durban. De fet quan retorna al seu país mai més en surt, dedicant-se només a les traduccions de cartes comercials i a crear ficcions i personatges, ebri i entotsolat. "¿ Viatjar? Per viatjar n'hi ha prou en existir. Vaig de dia a dia, com d'estació a estació, en el tren del meu cos, o del meu destí, guaitant als carrers i les places, als gestos i els rostres, sempre iguals i sempre diferents com, al final, ho són tots els paisatges." En fi: Lisboa per visitar reiteradament i Pessoa per rellegir contínuament. I, al final, la única conclusió possible, morir.

Les dŔries del bloc

joanperello | 20 Novembre, 2007 23:17 | facebook.com google.com twitter.com

Sembla mentida que, amb la poca incidència que té el dietarisme en la literatura mallorquina, els blocs comencin a tenir ja difusió. Em complau incorporar-m'hi i ja me n'he duit la primera sorpresa, perquè només per inscriure'm ja he rebut correspondència de l'amic Pep Rosselló. El 20 de novembre és una data important i, només de pensar-hi en els anys que ja han passat de la mort del dictador, un no pot deixar de fer-se preguntes sense resposta. Potser ara no és hora de demanar-se si hem estat a l'alçada que ens correspon a cada un de nosaltres. La resposta podria ser cruel.

Enhorabona!

joanperello | 20 Novembre, 2007 19:18 | facebook.com google.com twitter.com

Si pots llegir aquest missatge és perquè el procés de registre s'ha realitzat correctament. Rep una cordial benvinguda!
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS